Ens endinsem en aquest espai pensat per donar protagonisme a les paraules silencioses, paraules que conviden al silenci, paraules nascudes del silenci, amb la veu de Yongjia Xuanjue (665-713), monjo
budista xinès, de l’escola Tiantai, també conegut pel seu sobrenom: Yoka Daishi (‘el gran mestre de Yoka’).

Petita selecció del «Cant de la veritable via» (Shodoka) de Yoka Daishi (Xina, segle VII)

Una sola lluna es reflecteix a totes les aigües,
tots els reflexos de la lluna a l’aigua
provenen d’una sola lluna.
No hi ha manera de capturar
la lluna en el corrent de l’aigua.
Una sola natura conté totes les natures,
una sola existència inclou totes les existències.
Si comprenem la realitat, no hi ha res més.
Si comprenem el cos del Buda, no hi ha res més.
Font originària,
la nostra pròpia natura és el pur i veritable Buda.
La gent ignora tan preuada joia.
Però cadascú la posseeix,
profundament amagada en la consciència.
I aquest tresor inestimable,
tot i que es faci servir, no s’esgota mai.
Per això, tothom se’n pot beneficiar
en tot moment, sense límits,
eternament.
Ara conec aquest tresor de veritable llibertat,
inesgotable no només per a mi,
sinó també per als altres.
Desprèn-te tu mateix
dels parracs que amaguen aquest tresor!
Quan la gran porta del do
és oberta, no queden més obstacles.
En un sol instant
el temps etern és consumat.

Encara imbuïts per l’obertura d’esperit facilitada pel poema de Yoka Daishi, us oferim la descripció d’una pràctica bàsica de meditació que cadascú podrà adaptar a la seva situació concreta. L’atenció a
la respiració serà un recurs essencial per al cultiu de la concentració de la ment; punt de partença i camí de llarg recorregut d’obertura a la realitat, d’acolliment incondicional de l’existència.

Durada: de cinc a trenta minuts. Podem anar allargant la durada a mesura que creix la possibilitat d’atenció, tant de temps com ens puguem mantenir en actitud lúcida, sense caure en l’ensopiment.

Hora: quan tinguem la possibilitat de fer-ho, però pot ser una bona manera de començar o d’acabar el dia.

Lloc: qualsevol espai tranquil on no ens puguin interrompre.

Asseguts en una cadira o a terra, amb les cames encreuades, dedicarem uns moments a posarnos a punt. Ulls tancats o entreoberts; el que més ens ajudi a recollir l’atenció, sense perdre’ns. Redreço la columna, sense enrigidir-la, peus a terra (si he triat una cadira), mans reposant damunt les cames; la posició de cada part i del conjunt del cos m’ha de poder ajudar a mantenir-me en quietud atenta una bona estona. Vaig repassant-ho a poc a poc, deixant anar tensions. Observo, «deixo anar»; dir-m’ho em pot ajudar a fer-ho. Quan em noto a punt, dirigeixo l’atenció cap a la respiració. Començo amb un parell de respiracions profundes, i després ja deixo que la respiració continuï al seu ritme normal, sense forçar res. Observo. Inspiro, «sé que inspiro». Expiro, «sé que expiro». Observo el recorregut de l’aire en inspirar. I en expirar. El moviment del cos, en inspirar. I en expirar. Les sensacions que genera l’aire als narius, en inspirar. I en expirar.

Passades unes primeres respiracions, puc triar entre continuar observant els diferents elements seguint tot l’itinerari de l’aire, o fixar l’atenció en algun punt i no apartarme’n. Per exemple, puc centrar l’atenció als narius o a l’abdomen. M’hi mantinc uns minuts. Si la ment marxa, la recondueixo de nou cap a atendre la respiració, tranquil·lament, tants cops com calgui, sense impaciències. És aquest reconduir pacient el que va enfortint l’atenció. Inspiro, «sé que inspiro». Expiro, «sé que expiro». Posar-hi paraules em pot ajudar.

A poc a poc, procuro involucrar tot l’ésser en aquest contacte atent amb la respiració. Des de la profunditat del sentir, acullo cada inspiració, acompanyo cada expiració. Observo, acullo, valoro, agraeixo aquest moviment de vida, aquí, en mi. Inspiro, expiro. La vida respira avui i aquí, en mi, en cadascun de nosaltres; ho ha fet a través de generacions i generacions, sense interrupció, des de la nit
dels temps, fins a aquest batec avui, aquí, en mi, en tu. Me’n faig conscient en cada inspiració. Inspiro, expiro, conscient del do que vivifica cada cèl·lula del meu cos. Per a aquesta darrera part, puc triar algun fragment del poema de Yoka Daishi o llegir atentament el text de Xavier Melloni, perquè m’ajudi a alimentar la intenció profunda, a sostenir-la i ampliarla, i perquè la vagi impregnant.

Pren consciència de la respiració i entra-hi. Atura’t, escolta aquest ritme fonamental de la vida —acollir i lliurar, rebre i oferir— i percep que la vida se’ns està donant contínuament com a do, molt abans que pretenguéssim aconseguir res. El més important ens és ofert contínuament i no ens n’adonem. Connectar amb la respiració és el mode més senzill, proper i immediat de submergir-nos en el do continu en el que som, ens movem i existim. (Xavier Melloni)

Finalment, faig un parell de respiracions profundes i vaig aturant la pràctica a poc a poc. A punt per incorporar-me a la dansa de la vida, mantenint tant com pugui la consciència de do.

EN LES ESSÈNCIES FLORALS, CADA PLANTA ÉS UN ÉSSER AMB UNA ENERGIA DETERMINADA QUE, PER MITJÀ D’INFUSIONS O DE L’OLFACCIÓ DE L’OLI ESSENCIAL, ACTIVA EN NOSALTRES AQUESTA ENERGIA PER RESTABLIR L’EQUILIBRI

Quan les estructures socials i econòmiques, i de retruc les personals, trontollen —com hem estat veient en aquest temps de pandèmia— s’albira, ni que sigui de reüll i a una certa distància de seguretat protectora, el buit de la incertesa. I és en aquest buit que se’ns obre l’escletxa de la transformació.
Trans-formació. És a dir, transcendir, anar més enllà de la forma. La forma col·lectiva com a sistema que ens emmarca, però també la forma individual entesa com les etiquetes amb les quals l’ego es presenta al món. Si cauen aquestes estructures i el buit se’ns fa incòmode és perquè ens enfronta, justament, amb el propi sentit de la vida.

Som davant l’auguri d’una necessària dimensió espiritual dins la cosmovisió científico-materialista en la qual estem immersos, ja que, des d’aquesta visió, se’ns situa als humans com a subjectes independents i —segons la ciència i la tecnologia— gairebé autosuficients davant d’un món —tot allò que ens envolta— que es concep com a objecte completament inanimat, del qual podem fer un ús abusiu perquè ens és indiferent.

Aquesta separació entre l’home i la terra, aquest oblit de l’ànima del món, ha contribuït a normalitzar el viure desvinculats de la natura (i, per tant, també del nostre propi ritme intern) i el viure sense tenir consciència d’un sentit transcendental de l’existència. Això últim passa una factura menys evident però més estructural, perquè ens allunya de la possibilitat de viure una vida amb ple sentit.

A través de la sintonització amb els ritmes naturals, els del propi cos i els del lloc on vivim, podem tornar a l’equilibri, a un estat de salut i de benestar, i a una vida en harmonia amb el medi que ens envolta. A més a més, gràcies a l’observació de la natura interna i externa podem arribar a copsar una petita fissura per on endinsar-nos a entreveure el misteri de la vida.

Obrir la visió, més enllà del que hem cregut fins ara, ens regala l’oportunitat de percebre aquest misteri inherent en cada ésser i reconèixer la unitat subjacent per sota de la diversitat superficial. Des d’aquesta concepció, que va més enllà de la forma, se’ns presenta l’univers com una totalitat complexa en la qual tot està interconnectat, i de la qual nosaltres, com a humans, formem part. El fet de ser-ne conscients ens connecta de manera íntima i profunda amb tot el que ens envolta.

I justament això que sembla tan evident —aquest «formar-ne part», aquest sentir-se partícip d’alguna cosa més gran que un mateix— transcendeix el caràcter limitat de l’experiència individual i ens retorna l’anhelat sentit de l’existència.

Per tant, és gràcies a la connexió amb la natura que podem viure, ja no només amb salut, sinó amb una sensació inherent de plenitud i d’unitat. Per això és interessant deixar-se acompanyar per les diferents
eines que van en sintonia amb aquesta filosofia. Eines com l’astrologia psicològica, que estableix un vincle entre els trànsits planetaris i els processos personals (i que ens aporta llum en el camí de l’autoconeixement). O eines com el treball energètic amb plantes, amb disciplines com ara la fitoaromateràpia energètica o les essències florals (flors de bach), que considera cada planta com un ésser amb una energia determinada que, per mitjà d’infusions o de l’olfacció de l’oli essencial, activa en nosaltres aquesta energia per restablir l’equilibri.

És amb aquestes eines que vaig crear un programa d’acompanyament grupal on-line. A través d’aquestes disciplines podem percebre la subtilesa de la natura, sintonitzar amb els seus cicles i, alhora, connectar nos amb la nostra naturalesa interna. En el grup, que porta per nom «El cosmos en ti», acompanyo setmanalment les persones a través d’explicacions sobre astrologia psicològica i fitoaromateràpia energètica, reflexions i escriptura terapèutica, meditacions guiades i exercicis pràctics de reconnexió amb la natura.

Un lloc per fer silenci

El meu cap o qualsevol lloc on hi hagi un mínim de tranquil·litat.

Un moment sagrat

Els moments amb música o les estones de cinema.

La paraula que m’agrada més

No en tinc cap, però faig servir molt interessant.

Què m’indigna

L’abús conscient.

Què em motiva

Ajudar els altres.

Una lectura que m’ajuda  

Depèn del moment. Suposo que hauria de parlar d’un llibre (tot i que ara mateix no llegeixo res), però, sens dubte, el que més m’ajuda són les paraules de la meva gent.

Una música 

Si he d’escollir, «Lullaby», d’Emmit Fenn, «Don’t watch me cry», de Jorja Smith i «Tekno», de Kata.

Una olor agradable

L’olor dels meus plats preferits.

Un lema que m’inspira

No facis als altres el que no vols per a tu.

Déu?

Una manera interessant de plantejar la pregunta. Soc creient no practicant (o, com a mínim, no com diu la Bíblia).

Una imatge 

Qualsevol bon record.

Un do/habilitat que posseeixo

Ser jo mateix, tot i que alguns contestarien que cuinar.

Un mestre

El mestre de física i química de l’institut, Libori Ruiz.

La mort és…

Una part de la vida.

El meu desig profund

Que tot vagi bé.

Les necessitats educatives més rellevants no les ha d’afrontar qui acaba d’arribar; som les persones més veteranes les que hem d’assumir els reptes més grans.

Ara ja fa una colla d’anys, vaig participar en una trobada de persones relacionades amb el món de l’escola, amb ensenyants i també membres dels ajuntaments: regidors i tècnics. De la trobada me’n va quedar un bon regust. Quan vaig tornar a l’escola i em van demanar que expliqués com havia
anat, em va sortir dir que les escoles teníem sort. Aquesta paraula havia sortit en moltes de les exposicions i xerrades que s’havien anat fent. Molt sovint, en donar les dades del context de l’escola i del municipi, la persona que ho exposava havia dit: «nosaltres estem de sort perquè som una escola petita…», o «nosaltres estem de sort perquè som una escola de barri…», o «nosaltres estem de sort perquè la nostra ciutat és prou gran…».

Jo també, quan vaig anar a la trobada, estava convençut que nosaltres teníem una gran sort.

L’acollida de mestres

Una de les característiques generals de les escoles és la rotació de mestres: les plantilles tenen una estabilitat relativa i, a voltes més i d’altres menys, cada inici de curs hi ha alguna incorporació.
La primera reunió de setembre la dediquem a presentar-nos. Tots: antics i coneguts i les noves incorporacions. Intentem crear un clima de confiança per parlar, més enllà de la nostra experiència educativa, de les nostres capacitats i preferències, i també d’aspectes més personals. És una trobada que es viu diferent segons el caràcter de cadascú i les seves reserves, però que afrontem amb les habilitats comunicatives que ens caracteritzen als mestres i a les mestres. No gaire estona després, aquesta experiència comunicativa va prenent rellevància, perquè, a partir del que hem compartit, es plantegen les necessitats de l’escola i com ens sembla que les hem d’afrontar.

Ara és l’hora de triar curs i cicle: ens calen bons equips i, per tant, cal que tothom s’hi trobi a gust. No sempre és una feina fàcil, però sentir que formes part de les decisions et fa coneixedor de les dificultats i corresponsable dels acords. I si l’honestedat presideix el debat, les necessitats educatives més rellevants difícilment les ha d’afrontar qui acaba d’arribar; som les persones més veteranes les que hem d’assumir els reptes més grans.

Si en començar el setembre no hi ha els cursos distribuïts, tampoc no hi ha els horaris fets. L’elaboració de l’horari de les aules, l’horari dels cicles i l’horari dels mestres és un altre moment en què han de tornar a confluir, ara cada cop amb més sentit, la nostra experiència, les nostres capacitats i habilitats, i les nostres preferències i aficions. Un altre cop tots som corresponsables de les decisions preses. Això ens fa més coneixedors a tots del que arriba a costar quadrar el cercle i del fet que no existeix l’horari perfecte, almenys amb les condicions actuals pel que fa al nombre de mestres a l’escola.

Fa uns quants anys, a casa vam decidir posar vaques per netejar el sotabosc i, així, reduir la carrega combustible en cas d’incendi forestal. Una mesura preventiva mes feta en un territori on els que hi vivim hem estat sempre a primera línia en l’extinció dels focs al bosc.

Amb el temps, els vedells d’aquestes vaques han servit per oferir carn de pastura ecològica directament al consumidor; la millor alternativa per aquells que mengen carn vist als ulls d’algú que era vegetariana.

Actualment, les demandes de consumidors finals s’han triplicat respecte a abans del confinament; una crescuda compartida amb els nostres veïns i veïnes: la verdura que cultiva l’Alfons, els ous que recull la Gemma, la farina que mol la Marta o la llet que ofereix el Joan.

Per primer cop des de fa dècades —i per estricta necessitat—, s’ha posat en valor el consum del producte local d’una manera mes o menys generalitzada. S’ha escurçat, per fi, la distancia real entre “el camp” i la ciutat. I el que es mes important: fent-ho s’ha donat vida al territori, perquè menjar productes locals no es només una qüestió de paladar.

Per pura supervivència, des de la ciutat es comença a entendre la importància del sector primari, que durant molts anys s’ha mirat per sobre de les espatlles o des d’una perspectiva exclusivament bucòlica, poc comprensiva amb la realitat que vivim a pagès: despoblament, mala connexió o inexistència d’acces a Internet, manca d’oportunitats, mala xarxa de transport públic, falta de personal sanitari i un llarg etcètera.

Aquesta mirada urbanocèntrica la vivim gairebé sempre que volem innovar a pagès, però també quan intentem viure dignament: topem amb lleis i burocràcia feta en despatxos que perd tot el sentit quan aterra al territori. Ha passat igual amb les mesures que es van adoptar durant les primeres setmanes de confinament i que s’han anat ajustant quan ens hem fet conscients de la diversitat territorial.

Paradoxalment, estem en el moment idoni per teixir vincles duradors entre la ciutat i el mon rural. Només es podrà abastir la metròpoli i mantenir el pulmó verd de Catalunya si es pot viure a pagès i si, qui hi viu, s’hi pot guanyar la vida. Fem-ho possible.

Clara Fons i Duocastella
Directora

«Els museus són, en essència, projectes pedagògics.» Així és com defineixen la seva proposta educativa des del Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. El projecte recorre els canvis del món rural des de diverses perspectives (societat, cultura, paisatge, economia, agricultura, tecnologia, art i oficis) i posa la mirada en un futur transformador i sostenible. En aquest sentit, l’exposició «Jugar amb foc» ofereix un espai educatiu des d’on entendre el foc com un element més de la natura, alhora que ens acosta al problema dels incendis forestals, ens ajuda a comprendre’n les causes i a descobrir què podem fer per ser part de la solució.

(més…)

Un lloc per fer silenci

Per poder “fer silenci”, em cal un espai que ja sigui silent per naturalesa (en naturalesa), i jo només hi hagi de participar emboscant-m’hi.

Un moment sagrat

Aquells comptadíssims instants de lucidesa en què conflueixen la joia i el terror de saber-se un engranatge mínim dins el curs de la humanitat. 

La paraula que m’agrada més

Eutrapèlia. 

Què m’indigna

La inhumanitat, la rigidesa absurda, la burocràcia. 

Què em motiva

La infinitud de matèria humana i sapiencial on tinc pendent endinsar-me. 

Una lectura que m’ajuda  

Un llibret meravellós que vaig descobrir fa poc: De la vie intérieure, de Jacques Masui. 

Una música 

La suite d’exercicis orquestrals de Bedrich Smetana reconstruïda per Jaroslav Smolka. 

Una olor agradable

Àrnica. 

Un lema que m’inspira

Sapientia, quae sola libertas est, de Sèneca (és el lema de la biblioteca del meu pare). 

Déu?

És l’ens especulat on harmonitzem les virtualitats i les sensibilitats inexplicables. 

Una imatge 

M’agrada encantar-me mirant mapes. Són una forma de representació que no té una narrativitat lineal; la combinació perfecta de l’abstracte i el concret, del detall (la intimitat) i la vastitud. 

Un do/habilitat que posseeixo

Soc fàcil de tracte, simpaticot. 

Un mestre

El meu pare. 

La mort és…

La porta del que és desconegut. 

El meu desig profund

Viure en un món més ferm, més ample i més cordial. 

LA PRECARITZACIÓ DE LES CONDICIONS DE VIDA ENS FA MENYS LLIURES PER PRENDRE DECISIONS 

L’altre dia, al grup de consum, vaig trobar-me Isa, una de les llauradores que ens proveeix de producte fresc. La conec des d’abans que començara a viure del camp, i sempre que ens veiem ens fem una bona abraçada. Quan vaig preguntar-li com anava tot, li va canviar la cara i em va dir que estava començant a perdre la motivació. Em va sorprendre molt, perquè Isa és una dona amb molta energia, d’aquelles que, després de compartir una estona, notes que t’ha deixat un poc de la seua força. 

Coneixem de primera mà el llarg camí que va recórrer Isa fins que va poder començar a treballar de llauradora, i recorde que sempre déiem que es podria escriure un còmic amb totes eixes aventures. Trobar la terra va ser el primer obstacle de tots. Ella no podia creure que, amb tants bancals abandonats, cap propietari li’n volguera cedir l’ús o almenys llogar-los a un preu assequible. Quan finalment va aconseguir la terra, va haver de netejar la séquia de reg i posar-se d’acord amb la resta de regants per al seu torn d’aigua. Tots eren homes grans, i sembla que no va ser fàcil que se la prengueren seriosament. Va donar-se d’alta en el règim agrari, va contactar grups de consum i botigues que podien apreciar el seu producte agroecològic i va demanar un xicotet préstec solidari per comprar una furgoneta. Va fer mil malabarismes amb la rendibilitat per tal d’obtindre un sou mínimament digne. Els primers anys la terra no estava preparada per a parir horta i va haver de treballar-la amb estima i nodrir-la amb prou de matèria orgànica que va aconseguir d’un pastor proper. Després van arribar els conills, que van fer perdre algunes collites i fins i tot li van fer invertir en tanques. I els colps de calor i fred quan no toca, i les discussions amb els productors de cítrics dels voltants que ruixaven producte químic… Fer horta a un territori rural amb tradició agrària i minifundista esdevenia una travessia contra corrent. 

Em va contar que el millor dels seus clients, la botiga del poble, li havia tornat més de la mitat del producte. Des de fa un temps duien també verdures d’un distribuïdor amb preus més barats, i encara que a molta gent del poble li agrada comprar el producte d’Isa, havia de “mirar la seua economia”. Aquests canvis trencaven per complet la seua fràgil estabilitat econòmica. “Em pose malalta cada vegada que arribe i veig encisams embolicats amb plàstic a eixe preu”, va dir negant lentament amb el cap. 

Quan tornava a casa, no podia apartar del meu pensament la imatge dels dos tipus d’encisams i els dos preus. Estava segura que cada cèntim del preu del producte d’Isa estava justificat i raonat. Ella de vegades feia xarrades explicant el seu projecte amb total transparència. Esbrinar què hi ha darrere de cada cèntim de l’altre preu més baix suposa gairebé una investigació periodística, però ja en coneixia la resposta. 

¿Com és que la majoria de la gent no coneix aquestes realitats? ¿Com de lluny estem dels processos de producció dels aliments i de la mateixa terra? Pensava, tanmateix, que la responsabilitat d’aquesta situació injusta no és de qui ha de mirar amb angoixa les seues despeses, estalviar en alimentació i adquirir productes del mateix sistema que empobreix les persones i explota els territoris. És un cercle que es retroalimenta. La precarització de les condicions de vida ens fa menys lliures per prendre decisions, i no només en el consum. Els treballs per trencar aquest cercle troben infinitat d’obstacles en tots els àmbits de la vida, però l’altre dia vaig pensar que potser en l’àmbit de l’alimentació aquestes dificultats tenen un caire especial, perquè són treballs íntimament i directament relacionats amb la terra, que reconstrueixen vincles que hem perdut. 

Haurà d’arribar el dia en què tothom tinguem a prop persones llauradores o ramaderes a qui fer una abraçada i preguntar com va la vida. Potser això serà un dels indicadors que hem aconseguit sacsejar-ho tot. 

He arribat caminant, sense presses ni objectiu, fins al límit de l’instant, i no he pogut fer res més que asseure’m a contemplar. 

I, contemplant el present, veig meravellada tot el que succeeix. Veig la meva ment pensant. Com papallones, els pensaments emprenen el vol i venen i van. Lleugers. Veig el que sento, les emocions movent-se dins meu, com onades d’un mar interior. Veig també que soc aquí i ara. Mentre això em va passant, sento la vida lliscar per tots els meus sentits alhora. I em dic que sí, que ja és hora de ser present en l’instant. 

Sense adonar-me’n, he anat entrant en el silenci més gran. Aquell que no demana res més que deixar-s’hi anar.  

Les arrels se m’enforteixen. La pesantor vital de la matèria orgànica que em defineix s’obre pas fins als confins de la Terra. Unida des del meu centre fins a un centre que tot ho conté. Aquesta meravellosa Terra que em dona la possibilitat d’una forma visible. Que em dona consistència i presència. 

Des de la terra, créixer. Sentint l’impuls primer de desplegar-me. Nodrint-me des de l’arrel, créixer buscant el cel. 

Mentre em desplego, orgànicament creixent, més vida visc a la Terra, i també més plenament. Sento el centre on tot s’uneix. Cel i Terra fonent-se en la unitat primordial. La pelvis acull la vida i s’obre a l’univers. 

Orgànicament parlant, som fills de la Terra i del cel. Esperit en forma de carn i ossos, pell i somriures. Esperit que mira i acaricia. 

Cada cop que m’assec a meditar, soc arrel viva de terra, tronc de llum, branques i fulles de cel. Quan m’aixeco, soc presència d’unitat. 

Conegut també com el Forn de Sant Adjutori, que és el nom de l’ermita que hi ha tot just al costat, aquest forn va ser descobert per un grup d’excursionistes del Club Excursionista de Gràcia l’any 1962 i reformat íntegrament el 2003. Situat al cor del parc natural de Collserola –al terme municipal de Sant Cugat–, es feia servir per fabricar peces ceràmiques en l’època antiga, especialment teules i vaixella. És un forn de terrissa de tipus àrab i és difícil datar-ne l’origen perquè les primeres excavacions que s’hi van fer no van seguir un mètode científic.  

Si se’n trobés el testar, el lloc on es llençaven les peces de rebuig, es podria saber exactament de quina època és. Es creu que es va construir entre els segles I i II aC. Encara se’n conserva la cambra de foc i la de cocció, amb forats rectangulars alineats. 

La manera com les persones gestionem l’emoció de la por (acceptant-la, negant-la o ridiculitzant-la) determina el nostre estat emocional. En els infants no és diferent; la manera com gestionin la por determinarà el seu to emocional i, a més, definirà la seva autoimatge. Fer un bon acompanyament emocional de la por en la infància és una tasca ben rellevant a la qual val la pena dedicar, com a mínim, un temps de reflexió. 

¿Què és la por? 

La por és el que sentim davant d’una situació que interpretem com a perillosa, tant si és un perill real –per exemple, un lleó ferotge que s’ha escapat del zoo i volta pel nostre barri–, com una situació imaginada, com ara un malson o pensar que faré el ridícul en el partit de bàsquet que he de jugar dissabte. 

¿Com és la por en la infància? 

Les temàtiques davant de les quals els infants acostumen a tenir una reacció emocional de por són diverses, però n’hi ha de molt comunes: la foscor, els insectes, estar sol a casa, els pallassos (o personatges emmascarats), la mort… 

Les pors en la infància són normals i necessàries. Formen part del desenvolupament dels infants. La por és una emoció evolutiva; és a dir, va variant a mesura que l’infant va creixent. 

La reacció emocional davant la por té tres variants. Pot fer que ens quedem paralitzats, que ens defensem atacant o que fugim de la situació que ens fa por. Aquest últim cas és, potser, el més habitual: davant una sensació de por, volem evitar-la o fugir-ne.  

A més a més, igual que la resta d’emocions, la por és subjectiva i personal. A un infant li pot fer por una cosa que a un altre li agradi. Un exemple típic d’aquest cas són els gossos. La reacció davant la por també varia segons la persona. Un nen o nena pot agafar-se fort a les cames de la mare quan veu un gos, un altre pot fugir corrents i un tercer pot quedar-se paralitzat davant l’animal. Les vivències emocionals són nostres i parlen de nosaltres. Saber-les escoltar i interpretar, com a mares, pares i educadors, ens pot ajudar a acompanyar de la millor manera possible els nens i nenes en aquest procés de descoberta del món interior i exterior que estan fent. 

La por com a consciència 

Des del punt de vista de la intel·ligència emocional, tal com hem apuntat a l’inici, quan parlem d’emocions no entenem que hi ha (perquè no és així) emocions bones i emocions dolentes, ja que les emocions són com les notícies: ens informen. 

És cert que hi ha notícies que ens fan sentir malament, que no ens agraden i generen incomoditat, i d’altres que ens fan sentir benestar i confort, que semblen fantàstiques. Sigui quina sigui la notícia, l’emoció ha de ser legitimada, ja que és la nostra percepció d’aquella realitat i negar-la seria negar-nos.