«L’islam entra a les aules per la porta del darrere», «Bargalló sotmet a l’islam dos instituts de Girona». Aquests són alguns dels titulars que han sortit a la premsa arran de la decisió del Govern català d’aprovar un pla pilot per impartir la matèria de religió islàmica en alguns centres públics del Baix Llobregat, Barcelona, Girona i Tarragona. Més avall de la notícia, s’hi poden llegir una infinitat de comentaris com aquests: «La religió ni a l’escola ni enlloc!», «L’adoctrinament es fa a casa», «Que se’n vagin a la puta merda. La integració no és això». Més enllà d’aquests comentaris carregats de prejudicis i estereotips, el cert és que el pla pilot impulsat pel govern ha revifat el debat del paper de la religió a l’escola.

Punt de partida
Actualment, la religió que s’imparteix als centres educatius públics catalans és confessional. És a dir: s’ensenya des d’una determinada fe. La religió catòlica l’ensenyen educadors proposats pels bisbes catòlics, la religió evangèlica l’ensenyen educadors proposats pel Consell Evangèlic de Catalunya i, ara, la religió islàmica l’ensenyaran educadors proposats per la Comissió Islàmica d’Espanya. I són aquestes organitzacions religioses, amb el vistiplau del Ministeri d’Educació, les que determinen què cal ensenyar i a través de quins materials.
Aquesta situació és la conseqüència directa d’un seguit de lleis i decrets que parteixen d’un acord entre l’Estat espanyol i la Santa Seu, que estipula que l’ensenyament de la religió (catòlica) s’impartirà en les mateixes condicions que la resta d’assignatures.
Utilitzant com a mirall el pacte amb l’Església catòlica, l’any 1992, l’Estat espanyol i la Comisión Islámica de España van firmar uns acords de cooperació (que també signaven la comunitat jueva i la protestant) en els quals, entre altres coses, es reconeixia el dret de rebre ensenyament d’islam als centres educatius públics (Llei 26/1992). En aquests moments, a Catalunya hi ha més de 85.000 alumnes musulmans. I, fins ara, no hi havia ni un sol professor contractat per impartir l’assignatura d’islam. No passava el mateix en altres territoris de l’Estat espanyol, com ara Andalusia, el País Basc o La Rioja, que atenien les demandes de classe d’islam, com moltes altres comunitats autònomes.
Per tant, la Conselleria d’Educació no s’ha tret una iniciativa de la màniga, sinó que, responent a les demandes, ha aplicat la llei vigent.

LA SITUACIÓ ACTUAL ÉS LA CONSEQÜÈNCIA DIRECTA D’UN SEGUIT DE LLEIS I DECRETS QUE PARTEIXEN D’UN ACORD ENTRE L’ESTAT ESPANYOL I LA SANTA SEU

La religió com a cultura
¿Podríem entendre les pel·lícules de Woody Allen sense un mínim de cultura religiosa? ¿O les darreres sèries d’èxit a Netflix? ¿Podríem entendre els versos d’Espriu? ¿Les peces de Bach? ¿Els frescos de la Capella Sixtina o l’art visual de Lourdes Fisas? ¿I l’arquitectura de les piràmides egípcies o dels carrers de Barcelona? ¿Sense coneixements religiosos, puc tenir eines per interpretar el hijab de la meva companya de classe? ¿Tinc criteri per opinar sobre el meu veí, testimoni de Jehovà, que no accepta certs tractaments mèdics?

La religió (bastida sempre per diverses expressions socioculturals) és un element constitutiu de qualsevol cultura. Conèixer-la és imprescindible per entendre (per entendre’ns) en un món tan divers i globalitzat com el d’avui. Per això, una educació que vulgui contribuir al desenvolupament íntegre de la persona i a la cultura de pau passa, inevitablement, per atendre la cultura religiosa.

De fet, a Catalunya, sobretot des de fa dues dècades (tot i que la controvèrsia ve de molt abans), s’han anat fent múltiples passos en la direcció de replantejar l’ensenyament de la religió a les escoles. Aquest camí ha consolidat, cada vegada de manera més generalitzada, la voluntat d’oferir una assignatura plural, que no propiciï la segregació dels alumnes en funció de les creences dels seus tutors legals i que fomenti el coneixement històric, cultural —i jo hi afegeixo: espiritual— de totes les religions i tradicions humanístiques.

Aquest plantejament té sentit, em sembla, per molts motius. En primer lloc, perquè el mapa de creences a Catalunya és cada vegada més ric i menys estàtic: ¿continuarem dividint l’alumnat d’un mateix centre, cada vegada més, en funció de la ideologia dels seus progenitors? ¿És aquest el model educatiu que volem en una societat insistentment diversa? En segon lloc, perquè aquesta diversitat del carrer es tradueix a les aules i, per tant, és sobretot a les aules on és més fàcil propiciar el coneixement i el respecte mutu entre persones iguals amb bagatges sovint ben diferents. En tercer lloc, perquè conèixer aquesta diversitat i experimentar- la pal·lia la generació de prejudicis i, per tant, fomenta la comprensió, el respecte i la bona convivència amb un mateix i, de rebot, amb els altres: una bona salut interior es tradueix, sempre, en una millora del benestar social a l’entorn immediat. I, finalment, perquè l’escola sostinguda amb diners públics no hauria de formar catòlics, ateus o musulmans, sinó que hauria d’educar, des de la llibertat i amb una mirada crítica, en allò que ens afecta a tots.

L’any 2001, l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós (ara AUDIR) ja feia pública una declaració sobre una assignatura de Cultura Religiosa. El text incloïa fins i tot una proposta de currículum de l’assignatura, que resultava d’una metodologia de treball interreligiós i que contemplava, a banda de contextualitzar el fet religiós i les grans tradicions religioses, l’humanisme secular. Una bona idea que no s’ha fet efectiva perquè l’Estat continua aferrat a unes lleis anacròniques que, lluny de servir a tot el poble, responen als interessos d’una minoria. Per tant, oferir l’assignatura d’islam als alumnes que ho sol·licitin pot entendre’s com una solució transitòria (que arriba vint-i-vuit anys després de legalitzar-se) a l’espera que aquesta assignatura aconfessional sigui possible gràcies a un canvi de la legislació.

Bones pràctiques
L’any 2005, en el marc de les Jornades internacionals sobre una assignatura aconfessional, l’aleshores pare provincial de l’Escola Pia, Jaume Pallarolas, ja defensava una escola cristiana i no pas una escola per a cristians. És a dir, defensava una escola fonamentada en la persona. I demanava que es legalitzés el que ja s’estava fent a les seves aules, mig d’amagat.

Com l’Escola Pia, ja fa temps que diverses escoles públiques, concertades i privades estan impartint continguts aconfessionals a través de materials propis orientats a conèixer la diversitat religiosa, tant a través de propostes a classe, com a través d’experiències pràctiques al barri que promouen el coneixement, la convivència i la bona relació entre persones i comunitats amb creences ben diferents.

També s’han elaborat diversos materials específics i independents des de diferents entitats, alguns d’ells finançats per la Direcció General d’Afers Religiosos, així com des de plataformes com ara la innovadora Otsiera: una autèntica aproximació a l’àmbit espiritual en la seva gran diversitat.

La llista és llarga i el camí fa temps que està marcat. Ens cal entesa i ens cal, sobretot, deixar de veure la religió com una institució amb privilegis que amenaça la cohesió social i prendre-la com un recurs per ser més crítics, més lliures i més humans. També a l’escola.

Ciència i espiritualitat s’obren de manera tímida al diàleg interdisciplinari, conjugant les evidències demostrables amb les experiències que mai no ho seran. 

Jordi Clarimon és doctor en biologia, té 45 anys i en fa vint que es dedica a l’estudi de les malalties neurodegeneratives. Actualment és l’investigador principal del Grup de Genètica en Malalties Neurodegeneratives de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.

¿Com arribes a interessar-te pel cervell?

Quan era petit, vaig passar moltes hores sol, al llit, malalt. Em va ajudar a la introspecció i a fer-me moltes preguntes. Recordo perfectament una vegada que era al llit i mirava la paret, una paret d’aquelles antigues, rugoses, i de cop em vaig fer una pregunta que em va produir angoixa: «¿Per què jo soc jo?» Aquesta pregunta és «la pregunta» que ens hem fet des dels inicis de la humanitat, i encara ara, quan la medito, em genera una certa intranquil·litat. Però per mi va ser cabdal: vaig començar a voler saber, i una de les maneres d’aconseguir-ho és estudiar el cervell, tot i que no només això.
Em segueixo preguntant el perquè de tot i m’interessa tot. Soc un apassionat del coneixement.

¿Has trobat resposta a aquesta pregunta?

Respostes, poques i insignificants si les posem en el context del que som. Jo crec que m’ha donat més preguntes que respostes. Ara em qüestiono coses que fa uns anys no m’hauria qüestionat. Abans creia que la ciència ho explicava tot, i el que no explicava no existia, i ara no. Ara, com més vaig descobrint, més dubtes tinc. Vaig començar a canviar quan vaig començar a meditar. La meditació em va ajudar a contextualitzar-ho tot des d’un altre punt de vista més subjectiu, i també a ser més permissiu. La meditació m’ha donat algunes respostes i m’ha ajudat a situar-me en el món.

¿Com vas arribar a la meditació?

Va ser molt casual. Estava en un moment complicat de la meva vida en l’àmbit personal, i una amiga neuròloga em va convidar al lloc on feia meditació, però no em va dir res més, i jo no sabia on anava. No sabia res de meditació; per mi tot era nou. Un cop allà, em vaig asseure i vaig seguir les indicacions que em donaven, perquè estaven fent un curs d’iniciació. Em vaig sentir còmode i vaig seguir anant-hi; i un dia, al cap d’un any, vaig tenir una revelació mentre meditava. Va durar un segon, va ser molt curt, però vaig sentir aquest Tot que t’omple i que dona sentit a aquest «jo» respecte al món. Recordo molt bé aquell instant i les ganes de tornar-lo a experimentar. I va ser curiós, perquè un dia ho vaig comentar al grup i tothom l’havia tingut en algun moment. I quan ho vius entens el Tot, però no saps posar-hi paraula. Aquesta mena de revelació —o no sé com dir-ne, però per mi va ser una revelació— em va fer
veure el meu sentit dins d’aquest univers, en aquest moment precís. Em va fer adonar del que som: aquesta mena d’ànima en aquest moment humà. 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

VAIG ESCOLLIR LA VIDA PAGESA PER COHERÈNCIA: PER ENTRONCAR VIDA, ACTIVITAT POLÍTICA, COMPROMÍS AMB EL TERRITORI I LA CERCA D’UNA REFLEXIÓ PROFUNDA

 

El món rural, o el que s’anomena món rural, en una visió folkloritzada, ja no existeix. Com tampoc no existeix una divisió cultural entre camp i ciutat. Totes les persones estem immerses en una globalització rampant, i estem impregnades de la dinàmica global urbanitzadora. Hem perdut sabers tradicionals i maneres de fer i de relacionar-nos amb l’entorn. Però, alhora, hem guanyat perspectiva, que permet també poder tenir una visió crítica sobre el món i sobre les nostres pràctiques. De fet, sovint mantenim i recuperem el contacte amb la natura a partir d’aquesta mirada.
El que sí que existeix és una desigualtat territorial, amb una legislació pensada des de i per a les àrees urbanes, i sempre des de la perspectiva de la centralització. En definitiva, les zones no urbanes del país tenim menys serveis públics i de pitjor qualitat.
Igualment, l’activitat pagesa ja no és aquell imaginari de barretina i faixa. L’activitat pagesa es divideix, a grans trets i pecant de reduccionisme, entre la que es troba subsumida a l’agroindústria i la petita pagesia que opta per altres models. Sobretot, per l’autonomia de decidir com es vol treballar i amb qui.
Perquè la petita pagesia acaba sent militant de la seva pròpia existència, i el treball col·lectiu, en espais comuns amb altres pageses i pagesos, és la seva manera d’irrompre en l’àmbit de la vida pública i de l’àgora (encara que sovint es veu més a Twitter que a la realitat). És això el que ha acabat de donar equilibri entre les seves dimensions: la del treball reproductiu, l’activitat productiva, l’activitat artesanal, una part gens menyspreable de confrontació amb l’estructura burocràtica i, finalment, una posició política.
Per això, optar per aquesta petita pagesia, per dedicar-se a la cura de la terra i guanyar-se la vida amb els seus fruits, és una decisió política. I, sobretot, parlo d’aquella petita pagesia que treballa amb perspectiva agroecològica, que ha triat aquests «altres models» que anomenava.
Això significa, més enllà de certificacions, fer manejos extensius, tancar cicles, retornar la fertilitat a la terra, fer una gestió forestal acurada i evitar sobrepasturar. I, alhora, anar més enllà de la normativa ecològica per també incloure dimensions socials en allò que es fa, garantir condicions laborals dignes, implicar-se amb el territori, fer elaboració i venda directa, i cooperar amb altres pageses i pagesos.
Independentment de si es ve de família pagesa o no, o del grau de consciència que se’n té com a opció, la petita pagesia som resistents i hem escollit aquesta opció per sobre d’altres per una combinació d’amor al territori, de consciència personal i d’acte polític.
En el meu cas, l’elecció de la vida pagesa va tenir a veure amb aquesta vessant política. Va ser un procés que tenia a veure amb un trajecte de formació, amb la recerca de sentit sobre la pròpia vida i amb una aposta política en general.
Vaig intentar mantenir una certa coherència en entroncar vida, política (que vaig iniciar amb l’activisme polític, vaig seguir amb el cooperativisme i l’economia solidària, i he intentat mantenir fins ara) i compromís amb un territori, en el sentit més estricte del terme. I quan dic «territori» no em limito a pensar en la idea romàntica de la terra i del paisatge, sinó en la visió global del lloc, les persones que l’habiten, els conflictes, les discrepàncies i les confiances. I en la responsabilitat vers quelcom més gran que tots nosaltres, vers un patrimoni natural i cultural que ens ha estat cedit i que quedarà per als que ens succeeixin.
Alhora, subjacent a tot això, en mi hi ha hagut sempre un impuls humanístic. Malgrat que vaig abandonar fa temps els camins de l’acadèmia, en mi es manté viu aquell neguit de seguir buscant una reflexió profunda i complexa sobre la individualitat, la subjectivitat, el si mateix i el món de la vida. El repte ara és trobar possibilitats teòriques (i temps) per explorar-ho.

Sortim cautelosos i desconcertats d’aquests mesos de captivitat encara sense saber ben bé què ha passat ni tampoc què passarà. Un adversari invisible ens ha detingut i ens ha confinat durant un temps prou llarg. Encara estem desxifrant-ne el missatge. Múltiples han estat les reaccions i múltiples també les interpretacions, perquè pertany a la condició humana la necessitat de comprendre el que ens passa i ens depassa. Tanmateix, ens manca distància, i per això, els savis encara no han parlat.

Els temps de prova són oportunitats de revelació perquè permeten que es manifesti el que en circumstàncies ordinàries passa desapercebut. Una revelació no és la constatació d’una evidència. L’evidència ens confirma en el que sabem. La revelació obre un nou espai que transvasa però que dona una nova llum per comprendre i autocomprendre’ns. La revelació no està situada, sinó que és situativa.
Durant més de dos mesos, les nostres ciutats han esdevingut uns grans monestirs on, de sobte, hem hagut d’aprendre a fer de monjos en espais compartits i sovint molt reduïts. Hem sigut posats a prova. Fins i tot podem dir que se’ns ha donat l’oportunitat de travessar una prova iniciàtica col·lectiva. El senyal que ha sigut així és que no siguem els mateixos d’abans, que hagi arrelat d’una manera irreversible el que hem après. Però, ¿què és el que realment hem après? ¿Hem tingut prou temps perquè calin en nosaltres els efectes d’aquest recés forçat?

El confinament ha manifestat moltes coses: ha fet prevaler el valor que donem a la vida per damunt de tots els altres interessos, però també ha fet palesa la por que tenim a la malaltia i a la mort; ens ha mostrat que som capaços de viure fent menys coses i consumint menys, però no està en absolut garantit que siguem capaços de mantenir aquesta contenció i sobrietat ara que tornem a la «normalitat»; ens ha fet veure la importància de tenir cura de les nostres relacions, però potser també ha manifestat les nostres mancances per relacionar-nos amb més profunditat; ens ha descobert la capacitat i fecunditat d’estar sols, però també ens ha confrontat amb la pròpia soledat; ens ha mostrat la interconnexió de tot el planeta en compartir la mateixa vulnerabilitat, però també ha fet paleses les desigualtats davant els estralls de la pandèmia; ens ha servit per valorar moltes tasques que ordinàriament passen desapercebudes, però no han canviat les desigualtats en les condicions de treball, les quals, és més, han quedat més agreujades; han aparegut formes de solidaritat exemplars, però ¿serem capaços de sostenir-les en el temps en la situació social i econòmica que ens ha deixat l’aturada del sistema?; hem rebut un avís sever de la mare terra i li hem donat un respir en aturar-nos, però ¿serem capaços de moure’ns menys per no tornar a contaminar el planeta, i de reduir l’acumulació de residus plàstics a causa del nostre horror al contagi?

Són moltes les qüestions que resten obertes. Tant de bo no ens precipitem a tancar-les, enyorant la «normalitat» tan qüestionable en la qual vivíem abans. Tant de bo puguem recollir personalment i col·lectivament els llampecs de revelació que se’ns hagin mostrat i sapiguem seguir-los i aprofundir-los.

Els entesos ens diuen que tot això no ha sigut més que un primer avís. Potser no hem fet res més que tastar les nostres reaccions davant proves majors que realment ens facin créixer i canviar col·lectivament. Potser la prova iniciàtica planetària no ha fet sinó començar.

Educar

Segons la neurobiologia, entre els 0 i els 3 anys s’estableix una part important de les connexions neuronals que configuren els valors sobre els quals anirem construint la vida. Això no vol dir que, quan els nostres fills i filles tinguin 3 anys, ja tinguem la feina feta, però sí que la llavor que sembren en els primers anys de vida arrela profundament.

Educar és acompanyar a la recerca d’un tresor. El tresor que els acompanyarà i els ajudarà a omplir de Vida la vida.

Educar és fer de guia per ajudar a trobar el lloc on posar el cor, és a dir: les esperances i les lluites, la vida i la mort, les paraules i els silencis…, els amics, la natura i els diners. El jo i els altres, el sexe i l’amor. Poder i humilitat…

Per això, educar és una responsabilitat que exigeix un grau de compromís important, una responsabilitat complexa i apassionant.

Llibertat

Durant molts anys, hem navegat, tots, dins un mateix vaixell, compartint un destí simbòlic: creences, ritus, dogmes i certeses. Saltar del vaixell, per navegar lliurement, era un risc massa elevat. Pocs s’hi aventuraven. Les opcions vitals ens venien donades, imposades, no calia triar, no calia buscar… Un únic tresor, amb un únic embolcall, dictat per les autoritats polítiques, eclesiàstiques, econòmiques, educatives…

Era una navegació fàcil. Decidir on anar i com arribar-hi era una responsabilitat que delegàvem als tripulants. No pensar cap a on anar era còmode… Els navegants tenien percepció de grup i el grup dona seguretat, ajuda. Generació rere generació, repetint el mateix trajecte que pares i avis… La tradició com a valor estable, un bon lloc on posar el cor.

A poc a poc, hem anat aprenent a navegar en solitari, lliurement. Hem après a decidir el nostre destí. Hem après que podem ser lliures. Però, alhora, hem après que ser lliure és complex. Que educar des de la llibertat encara ho és més. Que el risc de naufragar és més elevat… És el preu de la llibertat i estem disposats a pagar-lo.

Espiritualitat

Després d’alguns anys i força experiències, hem après algunes coses… Pensant que era part del vaixell i que calia abandonar-lo, hem renunciat a buscar el tresor.

Potser caldrà recuperar la cerca, sempre que ens sigui possible fer-ho des de la llibertat, mai des de la imposició. El temps, potser, ens permetrà abandonar pors, neguits i prejudicis. Mirar-lo amb ulls nous.

Per fer-ho, ens calen cartes de navegació. Navegar en solitari, començant de nou cada vegada, és complex, si no impossible.

La història ens ha deixat experiències i reflexions d’una saviesa extraordinària. Experiències de llibertat profunda. Experiències de Vida: social, humana, espiritual i/o religiosa. Experiències compartides, d’arreu del món, de cultures molt diverses i de temps immemorables. Experiències per ser viscudes, que de poc serveixen si queden en paper, a l’altar o en sacrifici. Experiències, totes, amb un substrat comú: «Estima, no et situïs al centre del món ni de la vida… Implica’t per compartir amb els que sofreixen.» «Estima amb constància i paciència, busca des del silenci la pau interior, obre’t a l’altre i a les profunditats de l’ésser.»

Acostumava a fer les classes magistrals amb els ulls clucs, buscant la concentració entre un alumnat expectant. A la seva aula hi havia silenci abans que a cap altra, perquè aconseguia fascinar-nos a tots, malgrat que la temàtica, d’entrada, no interessava pràcticament a ningú. «L’historiador britànic Edward Gibbon —deia— escrivia a Decline and fall of the Roman Empire que a la Roma del període final de l’imperi coexistien diversos tipus de cultes. Tots els tipus de cultes coexistents a l’Imperi romà tendien a ser considerats com a igualment verdaders per part del poble, mentre que els intel·lectuals (ell parlava dels filòsofs) tendien més aviat a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment falsos. I els polítics tendien a considerar que tots aquests tipus de cultes eren igualment útils.»

Alçava la vista quan volia emfasitzar allò que explicava. Aleshores li vèiem aquells ulls murris, tan expressius, a sota de les celles generoses que es resseguia abans d’aclarir alguna idea, com ara: «Fixeu-vos: verdaders pel poble, falsos tots ells pels intel·lectuals, potencialment útils pels polítics.» Aquell dia, després d’aquesta frase que va tancar la sessió, ens va convidar a reflexionar sobre si allò que escrivia Edward Gibbon feia més de cent anys ens podia plantejar interrogants avui.

Sovint m’he trobat recordant aquell moment. El mestre Joan Estruch explicant-se davant de tota una generació de fills de la secularització pels quals la religió quedava lluny. Em pregunto si aquesta desafecció, generalitzada en la meva promoció universitària i també en les que han vingut després, no respon, en part, a la decisió de no formar-nos en cultura religiosa (sota la idea que tota religió és igualment falsa i només pot ser verdadera per qui en formi part). I m’he qüestionat si no és cert, també, que moltes vegades des de la política s’ha gestionat la diversitat religiosa creient les religions igualment útils per aconseguir vots, per generar problemes o tal vegada per resoldre’ls.

Els temps estan canviant. Però, ¿no és, el plantejament de Gibbon, una bona manera d’entendre com hem arribat fins aquí?

Clara Fons i Duocastella
Directora

L’Espai interreligiós és una proposta pedagògica per acostar-nos a una realitat creixent als nostres pobles i ciutats: la convivència entre persones d’entorns culturals i religiosos diferents. Situat al centre de Barcelona, en un entorn on el bullici de cultures és constant, Migra Studium funciona com a entitat social i alhora ofereix diversos tallers que s’adapten a totes les edats i que ens acompanyen en la trobada amb l’altre des de la perspectiva de la diversitat cultural i religiosa. Hi experimentem que la separació o la complementarietat són el resultat de la manera com mirem i ens apropem a la realitat. Preparen activitats dinàmiques i experiencials per a grups de tota mena, i acaben de publicar uns materials pedagògics basats en l’experiència del seu model educatiu.

Un lloc per fer silenci

La meva habitació.

Un moment sagrat

Sagrat és una paraula forta. Quan estàs llegint un llibre i te’n recorda un altre, o et dona alguna idea i comences a treure llibres vells de la prestatgeria i llibretes per apuntar coses. M’agrada aquest caos.

La paraula que m’agrada més

Indignar-se.

Què m’indigna

Moltes coses. Massa.
La indiferència.

Què em motiva

Moltes coses. La col·lectivitat,
per exemple.

Una lectura que m’ajuda  

Qualsevol text d’Angela Davis o d’Asma Lamrabet.

Una música 

«La belleza», cantada per Rozalén.

Una olor agradable

El cafè. I, si és en una cafeteria de barri, barrejat amb olor de pa acabat de fer i una mica d’escàndol, millor.

Un lema que m’inspira

«We’re all in this together», de High School Musical. Poca broma, ens n’oblidem molt ràpid.
Potser ens aniria bé socialment fer una performance col·lectiva, com els artistes de Disney.

Déu?

Sí, és la calma.

Una imatge 

L’apòstol Mateu i l’àngel, de Guido Reni. No en sé gaire, d’art, però trobo molt maca la forma com
s’aguanta el quadern i Mateu hi escriu sense mirar-lo directament.

Un do/habilitat que posseeixo

Fer broma de tot. No sé si és un do. A vegades se’m descontrola, però no em desagrada.

Un mestre

La mare.

La mort és…

El que toca.

El meu desig profund

Que no ens perdem en l’individualisme.

¿Quants de nosaltres, davant aquest llarg i inesperat confinament, hem sentit la necessitat
de poder passejar una altra vegada per la natura en totes les seves variants? Sentir els ocells, olorar les flors, trepitjar amb els peus nus l’herba. No conec cap estadística, però segurament afinaria força afirmant que la majoria ha viscut aquesta necessitat en algun moment.Fins i tot aquells que ja tenen un tros de jardí a casa. Bé sabem que sovint ens adonem del que és important just
quan deixem de tenir-ho a l’abast.

Espero que aquest enyorament ens faci obrir els ulls al que és vital, la natura. La nostra supervivència en depèn principalment. Nosaltres no aguantaríem sense ella, però ella sí que aguantaria sense nosaltres. Aquesta és la paradoxa que molts estem començant a veure i, sobretot, a experimentar d’una manera més real i conscient. Quan no la cuidem, no ens estem cuidant a nosaltres. Aquesta és una altra lectura possible. Parlem de la despoblació del medi rural, cada vegada més empobrit i sense unes perspectives gaire optimistes. Serveix de poca cosa que s’omplin les segones residències els festius. Només qui hi viu i hi treballa pot ajudar a millorar-lo.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Ivette Nadal: És cantautora i poeta. Va publicar el seu primer disc, Guerres dolcíssimes (Right Here, Right Now,
2007), als 17 anys, i des d’aleshores ha compaginat la música i la literatura. És autora de
cinc discs i tres poemaris. Acaba de publicar L’àngel i la infermesa del pensament (Cafè Central, 2020).

Míriam Ponsa: És una de les dissenyadores de moda amb més talent de casa nostra. La seva aposta per un model sostenible i allunyat dels grans circuits li ha valgut diversos reconeixements i l’ha convertit en un referent en l’àmbit de la creació i en el respecte a una manera d’entendre la indústria de la moda.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Em van educar en la religió catòlica. Anava a missa cada diumenge i va agradar-me formar part de grups catòlics fins ben entrada la universitat. Vaig fer tots els sagraments; també vaig casar-me per l’Església. Però, un bon dia, vaig decidir que la religió no era per a mi: vaig arribar a recitar el credo ometent aquelles parts amb les quals discrepava i a llegir la Bíblia per assenyalar- hi les diferències irreconciliables entre el text i la meva visió del món. Així que vaig decidir que l’actitud més decent seria «donar-me de baixa» del catolicisme. Vaig passar el que sol anomenar-se una crisi de fe, durant la qual vaig buscar aquí i allà en diverses religions i sistemes espirituals, i vaig acabar assumint-me com a agnòstica.

Ara fem un flashforward des d’aquell moment fins al dia en què va néixer el meu fill, fa poc més de quatre anys. Van detectar- li un problema de salut que necessitava proves urgents i invasives i vaig trobar-me demanant a Déu que el protegís. L’agnòstica va tornar a demanar a un ésser superior que l’ajudés a superar aquell destret. Quan la crisi va acabar-se, vaig recuperar el meu títol d’agnòstica.
Anem encara una mica més endavant. Aquest cop la crisi no és tan gran. M’enfronto a un text en què parlo del passat esclavista d’Espanya. No puc escriure’l sense atansar- me al col·lapse, tinc un atac de pànic en dues ocasions i fins i tot vomito sense motiu aparent. Intentant ser conseqüent amb la meva visió del món, em pregunto si no estic treballant amb una energia subtil que em sobrepassa. M’explico: em sembla que parlar d’un patiment històricament real ens connecta amb un inconscient, amb una realitat que va ser negada i un dolor que va ser invisibilitzat. Em pregunto si la meva reacció
física no és un crit de la meva part espiritual, demanant-me que l’atengui.
Sempre he pensat que escriure ens connecta precisament amb una energia superior, més gran que nosaltres mateixos, més poderosa, menys racional. Com si l’escriptora que soc no fos res més que una antena i la meva feina consistís a canalitzar aquesta energia espiritual que no em pertany.
Però aquest text que tenia entre mans se’m resistia. Aleshores recordo que en algunes cultures africanes es creu que les ancestres no se’n van mai. La dimensió espiritual d’aquestes cultures assumeix que el pla dels vius i dels qui han marxat és un de sol. ¿I què és, l’espiritualitat, sinó aquest portar al món tangible una realitat que no podem explicar però que ens toca en un pla subtil? El meu oncle, un defensor a ultrança d’aquesta idea, sempre s’assegura que a les festes familiars es faci una ofrena als avantpassats. Posem menjar en un plat i un gotet de licor a prop d’un arbre.

La dimensió espiritual d’algunes cultures africanes assumeix que el pla dels vius i dels qui han marxat és un de sol

Els agraïm el seu camí, que acaba en cadascun de nosaltres. De fet, fem servir un arbre per recordar l’arrel, el lloc d’on venim. Ningú no es menja ni es beu l’ofrena; la fem com a mostra de respecte a tot allò que no veiem i que, tanmateix, ens acompanya. Així doncs, mentre aguanto l’embat emocional que em produeix escriure aquell text, decideixo fer un acte simbòlic i espiritual com aquest darrer.

Encendre una espelma i parlar amb les meves ancestres. Els explico que el text és una curació, un moviment per portar llum a aquell passat ombrívol que deu ser molt proper a la meva història familiar.
Els desitjo que descansin. Els canto. Els demano permís per parlar d’elles. M’imagino que dels peus em creixen arrels que em duen a elles, les oblidades de la història. Les honoro. Em deixo portar per aquella força gran que no necessita el meu intel·lecte, sinó el meu ésser. A partir d’aquest moment, les paraules flueixen, les idees venen i em trobo en pau.
Ara tornem a avançar en el temps: fa unes setmanes que la covid-19 va arribar a Barcelona, la ciutat on visc. Al principi les xarxes van omplir-se d’acudits i de frases enginyoses. A mesura que avancen els dies, la situació fa un gir general, però també personal: l’avi d’un amic del meu fill mor sobtament del virus i la família no pot ni tan sols abraçar-se per aquella pèrdua. Els acudits a les xarxes deixen de fer-me gràcia.

Al principi les xarxes van omplir-se d’acudits i de frases enginyoses. A mesura que avancen els dies, la situació fa un gir

Aviat el virus arriba a Costa Rica, on viuen els meus pares. Tots dos són població de risc i pateixo per ells nit i dia. Per ells i pel meu fill, que té bronquitis asmàtica crònica. I sí, un cop més, em trobo demanant a un ésser diví que els protegeixi: a ell, als seus quatre anys, i als meus pares, a la tercera edat.

Amb tot això, ¿què vull dir? Que l’espiritualitat i la transcendència d’alguna cosa més gran que el cos físic m’han acompanyat sempre. Que en moments de turment he necessitat experimentar que hi ha una força superior, incomprensible i eterna. I, sobretot, que sempre he necessitat aquesta força superior per a
algú que no soc jo. Per mi l’espiritualitat és això: moure la nostra energia més lluminosa, més desinteressada i més plena d’amor per a altres persones. Donem el nom que donem a aquesta energia superior, m’imagino que es mou en aquest pla: el de l’amor incondicional.

És cert que de vegades voldria tenir Fe. Així, en majúscules. Perquè la fe ens promet que pertanyem a una mateixa xarxa que ens uneix com a humanitat i que qualsevol des-tret té un sentit més gran que sobrepassa el nostre intel·lecte. En aquest món d’incerteses, pensar que alguna cosa té sentit em transmet pau. I la pau és la sensació més poderosa que mai he experimentat en aquesta vida.

Idealitzen l’ofici de pastor perquè té dues qualitats que la nostra societat està perdent: el silenci i el contacte amb la natura.  

En Dirk Madriles té 45 anys, és enginyer agrònom, pastor de 250 ovelles, pare de tres fills i company de la seva dona. Així és com ell es presenta. Jo el presentaria com un pastor del segle XXI, relacionat per les tecnologies digitals i connectat per la terra.

El pastor, ¿neix o es fa?
Jo no soc nascut a pagès, però el que he fet és aprendre l’ofici. L’ofici l’aprens i l’ofici et fa. Les condicions de vida enmig d’un ramat cada dia de l’any et formen com a pastor. No soc el típic pastor, això es veu d’una hora lluny, però ¿què és ser pastor, l’any 2020? L’ofici és molt diferent de com era fa quaranta anys, però el pastor segueix sent aquell que cria animals i els engega cada dia. A mi sempre em fan molta ràbia els que diuen que aquest ofici s’ha d’haver mamat des de petit, perquè quan diuen això desmereixen la primera generació que va començar l’ofici de pastor. Jo crec que el bon pastor és aquell que s’estima la seva feina i els seus animals.

¿Per què tries aquest ofici?

Jo havia fet escoltisme, i des dels vuit anys anàvem a una casa de pagès al Moianès, entre el camp i el bosc, on sempre m’ho havia passat molt bé. A mi, com a tants joves, em va costar trobar quina carrera volia fer, i vaig buscar dins meu: vaig adonar-me que escollir una carrera relacionada amb el camp era coherent amb el que m’agradava com a jove. Així que em vaig formar com a enginyer agrònom i vaig fer les primeres pràctiques en una casa de pagès on convivien tres generacions. Vaig estar tot un estiu treballant setze hores diàries, al camp i amb els animals. Va ser el meu primer contacte amb la pagesia, i em vaig enamorar d’aquest tipus de vida i vaig pensar que m’hi volia dedicar. Després vaig estar treballant com a tècnic i enginyer en diverses feines, però la meva il·lusió era instal·lar-me pel meu compte: en comptes de ser un «mosso qualificat» de granja, volia ser un «cap precari»
de la meva granja. El 2005 vaig deixar de treballar per a altres per posar-m’hi pel meu compte. Vaig venir a viure a aquesta finca del Moianès l’hivern del 2005 i la primera ovella hi va entrar un parell d’anys després.