¿Sabem per què una tercera part dels aliments que es produeixen al món s’acaben llençant? Amb el lema «El menjar no es llença», la Fundació Espigoladors ofereix un seguit d’activitats de sensibilització que ens ajuden a comprendre que el malbaratament alimentari és un problema social, ambiental i econòmic que ens afecta a tots. Proposen maneres de combatre’l per fer que «d’un problema que suposa un escàndol global neixin solucions escandalosament impactants». Per a l’alumnat de primària s’ofereix un taller enfocat a mirar amb uns altres ulls la imperfecció en general i, més concretament, aquells aliments que es rebutgen perquè no compleixen uns estàndards estètics. També organitzen activitats per a més grans, tallers de cuina d’aprofitament i dinàmiques per a famílies.

El reconeixement de la diversitat a les xarxes socials.

És indiscutible que les noves tecnologies donen llibertat als i les adolescents. Llibertat de veure i escoltar el que vulguin, llibertat de dir el que pensen, llibertat d’experimentar i participar. I llibertat de relacionar-se amb persones que estan a quilòmetres de distància o que pertanyen a àmbits i cultures molt diferents. Internet augmenta la capacitat que tenen d’accedir a la informació i de relacionar-se ampliant els seus horitzons.

Però ¿són conscients de la responsabilitat que comporta aquesta llibertat? ¿Comprenen el que implica exposar-se a les xarxes? ¿Reflexionen sobre la imatge que volen projectar? ¿Estan preparats per construir una identitat segura que actuï en conseqüència amb valors ètics i responsables? ¿Són conscients del paper que tenen en la construcció d’un espai democràtic, lliure de discursos d’odi? ¿Saben defensar-se quan són atacats o intenten captar-los per radicalitzar-los?

És important recordar que l’alumnat de secundària i batxillerat es troba en procés de definició de la identitat. Un cop acabada la infància, s’endinsen en un procés de diferenciació dels altres. Canvia el cos, però també canvia la capacitat de pensar, i aconsegueixen un grau d’abstracció que els permet generar un pensament independent, des del qual poden construir una personalitat en la qual encaixin els seus desitjos i aspiracions.

És el moment de les grans preguntes metafísiques, totes elles encaminades a respondre ¿qui soc jo?, que equival a la construcció de la identitat que em farà una persona única i diferent, i que respondrà els interrogants sobre qui vull ser, quines coses considero importants, significatives i valuoses, quines són les meves idees, els meus valors, les meves creences…1 I és en aquest moment quan més vulnerables es troben davant de les crítiques, i quan estan més oberts a trobar un grup amb el qual identificar-se.

En la major part dels casos, les relacions que s’estableixen a través de la xarxa estan determinades pels contactes en la vida real. Així, els amics que es tenen en una xarxa social a aquestes edats acostumen a ser amics i coneguts de fora o, en alguns casos, amics d’amics, de manera que la xarxa s’utilitza com una extensió de les converses que han iniciat a l’institut per planificar el cap de setmana o per resoldre conflictes que s’han generat en una conversa cara a cara. Els i les adolescents utilitzen la xarxa com una modalitat més de comunicació per millorar la qualitat de les amistats, mentre que el temps d’interacció cara a cara amb els amics no disminueix ni augmenta.

Ens cal revisar i revisitar el vocabulari que emprem. Si no, perdem la comprensió del que vivim. En aquest temps, una de les paraules que més tímidament però insistentment apareix als diaris i als mitjans de comunicació, per donar-nos «informació» de la pandèmia, és la mort en forma d’estadístiques. Una paraula que voldríem eludir i que ara és davant nostre amb tota la seva cruesa. La pronunciem com la sentència d’un final inapel·lable.

És la paraula categòrica que emprem per referir-nos a l’acabament de la nostra vida biològica. Ens hi referim per parlar d’un final irreversible, oblidant que només ens referim a un sol pla de l’existència. La nostra cultura ha confós l’anhel d’eternitat amb la perdurabilitat. Pensem que si vivim més, si perdurem més, tindrem més quota d’existència. Terrible confusió que ens porta a molts enganys i a molta frustració, perquè, pendents d’allargar la vida, augmenta la nostra por de la mort.

Si tenim por de la mort és perquè tenim por de la vida, perquè la vida està feta de morts contínues per tal que assolim formes més altes de Vida. ¿No vam morir a la calidesa de l’úter matern quan vam néixer? No anomenem mort aquell final de cicle perquè ens va donar més vida. ¿No ens ha passat semblantment al llarg dels anys? Quan vam acabar la infantesa per iniciar l’adultesa, quan vam acabar d’anar a l’escola o a la universitat per posar-nos a treballar, quan vam deixar la casa dels pares per construir la pròpia llar, i quan arriba l’ancianitat, ¿no es desvetlla una saviesa que abans no teníem? Amb la successió de les quatre estacions, ¿no és també la natura una mestra del cicle de la vida en la mort i de la mort en la vida?

¿Com podem oblidar-nos de tot el que comença quan un cicle acaba?

¿Què ens treu la mort que tant ens espanta?

Tot allò que ens pren és el que encara no som, i ens ho pren perquè arribem a ser més plenament.

¿No hem mort ja moltes vegades? Semblantment, naixerem quan morirem.

La mort és el que més necessitem perquè es doni un canvi de nivell. És el que ens cal perquè puguem néixer.
La qüestió no és morir, sinó cap a on morim. És a dir, la consciència que posem en aquest moment cabdal de la nostra existència, una lucidesa i una llibertat que s’han d’haver exercitat al llarg de totes les morts i naixements que precedeixen.

És lamentable que la nostra cultura hagi quedat reduïda al tram de realitat que només podem percebre amb els nostres sentits i anticipar i controlar amb la nostra ment.

¿Qui parlarà del que neix quan morim, del que comença quan ens desprenem del nostre vehicle biològic?

No hauria de retardar-se el dia en què ciències i religions es posin a dialogar per compartir el coneixement que unes i altres tenen per tal d’ajudar-nos i donar-nos més perspectiva de la nostra condició humana.

Altrament, tremolem davant l’acabament que ens plenifica quan podríem estremir-nos d’alegria.

Va matar el seu marit tancant-lo al dormitori i fent-li menjar una truita de matallops esmicolats. N’estava tipa i no se li va acudir una alternativa millor que fulminar-lo d’amagat. No ho havia dit a ningú, que no el suportava, perquè allò tenia a veure amb la seva vida privada. I, aleshores, els murs entre la vida privada i l’esfera pública eren de pedra dura, opaca i gruixuda com la de les parets de les cases del poble.
Això passava fa tot just vuitanta o cent anys, quan Sartre buscava a La nàusea un lloc on tancar-se, quan la intimitat es relacionava amb allò que passava en l’àmbit de la vida privada, en contraposició a l’espai públic. Quan la intimitat s’associava, sovint, al secret, a la vergonya, al deshonor, fins i tot. A l’època en què abundaven les confessions als diaris personals i els intercanvis epistolars entre els qui sabien de lletra.
Moltes vegades era en aquests espais d’escriptura en solitud o abandonat al treball de la terra que hom construïa la seva identitat. Es feia ús d’aquests espais íntims, arrecerats de mirades alienes, per conèixer-se i construir la pròpia identitat.
És exactament per això que Virginia Woolf defensava la cambra pròpia. Perquè tenir una cambra pròpia significava disposar d’un espai privat, segur, on poder practicar la interiorització, on poder estar sola amb el propi jo, on poder-se desxifrar.
On poder ser. Eren elles, les dones, les que necessitaven i reclamaven aquests espais en cases sovint enormes; els homes ja tenien els seus.
Aquesta intimitat que abans es vinculava a l’espai privat s’està transformant. Els murs estàtics que separaven el que és públic del que és privat són ara portes corredisses i parets de pladur. ¿Busquem encara la solitud per interpretar-nos? ¿O la defugim per por de trobar-nos?
Cada vegada més, les xarxes s’omplen de confidències. Les diferents aplicacions d’internet i les pantalles en general s’han transformat en aparadors on exhibim allò que abans en dèiem intimitat (¿ho és, encara?), fins al punt que ens desdoblem nosaltres mateixos entre el cos que som i el que veiem en directe a la pantalla.
Per ser algú ara ja no volem la cambra pròpia de Virginia Woolf, sinó la connexió a la xarxa. Allà ens submergim en nosaltres pendents de les mirades dels altres. I, com més ulls ens vegin, millor. Però, ¿no és això una intimitat vigilada? I, sabent-nos vigilats, ¿som igual de lliures?
Conèixer i construir la identitat des de la solitud privada és encara necessari. Allà podem desemparaular el jo, en termes de Mèlich. Per això, amb tant sentit com el de les dones de fa cent anys, les entitats que atenen avui «persones sense sostre» demanen poder oferir llars als seus usuaris. Perquè saben, com Virginia Woolf sabia, que només la intimitat els permetrà ser qui realment són.

Bruna Cusí. És actriu. Ha treballat amb Agustí Villaronga a Incerta glòria i amb Carla Simón a Estiu 1993, paper amb el qual va aconseguir, el 2018, el Premi Goya a millor actriu revelació.

Sílvia Tarragó. És analista junguiana i vicepresidenta de la Fundació C. G. Juny d’Espanya. Durant dècades, ha combinat la pràctica clínica amb l’estudi i la difusió de l’obra de Jung.

«Un món amb ànima» és el lema de la revista que teniu a les mans. En molts àmbits, el mot ànima pot semblar més propi de les supersticions i la mitologia que de la psicologia científica. La psicologia, però, és l’estudi de la psique, i psique (psykh) és el mot grec que els llatins traduïen com a «anima». El diccionari defineix l’ànima com la seu de la intel·ligència, la voluntat i la sensibilitat. Així, si tenim intel·ligència, voluntat i sensibilitat, tenim ànima. Aleshores, ¿aquest «món amb ànima» ha de tenir intel·ligència, voluntat i sensibilitat? Molts pensadors, de Plató a Panikkar, dirien que sí, però parlem-ne un altre dia.
Mirem primer d’aclarir una mica més què és l’ànima. Alguna forma d’ànima sempre s’ha vist com a tret essencial de tots els éssers animats, que no són només els animals. La llengua encara vincula l’ànima amb l’estat d’ànim —i la manca d’ànima, amb el desànim. Un món amb ànima seria un món en què tenim més ànims, un món menys gris, un món amb més encís.
Més fàcil que parlar de l’ànima és parlar de la ment, que el diccionari defineix com el conjunt de les facultats psíquiques i intel·lectuals. Les facultats psíquiques són, al capdavall, les facultats anímiques (amb diferents ressonàncies, gregues i llatines). Pel que fa a les facultats intel·lectuals, avui les associem amb un enteniment més fred. Però tradicionalment l’intel·lecte (el sànscrit buddhi, el grec nous, el llatí intellectus, l’àrab ‘aql) es referia a una dimensió més àmplia i més potent, propera al que encara s’anomena esperit. Encara s’anomena, dic, perquè esperit és un mot en declivi en català. En canvi, en una llengua intel·lectualment prestigiosa com és l’alemany, segueix ben viu el mot per a esperit, Geist. El que aquí anomenem «estudis d’humanitats» en alemany són Geisteswissenschaften, «ciències de l’esperit» (¿què pensaríem si algú ens diu que estudia ciències de l’esperit?). En anglès tampoc no tenen manies: soul («ànima») és ben habitual en contextos laics i de tota mena, i to be out of spirits o to lift one’s spirits són expressions que no tenen res d’esotèric.
Però en la nostra llengua, i en llengües veïnes, per les raons que sigui, el significat dels mots ànima i esperit s’ha anat erosionant. No són el mateix: ànima es refereix especialment a l’àmbit de les emocions, sensacions i sentiments (i a l’ànim), i esperit, a un àmbit més elevat, intel·lectual (en el sentit que abans dèiem) i, esclar, espiritual. En qualsevol cas, n’hi ha prou amb tenir constància que dins nostre, dins teu, hi ha quelcom que constitueix la teva identitat més íntima i que no es deixa mesurar pels instruments científics. Quelcom que, senzillament, podem anomenar interioritat. Tothom que se senti plenament persona (no una simple entitat bioquímica) és conscient d’aquesta interioritat.
Aquest és el nostre tresor interior, i aquest tresor, tal com ha estat entès en les tradicions de saviesa d’Orient i Occident, és el més valuós de la nostra existència. Els dos primers versets del Dhammapada, famós recull de dites del Buda, insisteixen que «allò mental» (manas) és el que precedeix i configura les condicions de la nostra vida, de la nostra realitat. Més d’un mil·lenni i mig després, el mestre zen Dgen escriu al Shbgenz, el gran clàssic del budisme Zen: «Els arbres, les plantes i les terres són ment (kokoro) […] el sol, la lluna i els estels són ment; atès que són ment, són naturalesa búddhica». Emprem el mot ment en sentit ampli: el pali i sànscrit manas i el japonès kokoro poden traduir-se també com a «cor», «psique», «esperit», «consciència» i… «ànima».
Una dita (hadth) atribuïda a ‘Al ibn Ab Tlib, gendre de Muhàmmad, assenyala que «el més gran do de Déu a l’home és la intel·ligència». També, dins la tradició islàmica, el filòsof contemporani Seyyed Hossein Nasr escriu a Knowledge and the Sacred: «la naturalesa de la realitat no és altra que la consciència, la qual, no cal dir-ho, no es limita només a la seva modalitat humana». Per la seva banda, l’Evangeli de Joan afirma que «en el principi era el Logos», i aquest Logos (en aquest passatge habitualment traduït com a «Paraula») remet a la importància que sempre ha tingut l’intel·lecte en la cultura europea, com a mínim des d’Heràclit, Plató i Plotí fins a Spinoza, el qual descriu l’estat de plena realització humana com a amor intellectualis Dei, fusió emotiva i intel·lectual amb el fons de la realitat, que podem associar amb el sat-cit-ananda, «ésser-consciència-joia», del Vedanta.
Més modernament, l’afirmació que citàvem del Dhammapada encara troba un ressò ben pragmàtic en el «Preàmbul» de la Constitució de la UNESCO: «Atès que les guerres comencen en les ments dels homes, és en les ments dels homes que cal construir els baluards de la pau.»
És en la nostra ment, en la nostra consciència, en la nostra disposició interior (en la nostra «ànima»), on rau l’origen de la majoria de les circumstàncies que vivim. La nostra experiència tangible brolla d’una font intangible i interior. Dit succintament: l’interior és anterior. Això implica que si, des de fa temps, el món ha anat esdevenint més accelerat, més complicat, més distret per les pantalles, més mancat de presència i de contemplació, alguna cosa hi té a veure un canvi anterior dins el nostre interior. Fa un segle, el sociòleg Max Weber va diagnosticar com un tret essencial de la història moderna l’Entzauberung der Welt, el desencantament del món. El món s’ha anat tornant un lloc més avorrit, on tot prodigi de la natura té suposadament una explicació mecànica, on tot està reglamentat (o robotitzat) i on cada vegada sembla que necessitem experiències i espectacles més intensos i accelerats. Però, si el món ha anat perdent l’encís, el problema no rau tant en el món com en la nostra percepció, en la nostra ment. Com va escriure Ralph Waldo Emerson fa prop de dos-cents anys (el 20 de maig de 1831, en els seus Diaris): «Per la ment ensopida, tota la natura és feixuga. Per la ment il·luminada, el món sencer flamareja i guspireja llum». Aquest món que «flamareja i guspireja llum» és un món amb ànima

Ferran Busquets és director d’Arrels Fundació, una entitat formada per persones «que volen que ningú no dormi al carrer». Des de 1987 han acompanyat més de 14.700 persones sense llar en el seu camí cap a l’autonomia.

¿Com arribes a Arrels?

Per casualitat, perquè mentre estava fent un voluntariat a la presó de joves de la Trinitat em van canviar els horaris de la universitat i vaig haver de buscar un altre voluntariat, i just quan l’estava buscant em va arribar un fulletó d’Arrels i me n’hi vaig anar. Primer com a voluntari, des del gener de 1998, i després com a director, des de l’any 2012. Jo soc informàtic, així que no sé com he arribat fins aquí, més aviat hi he caigut…

Portes vuit anys a la corda fluixa…

Sí que és una corda fluixa, perquè estic entre els voluntaris, que tenen molta força; els professionals, que tenen molta veu; el Patronat, que canvia molt sovint, i externament, l’opinió pública, que cada cop té més pes. Les altres entitats, les administracions… són tota una sèrie de pressions complicades de gestionar. Ara ja porto vuit anys i una mica de rodatge, i encara aguanto perquè jo em considero un «convençut». T’ho dic perquè fa un parell d’anys vam decidir que el tema de la denúncia pública, el tema jurídic, era molt important, i que no en podíem deixar passar ni una. Quan prenc decisions que la gent no comparteix, sempre els demano que valorin que la decisió a mi també em perjudica des del punt de vista personal; per tant, si la prenc és perquè n’estic convençut. I aquí, pel que fa a la denúncia pública, estem en un país privilegiat. Jo he conegut gent del Salvador, de Nicaragua, que denunciant es jugaven la vida. Jo no m’hi he jugat ni la vida, ni la feina, ni res.

Intimitat fusional

Sovint, del primer espai d’intimitat en diem mare. La intimitat comença amb l’experiència de fusió amb aquella persona que t’ha gestat i parit. Amb aquella persona que t’acull i t’alleta, amb aquelles persones que et cuiden des dels primers dies de vida i esdevenen espai propi.
Els nadons creixen en salut en la mesura que estan continguts dins d’aquest espai nutrici que els sustenta i alimenta en tots els sentits: amb la dolça i calenta llet materna, però també amb la calor corporal, amb les olors, la veu, la mirada, l’abraçada, la disponibilitat.
Així doncs, en els primers temps de vida, per cuidar la seguretat profunda de l’infant, hem de cuidar el contacte estret, la disponibilitat íntima i continuada de les figures que el maternen o el paternen, sabent que tenir cura dels infants és també tenir cura de les mares i les persones que els cuiden.
Amb els mesos, altres persones s’incorporaran a aquesta ingent tasca de contenir la vida en els seus inicis. Així, altres cuidadores habituals de la criatura seran fonts imprescindibles de contenció i nutrició. La continuïtat i la qualitat d’aquests vincles primaris afavoreixen la construcció profunda de la intimitat afectiva dels infants.

Les parts íntimes

El cos dels infants i de totes nosaltres és un conjunt, una integritat. Però, quan l’anomenem, quan el reconeixem i hi entrem en contacte, hi ha zones del cos dels infants que sovint impliquen silenci, negació, exageració. Si us hi fixeu, ens costa anomenar els genitals. El que no s’anomena no existeix. El que no s’anomena pot esdevenir finalment invisible, pot interpretar-se com a incorrecte, dolent.
Anomenar els genitals des del naixement afavoreix l’alfabetització corporal completa. Anomenar amb claredat i franquesa facilita la comprensió i allibera de judicis i pressupòsits. Anomenar les parts íntimes del cos, la vulva, el penis, l’anus i els pits, sense eufemismes, burles ni insults, amb les paraules correctes i concretes, facilita la promoció de la salut i el reconeixement dels cossos sexuats com a cossos possibles, correctes, respectables.

Un lloc per fer silenci

La natura. El mar o la muntanya.

Un moment sagrat

Quan faig música. No m’agrada que m’interrompin.

La paraula que m’agrada més

Aleshores. Trobo que aquesta paraula sempre introdueix un canvi, una història, una qüestió… «Aleshores va passar una cosa sorprenent!»

Què m’indigna

La passivitat davant la injustícia.

Què em motiva

Les persones que fan coses per «amor a l’art!», per convicció, sense esperar-ne res. També els que no es resignen i lluiten per aconseguir canvis. 

Una lectura que m’ajuda  

Qualsevol text d’Angela Davis i poesia.

Una música 

Moltes! Però sobretot el jazz de Duke Ellington, Count Basie i Ella Fitzgerald. També tota la música de Motown: Jackson 5, The Supremes, Martha Reeves, etc. 

Una olor agradable

L’olor del mar!

Un lema que m’inspira

Sigues la teva pròpia llum.

Déu?

No. Però sí l’univers.

Una imatge 

El mar des d’Arenys i l’ombra dels núvols sobre els tres turons. 

Un do/habilitat que posseeixo

La força de voluntat i la persistència. Quan persegueixo un objectiu no tinc aturador, no em desmotivo. M’hi esforço fins que aconsegueixo allò que busco, costi el que costi. 

Una mestra

La meva mare, la Iolanda. És un gran exemple d’amor incondicional cap als altres, d’ajuda, de refugi, de resiliència.

La mort és…

El final de vida i el moment de fusionar-se de nou amb l’univers i la natura.

El meu desig profund

Que els humans aprenguem a col·laborar i cooperar per buscar el benestar comú.

En temps de pandèmia global, quan la vida pública i la vida privada queden estranyament interrelacionades, s’inaugura a Mataró una exposició sobre «paisatge sonor». Irònicament, el confinament de la població va deixar el paisatge sonor de la ciutat en silenci, i va desaparèixer el patrimoni sonor que caracteritza els paisatges urbans. L’exposició, que és un passeig exclusivament sonor per la vida pública i la vida íntima de la ciutat, pren un relleu especial justament quan el patrimoni sonor queda silenciat. Desapareix la gran història i les ciutats sols mostren la microhistòria.

La microhistòria i la vida íntima.

Això té molt a veure amb el que l’associació Mapasonor, els autors d’aquesta exposició, buscàvem des de feia vint anys, partint d’una reflexió: gran part dels relats audiovisuals cerquen els grans esdeveniments i els grans personatges. Mentrestant, la microhistòria, la que forma el 95% de la vida de les persones, no hi té la mateixa rellevància. Com si la vida, fora de les grans declaracions o dels grans moments de la història, fos un parèntesi de l’existència. Per nosaltres, en canvi, la microhistòria ha estat sempre un dels fets definidors de la nostra creació.
La vida íntima és el motor de l’existència de les persones, i hi té pes tant en els moments en què la vida sembla aturar-se com en els moments en què tot sembla esclatar… El nostre primer documental, Silencioses i en palaus, el vam rodar a Tunísia el 2001, quan una dictadura controlava la vida de les persones. Ens vam ficar a les cases de les famílies de dones rurals i, en el seu espai d’intimitat, ens mostraven una joia preciosa i irrecuperable, la seva vida íntima: allò era la vida del 95% de les tunisianes i rarament passaria a ser història. Anys més tard, la revolució va esclatar justament en aquestes regions (Kasserine, Sidi Bouzid) i es va enderrocar la dictadura.
Una d’elles, la Ghalia, ens deia en una carta: «Tot i que el meu entorn és bonic, no puc negar-ho, el meu cor està trencat, ja que em sento lluny de la meva família, del meu pare, de la mare, dels meus germans i germanes. No he trobat qui comprengui les meves idees ni els meus sentiments. No he pogut desenvolupar els meus estudis ni he trobat una feina per ajudar la meva família i per afirmar la meva existència. Jo vull viure com una dona que té la seva pròpia personalitat, vull tenir la meva llibertat per afirmar la meva existència.»
Més endavant, pel curtmetratge L’11 de setembre ens vam posar molt contents, accedíem a un llogaret de muntanya perdut al nord de l’Afganistan on la població vivia una existència aparentment allunyada del món contemporani. Els vam preguntar per la seva vivència de l’11 de setembre, un esdeveniment de la macrohistòria que tenia un impacte en la seva microhistòria. En els últims tres minuts s’esdevé aquesta conversa:
—¿Com us vau assabentar del que va passar?
—Vaig sentir la notícia per la ràdio i vaig convocar la gent del poble. Els vaig dir que hi havia una bona notícia per nosaltres. Una gran desgràcia havia passat a Amèrica i molta gent havia mort. Havia estat obra de Bin Laden. Així que havíem d’estar contents, ja que segur que els americans vindrien a expulsar els talibans i Bin Laden i tornaríem a tenir una vida normal sense els talibans.
—I les imatges de les torres bessones caient, ¿com les vau veure?
—No sé de quines imatges em parles.

El paisatge sonor

Als anys setanta, el col·lectiu de Vancouver World Soundscape Project, fundat per Ray Murray Schafer, va iniciar un gènere, el soundscape, que partia de l’enregistrament de sons reals com a material de treball: «De la mateixa manera que una fotografia emmarca un determinat entorn visual que pot ser analitzat detalladament i còmodament, un enregistrament sonor aïlla un entorn acústic i el converteix en un esdeveniment repetible, susceptible de ser examinat.»
Alguns artistes exploraven la vida íntima de les persones des de la seva sonoritat, posant el micròfon en la microhistòria per entendre la macrohistòria. Hildergard Westerkamp, per exemple, va gravar Travel Into India, on deia: «Parlo de la proximitat de la quotidianitat, de la bellesa i del que és sòrdid, de la tecnologia moderna i dels carros de bous. Aquestes són precisament les diferències extremes i les contradiccions que fan que la vida quotidiana de l’Índia tingui una intensitat que talla l’alè.»
Seguint aquest gènere, Mapasonor hem posat l’orella als sons de la vida privada i de la vida pública amb el paisatge sonor. «Mataró: de Mancos a Djembereng» és el títol de l’exposició que hi ha a Can Marfà (Museu de Mataró), però per Mapasonor el veritable nom del projecte és «Mataró, simfonia d’una ciutat», ja que té com a referent creatiu la pel·lícula documental Berlín, simfonia d’una ciutat. El projecte de Mapasonor és un gran retrat documental de la ciutat, però a la inversa del seu referent: mentre que en el film de l’alemany Walter Ruttmann el retrat de Berlín és imatge acompanyada de música, la simfonia de Mataró és un gran documental de so, un gran paisatge sonor, acompanyat de lletra i de testimonis orals de diverses persones de la ciutat.
Des de Mapasonor fa anys que escoltem la ciutat, d’allò públic a allò privat; la diversitat cultural que capta el batec del ritme diari dibuixat pel desplaçament de les persones en el transport públic o als mercats, en el temps lliure a les places per a infants o adults, o a les manifestacions, i en les expressions de la vida espiritual, en les expressions sonores de les festes, les músiques o els rituals, en les manifestacions culturals.
Ens interessa també la veu interior de la ciutat. Partim de la pel·lícula Cel sobre Berlín, de Wim Wenders, un gran fresc de la vida íntima de les persones d’una ciutat, fet per dos àngels que la sobrevolen escoltant les veus de les persones que l’habiten. A «Mataró: de Mancos a Djembereng», el paisatge sonor es complementa amb relats de vida orals que mostren la veu íntima de la ciutat, la seva microhistòria: la migrant peruana que va venir del poblet de Mancos, la monja carmelita que crea les figures del pessebre amb fang mentre escolta música sufí, el cap de colla dels Armats de les processons de Setmana Santa, que és alhora un cantant de rock destacat de la ciutat, o la parella d’una paia i un gitano català que va perdre la veu cantant flamenc.
El recurs dels relats de vida omple el projecte d’aquesta vida íntima, que és la cara humana de l’exposició i del projecte: la història de les persones i la seva dignitat davant del món. Així, un projecte de paisatge sonor com aquest conté tota una microhistòria de veus diverses, de persones que, cada una des de la seva vida personal, són el motor que genera les històries sonores que s’hi poden escoltar. Cada fet, situació, expressió cultural o espiritual, tot, en general, té al darrere la història d’una persona, d’un grup de persones o d’una comunitat.

¿Amb quins mecanismes els infants i joves prenen consciència de si mateixos avui? ¿Com influeix el consum audiovisual en la construcció de la seva identitat? La cooperativa Drac Màgic ens convida a reflexionar sobre l’imaginari visual que constitueix el nostre dia a dia i a identificar els estereotips que acaben inundant-nos a través de la cultura audiovisual. Els tallers «Heroïnes de pel·lícula» (P5 i cicle inicial) i «Vull ser com» (cicle superior) són una proposta per navegar a través de les històries dels personatges de les pel·lícules, amb l’objectiu de transcendir-ne la imatge prototípica que socialment n’hem acceptat i acabar construint autoretrats nets d’estereotips. Són dues de les iniciatives que s’inclouen dins del projecte «Construir mirades» per a l’educació visual.