Text: Laia Montserrat
He arribat caminant, sense presses ni objectiu, fins al límit de l’instant, i no he pogut fer res més que asseure’m a contemplar.
I, contemplant el present, veig meravellada tot el que succeeix. Veig la meva ment pensant. Com papallones, els pensaments emprenen el vol i venen i van. Lleugers. Veig el que sento, les emocions movent-se dins meu, com onades d’un mar interior. Veig també que soc aquí i ara. Mentre això em va passant, sento la vida lliscar per tots els meus sentits alhora. I em dic que sí, que ja és hora de ser present en l’instant.
Sense adonar-me’n, he anat entrant en el silenci més gran. Aquell que no demana res més que deixar-s’hi anar.
Les arrels se m’enforteixen. La pesantor vital de la matèria orgànica que em defineix s’obre pas fins als confins de la Terra. Unida des del meu centre fins a un centre que tot ho conté. Aquesta meravellosa Terra que em dona la possibilitat d’una forma visible. Que em dona consistència i presència.
Des de la terra, créixer. Sentint l’impuls primer de desplegar-me. Nodrint-me des de l’arrel, créixer buscant el cel.
Mentre em desplego, orgànicament creixent, més vida visc a la Terra, i també més plenament. Sento el centre on tot s’uneix. Cel i Terra fonent-se en la unitat primordial. La pelvis acull la vida i s’obre a l’univers.
Orgànicament parlant, som fills de la Terra i del cel. Esperit en forma de carn i ossos, pell i somriures. Esperit que mira i acaricia.
Cada cop que m’assec a meditar, soc arrel viva de terra, tronc de llum, branques i fulles de cel. Quan m’aixeco, soc presència d’unitat.
