Text: Laia Montserrat

Miro el mar i, malgrat el fred del dia, sento la innegable sensació de submergir-me en un oceà interior. Les onades que venen i van avui són suaus. El mar de plata i canyella convida al contacte interior.

Una serenor sense mar de fons, calma. 

M’acompanyen els nens i la gent de tota edat parlant amb veus diferents al meu costat, amb converses diverses. I jo sentint el moviment profund i ple d’un oceà que ens conté a tots; no els visc com a estranys. 

L’aigua fresca de la meditació és una actitud de presència, obertura, bondat i atenció conscient. Em desperta els sentits, que copsen el món amb més certesa.

La llum dibuixant ombres i colors, formes i moviments infinits. Els sons girant entorn del silenci profund que els sosté. La pell acaronant per dins el que soc; per fora, el que m’envolta; toco el món sense pressa. Assaborint els instants que desgranen textures de gustos diversos; de vegades, tan dolços i suaus; d’altres, tan amargs i rogallosos. L’aroma de la vida m’arriba fresca al nas, tan plena de núvol humit com de raig de sol calent. 

Com més sento el món, més en contacte estic amb el meu interior. Com més em submergeixo al mar interior, més present en el dia a dia compartit amb els altres. Un doble moviment que n’és un de sol, com quan s’obre una flor, en tots els sentits, en totes les direccions. 

Quelcom s’obre en nosaltres quan ens permetem anar més enllà de les barreres del mental, quan podem estar sense que la por ens aturi. 

Baixar al fons d’un mateix sempre és una porta al més alt. Podem veure qui som en el reflex del fons. No hi ha imatge millor que la que no construïm; no hi ha imatge més certa que la que es trenca per deixar fluir l’essencial. 

El mar, com un mirall profund que trenco en capbussar-m’hi, m’obre a una realitat fora d’il·lusions vanes, fora de desitjos que em lliguen. 

Mar de dins, mar de fora, on és el mar?