Laia de Ahumada. Filòloga i escriptora
Vivim aferrats a la permanència i, porucs, evitem el dolor o l’afeixuguem convertint-lo en patiment. No ens adonem que també té un sentit que ens permet trencar les fronteres del nostre ego per endinsar-nos en un camí de creixement. Carles Perarnau, psicòleg clínic, ja de ben petit, i per diferents circumstàncies, es va sentir intrigat pel tema de la mort. És per això que dedica la vida a acompanyar en el dol i a ben morir.
La mort ens espanta perquè reduïm la nostra vida a un cos i creiem que la mort és el final, una extinció. Aleshores es crea una gran por perquè l’ego no vol morir, justament perquè la seva subsistència és la identificació i la permanència. Volem mantenir tot allò que ens agrada en la permanència, i la vida és impermanent, tot va canviant, sempre és naixement i mort –almenys en aquesta dimensió en què estem–, i si no aprenem a viure bé en aquesta impermanència és quan portem el dolor cap al sofriment.
Dolor i sofriment, no és el mateix?
–Hi ha experiències doloroses, no ho podem negar, però quan ens fem mal amb aquest dolor, i ens arrosseguem amb ell, és quan engendrem el sofriment. El sofriment és un dolor afegit al que ja tenim. Una cosa és la realitat que tens i l’altra, la que t’acabes fent tu segons com hi respons. Si hi ha rebuig, hi haurà una resistència que portarà ressentiment i sofriment.
Com s’acompanya en aquest sofriment?
–Escoltant molt profundament, i ajudant la persona a escoltar-se; acompanyant-la a sortir del dolor, a acceptar i assimilar aquesta experiència, i propiciant que acabi sent una possibilitat de creixement. S’ha de trobar també un sentit al sofriment. La vida és dura, però cal aprendre a saber-li donar la millor resposta. Intento que les persones aprenguin uns recursos que els permetin afrontar aquesta experiència i que els serveixin de model per a totes les experiències que continuaran tenint al llarg de la vida.
La persona que és religiosa se’n surt més ràpid, del dolor, que una altra que no ho és?
–Per a les persones religioses, la religió –tot i que algunes la viuen amb molta profunditat– de vegades és un bot salvavides. El que he vist és una conformitat, però no és una experiència que acaba integrant-se amb un creixement. Hi ha persones que no tenen cap tipus de creences i que professen valors humans, i aquesta convicció, viscuda amb profunditat, les ajuda a tirar endavant. No cal parlar de religió; a mi m’agrada més parlar d’espiritualitat.
No hem de veure la mort com un final, sinó com una eclosió cap a una expansió. I hem de poder-la viure amb consciència.
