Mariona Garriga de Ahumada

Llicenciada en Dret i mediadora 

Autora del llibre Els petits mediadors i del projecte Creixent amb mediació 

www.marionagarriga.cat 

Les emocions, els valors, els automatismes, els prejudicis i altres coses es barregen en un garbuix, que fan que la gestió del conflicte sigui molt més complexa a casa. 

Professionalment miro el conflicte des de fora, des d’una posició neutral, perquè no hi tinc una implicació emocional directa. En canvi, personalment, més que mirar el conflicte el visc des de les entranyes, i la veritat és que canvia bastant. Les emocions, els valors, els automatismes, els prejudicis i altres coses es barregen en un garbuix, que fan que la gestió del conflicte sigui molt més complexa a casa. Algunes persones em diuen: “Casa teva deu ser una bassa d’oli”. Doncs no, no ho és. Potser la diferència rau en el fet que disposo d’una informació preuada, d’un munt d’eines i recursos, que, si vull, puc utilitzar. He intentat fer-ho: gestionar el conflicte des d’un vessant més acadèmic, vaja, actuar com una mediadora professional enmig d’un conflicte entre els meus fills, per exemple. En la majoria dels casos, davant això, em diuen: “Mare, estàs molt rara, parla normal!”. Aquesta frase m’ha fet reflexionar sobre com he d’actuar, perquè se’m creuen dues formes d’educació, dues mirades diferents que vull compartir. 

La primera font d’educació en la gestió del conflicte, que històricament ha estat l’única, és la mirada de mare, la que prové de la família, la que transmet el que som. La mare ens connecta amb el nostre sistema ancestral, que marca la nostra vida. És una mirada visceral i emocional, natural i espontània. Una educació viscuda a cada moment, des que ens llevem fins que ens en anem a dormir. Una educació que no es pensa ni es rumia. Surt automàticament, com si tota acció o comportament sorgís d’una dimensió desconeguda, no conscient, que està incorporada i que deixem anar de manera impulsiva. 

Per exemple, quan a casa sento “mare, en Bernat m’està molestant!”, la meva reacció impulsiva, amb un to i volum alt, des de la distància, és: “Bernat, para ja, deixa tranquil·la la Maria, acabarem malament!”. En aquest moment estem educant en la gestió del conflicte. En aquest curt missatge s’ha transmès una ordre, potenciada amb una certa agressivitat i rematada amb una amenaça. A més, tampoc no s’ha propiciat l’escolta ni el diàleg. La gestió del conflicte, en aquest cas, no ha estat gaire encertada, però s’ha fet d’una manera determinada, amb un segell personal que arrosseguem en l’inconscient i que és reflex de qui som. Però, què hi tenim, en aquesta dimensió? 

En primer lloc, disposem d’eines, valors, patrons i comportaments que hem rebut dels nostres progenitors i educadors, els quals els han rebut dels seus, i així successivament. Entre els comportaments propis en la gestió dels conflictes hi trobem els competitius o autoritaris, els evitatius i acomodats, els agressius. Però també en trobem de col·laboratius i compromesos. Aquestes conductes heretades per imitació d’una generació a una altra responen a la dita “els testos s’assemblen a les olles”. 

En segon lloc, també disposem d’estratègies i mecanismes que hem anat elaborant individualment per sobreviure davant els obstacles i els conflictes que hem trobat en el camí de la infantesa a l’adultesa. Tots formen el nostre ego o personalitat. 

Però cal assenyalar que les persones som molt més que el que heretem o vivim, també som allò que decidim fer. Sovint canviem coses que hem rebut i no ens agraden. Un clar exemple és com l’autoritarisme patriarcal de la generació anterior, en moltes llars, està essent substituït per dinàmiques molt més democràtiques. La frase “és així perquè jo ho dic!” s’està transformant en “parlem-ne”. 

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí