Gemma Ventura. Periodista.
María Eugenia Manrique ha estudiat pintura tradicional xinesa i cal·ligrafia. Una forma d’art, però també una filosofia de vida. En parlem a casa seva, al mig de Barcelona.
¿Què és per tu el taoisme?
La filosofia que proposa la integració de l’ésser humà amb la seva essència, la natura. Perquè sovint fem com si la natura i els éssers humans fóssim dues coses diferents, i no ens adonem que, igual que qualsevol animal o fins i tot qualsevol pedra, venim de la mateixa mare.
¿I de quina manera ens recorda aquesta idea?
Convidant-nos a prendre’n molta consciència. Sabent que és una consciència que no et ve de sobte, sinó que ens ve i se’ns en va, perquè vivim a la ciutat, allunyats de la natura. Però és que fins i tot el teu mòbil ve de la natura, perquè és l’única font que tenim. En l’aspecte espiritual, per mi, seria com caminar sola en un bosc. Perquè hi pots anar amb algú i que els dos estigueu callats, però ja no és el mateix. Quan hi vas sola, seus en una pedra, o et perds entre els arbres. La part espiritual és inherent a l’ésser humà, és una percepció interior molt subtil i intensa, i, com més ens allunyem de la natura, més complicat és percebre-ho. Per això és tan important la contemplació, que no és veure ni mirar, és entrar i sentir-te part del que tens al davant.
¿Com es pot practicar això al mig de l’Eixample?
Hi ha la meditació, que no és deixar la ment en blanc, perquè, si estem vius, la ment està activa. Hi ha un diagrama taoista en què el cos humà és un paisatge amb mar, muntanyes. A través de la respiració, hi pots entrar i pots arribar a estar en aquest espai de natura que hi ha dins del teu cos. Respirar i transcendir. Respirar és el camí, sense pretendre res. Com més t’alliberis de les intencions, més aviat hi arribaràs. Has de deixar de buscar per trobar. Deixar anar i deixar que arribi. És rendir-te. Comences a respirar i connectes amb el teu mar. Quan ho faig, visualitzo un mar en calma i la respiració meva és l’onatge. ¿I què fa el mar quan ve un objecte? Amb les ones, l’aparta. Quan et vingui un pensament: «Demà he de fer tantes coses», deixa que se’n vagi. Si ho aconsegueixes en tres minuts, ja estaràs fent un contacte amb el teu interior.
¿Què ens ha regalat el taoisme que puguem reconèixer en l’art?
Si llegeixes el Tao-teking, pots pensar: «¿Com s’entén, això?» Però, per exemple, a mi no em cal entendre-ho perquè m’agradi. La cal·ligrafia pot ser abstracta, com les obres de Tàpies, que estan totalment influenciades per les cal·ligrafies. Quan ho estudies, els mestres prefereixen que no et preocupis pel significat. Perquè sempre diem: «¿què és això?, ¿per què és així?», i pels xinesos i els japonesos l’important no és el perquè, sinó el fet de centrar-se en el pinzell, a fer aquesta forma. L’art no és un estil, però sí que és un camí per a qui ho practica, igual que la meditació. Vaig estudiar belles arts a Mèxic, en una escola fundada per Frida i Diego. Hi havia una pressió immensa perquè demostressis la teva creativitat, perquè trobessis un estil únic que et definís i no s’assemblés a res. Cosa absurda. Vaig estudiar amb aquestes pressions i, a part, aprenent tècniques; com més, millor: aquarel·la, carbonet, ho has de dominar tot.
Quan vaig començar amb l’art xinès, no parlaven mai de creativitat ni d’estil propi, sinó d’energia: si el teu esperit està bé, el pinzell el seguirà. L’important és la respiració, el cos, la postura. I vas al Japó, a la Xina, i els mestres calquen. No calquen amb la intenció de dir «això és meu», sinó que és una intenció pedagògica. Pensa que tot el que hem après a la vida ha estat per imitació, perquè, si no, no sabríem caminar ni agafar una cullera.
¿Què trobem avui que sigui fruit d’aquesta tradició?
Està arribant. Hi ha molta gent que fa pintura, tinta, cal·ligrafia, taitxí, txikung.
Estan impregnats d’una manera de fer, de la lentitud, la concentració, que potser és el que més necessitem, ¿oi?
I tant! Al taitxí has de reproduir una coreografia, on hi ha els principis bàsics del taoisme: el yin i el yang, i el txi, que és l’energia. Això està en tot. I, quan estudies amb un mestre, et parla del yin i el yang, que són les dues polaritats que estan en el nostre cos, que no són oposades, sinó complementàries. Seria el femení i el masculí, el bé i el mal, però tot té una part de l’altra. ¿N’has vist el símbol? El blanc té una part negra. En el yang hi ha yin, i a l’inrevés. Així és també en l’ésser humà: no som només hormones femenines. Pel taoisme, el que és importantíssim és el canvi: la transformació a la vida és constant, no hi ha cap moment que s’aturi. El taoisme ens ensenya que el canvi és necessari. I, encara que no te n’adonis, les nostres cèl·lules s’estan renovant constantment. La transformació és un principi de la naturalesa. Yijing, que és el llibre més antic de tots els xinesos, és el llibre de les transformacions, i es fa servir oracularment per fer preguntes. I l’interessant és com es van veient els canvis.
¿I què en podem aprendre?
Primer, la consciència del canvi i de la transformació, perquè a vegades, si estem bé, ens costa acceptar els canvis. Si estem malament, benvinguts siguin, però es tracta d’acceptar el «deixa-ho venir i deixa que se’n vagi», saber-ne veure els temps. I cadascú ha de trobar un què, la meditació, l’exercici, l’art, per poder-se aïllar i per tenir un espai per a si mateix. Abans la paraula energia era estranya. I ara vas a un bar i et serveixen un «suc zen». Han passat molts anys abans que comencés a fer classes, però ara em fa por perquè amb un any ja pots ser monitor de ioga.
Dona’m exemples que uneixin l’art amb aquesta filosofia que m’expliques.
En la pintura xinesa hi ha quatre cavallers: el bambú, l’orquídia, el crisantem i el cirerer. L’orquídia neix petita i silvestre entre les pedres, i té la virtut que la seva delicadesa no és fragilitat, que pot ser molt forta, i això és el yin i el yang. El bambú és rígid, però flexible: a vegades penses que t’has de mantenir aquí perquè ets forta, però, si ets flexible, no et trencaràs. El crisantem representa la unitat familiar: és una flor que té molts pètals, i és el grup: cada flor està en cada pètal i cada pètal és la flor. El cirerer floreix a l’hivern i és bellíssim, perquè durant l’any els troncs són secs i pots creure que no florirà mai, però enmig del fred fa flors. La primavera és l’orquídia, l’estiu és el bambú, el crisantem és la tardor i el cirerer és l’hivern: a la vellesa també hi ha energia per florir.
En la cal·ligrafia, ¿cada caràcter significa una paraula?
Sí. Però no hi ha preposició. Una vol dir ‘ocells’; l’altra, ‘muntanya’; l’altra, ‘núvols’. Hi ha diccionaris amb cinquanta mil caràcters. Al segle v, al Japó, només parlaven, i de la Xina va arribar la cal·ligrafia: llavors van començar a escriure aquests caràcters. I els japonesos van considerar que era quelcom molt yang, «molt home», i que les dones no ho podien escriure. I és aleshores quan elles transformen tota una taula que existia, i creen l’hiragana, que és l’escriptura japonesa d’ara.
¿Quin significat dones a la cal·ligrafia?
És una art a part, que no té res a veure amb l’aprenentatge de l’idioma, perquè jo no sé xinès. És un camí: el camí de la cal·ligrafia, igual que la pintura o la cerimònia del te. La meta és el camí, com en el poema de Kavafis: Ítaca és el teu recorregut. És així per la concentració que et demana. Les arts xineses et demanen molta repetició, molt d’abandonament del teu ego, de la pretensió. Després de molts anys, pots arribar a fer-ho. Em costa dir que soc cal·lígrafa, perquè encara em falta molt. Em vaig passar tot l’estiu fent aquesta poesia. El pinzell és part de tu. Quan estudiava pintura i feia oli, no suportava els pinzells, perquè m’allunyaven de la pintura; en canvi, amb la cal·ligrafia no sento el pinzell a la mà, forma part del meu cos.
FRAGMENT:
«De la mateixa manera que els canvis constants de l’univers troben ressò en la natura, l’univers íntim de l’artista també experimenta transformacions internes que s’exterioritzen a través de la pràctica amb el pinzell. La capacitat de reconèixer aquesta relació dinàmica de ressonància, entre la naturalesa externa i la interna, facilita el camí necessari per establir l’harmonia amb el Tot, i permet a l’artista viure l’esdevenir natural del canvi i evolucionar en l’experiència de l’art, tal com l’entén la filosofia taoista.»
María Eugenia Manrique, Arte, naturaleza y espiritualidad, Kairós, Barcelona, p. 23.
Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí
