Gemma Ventura. Periodista

Fer riure per fer pensar. Això és el que busca i aconsegueix Marc Buxaderas (1999) dalt de l’escenari amb monòlegs com Posa un discapacitat a la teva vida. L’objectiu és clar: fer visibles els que són invisibles i, sobretot, dignificar-los.

Quan algú diu que té paràlisi cerebral, la gent s’acostuma a imaginar que està totalment immòbil. ¿Què és? ¿Què suposa en el teu dia a dia?

El que la gent s’imagina és la forma més severa, però n’hi ha molts graus, que depenen de la manera i del moment en què t’afecta. En el meu cas, no puc caminar i el meu cos a vegades fa moviments que no controlo. Vaig amb els peus lligats a la cadira perquè tenen tendència a fer el que volen: s’aixequen, els dono una ordre i no em fan cas… Tinc uns peus una mica rebels.

Tinc un germà amb autisme i veig que, d’entrada, el miren amb pena. ¿Que t’ho facin et fa enfadar?

És el prejudici i ja hi estic acostumat. Quan era petit vaig viure en un entorn molt normalitzat, i veure més tard que hi havia gent a qui li provocava rebuig no va ser un descobriment, perquè m’ho podia arribar a imaginar, però sí que va ser molt dur. Vaig veure que feia falta pedagogia i em vaig llançar a fer-la. He intentat vèncer la pena i el rebuig fent humor.

¿És sa riure? Abans he anat a fer el cafè i em fixava com de seriosos anem tots pel món.

Explico mig de broma que la loteria no em tocarà mai perquè ja m’ha tocat, la dolenta, però ja m’ha tocat. I, dins de la dolenta, encara vaig tenir sort que més o menys em toqués la bona. El que intento és relativitzar els problemes.

Riure’s d’un mateix ajuda a prendre distància de tu mateix i del que et preocupa.

En els meus espectacles, la gent, al principi, no s’atreveix a riure. Quan veuen que a mi tot plegat tant me fot, entren dins del joc. Però sí que noto que la gent o no es veu imperfeccions o, si se les veu, se les amaga.