Gemma Ventura. Periodista.

Lurdes Casanovas em diu que és «una dona feminista que viu la fe amb contradicció». Forma part del col·lectiu Alcem la Veu, que «va néixer el 2019 per donar visibilitat a les dones dins l’Església». Quedem davant la parròquia de Sant Felip Neri, a Barcelona, un lloc que m’explica que és simbòlic: «He volgut quedar aquí pel valor històric que té, perquè em fa pensar en les dones que ens han precedit: les nostres mares, les nostres àvies; a totes els devem la reivindicació que ara estem fent.»

¿Quines discriminacions viu la dona a l’Església?

Per haver nascut dones sovint no hi tenim ni veu ni vot: no podem votar els òrgans de poder dels bisbats o del Vaticà, no podem ser ordenades sacerdotesses ni diaques, ni rebre formació seminarista. Tot això s’ha anat cronificant al llarg de la història: és per això que diem prou al masclisme de l’Església.

A Jesús ja li va tocar transgredir les normes d’una societat patriarcal. No ha canviat gaire res.

Ell no discriminava entre home, dona, jueu, negre, blanc; tractava tothom igual. Però, com que els textos de l’Església han estat interpretats per homes i són ells els que han predicat, el missatge s’ha anat desviant.

¿Reivindiqueu que una dona pugui fer de mossèn o de papa?

Si ho vol, sí. No cal que sigui l’objectiu, però que en tingui la possibilitat.

Al final, no és altra cosa que poder transmetre un missatge.

Sí, i que ric que seria si ho poguéssim fer dones i homes.

Una de les poques possibilitats de les dones és ser monges.

Tot i així, elles també han viscut el fet de no tenir prou veu i moltes vegades han estat invisibilitzades.

I una de les lloses que arrossega l’Església és la visió del sexe.

Que sigui tan tancada no ajuda: no hi ha d’haver només una finalitat reproductiva, sinó que ha d’existir el dret a viure’l plenament, des d’una amorositat molt més dolça.

Molts joves veuen l’Església carca. Si hi hagués una renovació i la dona tingués el mateix paper que l’home, ¿n’eliminaríem aquesta pàtina?

Totalment. A vegades penso que un dia les meves filles em diran: «¿Vosaltres vau formar part de l’Església i no vau fer-hi res?» És a dir, si defenso la igualtat de les dones a casa meva, al carrer i a la feina, també ho he de fer a l’Església, perquè tinc el carnet d’un club amb el qual no estic d’acord i no em puc quedar amb els braços plegats.

¿Com seria, per tu, una Església moderna?

Tal com la va voler Jesús. Circular, amb més responsabilitat dels laics, on s’escolti les dones i se les reconegui, i on l’autoritat es basi en el servei comú. Històricament, les encarregades d’alimentar la família han estat les dones. I, en canvi, de l’eucaristia, que és quan compartim l’aliment espiritual, només se’n poden encarregar els homes, els preveres. Reivindiquem la dignitat en doble sentit: les dones s’han encarregat de tenir cura dels malalts, però el sagrament de la unció dels malalts només el poden administrar els homes. És així: quan l’espai profà passa a ser sagrat, les dones som expulsades.

Per imaginar-ho: en una missa, ¿ja no seuríem als bancs, sinó en cercles?

Sí, i encara que hi hagués una preveressa o un sacerdot dirigint-ho, no deixaria de ser un més dins d’una comunitat on tothom podria intervenir.

¿Com us la imagineu més, aquesta Església?

Que sigui un lloc de trobada, que ningú s’hi senti discriminat. Els col·lectius LGTBI: tothom hi ha de tenir el seu lloc. De fet, amb Alcem la Veu s’hi pot sentir identificat tothom: homes i dones, perquè és entre tots que hem de construir una Església més justa.

Anem al principi: ¿la modernor de Jesús en què es notava?

Jesús va ser molt trencador. La tradició jueva deixava la dona relegada a servir, a passar desapercebuda. Als Evangelis, a Marc 15,4, es parla de Maria Magdalena, Maria, mare de Jacob, i Josep i Salomé. És una cosa mai vista a la història de l’època. Jesús no s’acontenta de col·locar la dona en un rang més elevat del que se l’havia col·locat pel costum; la col·loca davant de Déu en igualtat amb l’home.

En un manifest dieu que veniu de les dones valentes i lliures de les primeres comunitats cristianes.

Sí. Per exemple, Febe era una dona coríntia i sant Pau l’anomena a la Carta als Romans com a diaca de l’Església de Céncrees i benefactora de deixebles i de Jesús. Tot i que alguns biblistes n’han intentat modificar el nom fent-la passar per home, era una dona econòmicament ben situada. O també hi ha Tecla, que es va convertir al cristianisme després d’escoltar Pau de Tars, i tenia la facultat de predicar i batejar. Míriam, la germana d’Aaron, tenia un lideratge natural: a Èxode 15:20, ens narra com va prendre un pandero i com totes les dones, guiades per ella, van sortir darrere seu amb danses i panderetes. A la Bíblia hi ha molts textos de dones líders, economistes, emprenedores, que sovint se les ha deixat sense nom, com si només fossin acompanyants.

O dones servicials i obedients.

I el que no pot fer l’Església catòlica és reforçar aquest missatge, i molt menys a hores d’ara, quan la reivindicació de les dones és al carrer i a tot arreu.

O com algú que ve a parir.

Sí, com la idea que s’ha fet de Maria: una dona servicial. Valdria la pena deixar-la de veure com una dona immaculada i començar a veure-la com una dona empoderada, perquè el seu paper tampoc no és fàcil: gestava com a mare soltera. Tot això, històricament, té molta força, però no se’ns ven d’aquesta manera.

Alceu la veu de les dones del passat i també de les del present, però, mentrestant, a missa escoltem testimonis d’homes exemplars.

Exacte, el nostre imaginari es crea amb homes, masculins, i per això volem que a missa es destaqui el paper de les dones. N’hi ha moltes de molt potents: Elisabeth Johnson, Elisabeth Schüssler Fiorenza, Ivon Guevara, Teresa Forcades. Volem que la teologia feminista s’expliqui a les parròquies, perquè hi ha religions que ens han avançat: les protestants tenen bisbesses, fins i tot hi ha rabines jueves casades i amb fills.

¿Ens toca tornar a ser transgressors?

I tant. Sortir al carrer, fer-ho públic. Alcem la Veu ens manifestem el diumenge abans del 8 de març; el 25 de novembre, el Dia de la violència contra les dones, i el dia de Santa Febe, el 3 de setembre. I això no només passa aquí: en l’àmbit mundial hi ha el consell de dones catòliques, que n’aplega de tots els continents.

A molta gent els deu sorprendre que es pugui ser feminista i cristià, ¿oi?

I no és cap mena de contrasentit: necessitem viure la fe sense sentir-nos invisibilitzades ni menystingudes. Necessitem una Església feminista.

¿Què us diuen des de l’Església?

A Barcelona encara no hem tingut un tu a tu amb el bisbe; en l’àmbit global, estan veient que alguna cosa està ressonant. ¿Cap a on ens portarà aquest camí? No ho sé, però, com a mínim, a tots els continents, la veu de les dones cada cop és més forta i més clara.

PEÇA:
«La narració bíblica es vehicula a través dels homes, a través de la vida dels patriarques, reis, savis i líders. Amb tres dades es veu:
– A la Bíblia hi apareixen uns 3.240 personatges, dels quals 93 són dones, i només 49 tenen nom.

– Les dones parlen un 1% del temps. Unes 14.000 paraules d’un total d’1,1 milions.

– Maria, la mare de Jesús, diu 191 paraules. Maria Magdalena, 61, i Sara, 141.

Això no vol dir que les dones no tinguin la seva parcel·la de poder.»

Josep Monells, La Bíblia amb veu de dona, Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya, 2024, pàgina 19.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí