Joan Magrané. Compositor.
Durant el barroc, a mesura que el teatre anava situant-se en un lloc prominent en el món cultural, en general, i musical, en particular, van anant destil·lant-se i caracteritzant-se, gairebé a manera de diccionari bilingüe paraula-música, totes aquelles emocions i passions que els compositors volien plasmar en les seves partitures: del dolor a l’alegria, de la tristesa a l’apassionament, de l’odi al desig, de la guerra a la pau, de la calma a la tempesta.
Tant allò que es deia sobre l’escenari com allò que s’hi cantava (o allò que s’hi escoltava per sota) havia d’anar a l’una per tal d’arribar a transmetre’s als espectadors, i que aquests, així, experimentessin aquest anar amunt i avall de sentiments i se sentissin, tant com fos possible, protagonistes. La dita teoria dels afectes (que no deixa de ser un nom general per tal de conglomerar tot un seguit de tractats i estudis que es feren en aquells temps sobre el tema; un tema sobre el qual ja s’anava donant voltes des de l’antiguitat clàssica, cal dir) enumerava, descrivia i exemplificava tot aquest seguit d’emocions i de passions (d’humors, d’afectes) que els compositors anirien col·locant en les seves partitures per tal d’aconseguir els canvis expressius més efectius i amb un punt tan alt de contrast entre ells que fos possible anar de l’un a l’altre en el mínim temps possible i de la manera més trasbalsadora possible: si la joia i l’apassionament són una expansió de l’ànim, cal escriure intervals ben oberts i les dinàmiques més fortes; si la tristesa i el dolor són, al contrari, un moviment de constricció, el que cal escriure són subtils descensos cromàtics i tenses dissonàncies; si l’arrogància i la ràbia bel·licosa ens mouen en violentes batzegades, notes repetides en ritmes ràpids i bruscos trencaments.