Una de les sèries més interessants que vam poder veure l’any passat portava per títol La Mesías. Recordo la intriga que em va generar la primera vegada que Raül Refree, el compositor de la banda sonora, me’n va parlar. La Mesías, amb el simple gest de feminitzar, de posar en nom de dona allò que sempre hem augurat com a masculí, obria tot un món i despertava una curiositat intensa sobre la sèrie: ¿seria la típica proposta de moderns sense gaire substància, o tindria profunditat i ens diria coses noves? Més enllà de la suspicàcia, una cosa era clara, i és que plantejaven un escenari fascinant: ¿què passaria si el messies fos una dona?  

Abans d’endinsar-me en aquesta hipòtesi, però, tinc ganes de fer-me una pregunta prèvia i més radical: ¿per què esperem un messies? El judaisme va articular i consolidar la idea que algun dia arribaria algú, el messies, que finalment faria justícia i portaria la pau al món. En el seu cas, algú que posés els jueus al lloc que mereixen. Abans i després, altres tradicions també s’han aferrat a aquesta idea. El cristianisme ja va tenir el seu messies, Jesús, que va venir i no va acabar del tot la feina (i per això, potser, en algun moment ha de tornar). L’islam, per la seva banda, també parla de figures redemptores.