Júlia Prunés. Infermera especialitzada en salut i educació emocionals.

Sis per vuit quaranta-vuit. De petita em va tocar copiar-ho centenars de vegades, sempre que el meu pare m’ho preguntava i no ho encertava, que era sovint. Al final ho vaig aprendre, o potser no; encara necessito invertir l’operació per saber quant fan vuit per sis, que no és cinquanta-sis, encara que rimi. Mai no em vaig aprendre les taules de memòria, les multiplicacions encara em neguitegen i sempre he pensat que les matemàtiques no eren el meu fort, fins que, ja de gran, he descobert que no és ben bé així.

Per més suaus que semblin, els càstigs sempre deixen petjada. La seva eficàcia sol ser momentània, i depèn de la por i del malestar que provoquin. Ens violenta rebre’ls i ens incomoda utilitzar-los. Amb això n’hauríem de tenir prou per entendre que no són vàlids per educar.

La neurociència ha demostrat sobradament que allò de «la lletra, amb sang, entra» no és cert. L’aprenentatge està vinculat a les emocions positives: la sorpresa, la curiositat o la confiança el faciliten, i cal mantenir a ratlla la por, la frustració o l’estrès, que poden bloquejar-lo. Equivocar-se és inevitable, necessari i saludable. L’error és inherent a l’aprenentatge: ens aporta informació valuosa del procés i ens permet explorar noves perspectives i estratègies. El càstig, per contra, el penalitza i procura erradicar-lo utilitzant la força, i es val de la culpa i de la vergonya per fer-ho. Estudis recents demostren que l’empatia del docent millora el rendiment de l’alumnat, i també els resultats. Això vol dir comprendre l’alumne, connectar-hi emocionalment i tenir cura del seu benestar, tot plegat incompatible amb el càstig.

Un estiu em vaig quedar sense colònies perquè vaig suspendre un parell d’assignatures. No era un càstig, em van dir, sinó una conseqüència, i em va tocar quedar-me a casa per rebre classes particulars de matemàtiques. Els càstigs són més fàcils de justificar si els disfressem de conseqüències, però, mentre que aquestes són el resultat d’allò què ha passat i ens ofereixen l’oportunitat de reparar l’error, aquells són imposats, i depenen del criteri i de les competències socioemocionals de qui representa l’autoritat. Si no recuperava aquelles dues assignatures, no passaria de curs, i aquesta era la principal conseqüència. És clar que les classes em van ajudar a aprovar-les, però ¿calia que em quedés sense colònies? Jo diria que no; aquí rau la diferència.

Hi ha dos tipus de conseqüències: les naturals, que es deriven d’un fet concret, i les restauratives, que tenen a veure amb la reparació del dany ocasionat i amb la millora personal per, així, evitar cometre l’error una altra vegada. Aquestes cal consensuar-les i acordar-les, perquè si les imposem estarem fent allò de disfressar els càstigs.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí