Anna Punsoda. Directora
Quan debatíem el contingut d’aquest número, vaig proposar abordar-hi el TOC, el trastorn obsessiu compulsiu, molt comú als nostres dies, sobretot en les obsessions per la neteja i la por a emmalaltir. No vaig tenir gens de quòrum (no passa res), però llegint l’entrevista que Eulàlia Tort ha fet a David Bueno m’adono que la relació entre els rituals i el TOC és important. David Bueno, que és doctor en biologia, explica que els rituals permeten que el cervell descansi perquè la repetició d’uns gestos li estalvia calcular riscos i beneficis. Podem entendre els rituals, doncs, com aquelles reiteracions que ens ajuden a administrar l’energia psíquica davant del que és incert. No és estrany que en una època com la nostra, en què les grans estructures (familiars, socials, religioses) van a la baixa, el ritu s’hagi traslladat a l’individu. Tampoc no és estrany que, vivint en una època tan aclaparadora, aquesta repetició pugui arribar a ser patològica.
Els rituals ens eduquen en l’atenció profunda i l’atenció profunda ens arrela, ens vertebra i ens obre a una dimensió superior. És emocionant pensar que aquesta veritat van intuir-la fa molts segles les cultures més diverses d’arreu del món, fins i tot si no n’havien pres consciència. Ho veureu llegint el reportatge que Sara Pastor-Talboom ha escrit sobre el tarantisme, on també s’explica com el cristianisme va absorbir alguns ritus d’origen pagà. O en l’entrevista de Gemma Ventura a Òscar Aguilera, membre de la religió celtibera Wicca.
Han calgut dècades de societats individualistes sempre joves perquè ens adonem del valor dels rituals, que no només tenien propietats curatives, sinó que també feien comunitat i representaven les transicions essencials de les nostres vides. Ha calgut fregar el col·lapse mental, treballant set dies a la setmana al servei de la productivitat, perquè entenguem el sentit profund del més gran dels rituals, aquell setè dia de repòs que Déu ens ordena. Fins i tot ha calgut l’atròfia del tacte, i la dificultat per agafar el son després d’hores i més hores amb els cervells funcionant a tot drap, per recordar-nos de les nostres àvies passant el rosari a la vora del foc, mig endormiscades, i preguntar-nos si la sonsònia, la llum tènue, l’alternació de grans petits i grossos a la rastellera, no eren més importants que el contingut de les oracions que recitaven. I si aquelles lletanies no eren semblants als mantres que diem quan practiquem cert exercici oriental. Fins que els rituals no han anat morint en les seves expressions més restringides, no hem entès que la seva forma i estructura estan lligades a alguna cosa molt profunda del nostre ésser, a la seva relació amb el cosmos i el temps, i que precisament per això no desapareixen. Només s’adapten al que som en cada època. Encara que sigui treballadors angoixats i aïllats en pisos que necessiten rentar-se les mans a cada moment per netejar-se de gèrmens.
