«Justícia: un diàleg entre tradicions d’Orient i Occident»

Text: Míriam Cano

Fotografies: Maria Oliver

Podríem dir que la justícia és una de les idees que s’han perseguit amb més força al llarg de la història de la humanitat. I, tanmateix, seguim vivint en un món injust i desigual en termes socioeconòmics i, en alguns casos, també polítics. Des de sempre, les diferents religions han treballat a favor d’aquest equilibri, tot i que fos referint-s’hi de maneres diverses. M’he citat amb Concepció Huerta i Agustí Pániker al claustre del convent de Sant Agustí Vell per intentar treure l’entrellat del que és la justícia i si és possible viure en un món més just, des de les mirades del cristianisme i la tradició índia.

¿Diríeu que la justícia és un tema central en la qüestió de la fe? 

Concepció Huerta: En la tradició judeocristiana, evidentment. Perquè, quan parlem del marc bíblic, de la revelació de Déu, també estem parlant de la revelació de l’home. Aquesta revelació de Déu als homes ens fa conèixer la humanitat i la singularitat de les relacions interpersonals, i com aquesta revelació de Déu hi influeix.

Agustí Pániker: Potser en les religions de l’Índia és més complex, perquè és difícil traslladar el concepte de justícia als conceptes de la tradició índia, a l’hinduisme i al budisme, sobretot. Però, fent un esforç, sí que podem trobar una sensibilitat per la justícia, segurament diferent de la judeocristiana. Evidentment, hi ha molta reflexió a propòsit de com organitzar l’Estat, com organitzar les lleis o els diferents grups de persones, sobretot en la tradició bramànica-hindú. El budisme s’ha preocupat menys d’aquests aspectes socials perquè és un camí d’alliberament, però sí que també hi ha ensenyaments sobre aquests temes.

De fet, a les escriptures de moltes religions, la qüestió de la justícia, per exemple en l’àmbit de la comunitat, hi és molt present. Alguns dels ensenyaments passen per l’organització de l’estructura social d’una època determinada, i fins i tot contenen indicacions sobre com dirimir conflictes o disputes. 

CH: Hem de pensar que els setanta-dos llibres que componen la Bíblia van des de l’any 3000 aC fins al 300 dC; per tant, les circumstàncies socials en què s’escriuen canvien moltíssim. De fet, els pròpiament cristians, dins del Nou Testament, formen part d’una societat que ja no estava emmarcada dins del territori jueu; són unes comunitats que s’han expandit a través de la Mediterrània i l’Àsia i, per tant, les configuracions han variat moltíssim. Però les qüestions bàsiques de la justícia no hi canvien, sempre són les mateixes; sempre es fa referència a la relació de l’home amb Déu i a les relacions entre els homes. I hi ha un aspecte bàsic, que és la cura dels més desvalguts. La justícia humana sempre està orientada a aquesta finalitat. L’home jueu reconeix que Déu és just, i demana que Déu el protegeixi de les injustícies de què és víctima.

De vegades somric en pensar en el Déu de l’Antic Testament, perquè pot arribar a semblar injust: el que fa a Job, el que fa a Abraham…

AP: Colèric.

CH: Perquè, segons el marc judeocristià, la revelació de Déu sempre es dona en un context concret de la història humana. Déu es manifesta de manera molt tirànica amb els altres pobles quan Israel hi està vivint una realitat de lluita, i el Déu d’Israel s’ha compromès amb el seu poble. Per tant, aquesta revelació farà servir un llenguatge que aquest poble pugui entendre. Això canvia radicalment amb Jesús de Natzaret. I després encara canvia molt més amb els primers pares de l’Església, teòlegs i bisbes, des del segle ii fins al vii, els quals fan una reflexió molt profunda sobre els textos bíblics i miren de trobar-hi un sentit per a les societats en què viuen. Són els primers que elaboren la doctrina social de l’Església moderna. I més tard segueix, no cal dir-ho, amb la gran encíclica de Lleó XIII sobre el Rerum novarum, el 1881, i fins al papa actual, que en cada discurs que fa elabora una nova doctrina social de l’Església, perquè els problemes que es troba no són els mateixos que es trobaven Lleó XIII o Pius XXIII.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí


Relacionats