Text: Laia Montserrat

L’aigua flueix incansable fins al mar.

Utilitza tots els mitjans, tots el camins.

De vegades passa molt temps submergida, sembla que no hi és. Com algunes emocions que hem aconseguit oblidar, alguns episodis de vida que no tenim a flor de pell, però que segueixen guardats, esperant calladament, depurant-se. Poden senzillament dissoldre’s en l’oblit o generar un dia una vivència emocional inesperada, guèisers que treuen a la llum l’aigua oculta. O qui sap si un pou de tristor ens pot fer veure la riquesa d’una aigua oblidada.

Que misteriosa que és l’aigua.

El riu jove, fresc i espontani, ple d’energia i ímpetu, hi ha vegades, però, que s’enreda en si mateix. En les marmites de gegant, les pedres el retenen i gira i gira fins a trobar l’impuls per seguir el seu curs.

Camí avall, l’aigua s’aprofita per a tantes coses: indústria, reg. Com si el sol fet de fluir no fos suficient, li fem fer altres camins que no tenia previstos. L’embrutem i la malgastem. Inconscients com som de la seva grandesa, ens creiem propietaris del que se’ns regala. Ella, pacient, segueix curs avall, envellint i plena de ferides, però molt viva.

Apropant-se a la desembocadura, de vegades s’estanca un temps a les ribes, i esgarrapa instants al riu abans de submergir-se en el mar que sempre ha estat. M’agrada veure els meandres, com si no tingués pressa, com si moltes coses fossin encara possibles.

Com podríem nosaltres, tan perduts en el món, ser més fluids que l’aigua?

L’estancament temporal forma part del procés que ens porta a bon port. Però tenim por d’aturar-nos, oblidem que calen instants de tots els colors per fer una vida plena.

Cada dubte, cada error, cada ferida són part de la nostra experiència, de l’experiència de l’aigua. I l’aigua sempre es regenera.