Text: Laia Montserrat

Molts dies tinc la sensació que tot gira i gira cada cop més de pressa. Com si la Terra hagués agafat embranzida i al mateix temps tant la rotació com la translació es fessin a una velocitat inusualment alta.

Els esdeveniments se succeeixen implacables. Jo miro les muntanyes que continuen callant, i les sento observadores silents del tarannà humà que tant mal els fa.

Les aus tampoc no diuen res; en realitat, cada cop diuen menys. El misteriós llenguatge dels ocells, tan lloat per savis de temps passats, es troba a faltar.

Mentre m’assec al coixí, sento com tot això succeeix i no puc abstreure’m ni ho pretenc. La meditació mai no pot esdevenir fugida, sinó immersió en la realitat. Tan sols anant al fons d’allò que creiem real, una nova realitat molt més sincera i plena se’ns revela.

En aquest contacte profund amb mi mateixa, amb les meves sensacions, de vegades tan poc reconegudes, em retrobo amb mi. I que curiós que és sempre veure que en aquest retrobament interior es produeix el misteri del retrobament amb l’entorn, amb les altres persones, amb els altres éssers.

Asseguda al centre de tot moviment, al centre de tot remolí, reconec que el meu centre és en realitat el mateix que el teu, perquè és un lloc que ens pertany a tots i allà ens retrobem en la veritable essència del que som plegats.

És des del centrament viscut a les entranyes que podem fer realment el bé i estar presents els uns per als altres. Més enllà de les idees. Més enllà de les creences. Fer el millor per a tots és una experiència de centrament que ens obre a l’amor.