És molt fàcil fer-ne escarni: les guitarretes, el cumbaià, l’estètica tronada, el bonisme. El cristianisme progressista català es pot caricaturitzar fàcilment. També se li poden fer crítiques més fonamentades: l’eclesiocentrisme, la manca de transmissió, un cert intel·lectualisme. Les comunitats cristianes més identificades amb la renovació que va representar el Concili Vaticà II molt sovint són vistes amb recel entre altres motius perquè van prioritzar la lluita pel canvi de les estructures mentre el cultiu d’una espiritualitat fonda sovint passava a segon pla.