Clara Fons i Duocastella. Directora

—Si desitgés conèixer la composició de l’aigua del mar, ¿què faria? —va preguntar el savi ‘Abdu´l-Bahá, fill del fundador de la fe bahá’í, a un científic a qui concedia una entrevista.

—Agafaria una mostra d’aigua del mar amb un recipient, l’examinaria al laboratori, i així sabria quina és la composició de l’aigua del mar.

—Molt bé. ¿I si volgués conèixer la composició d’una llàgrima?

—Faria el mateix: agafaria la llàgrima amb un recipient, l’examinaria al laboratori, i sabria quina composició té.

—Però —va preguntar aleshores ‘Abdu´l-Bahá— ¿podria conèixer si la causa de la llàgrima ha estat l’alegria o la tristesa?

El llenguatge científic i conceptual ens ajuda i és del tot necessari, però no ho pot explicar tot. Modela, descriu, ordena, projecta, interpreta la realitat, sí. Però, més enllà de les nostres paraules, la realitat continua bategant, i no es deixa atrapar fàcilment. Més enllà, ja només podem avançar a les palpentes, deia el poeta José Ángel Valente, i aquesta és la raó de ser de l’acte creatiu. Les arts, la filosofia o algunes formes religioses mostren l’intent d’explorar i expressar allò que per naturalesa és inexpressable.

Tota la gran diversitat de codis simbòlics, metafòrics, que es despleguen en les diverses cultures són vehicles expressius que no busquen descriure o simplificar, sinó obrir escletxes. Ens conviden a fer-nos preguntes, a mirar i admirar, a sentir i valorar, a deixar-nos commoure per l’incommensurable alè de la vida, pel fet mateix d’existir.

Però potser hem perdut l’hàbit de fer servir la capacitat poètica. Ja només el llenguatge descriptiu parla de «veritats». A l’escola, un nen em deia que el mite que li explicava sobre l’origen de l’univers era ridícul, que allò no s’ho creia «ni un tonto»; una dona es reia d’una altra perquè el poema que li ensenyava era «una palla mental», i un amic es justificava dient que «la religió és per a crèduls i, en canvi, la ciència està demostrada empíricament: és el que val».

Ni el grau de religiositat és correlatiu a les connexions neuronals de cadascú, ni un mite és una descripció històrica objectiva, ni un poema parla a la raó. Si volem que el seu missatge ens arribi i ens interpel·li, no podem aproximar-nos-hi des d’aquí. Haurem d’obrir-nos a altres codis comunicatius, donar-los temps i espai.

¿Podem conèixer si la causa de la llàgrima ha estat l’alegria o la tristesa? Una al·legoria que ens recorda el veritable valor d’allò que ja és.