Eulàlia Tort. Periodista
David Bueno és doctor en biologia i, des de fa uns quants anys, investiga com funciona i aprèn el nostre cervell. S’ha compromès amb la divulgació científica i creu que hauria de ser una prioritat. Dono fe, com a neòfita en el camp de la neurociència, que David Bueno parla perquè les persones que no tenim cultura científica entenguem l’impacte de la ciència en molts aspectes de la nostra vida, i ha guanyat una feligresa més.
¿Què és la neurociència?
És l’estudi del sistema nerviós, en un sentit ampli. Això inclou les cèl·lules que el formen, els òrgans, tota la genètica que hi ha al darrere i també, evidentment, l’estudi de com madura i es desenvolupa el sistema nerviós a mesura que passa el temps.
¿L’experiència religiosa té un origen biològic?
Des de la neurociència distingim entre experiència espiritual i experiència religiosa. Definim allò espiritual com una sensació, un sentiment de pertinença a un tot més ampli: a la natura, a l’entorn social, al que sigui. Seria l’oposat a l’individualisme.
¿Parles de transcendència?
Una transcendència entesa no des d’un punt de vista metafísic, sinó simplement com el fet d’avaluar-te a tu mateix i preguntar-te on ets, què fas i què vols fer. I que les respostes a aquestes preguntes serveixin per conduir-te cap a allò que realment desitges, assumint, esclar, que el que vull fer avui pot ser diferent del que voldré fer demà.
¿I què entens per religiositat?
Una sèrie de normes, valors i rituals compartits que es transmeten culturalment.
¿Totes dues tenen un fonament biològic?
Hi ha uns estudis molt bonics que es van fer ja fa una colla d’anys que demostren que la religiositat no té cap component genètic; és a dir, tu ets religiós o no segons com t’han educat els teus pares i l’ambient on has viscut. En canvi, l’espiritualitat sí que té un cert component genètic.
¿Tots som espirituals?
En aquest sentit d’obertura, de pertànyer a quelcom que va més enllà, sí. Ara bé, hi ha persones amb més predisposició biològica que d’altres. Sempre dic que seria divertit saber quants dels jerarques religiosos que hi ha al món, de qualsevol religió, són realment espirituals o no!
tu ets religiós o no segons com t’han educat els teus pares i l’ambient on has viscut. En canvi, l’espiritualitat sí que té un cert component genètic
¿Podríem trobar persones religioses, però no espirituals?
Sí, totalment. I aniré un pas més enllà: s’ha vist, i això també és molt divertit, que les persones amb més transcendència acostumen a tenir una percepció subjectiva més alta de benestar.
¿Vols dir que les persones espirituals són més felices que les que no ho són?
D’alguna manera, sí. L’espiritualitat et permet millorar la teva relació amb les altres persones a través de l’empatia, de la col·laboració… És el que fa que t’arremanguis i t’involucris amb el teu entorn simplement perquè ho desitges; no per imposició. Per exemple, recicles no perquè tinguis por d’una multa, sinó perquè et sents part de la natura. De fet, un dels últims treballs que he llegit sobre aquest tema i que se m’ha fet més interessant té a veure amb els adolescents. Es demostrava que el cervell dels nois i noies que tenen pensaments transcendents madura millor que el dels que han crescut en un entorn que no tenia aquest sentit de transcendència. Són joves més empoderats, conscients de les seves limitacions, però també de les seves possibilitats.
¿I la religió quin paper fa, doncs? T’ho pregunto perquè, si ha arribat fins als nostres dies, alguna cosa ens deu aportar en termes de supervivència de l’espècie, ¿oi?
La religió forma part d’aquesta herència cultural que tenim tots els éssers humans i que permet la supervivència del grup. Té un paper clau perquè genera cohesió, crea rituals i manté la gent unida al voltant d’uns ideals o uns objectius.
¿I què passa en una societat secularitzada?
Doncs que busquem altres maneres de vincular-nos. No ho sé, per exemple, ser del Barça. És un vincle amb unes persones que, en un moment donat, pensen com tu en una sèrie de temes compartits. I, si vas a veure un partit, serà més fàcil que col·laboris amb una persona que porti una bufanda del Barça que amb una que en porti una del Madrid.
I el ritual, en tot això, ¿com ajuda el nostre cervell?
El ritual redueix l’estrès del nostre cervell. Pensa que el cervell està constantment calculant i valorant riscos: on estic, què pot passar, què caldria fer… Treballa sense descans procurant anticipar-se a totes les amenaces que podries imaginar. I, com segur que intueixes, això és molt cansat, perquè és impossible controlar-ho tot a cada moment. El ritual alleuja aquesta càrrega.
¿El ritual és un spa per al cervell?
Podríem dir-ho així, d’acord, t’ho compro. El ritual fixa com cal actuar, com cal comportar-se, i això fa que el cervell s’estalviï l’anàlisi de riscos.
Els rituals ens fan la vida més fàcil, vaja.
Sí, exacte.
¿I el ritual religiós aporta algun matís?
No hi ha gaire investigació publicada sobre aquest tema. Hi ha un estudi, però, que em va fer molta gràcia i que es refereix al ritual de rentar-se. Totes les religions el comparteixen: tu pots agafar aigua beneïda i fer-te el senyal de la creu en el cas del cristianisme, o pots rentar-te els peus i els colzes a l’entrada d’una mesquita. Doncs bé, s’ha vist que aquests rituals fets amb aigua activen les mateixes xarxes neuronals que la sensació de netedat ètica i moral.
No sé si et segueixo.
A veure, el cervell té la mida que té.
Com un coco, ¿oi?
Sí, i això fa que el cervell hagi de reciclar estructures; necessita optimitzar l’espai. I, quan recicla, ho fa de la manera més òptima. Això vol dir que, pel nostre cervell, la higiene és la higiene, no importa si es refereix a una qüestió física o moral. Les xarxes neuronals són les mateixes, i el resultat és que rentar-te les mans amb aigua no només et genera la sensació de netedat física, sinó també moral.
Amb tot això que m’expliques, ara no sé si seguir pensant que la fe és una opció lliure.
¿Què hi ha que sigui lliure? Diria que la fe és una opció lliure sempre que tinguis marge per dir que no la vols. Ara bé, el que vivim a la família de petits ja ens condiciona. La llibertat absoluta, com a tal, no existeix perquè tenim condicionants.
¿Podem canviar els rituals? T’ho pregunto perquè ara estic pensant en algun tipus de rituals que ens fan més nosa que benefici…
Els rituals els pots canviar, però costarà més amb aquells que vas adquirir abans.
Es diu que podem canviar els hàbits en tres setmanes…
Això és totalment fals! A veure, quan aprenem una cosa nova, el que fa el nostre cervell és crear una nova connexió neuronal. El tema és que al cervell li resulta més fàcil crear noves connexions que esborrar connexions antigues. La idea és que, si un aprenentatge va ser necessari en algun moment, val més que no l’esborrem, per si de cas. És per això que el que s’aprèn durant els primers anys de vida està tan arrelat que després costa molt de canviar.
És més fàcil aprendre que desaprendre.
Sí, sens dubte. De fet, el nostre cervell no pot desaprendre. El que sí que pot fer és aprendre coses noves que, en un cert percentatge, superin les antigues. Però mai no acabes de desaprendre res al cent per cent.
QUAN LA VIDA ERA SUPERVIVÈNCIA PURA I DURA, EL CERVELL REBAIXAVA L’ESTRÈS EN LES ESTONES DE COMPARTIR AMB ALTRES PERSONES, PARTICIPANT EN LA LITÚRGIA O EN RITUS COMPARTITS
No voldria ser agosarada, però… ¿ets creient?
Jo soc creient, sí.
¿I de quina religió?
M’han educat com a catòlic.
T’hi han educat, però ¿tu t’hi identifiques?
És que m’agrada viatjar i això ha fet que al llarg de la meva vida hagi participat en cerimònies religioses de moltíssimes religions, i, en totes, m’hi he sentit igualment a gust. Vaig practicar el catolicisme fins a l’adolescència perquè soc nascut a Catalunya, però, si hagués nascut al Tibet, hauria practicat el budisme.
O sigui, ¿et sents més còmode en l’experiència espiritual que en la religiosa?
Sí; jo, sí.
¿I com la cultives?
Gaudint. Per exemple, cada cap de setmana procuro anar a la muntanya, algunes vegades amb la meva dona i d’altres amb una colla d’amics, però el que faig sempre és estirar-me en un prat i adormir-me.
¿Això no és fer mandres?
No, de cap manera! És un instant en què sento la terra, la fredor, la humitat o l’escalfor, segons el dia; l’herba, alguns dies, és més tova que d’altres. Respiro aire, brisa… És una sensació de plenitud impressionant. És una sensació d’estar a casa.
I, com a neurocientífic, ¿què diries que li passa al teu cervell quan estàs estirat al prat?
S’activen records, suposo que d’infantesa. Ja amb els pares anàvem a la muntanya i totes les meves colles han sigut de muntanya.
¿El teu cervell recupera una carpeta del passat satisfactòria?
El meu cervell recupera la carpeta del ritual «sortir a la muntanya» que tants bons records li porta.
Això vol dir que el teu cervell, quan estàs estirat enmig del prat, activa les mateixes regions que el cervell d’una persona espiritual quan medita o prega.
Exactament.
Ostres! Això transforma la vida religiosa.
Fixa’t que la pèrdua de la religiositat social ens ha fet buscar l’espiritualitat en altres indrets. Quan la vida era supervivència pura i dura, el cervell rebaixava l’estrès en les estones de compartir amb altres persones, participant en la litúrgia o en ritus compartits. Avui que vivim en un món amb baixes per malaltia, subsidis d’atur i jubilacions, els rituals que afavoreixen la unió del grup no són tan necessaris i la gent busca alternatives diferents: hi ha els que abracen arbres, o, a Austràlia, vaig conèixer un grup que deien que caminaven descalços per entrar en contacte amb les energies de la Terra.
Per aprofundir…
