Raül Garrigasait. Escriptor

Si l’esperit només pot descansar en Déu, el poeta hauria d’estimar-lo, aconseguir passar del concepte a l’afecte, resoldre la dissociació humana entre el que es pensa i el que se sent

Si Llull partia de la idea que la veritat és lluminosa, Ausiàs March és el poeta dels llocs «escurs» i incerts. Comença a deixar enrere un món, però no és gaire clar cap on s’encamina. De vegades es diu que es troba entre l’Edat Mitjana i el Renaixement, però potser seria més exacte afirmar que, des del llegat medieval, apunta a una altra cosa que se situa al marge o més enllà dels trets renaixentistes típics. Se sol remarcar que és hereu dels trobadors i de l’escolàstica i descobridor del Dolce stil novo, però aquí també cal fer precisions. Dels trobadors, tot i servir-se’n, fa el gest de rebutjar-ne l’estil, en capgira els tòpics, es desentén del seu virtuosisme mètric i estròfic. De l’escolàstica en conserva el vocabulari per expressar neguits que hi tenen ben poc a veure. De la poesia italiana en pren algun element, però no hi ha res més allunyat del vers melodiós de Petrarca que les frases aspres, cavernoses, d’Ausiàs March. No sé si es pot trobar un altre poeta de primera categoria que arribi a menysprear tant la musicalitat de la paraula.
Com va sostenir Marie-Claire Zimmermann, Ausiàs March representa l’emergència del jo en la poesia catalana: un jo delimitat per les esperances i les angoixes que neixen de la seva relació amb les dones i amb Déu. Bracejant entre els convencionalismes de la poesia amorosa i els arguments tradicionals de la teologia, el poeta desenvolupa una veu dura i singular. Podríem dir que tempteja els límits dels discursos heretats, però no ho fa amb l’aspiració heroica de superar-los a la manera moderna, d’afirmar la seva individualitat contra les limitacions del món. El que fa, més aviat, és explorar els punts de col·lisió entre les idees i les imatges per revelar una mena d’intensitat especial. Allà on les convencions ja no poden aspirar a representar tota la realitat, hi aflora la tensió de la vida concreta.
En tot això, hi té un paper important el llenguatge religiós. De vegades, com al poema XVIII, sembla que pugui servir per expressar l’amor més perfecte per un dona. L’esperit contempla en Amor, i així es desprèn del cos; es tracta d’un amor superior perquè l’esperit es multiplica a si mateix, mentre que la carn s’envelleix, es corromp, es desfà. Per explicar-se, el poeta es compara amb els sants, i en concret amb sant Pau, a qui Déu va fer sortir l’ànima del cos perquè veiés misteris divins, i fins i tot amb els màrtirs, que sense refinaments filosòfics han sabut coses que els filòsofs no arribaven a descobrir. Tota aquesta disquisició, però, està introduïa pels versos: «Fantasiant, Amor a mi descobre | los grans secrets que als pus subtils amaga, | e mon jorn clar als hòmens és nit fosca, | e visc de ço que persones no tasten.» A l’amor espiritual per la dona hi té accés qui viu en un món capgirat. Ara, si alguna cosa caracteritza l’amor en la poesia de March, és la seva inestabilitat. És accident i no substància, i els capgiraments que produeix resulten incontrolables. Arriba un moment que la carn vol volar i l’ànima s’aterra. Quan la dona s’encastella en una indiferència dolorosa, el poeta es vol lliurar al sexe més brut per despit. L’amor no sap mantenir-se a prop de la permanència incorpòria d’un «pensament immoble».
Si el vehicle per expressar l’amor humà sembla que apunta més amunt del que la realitat pot oferir, queda finalment el vehicle mateix: el llenguatge religiós i la seva relació amb la vida. Això és el que aborda la poesia tardana de March, sobretot els dos-cents vint-i-quatre estramps del «Cant espiritual». No es tracta d’un poema que comuniqui una doctrina sobre Déu, ni que desenvolupi poèticament uns coneixements previs, ni tampoc que es limiti a fer penitència, com tants altres. Aquí, més que mai, la poesia de March es revela com un caminar per llocs incerts. Els versos mostren, en present, les giragonses d’una ment angoixada, temorosa, desesperada, una «terrible batalla» interior. Cada estrofa se serveix de conceptes teològics, però no són mai punts de repòs, només objectes d’interrogació o veritats impossibles de fer baixar a la carn. L’arrencada ja fixa el to cru i violent del conjunt: «Puis que sens Tu algú a Tu no basta, | dona’m la mà o pels cabells me lleva; | si no estenc la mia envers la tua, | quasi forçat a Tu mateix me tira.» En la imatge d’un Déu que hauria d’estirar el poeta pels cabells —i no ho fa—, l’esperit s’expressa amb la brutalitat del cos, la voluntat s’abandona a la impotència, la bellesa poètica s’esfuma per deixar pas a una altra cosa més severa.
Tot el cant gira al voltant del turment per la incertesa de la salvació. Els conceptes escolàstics que havien de servir per resoldre els dubtes —mèrit, gràcia, predestinació, infern, omnisciència divina— aquí atien el foc de les angoixes. En cada nus del «Cant espiritual» es planteja una dissociació. A l’inici, el poeta vol acostar-se a Déu, però no ho fa; suplica al Senyor, però no troba res més que el silenci d’un Déu aïrat. Després, l’enteniment el porta a la idea que Déu es generós i acull tothom, però el poeta sap que no mereix la redempció. Quan es convenç que ha de treballar per merèixer la gràcia, recorda el lladre que Déu va salvar gratuïtament, sense necessitat de mèrits. Si l’esperit de Déu bufa allà on vol, com diu l’Evangeli de Joan, resulta que les elucubracions de l’enteniment són vanes. Un pas més: en Déu tot és igual, la seva potència ha de ser una bondat uniforme, però en el món de la carn es manifesta en la vida i en la mort, en el dolor i en el plaer. El poeta sent més temor de Déu que no pas amor, i això encara el fa sentir més culpable. I mentre se li acumulen aquests pensaments, s’enfonsa més en la paradoxa de la predestinació: es vol salvar, però no pot fer res per salvar-se, perquè està en mans de Déu. Com que no hi pot fer res, demana al Senyor que li escurci la vida, però s’adona que tem tant la mort com la mena de vida que fa. Ara, doncs, tot és indiferent, viure i morir, i el poeta s’abandona a Déu («Pren-me al punt que millor en mi trobes»), però no hi ha cap joia mística ni cap despreniment purificador en aquest abandonar-se: és un simple crit de desengany. Les grans proclames religioses, March les fa néixer dels sentiments més problemàtics.
A partir d’aquesta crisi de sentit, les dissociacions s’intensifiquen. El poeta es dol perquè no es pot doldre prou de la seva vida perversa, i reconeix que aquest dolor duplicat és antinatural. Llavors s’aferra a una idea que ja havia insinuat: la ira de Déu és una il·lusió dels homes. Les queixes del poeta, doncs, també el fan culpable, perquè ha jutjat Déu amb «ull de carn». Intenta alliberar-se d’aquesta angoixa recordant que Déu és el bé suprem, i que cal triar entre elevar-se fins a tocar-lo o rebaixar-se fins al diable. Sembla que el poeta es calma. Recorda els filòsofs antics, que posaven el fi suprem en si mateixos: s’equivocaven perquè la felicitat és en un altre món. Però això vol dir que el temps judeocristià només és una preparació d’una altra cosa, un encara-no permanent, la dissociació mateixa.
No hi ha repòs, doncs, i la fluïdesa estructural del poema ens ho recorda. Si l’esperit només pot descansar en Déu, el poeta hauria d’estimar-lo, aconseguir passar del concepte a l’afecte, resoldre la dissociació humana entre el que es pensa i el que se sent. Però, justament, com que no és capaç de fer-ho, torna el sentiment de culpa, i ara es formula un desig que es troba al fons de l’angoixa del cant: «desig saber què de mi predestines: | A Tu és present i a mi causa venible». I és una pregunta que de sobte desplaça la càrrega del poema, perquè, si hi ha predestinació, la responsabilitat queda en un segon pla: el poeta potser es pot salvar, tot i el mal que ha comès, però aleshores no té sentit cap dels seus actes. La dissociació entre la vida carnal i l’altra és tan gran que no s’hi pot aplicar cap càlcul. Per passar del concepte a l’afecte, sembla que l’únic camí és el menyspreu de la carn; ara el poeta demana a Déu que el faci insensible a les coses terrenals, però altre cop la voluntat i l’hàbit se separen. «Catòlic só», escriu, «mas la Fe no m’escalfa».
Totes aquestes tensions humanes fan aparèixer, finalment, la dissociació en Déu mateix. Déu va crear els homes per salvar-los, però sap que es poden condemnar: «Si és així, ¿per què, doncs, me creaves, | puix fon en Tu lo saber infal·lible?» La creació i l’omnisciència no es poden conciliar; la teologia —aquest intent d’articular humanament el saber infal·lible de Déu— queda reduïda a l’absurd. I, arribat aquí, el poeta demana al Senyor que el retorni al no-res, que desfaci la creació, perquè més li valdria no haver nascut, com diu de Judes l’Evangeli de Mateu.
Les dissociacions no es resolen. Cap a la penúltima estrofa, March torna a servir-se d’una imatge brutal, com al començament: que Déu s’afarti de la seva carn i només li deixi l’esperit amb les seves virtuts. Dominat per l’ànsia de ser esperit i prou, s’imagina un Déu antropòfag, un Déu que adopta el paper del devot que combrega, però en una eucaristia que s’expressa amb el vocabulari del pecat de gola. Amb aquesta imatge paorosa s’arriba a la dissociació final, que és un altre desig: que el temor de Déu obri les portes de l’amor, que les llàgrimes amargues donin pas a les dolces. Els darrers versos parlen d’aigua, plors, fonts, camins, vies, i de la clau ara per ara inaccessible que obriria el cel tancat. Són paraules que resumeixen la forma aquosa del poema i la resclosa que la delimita. Els conceptes impersonals de la tradició teològica, viscuts amb angoixa, recobren vida i dibuixen una subjectivitat en moviment, definida per la incertesa del seu lloc. Es podria dir que la modernitat neix quan el llenguatge teològic es troba amb una subjectivitat que no sap renunciar a si mateixa. Admès això, March és un dels primers i més impressionants poetes moderns.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí