La política és plena de lideratges. Alguns són orgànics, triats pels espais de decisió dels partits o dels moviments socials. D’altres són morals, per una referencialitat que s’escapa de qualsevol estructura. ¿Com es compaginen els diversos tipus de lideratges amb una lògica d’organització col·lectiva? ¿Quins riscos corren les organitzacions polítiques quan tenen un lideratge molt fort? ¿I quan no tenen ningú que sigui un referent moral? Alhora, els líders han d’explicar-se de manera breu i senzilla. Estan obligats a comunicar idees complexes en pocs caràcters a les xarxes socials o pocs segons a ràdios i televisions. És una simplificació de les idees que, acompanyada de la lògica d’espectacle, converteix els nostres plenaris i parlaments en grans platós, i les disputes dialèctiques, en exabruptes que freguen el bel·licisme. En conseqüència, l’extrema dreta guanya força i els lideratges són cada cop més violents i dogmàtics. ¿Com és la política en l’era de l’algoritme? 

Aleix Clarió: Assessor en estratègia i comunicació digital, i també assessor del president Carles Puigdemont des del 2016. Abans va treballar a l’Àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Girona, amb Jordi Puigneró quan aquest era conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, i amb Gemma Geis quan era la consellera de Recerca i Universitats.

Gabriela Serra: Activista antimilitarista, comunista i independentista. Va tenir el seu moment de màxima visibilització durant la legislatura 2015-2017, quan va ser diputada per la CUP. Tot i això, es reivindica com a política des que va néixer, per un compromís social que va més enllà dels partits i que la van portar el 2024 a iniciar una vaga de fam per Palestina.

***

La tensió és al punt de partida, perquè les organitzacions polítiques són projectes col·lectius, però els lideratges són individuals. 

Gabriela Serra: No podem parlar de lideratge i de fer política com en parlaríem fa vint anys. La política s’ha convertit en un escenari. El poder legislatiu no resol cap problema real. S’aproven propostes però després no van als pressupostos. A l’estat espanyol la democràcia servia per dirigir i manar. Ara, però, mana el capital. No hi ha hagut capacitat de resituar aquests canvis. Per això vivim tot aquest histrionisme en política. A més, s’ha perdut el poder i l’autoritat en el sentit de la seducció, d’algú que s’ha d’escoltar perquè s’ho ha guanyat.

Aleix Clarió: L’autoritat moral. És el que ha passat amb el president Puigdemont, que, sense cap càrrec orgànic a Junts durant molts anys, tenia molts seguidors. Artur Mas no esperava això quan el va nomenar. L’autoritat que va guanyar Puigdemont és molt més gran que la de Mas.