Sandra Castro. Arquitecta i professora de secundària i batxillerat

Des de fa uns quants anys, comprovo que hi ha una certa apatia i desmotivació per part dels meus alumnes amb relació als deures que han de fer. Molts d’ells manifesten que no tenen temps per fer-los o que no els troben sentit. En contraposició, hi ha pares i mares que consideren que un bon institut és aquell que posa deures als alumnes o que és necessari fer deures perquè hi hagi aprenentatge. Aquesta darrera afirmació, hi ha molts docents que la comparteixen. Jo, no, i argumentaré per què.

Fa tretze anys que soc al món de l’educació i us parlaré de la meva experiència com a professora de matemàtiques dels primers cursos de secundària. En primer lloc, posem-nos en context. L’alumnat que arriba de primària ve de tenir un únic referent de mestre (un o dos) que imparteix totes les matèries. Aquest fet permet que aquesta persona gestioni amb ordre i coherència els deures dels alumnes. Quan arriben a secundària, passen de tenir un únic mestre a tenir un professor per matèria, i poden arribar als dotze o tretze professors. Si cadascun d’aquests docents posa deures als alumnes al final de cada sessió, l’alumnat es pot trobar amb deures de cinc o sis assignatures al dia, la qual cosa els sobrecarrega el temps lliure, els desanima i molts d’ells acaben frustrant-se i abandonant la responsabilitat de fer-los. Però aquesta realitat ja hi era abans, quan érem nosaltres els que anàvem a l’institut; per tant, per si sola, no pot justificar la necessitat del canvi, tot i que cal tenir-la present.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí