Jordi Amenós. Terapeuta especialitzat en narrativa terapèutica i escriptor

 

Descobrir la interioritat a través dels contes.

«Vet aquí que una vegada hi havia, en un lloc molt llunyà…» Aquesta frase s’ha dit, recitat i sentit durant milers d’anys arreu del món. En fer-ho, nens i nenes de cultures i èpoques diferents han sentit fascinació cap a les paraules dels narradors. En escoltar una història, els personatges dels contes s’han convertit en amics imaginaris dels infants. I no només això, sinó que també han estat guies en la cerca de la pròpia identitat i de la comprensió de l’experiència humana.

Mircea Eliade explica en els seus escrits com, en algunes tribus antigues, es narrava la història, el mite, de com els déus van crear el blat. La narració es feia en forma de ritual, just en el moment de plantar les llavors. D’aquesta manera, esperaven que hi hagués una bona collita, perquè el fet d’escoltar i invocar la història de la creació de la planta a l’hora de sembrar obria la porta a la força misteriosa del naixement, la qual acompanyaria el creixement de la collita amb abundància i vitalitat.

La tribu creia que la narració donaria força a la collita. I, d’alguna manera, els humans no ens allunyem gaire de la idea que tenia aquesta tribu. Les històries en la infància (i durant tota la vida) seran font de coneixement, identitat i aprofundiment de l’experiència d’estar vius. Les històries ens obren la porta a la vida.

Fa milers d’anys que es narren contes, i podem dir que el primer gran idioma en la història de la humanitat és el mític. També ho és en la biografia de cadascú. Durant la primera infància, fins més o menys els 6 o 7 anys, serà el pensament màgic el que regirà l’experiència interna. Per tant, els contes ens permeten conèixer i reconèixer el món quan hi arribem. Després anirà apareixent el pensament lògic i coneixerem una altra manera de pensar i viure. Però, en els llocs interns de la nostra consciència, els més profunds, ens hem construït amb històries. I aquestes seguiran vives dins nostre. Narrem oralment, però també ho fem internament. Els somnis que tenim durant la nit tenen forma d’història, els nostres records són expressats en forma d’història i els nostres anhels també tenen forma d’històries. Els éssers humans som, com diu el filòsof Sam Keen, «éssers biomítics».

La narració d’històries ha estat una de les vies on la saviesa del món ha pogut assentar-se i permetre que, de generació en generació, puguem anar aprofundint i avançant en el coneixement de la pròpia vida en totes les seves vessants: la corporal, l’emocional, la instintiva, la comunitària o l’espiritual. Són un mapa del propi tresor amagat dins de l’inconscient de cadascú.