Text: Laia de Ahumada
Fotografies: Àngels Sala

Olga Gallardo té 42 anys i en fa 11 que treballa com a educadora al Centre Obert Heura, una entitat que des de l’any 1999 atén persones en situació de sense llar, a Barcelona (www.centreheura.org). Ara fa dos anys que n’és la directora, però encara segueix fent atenció social, perquè està convençuda que, si s’abandona el contacte amb les persones, l’entitat perd el seu rumb. 

Què et porta a estudiar Educació Social?

–Recordo haver vist les imatges dels nens de Biafra de molt petita i aleshores ja li deia a la meva mare que de gran volia anar a ajudar aquells nens. Hi havia un sentiment d’ajuda, però també de revolta contra la injustícia d’aquella situació; per això vaig estudiar Educació Social. En acabar, vaig començar a treballar en diferents àmbits: gent gran, discapacitats, animació, fins que vaig arribar al Centre Heura. L’educació social és vocacional; s’ajunta el que et mou interiorment amb la teva professió.

El primer contacte amb el col·lectiu de persones en situació de sense llar, com el vius?

–Abans havia fet un voluntariat a Sant Joan de Déu amb malalts de sida. Era un grup molt heterogeni, amb vides molt dures, però, en el moment en què ens trobàvem tots junts, compartíem alguna cosa. Va ser una experiència de diversitat que em va agradar molt, i també les connexions que s’establien entre les persones. I quan vaig veure la possibilitat de treballar a Heura em vaig remuntar a aquesta experiència: diferents realitats que ens trobàvem en un lloc comú. Al principi em va sorprendre la normalitat. Si no fos perquè t’explicaven la seva història, tenies la sensació que eres en un centre cívic. Heura és un punt de trobada, i nosaltres hi som una estona, en un moment de la seva vida. Formem part de moments…