Text: Laia Montserrat

Hi ha camins suaus que es van obrint davant nostre. Ens deixen transitar sense esforç, cada bri d’herba s’inclina al nostre pas. Són camins afables.

D’altres són fets de pedres abruptes i ens enfilen fins als cims més alts. La seva rudesa ens fa fer l’esforç de qui té clar que vol conquerir una cota més alta, un aire més pur, eixamplar el pit i la ment. No perdonen l’orgull. No sempre ens és donat arribar a on pretenem i la saviesa és, en certs moments, tan sols el fet de reconèixer-ho. 

Hi ha camins que s’encreuen amb d’altres i generen el dubte. Tants paisatges per veure, tant món per explorar… pot ser bonic perdre’s sense saber a on vas.

Quin és el bon camí? Al caient dels anys observo que aquesta és una qüestió falsa, una de tantes preguntes que en realitat no tenen sentit, perquè tan sols neixen de la ignorància i de la por. 

Pots triar un camí. Equivocar-te, canviar
i dubtar. 

Pots buscar el més fàcil. Pots emprendre reptes complicats. Pots asseure’t a la vora del camí a reflexionar. 

Pots obrir camins on no n’hi havia o pots seguir camins trillats. 

Tant se val. 

L’única cosa que importa és la teva actitud. 

L’únic realment necessari és aprendre a estimar, a estimar-te i a estimar els altres. L’únic realment necessari és aprendre a donar, a donar-te i compartir.

Ser amable amb qui et creues. Mirar amb bondat i sense judicis. Acollir la teva curiositat pel món. Agrair la teva capacitat de meravellar-te. Gaudir del camí ombrívol de l’estiu. Suar a les pujades. Relliscar de tant en tant i aprendre que l’equilibri és quelcom que es guanya a cada pas. 

I, sempre, sentir bategar el cor.