Arcadi Oliveres: «És una obligació cuidar la nostra vida i la dels altres»

Gemma Ventura. Periodista

Quedo amb Arcadi Oliveres a casa seva. La seva vida, fins i tot davant la mort, és un exemple de radicalitat: pensa, diu i fa d’acord amb els seus principis. Som al menjador, tots dos sols. Jo, amb el neguit de pensar si li estic ocupant massa temps; ell, amb la sensació de tenir tot el temps del món. L’Arcadi morirà dos mesos després d’haver mantingut aquesta conversa.

¿Com vius la vida quan saps que el temps s’acaba?

Mai m’hauria imaginat que la proximitat de la mort et portés pau, tranquil·litat i alegria. Rebo la mort amb menys temença que fa un mes, que estava tancat a l’hospital i ja saps quines condicions tenen ara.
Fa més por la mort quan estàs sol en un hospital que no pas quan estàs acompanyat.
Exacte. La sentència de mort me la van donar estant sol amb el metge, la infermera i el malalt del llit del costat. No hi havia ningú de la família. Vaig pensar: si la mort ha de venir, que vingui de la millor manera possible. Des d’aleshores, m’he pres sempre com a exemple el meu fill Marcel, que va morir fa deu anys.

¿Què et va ensenyar?

En lloc de ser els pares que ensenyen al fill, va ser el fill que va ensenyar al pare. En aquesta mateixa taula i cadira ens va dir: «M’han anunciat això, parlem del meu funeral, de com em vull acomiadar, fem-ho junts.» I va prendre una decisió molt sàvia: feia alguns anys que estava amb una xicota i van decidir que, encara que fos per poc temps, es casarien. Es van casar 33 dies abans que es morís.

El que m’impressiona és saber com vius sabent que potser et queden dues hores o dues setmanes.

Però també et poden quedar dues hores o dues setmanes a tu: ara surts d’aquí, un cotxe t’envesteix i ja em diràs.

¿Et fa l’efecte que estem molt aferrats a la vida? ¿Que ens pensem que som eterns?

Sí. Vivim en una societat absolutament materialista, molt poc acostumada a desaferrar-se de tot. Des de fa uns anys, hi torna a haver un cert desig de vida espiritual. Hauríem de pensar en aquest més enllà i les actuals circumstàncies no ens ho permeten.


Relacionats