Clara Fons i Duocastella. Directora
Un dia, mentre observaven el cabal del riu, el mestre va suggerir al deixeble que es fixés en les virtuts de l’aigua. «L’aigua —li va explicar el mestre— és constant i imparcial, equilibrada. No vol tenir poder; actua amb justícia filtrant-se suaument per qualsevol viarany. Procura assemblar-t’hi.» Segons explica la tradició taoista, la història va anar més o menys així. L’aigua, font d’inspiració espiritual, símbol de justícia.
Avui, quan es parla de religions (especialment fora dels àmbits que són pròpiament religiosos), és habitual que s’associï la religió, o les religions, amb les estructures que propicien la creació d’injustícies, amb l’entramat que permet que es desenvolupin desigualtats entre persones i grups socials. És una interpretació que, ben mirat, s’allunya del motiu original pel qual han nascut pràcticament totes les religions: l’abolició de les desigualtats.
De fet, la majoria d’aquells que s’han considerat profetes (el Buda, Abraham, Moisès, Jesús, Muhàmmad o Bahá’u’lláh, entre altres homes, perquè el sistema patriarcal s’ha cuidat que les dones no fossin tan reconegudes) tenien un caràcter combatiu, transgressor. Amb la força del seu exemple i de les seves paraules, removien consciències i actituds amb una finalitat última: que el món esdevingués un lloc més just.
El cert és que, malgrat les bones intencions dels primers, el resultat és que no sempre s’ha fet justícia en nom de les religions i que, moltes vegades, persones vinculades a l’àmbit religiós han propiciat un augment de les desigualtats.
«L’origen de la jurisprudència (fiqh) és la revelació (wahy)», deia el savi musulmà Rumi. «Però, quan es barreja amb les idees, els sentiments i les aportacions personals, […] es perd la puresa de la revelació. També és pura i neta a l’origen l’aigua del Tarut que baixa cap a la ciutat. Però, a mesura que avança i travessa els tancats i els barris, a mesura que els habitants hi renten les seves mans […] i els seus tapissos, a mesura que les deixalles de cada barri, i les dels cavalls i les mules, es barregen amb l’aigua, sent la mateixa aigua que rega la terra, que calma els assedegats i fa reverdir la plana, en aquest punt es fa necessari algú amb gran discerniment per descobrir que aquesta aigua ja no és la mateixa, que conté ara moltes impureses, que està ara barrejada amb molta brossa.»
Les virtuts de l’aigua de què parlava el mestre taoista són evidents. Però, un cop l’aigua ja és lluny del seu origen, cal saber identificar quines són les propietats inicials d’allò que l’ha anat embrutant. Passa el mateix amb les religions: ens cal saber destriar i entendre’n el motiu original per tal que allò que aportin avui tingui sentit. És obvi, però m’agrada recordar-m’ho.