Clara Fons i Duocastella. Directora
Parlàvem en veu baixa per no destorbar la quietud de l’entorn. Feia bo; el corriol era verd. No ens imaginàvem que, de sobte, darrere d’un cavalcar desbocat, se’ns abraonaria un cérvol que fugia de la persecució de tres gossos. Va ser ràpid, fugaç. En veure’l venir, la Núria va quedar palplantada al mig del camí, observant estupefacta l’escena de la qual no se sentia protagonista. Jo em vaig llançar al marge. El cérvol no va poder evitar estampir la Núria i fer-la giravoltar mentre ell guimbava per arribar a la feixa que quedava a sota del corriol. Els gossos, lladrant, li van saltar al darrere.
Amb la Núria ens veiem poc. Per això, quan aconseguim trobar l’encaix de les agendes, volem aprofitar molt el temps. «Aprofitar el temps» és, em sembla, el desig d’alentir-lo. I caminar, frenar el ritme dels desplaçaments, és una bona manera de fer-ho: aleshores, la densitat del pas del temps es percep més espessa que no pas viatjant a través d’altres mitjans. Sigui com sigui, els viatges, caminant o sobre motor, més lluny o més a prop, ens empenyen a deixar llocs propis i coneguts per arribar o travessar nous horitzons. Irremeiablement, cada viatge ens porta vivències singulars (com l’envestida d’un cérvol), que ens enfronten a nosaltres mateixos i a les nostres pors; a la fugida (llançant-nos daltabaix d’un marge) o a la protecció de muralla (quedant-nos immòbils davant de la novetat).
Al Petit tractat sobre la immensitat del món, Sylvain Tesson escriu: «No és perquè m’agradi patir que faig servir les soles de les meves sabates, sinó perquè la lentitud m’ensenya coses que la velocitat m’amaga.» Ell parla, en aquest cas, de la velocitat del trajecte, però el cert és que caminar també calma el ritme interior de cadascú fent aflorar allò que les presses tapen i descobrint-nos nous recorreguts interiors.
Caminar esdevé, doncs, un desplaçament exterior i, alhora, un viatge interior. En tots dos casos, sembla que més que la fita, el cim o el destí, l’important és el recorregut que fem per arribar-hi. D’això, L’estilita, l’home que es va enfilar dalt d’una columna per viure-hi durant mesos, n’és un gran exemple. «Sabia més i creia menys, sentia més i pensava menys», diu Uri Costak.
Tanmateix, els darrers anys, amb la simfonia dels viatges low cost, les «ofertes d’última hora» i l’«avió fàcil», afegit a la moda del running i el training, aquesta importància del trajecte en si ha perdut valor. El que compta ara és, sobretot, el destí. Hi ha cua a la Pica d’Estats, al Montseny i a l’Everest. I hi ha moltes persones disposades a travessar mars, oceans i continents sencers per atapeir-se entre altres turistes en algun punt des d’on es faran fotos que s’afanyaran a penjar a les xarxes abans d’arribar a la següent destinació. Ens cal arribar a lloc i fer-ho ràpid. És una banalització del viatge i, com a conseqüència, la dessacralització dels espais. Tenim la percepció que ens falta temps: el temps just per fer la fotografia.
