Clara Fons i Duocastella

He passat l’estiu contemplant les postes de sol. Des de la finestra de casa, aturada en un corriol, o al cim d’un turó amb un llibre a les mans. Com cada estiu, m’he deixat captivar pels tons ataronjats que m’han empès, espontàniament, a aturar el pensament, a doblegar la ment fins a aquell extrem en què s’entrega a tot sense voler retenir res, sense esperar res, sense desitjar absolutament res. 

La posta, el límit entre el dia i la nit, la frontera entre l’ahir i el demà. Una altra frontera. Diferent de la que deixa perdre milers de vides al mar, de la que t’atorga uns drets o uns altres pel fet d’haver nascut aquí o allà, de la que delimiten les sigles d’un partit polític o d’una religió, de la diminuta lletra que separa l’amant de l’amat. 

Tota aquesta mena de fronteres, allunyades de les fronteres naturals, són lícites i útils: ens permeten definir la nostra identitat. Són, crec, necessàries. Però si aquests límits esdevenen immòbils, inflexibles i infranquejables, desapareix tot el seu valor intrínsec. Té sentit prioritzar la frontera de la pretesa seguretat a la justícia, a la defensa de la vida o a l’amor? 

No són la por, l’ambició o la gelosia les que ens blinden? “La por i el desig controlen el món”, em diu un bon amic. Segurament té raó. 

Sigui com sigui, es tracta de fronteres mentals i, per tant, plàstiques, modificables. Puc preservar la meva identitat sense haver de deixar d’interessar-me per les altres persones perquè són diferents de mi, perquè militen en un espai diferent del meu, perquè estimen diferent que jo, o perquè tenen una creença que no comparteixo. Perquè on acaba el meu cos i la meva pell comences tu però, alhora, jo només puc ser en tant que tu ets tu. Vet aquí el joc de miralls que ens uneixen i ens fan complementaris. 

M’han calgut moltes postes de sol i un altre estiu –encara– per entendre que el veritable amor i l’admiració per la vida de l’altre només neixen del buidament a què ens aboca la contemplació. Sí, obrim fronteres. Sobretot les mentals. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal