Les paraules ens acompanyen, ens entretenen, ens fan ser. Però perden tot el sentit si el silenci no les custodia. Tan riques i, alhora, tan empipadores quan es converteixen en brogit incontrolable; tan orfes quan estan soles, lluny del silenci.

Sovint és en el silenci i no pas en la paraula on ens podem trobar a nosaltres mateixos. On ens reconeixem tu i jo, i on percebem l’altre. En aquella mena de silenci que parla sense necessitat d’esbossar cap mot.

Aquest número 59 està confegit d’un enfilall de silencis. Entre les seves pàgines trobareu silencis que s’expliquen, silencis que són còmplices, silencis que ploren. I silencis que són crits.

El silenci del mar, que ens parla de la insignificança de l’ésser humà i ens ressitua en l’univers, lluny dels deliris de grandesa; el silenci que amaga els crims genocides des de fa dècades; el silenci fruit de la crueltat, la por i la incomprensió que envolta la vida de les dones víctimes de l’esclavatge sexual; el silenci que emana dels murs i els buits arquitectònics destinats als espais de reflexió; el silenci estèril dels textos i de les litúrgies religioses quan en són excloses les dones; el silenci fecund que precedeix les creacions artístiques que cerquen la veritat que s’oculta més enllà de les formes visibles…

Escoltem-los. Segur que fent-ho trobarem encara molts més silencis en aquest número.

 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal