Text: Oriol Tarragó

 

¿Quants de nosaltres, davant aquest llarg i inesperat confinament, hem sentit la necessitat
de poder passejar una altra vegada per la natura en totes les seves variants? Sentir els ocells, olorar les flors, trepitjar amb els peus nus l’herba. No conec cap estadística, però segurament afinaria força afirmant que la majoria ha viscut aquesta necessitat en algun moment.Fins i tot aquells que ja tenen un tros de jardí a casa. Bé sabem que sovint ens adonem del que és important just
quan deixem de tenir-ho a l’abast.

Espero que aquest enyorament ens faci obrir els ulls al que és vital, la natura. La nostra supervivència en depèn principalment. Nosaltres no aguantaríem sense ella, però ella sí que aguantaria sense nosaltres. Aquesta és la paradoxa que molts estem començant a veure i, sobretot, a experimentar d’una manera més real i conscient. Quan no la cuidem, no ens estem cuidant a nosaltres. Aquesta és una altra lectura possible. Parlem de la despoblació del medi rural, cada vegada més empobrit i sense unes perspectives gaire optimistes. Serveix de poca cosa que s’omplin les segones residències els festius. Només qui hi viu i hi treballa pot ajudar a millorar-lo.

 

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí