Puig Antich em va fer tornar la fe (Esperança Atarés: I de II)

Text: Clara Fons i Duocastella

Fotografies: Mariona Giner

 

Quan jo tenia nou anys va morir el pare, i la mare, la meva germana i jo ens vam posar a treballar. Durant una bona temporada només vaig rebre propines, però en acabar el graduat escolar em van donar un sou com a aprenenta en una modista del carrer Tres Senyores de Gràcia. Portava les peces de roba a casa de la gent, escombrava el taller, recollia les agulles que contínuament queien a terra i polia les coses més senzilles: faldilles i vestits. A mà.

Als disset anys era oficiala. La mare feia anys que era depressiva. Jo anava al grup de revisió de vida amb el capellà de la parròquia i havíem creat el grup de la Joventut Obrera Cristiana (JOC). Allà em vaig adonar que a la feina em pagaven poc; i vaig demanar que m’asseguressin: si a mi o a la mare ens passa alguna cosa, vaig pensar, no ens en sortirem. La modista em va dir que no podia. “Doncs plego –li vaig dir–. No puc continuar així”.

Me’n vaig anar als Laboratoris Esteve, que un any i mig després vaig haver de deixar per poder fer batxillerat. Aleshores vaig anar a una altra modista i, més endavant, a Confecciones Navarras. Entrava a treballar a les cinc del matí: volia fer el batxillerat per després estudiar per a auxiliar tècnica sanitària (ATS). I quan sortia de cosir, abans d’entrar a classe, anava al Cottolengo a fer de voluntària. Donava el menjar a les nenes. M’agradava; sentia que feia una cosa útil.

En acabar batxillerat vaig començar ATS. ATS, la JOC, la feina, el Cottolengo… La mare continuava amb depressions contínues i els meus horaris li anaven malament. Necessitava tenir sempre les mateixes rutines i, a més, la meva germana s’havia casat, per això vam posar la mare en una residència per a persones amb malalties psiquiàtriques. Allà podria tenir una vida més ordenada i cuidar la malaltia. Va estar malalta sempre més.

Compromís obrer

Vaig implicar-me cada vegada més amb la JOC. Continuàvem reunint-nos a la parròquia, però també amb els altres grups que hi havia a Catalunya. Érem molts! Durant les trobades fèiem revisió de vida i tallers d’Evangeli, xerrades, caminades… Es tractava d’agafar consciència que vivíem, i de com Jesús ens parlava a través de la nostra vida.

El món obrer era el meu ambient: gent senzilla, emigrants que havien vingut d’Andalusia. Em vaig anar enredant més i més amb la JOC, fins que un dia em van dir que fos la presidenta de les noies. Ho vaig ser durant un any: del 1967 al 1968.

Visitava els diferents grups de la JOC que hi havia per Barcelona. Viatjava molt i la feina m’omplia. Era bonic parlar amb la gent, però es feia amarg adonar-se del patiment que hi havia a les empreses, sobretot per aquells que estaven en grans companyies i treballaven en cadena.

El 31 de maig del 68 em van detenir per anar a la manifestació obrera que pujava per la Rambla. Vaig anar a parar a la comissaria de Via Laietana. El meu compromís amb el món obrer em va anar distanciant de l’Església. La jerarquia em quedava lluny. No pas perquè m’hi rebotés, sinó perquè ni m’ajudava ni cabia en el meu compromís. Suposo que aquesta vena contestatària, revolucionària, de compromís polític a nivell obrer em venia del meu pare. Ell i els seus germans eren republicans que havien marxat a França pel seu compromís polític, per la seva denúncia a un sistema que no anava enlloc.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.


Relacionats