Xavier Melloni

El camí de tot pelegrí es dirigeix a un lloc sagrat exterior i parteix d’un lloc sagrat interior: el seu propi cor. És el cor el que escull el terme exterior vers on encaminar-se.

Sense llibertat ni escolta del cor no hi ha pelegrinatge. Hi haurà algun tipus de desplaçament, però no serà pelegrinatge encara. Esdevindrà pelegrí aquell o aquella que senti la crida sagrada que ho converteix tot en escolta i en aprenentatge, a través d’un mateix, malgrat un mateix i més enllà de si mateix.

El pelegrí no és un rodamon ni és nòmada. Si bé viu la incertesa dels camins concrets que haurà de recórrer, el que no és incert és el motiu del seu moure’s ni és incert el terme del seu camí, encara que el desconegui.

Com més camí farà, més s’adonarà que cada passa és sagrada, perquè apropa el lloc intern a l’extern fins a unir-los del tot.

El camí que avança per fora al mateix temps es desplega per dins. El destí exterior és un pre-text d’un altre text que el pelegrí ha d’aprendre a desxifrar en el seu interior. El paisatge de l’ànima es revela a través del paisatge exterior i dels esdeveniments que li van sortint al pas i que el van traspassant.

Cada camí conté el seu terme, i el seu terme és el seu origen. Quan el pelegrí arriba allà on acaba el camí, arriba allà on precisament comença.

I és que, en la vida humana, tot acabament és un inici, perquè aquesta és la nostra condició d’homo viator, éssers en camí. Quan pensem que hem arribat, no hem fet res més que començar.

En veritat, ¿què és inici i què és final? La nostra vida no és lineal, sinó que avancem en espiral, aparents repeticions que no ho són, perquè el que vivim sempre és nou i la repetició és impossible. Cada pas que fem, cada esdeveniment que vivim, cada persona que trobem, deixa un pòsit d’experiència que sosté i nodreix el pas següent.

La culminació de tot pelegrinatge és descobrir que la vida mateixa és el santuari vers on ens encaminàvem. Caminar de manera sagrada és el que permet que es descorri el vel que ho amaga.