Totes les tradicions religioses, particularment les anomenades religions del Llibre (judaisme, cristianisme i islam), tenen com a referent ineludible uns textos que es consideren «paraula revelada». Revelació és un terme molt ric perquè conté, en si mateix, un significat oposat: d’una banda, significa ‘descórrer el vel’, deixar entreveure el que està ocult darrere de l’Invisible i de l’Inaudible, però, alhora, el prefix re- pot indicar el contrari: reforça la velació, l’ocultament d’allò mateix que deixa entreveure.

Tal és, en veritat, la condició de les escriptures que es consideren revelades en cada tradició: mostren tant com oculten. I en això rau l’equívoc d’aquests textos, perquè diuen quelcom, i aquest quelcom que diuen és sagrat, és a dir, essencial per a la Vida; però no ho diuen tot. No poden dir-ho tot. Només transmeten el que podia ser assumible en un moment geohistòric determinat. El que deixen entreveure depassava, sobreeixia, el que se sabia o es creia, però no podien anar més enllà d’un límit cognitiu i de consciència que, d’una altra manera, els faria inintel·ligibles i inaccessibles per aquells que els van rebre.

L’excedent que contenen és precisament el que els dona la categoria de revelats, però el perill de tota religió és tancar el temps de la revelació, clausurant uns textos canònics més enllà dels quals no es pot anar. Allò que havia estat obert es torna a tancar.

Els textos canònics revelats es fixen en quasi totes les tradicions: la Torà, en el judaisme; l’Antic i el Nou Testament, en el cristianisme; l’Alcorà, en l’islam; els Veda, en l’hinduisme; el Cànon Pali, en el budisme theravada (no així en el budisme mahayana, on el cànon roman obert), etc., per assegurar que no es degradi el moment fundacional. S’entén que es vol preservar el foc dels orígens i assegurar-ne la transmissió. Però aquesta preservació també pot convertir-se en un segrest.

La humanitat camina, i allò que la depassa en un moment determinat deixa de sobrepassar-la perquè, si bé la transcendència es comunica, la immanència també avança, i allò que la superava es converteix en claredat quan la immanència ha caminat.

Allò rebut en el passat a través d’un cànon clausurat i amb un llenguatge determinat demana avui no només una lectura amb claus noves, sinó la seva interfecundació per tal que el tresor que custodia cadascuna de les religions sigui compartit en bé de tota la humanitat.

Reconeixerem l’autoritat i el caràcter revelat dels textos antics en la mesura que siguin revelatoris, és a dir, en la mesura que ens inspirin, ens interpel·lin i ens fecundin per a noves claredats. Aquest és el criteri de discerniment que ens permet abraçar el llegat mil·lenari de les tradicions que ens precedeixen.

Sabem, mitjançant la intel·ligència, que el que la intel·ligència no copsa és més real que el que copsa», llegim a La gravetat i la gràcia, l’obra clau que recull el pensament de Simone Weil, apareguda enguany a Fragmenta en l’acurada edició catalana de Pau Matheu. Efectivament, la raó és imprescindible per tot de coses pràctiques, però no té gaire res a dir davant del que és realment important en la nostra existència: saber viure i saber morir; trobar el teu lloc en el món; preservar i conrear la justícia, la bellesa i la veritat; esquivar les seduccions del poder. El sentit de qualsevol espiritualitat genuïna és aprofundir en l’experiència d’això «més real» que, ens diu Weil, «la intel·ligència no copsa».

Quelcom ben semblant ens diuen companys de llengua i sensibilitat de Simone Weil com Saint-Exupéry («l’essencial és invisible als ulls») i Blaise Pascal («el cor té les seves raons, que la raó no coneix gens»). L’ull de la raó pot esbrinar amb precisió, però no hi veu mai gaire lluny ni percep el que és essencial o més real. Per això cal el que de vegades s’ha anomenat «ull de l’esperit». Però som en un món en què l’ull de la raó creix desproporcionadament i obtura l’ull de l’esperit. Això causa aberracions òptiques, de les quals es deriven altres aberracions —ètiques, estètiques i cognitives.

Simone Weil, jove de mirada extraordinàriament lluminosa i penetrant, que llegia Plató directament en grec (deia que «res no supera Plató») i la Bhagavad Gita en sànscrit, va deixar enrere, com és sabut, l’espiritualitat jueva dels seus avantpassats per orientar-se cap a una espiritualitat cristiana de fondària mística. Menys sabut és que també va deixar enrere la utopia urbana del París de la seva infantesa i dels seus estudis per ressonar, amb intensitat gairebé mítica, amb la civilització occitana, germana bessona (i durant segles indistingible) de la catalana. En una de les versions d’«En què consisteix la inspiració occitana» (dins El geni d’Oc, recull de textos de Simone Weil escrits a Occitània al principi de la Segona Guerra Mundial, amb pròleg i traducció de Jordi Quingles) escriu: «Hi va haver una civilització romànica, i va ser incomparable. Diversos països en formaren part, però sabem que en molts aspectes el país d’Oc en va ser el centre. […] La civilització grega i la civilització romànica són les úniques que varen rebre una part prou pura del que és etern per poder ser autènticament fonts d’inspiració.» I afegeix que la civilització occitana, «tan prematurament assassinada», resulta «indispensable» per retrobar el camí del món occidental.

Segurament Weil no era prou conscient que alguna cosa d’aquell món ha perviscut a Catalunya, quan hi va venir al principi de la Guerra Civil. Però els seus ideals revolucionaris marxistes i anarquistes no li impedien ser molt crítica amb les utopies modernes —especialment amb les de caire tecnològic. A La gravetat i la gràcia escriu que «els tres monstres de la civilització actual» són els «diners» (ara més poderosos com a finances especulatives), el «maquinisme» (ara més conegut com a tecnologia) i l’«àlgebra» (ara més omnipresent com a digitalització i big data). També lamenta que «la vida dels pagesos provençals ha deixat d’assemblar-se a la dels pagesos grecs descrits per Hesíode, aproximadament des de fa cinquanta anys», al mateix temps que també es produïa la «destrucció de la ciència tal com la concebien els grecs» —de manera que «els diners i l’àlgebra han triomfat simultàniament».

Com s’escau en un món en què l’ull de la raó obtura l’ull de l’esperit, en la ciència contemporània les quantitats eclipsen les qualitats. Weil s’adona que «l’esperit, en sucumbir al pes de la quantitat, no té cap altre criteri que l’eficàcia» (és a dir, els diners, el «maquinisme» i la seva versió més actual, la tecnocràcia). Descartes i Galileu ja havien establert que només és veritablement real el que és mesurable, reduïble a quantitats. En canvi, pels grecs clàssics, el que és matemàtic o abstracte mai no s’ha de confondre amb el que es manifesta de manera concreta i encarnada en el món (una taronja mai no serà, ni ha de ser, perfectament esfèrica; si ho fos, seria antinatural). Aquí ve a tomb aquesta reflexió de Simone Weil sobre Galileu: «Prenent com a principi el moviment lineal il·limitat, i no el moviment circular, la ciència moderna ja no podia ser un pont cap a Déu.»

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

La muntanya.

Un moment sagrat

Hi ha molts moments sagrats… L’hora de menjar n’és un.

La paraula que m’agrada més

Transformació, alquímia, amor.

Què m’indigna

M’indignen les vegades que torno a repetir patrons.

Què em motiva

Em motiva la vida.

Una lectura que m’ajuda  

El poder del ahora, d’Eckhart Tolle.

Una música 

Música amb profunditat, relaxant.

Una olor agradable

L’olor de les flors, les essències.

Un lema que m’inspira

«Conèixer els altres és saviesa, conèixer-te a tu mateix és il·luminació»

Déu?

Déu forma part de tots nosaltres. És l’energia de la nostra essència. No hi ha cap déu totpoderós que ens hagi de salvar de res.

Una imatge 

El foc.

Un do/habilitat que posseeixo

El do de ser dona, de saber fer alquímia amb les plantes, amb el menjar, i també el do de la canalització. 

Una mestra

No hi ha mestres a la vida; tu mateix ets el teu millor mestre.

La mort és…

Una transformació, seguir el camí cap a la il·luminació o canvi de freqüència.

El meu desig profund

Poder viure totalment fora de la matrix.

Descobrir la interioritat a través dels contes.

«Vet aquí que una vegada hi havia, en un lloc molt llunyà…» Aquesta frase s’ha dit, recitat i sentit durant milers d’anys arreu del món. En fer-ho, nens i nenes de cultures i èpoques diferents han sentit fascinació cap a les paraules dels narradors. En escoltar una història, els personatges dels contes s’han convertit en amics imaginaris dels infants. I no només això, sinó que també han estat guies en la cerca de la pròpia identitat i de la comprensió de l’experiència humana.

Mircea Eliade explica en els seus escrits com, en algunes tribus antigues, es narrava la història, el mite, de com els déus van crear el blat. La narració es feia en forma de ritual, just en el moment de plantar les llavors. D’aquesta manera, esperaven que hi hagués una bona collita, perquè el fet d’escoltar i invocar la història de la creació de la planta a l’hora de sembrar obria la porta a la força misteriosa del naixement, la qual acompanyaria el creixement de la collita amb abundància i vitalitat.

La tribu creia que la narració donaria força a la collita. I, d’alguna manera, els humans no ens allunyem gaire de la idea que tenia aquesta tribu. Les històries en la infància (i durant tota la vida) seran font de coneixement, identitat i aprofundiment de l’experiència d’estar vius. Les històries ens obren la porta a la vida.

Fa milers d’anys que es narren contes, i podem dir que el primer gran idioma en la història de la humanitat és el mític. També ho és en la biografia de cadascú. Durant la primera infància, fins més o menys els 6 o 7 anys, serà el pensament màgic el que regirà l’experiència interna. Per tant, els contes ens permeten conèixer i reconèixer el món quan hi arribem. Després anirà apareixent el pensament lògic i coneixerem una altra manera de pensar i viure. Però, en els llocs interns de la nostra consciència, els més profunds, ens hem construït amb històries. I aquestes seguiran vives dins nostre. Narrem oralment, però també ho fem internament. Els somnis que tenim durant la nit tenen forma d’història, els nostres records són expressats en forma d’història i els nostres anhels també tenen forma d’històries. Els éssers humans som, com diu el filòsof Sam Keen, «éssers biomítics».

La narració d’històries ha estat una de les vies on la saviesa del món ha pogut assentar-se i permetre que, de generació en generació, puguem anar aprofundint i avançant en el coneixement de la pròpia vida en totes les seves vessants: la corporal, l’emocional, la instintiva, la comunitària o l’espiritual. Són un mapa del propi tresor amagat dins de l’inconscient de cadascú.

Anar a l’arrel. Anar a l’arrel dels problemes. Anar a l’arrel dels problemes per transformar-los. Això és, a la fi, la radicalitat: una caixa d’eines per modificar l’statu quo.

La radical Clara Campoamor va trobar la manera que avui les dones puguem posar el vot a les urnes. El radical Nelson Mandela i la radical Rosa Parks van aconseguir reduir les discriminacions basades en el color de la pell. El radical Arcadi Oliveres ens va fer replantejar l’ordre econòmic mundial. I la radical Malala Yousafzai permet que les nenes tinguin accés a l’educació en països on això no és possible. Es pot ser, doncs, radicalment democràtic.

Admiro aquesta mena de radicalitat per la valentia que traspua. Per la coherència amb la qual actua. Me la imagino com les arrels d’una figuera que fan camí sabedores del vigor dels seus fonaments, capaces d’abraçar, plenes de vida, estructures de pedra seca i ensorrar-ne les parets. És la força de viure sense por.

És clar que també es pot ser radicalment contrari als drets humans: les guerres amb pretextos religiosos, els discursos d’odi fets des de partits polítics, els crims de les organitzacions terroristes, el fanatisme dels ultres o la violència de gènere. Els processos de radicalització són arreu: a la política, a la religió, al camp de futbol
i a casa.

Quan hi ha una única manera d’entendre el món, evident per tothom, les nostres idees, les nostres creences, la nostra fe ens donen seguretat: una mena de confiança en la vida que, sense saber-ho, ens tranquil·litza. Arribem a creure que tot està bé com està i considerem insuportable haver-nos de qüestionar constantment; però és, em sembla, indispensable. És quan apareix l’altre, la diversitat d’opinions i interpretacions de la realitat, que afloren també els dubtes necessaris per avançar.

Hi ha radicalitats que neixen d’un dubte, d’un qüestionament, d’una necessitat de rebel·lar-se contra una situació que es considera injusta; i hi ha radicalitzacions que neixen com a reacció defensiva i violenta davant la incertesa que generen aquests dubtes. Són conseqüència de la por que desperta la inseguretat. Són fruit, diria Amin Maalouf, de les identitats ferides.

Com més diversitat, més tolerància. D’acord. Però ja va advertir Karl Popper que no es pot ser tolerant amb la intolerància. Que no podem tolerar matar-nos —amb més o menys discreció, amb més o menys lentitud, amb més o menys glamur— en nom de la identitat. Que no. Per més carregada d’arguments que vagi aquesta por a dubtar, a mirar altres col·lectius, a aprendre d’altres punts de vista. Perquè, com diu Marina Garcés, la por vestida de força encara fa més por.

Quedo amb Arcadi Oliveres a casa seva. La seva vida, fins i tot davant la mort, és un exemple de radicalitat: pensa, diu i fa d’acord amb els seus principis. Som al menjador, tots dos sols. Jo, amb el neguit de pensar si li estic ocupant massa temps; ell, amb la sensació de tenir tot el temps del món. L’Arcadi morirà dos mesos després d’haver mantingut aquesta conversa.

¿Com vius la vida quan saps que el temps s’acaba?

Mai m’hauria imaginat que la proximitat de la mort et portés pau, tranquil·litat i alegria. Rebo la mort amb menys temença que fa un mes, que estava tancat a l’hospital i ja saps quines condicions tenen ara.
Fa més por la mort quan estàs sol en un hospital que no pas quan estàs acompanyat.
Exacte. La sentència de mort me la van donar estant sol amb el metge, la infermera i el malalt del llit del costat. No hi havia ningú de la família. Vaig pensar: si la mort ha de venir, que vingui de la millor manera possible. Des d’aleshores, m’he pres sempre com a exemple el meu fill Marcel, que va morir fa deu anys.

¿Què et va ensenyar?

En lloc de ser els pares que ensenyen al fill, va ser el fill que va ensenyar al pare. En aquesta mateixa taula i cadira ens va dir: «M’han anunciat això, parlem del meu funeral, de com em vull acomiadar, fem-ho junts.» I va prendre una decisió molt sàvia: feia alguns anys que estava amb una xicota i van decidir que, encara que fos per poc temps, es casarien. Es van casar 33 dies abans que es morís.

El que m’impressiona és saber com vius sabent que potser et queden dues hores o dues setmanes.

Però també et poden quedar dues hores o dues setmanes a tu: ara surts d’aquí, un cotxe t’envesteix i ja em diràs.

¿Et fa l’efecte que estem molt aferrats a la vida? ¿Que ens pensem que som eterns?

Sí. Vivim en una societat absolutament materialista, molt poc acostumada a desaferrar-se de tot. Des de fa uns anys, hi torna a haver un cert desig de vida espiritual. Hauríem de pensar en aquest més enllà i les actuals circumstàncies no ens ho permeten.

Ara que el cel es va omplint de satèl·lits i la Terra de radiacions, tot plegat, diuen, per tal que nosaltres i les nostres petites màquines puguem estar més «connectats», és bo recordar que en altres llocs i èpoques no calien pantalles, ni cobertura, ni tan sols electricitat, per sentir una veritable connexió amb la vida i amb els altres. En cultures de totes les latituds, l’ésser humà ha estat considerat com un pont privilegiat entre la terra i el cel, entre la matèria i la consciència, entre la gravetat i la gràcia. A Occident, ja des de la Grècia clàssica, una de les maneres en què això s’ha expressat és la idea de microcosmos: l’ésser humà com a encarnació en petit (micro) del conjunt del cosmos, com a corda que vibra amb la simfonia de tota la realitat, com a reverberació de la totalitat del món. Ramon Llull, el primer filòsof que pensa en català, diu amb mots que set segles després encara entenem que «en cascú home ha de totes creatures». La idea de microcosmos és tan present en el pensament de Llull que una de les millors introduccions que se n’han escrit es titula precisament El microcosmos lul·lià, obra de l’anglès Robert Pring-Mill, escrita originalment en català i traduïda a l’alemany, l’italià i el francès.

La idea de microcosmos també impregna el pensament de Raimon Panikkar, que sovint parla de l’ésser humà com a «mirall de l’univers sencer». Però no es tracta d’un mirall que reflecteixi passivament, sinó d’un agent que participa activament en la configuració del món. A la seva obra final, El ritme de l’Ésser, Panikkar escriu: «El destí de l’univers passa per dins i a través de nosaltres —un cop el “nosaltres”, esclar, ha estat purificat de tot el que és la “nostra” propietat privada. No som éssers aïllats.» I afegeix que «la famosa injunció de la Sibil·la de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”» es pot completar, com feia el Mestre Eckhart, amb «qui es coneix a si mateix, coneix totes les coses».

Des d’aquesta perspectiva, el que s’esdevé en el nostre interior més íntim també reverbera i influeix en el conjunt de la realitat. Per això té sempre importància no només el que fem, sinó també el que pensem i el que sentim. I per això en el nostre interior hi ha una llibertat primera i última, que les presons no poden tancar i que hem de protegir dels enganys i paranys del món.

Tot i que avui sovint no ens sentim microcosmos, la majoria de les persones segurament hem fet algun tast d’aquesta experiència. Podem sentir com la vida vibra en el nostre cos amb la primavera, o com el món batega dins nostre en les grans experiències personals i col·lectives. Potser podem sentir com el nostre silenci interior ressona amb tots els
silencis que han precedit i seguit cada paraula viva que hagi estat mai dita. O podem sentir com la nostra mirada atenta ressona amb cada mirada atenta que hagin fet altres ulls. O potser, fins i tot, alguna vegada podem sentir, com feia Eckhart, que «l’ull amb què veig Déu és el mateix ull amb què Déu em veu».

Aquestes experiències són a l’abast de la naturalesa humana.

Però, sovint, el seu record s’acaba esvaint i aleshores tornem al món dels objectes, els obstacles, els codis i les barres. I, en el món dels objectes, l’ésser humà és vist cada vegada més com un simple objecte, un simple cos físic. Un cos definit per la seva simple vida biològica, sovint reduït a poc més que una suma de músculs o corbes o el que sigui que es busca. Un cos simple, isolat, petit: un microcòs. Deixem de ser microcosmos i ens contraiem en microcossos.

Aquil·les i Antígona no se’n preocupaven gaire, de la seva simple vida biològica, com tampoc no ho feien Gandhi o Martin Luther King o tots els presos polítics del passat i del present. Però per l’ésser humà materialista, reduït a microcòs, l’única salut que compta és la salut física, la salut del cos. I aquest cos, atomitzat des de fa temps, ara ha quedat més aïllat que mai amb les mesures de distanciament social.

La Constitució de l’Organització Mundial de la Salut, redactada el 1948 (quan no depenia del finançament privat), a la primera pàgina defineix la salut no com a «mera absència de malaltia», sinó com un «estat de complet benestar físic, mental i social». Més recentment, es parla també d’una altra dimensió essencial de la salut: la salut espiritual. El Handbook of religion and health, coordinat pel psiquiatre Harold Koenig i periòdicament actualitzat, mostra amb tot de dades com les persones que troben un sentit profund a la seva existència tendeixen a afrontar millor els reptes i a tenir una vida més plena i també més sana i més llarga.
Ara bé, quan les persones queden reduïdes a microcossos, només compta la salut física i s’acaba oblidant la salut social, la salut mental i la salut espiritual.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Carles Vallejo: va néixer al Poblenou el 1950. Llargament vinculat a la lluita sindical, va ser empresonat i torturat durant el franquisme i va haver d’exiliar-se a França i Itàlia. Amb l’amnistia de 1976 va tornar a Catalunya. Ha estat reconegut amb el premi Memorial Lluís Companys i la Medalla d’Honor de Barcelona.

Alaaddine Azzouzi: va néixer a Mataró el 1999. És periodista i activista antiracista. Ha escrit en mitjans com La Directa, Mirall, Sàpiens, Vilaweb o Crític. A finals de maig del 2020 va exercir de portaveu d’un manifest que van signar més de 40 col·lectius denunciant la passivitat de les institucions davant les agressions racistes a Premià de Mar.

Alaaddine Azzouzi i Carles Vallejo van néixer amb gairebé mig segle de diferència. En Carles, vinculat activament a la lluita sindical, va ser represaliat i empresonat durant el franquisme per la seva dissidència. L’Alaaddine, tot i haver nascut a Catalunya, pateix el racisme estructural i quotidià del sistema i és una de les veus de referència de l’activisme antiracista. Converso amb tots dos en un espai que crec que també parla de lluites compartides i de radicalitat, la Comunal, a Sants, un espai cooperatiu on, entre d’altres, conviuen la redacció de La Directa, la llibreria La Ciutat Invisible i el bar La Deskomunal.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

L’experiència religiosa és una experiència que ha estat descrita sovint com a transcendent (més enllà de la percepció habitual, d’una altra naturalesa). És una experiència de la realitat, però no només de la seva dimensió habitualment accessible, la d’un animal humà que ha de satisfer les seves necessitats bàsiques, altrament anomenada com a relativa, sinó també de la dimensió absoluta de la realitat, de la gratuïta i lliure de necessitats. La relació dels humans amb la dimensió absoluta de la realitat és essencial per a la motivació, la cohesió i la felicitat. D’aquí la importància de tenir en compte aquesta dimensió per a la construcció de projectes axiològics col·lectius, projectes socials de cohesió i motivació comuna. La dimensió relativa a les nostres necessitats sense aquesta dimensió absoluta és un cau de perills. L’antropologia mostra aquesta ambigüitat que ens cal gestionar bé.

És cert que les tradicions religioses i espirituals han generat i alimentat desacords seriosos, dissensions i, fins i tot, conflictes violents i armats. La història és plena d’exemples ben coneguts. En canvi, el potencial socialment positiu de les tradicions religioses i espirituals no és tan ben conegut. Tenen recursos culturals, ètics, espirituals i humans hàbils per contribuir a la cultura de la pau, com deixa clar, entre altres, l’anomenada Declaració de Barcelona de la UNESCO (Declaració sobre el rol de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, 1994). Els experts en mediació de conflictes i en cultura de la pau ja fa molts anys que destaquen que la religió és i pot ser, cada cop més, una aliada i, fins i tot, imprescindible per a la cohesió social, la solidaritat i la justícia. El diàleg entre creences és una realitat transversal cada vegada més present en les societats diverses, plurals i pluralistes, i permet visualitzar d’una manera privilegiada el rostre socialment més positiu de la religió. Hans Küng afirma: «No hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions. No hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions.» I fent una adaptació o glossa del que Küng deia: «No hi haurà cohesió a les nostres ciutats i poblacions sense diàleg entre les tradicions religioses locals.»
La mediació interreligiosa exerceix de funció social del diàleg interreligiós i interconviccional. La mediació interreligiosa té en el diàleg interreligiós i interconviccional una de les seves eines més valorades. De fet, la mediació no es redueix a la resolució de conflictes, sinó que té en la prevenció un dels seus eixos centrals. El diàleg entre creences i conviccions és essencial per a aquesta tasca de prevenció. Convé que cada cop es tingui més socialment present la importància, consciència i incidència de les narratives religioses i conviccionals del diàleg. Els límits identitaris es construeixen sovint al voltant del marcador religiós. Les divisions dels actors religiosos tenen una connexió profunda amb les maneres en què els sistemes de creença identifiquen l’«altre», l’«estranger» o el «forani». Les vegades en què els que garanteixen l’afiliació religiosa utilitzen el proselitisme de l’altre per assimilar-lo a un grup de «dins» es genera una font de conflicte. És important, doncs, saber on és i com es fa la línia de separació entre «dins» i «fora», i com l’actor religiós participa en aquesta definició. Hi ha una gran diversitat de narratives sobre l’alteritat depenent de diferents variables (temps, espai, tradició, lideratges, etc.). Les que serveixen al diàleg són majoritàriament aquelles en què l’alteritat no és percebuda com una amenaça a la pròpia identitat, sinó com una possibilitat d’enriquiment i aprofundiment humà i religiós.
No es poden excloure els no religiosos

El Consell d’Europa, la Unió Europea i la UNESCO insisteixen que el diàleg interreligiós no pot ser una eina per fer lobby a favor dels interessos dels «religiosos» davant dels «no religiosos». La defensa dels drets humans i de les llibertats dels religiosos inclou, necessàriament, el dret de les conviccions no religioses. Aquestes inclouen les cosmovisions no religioses, sobretot agnòstica i atea, que sovint es presenten com a pensament secular. Com a exemples d’aquest moviment, es poden esmentar l’humanisme secular i algunes tendències de nova espiritualitat. En les conviccions no religioses s’observa una creixent autoconsciència i, en alguns casos, fins i tot un cert grau d’organització i estructura. No es pot ignorar un cert conflicte, sovint latent, d’alguns sectors no religiosos davant la sensació de necessitat defensiva enfront de les creixents narratives religioses que mostren intolerància envers les persones que es confessen no religioses, o envers altres col·lectius de la societat que manifesten posicions morals discordants amb les seves. A partir del segon decenni d’aquest segle, s’ha anat consolidant, entre les conviccions no religioses, una reinterpretació de la complexitat del fet religiós, així com una sèrie de nous posicionaments més matisats, com ara la superació de posicions filosòfiques dialèctiques, com la incompatibilitat o exclusió entre matèria i esperit (André Comte-Sponville o Sam Harris parlen d’espiritualitat atea). Per això, cada cop hi ha més organitzacions interreligioses que eixamplen el seu horitzó donant la benvinguda al diàleg interconviccional.

Catalunya

En l’àmbit català, el diàleg interreligiós és una realitat i un moviment relativament recent (dècada dels noranta). L’esdeveniment mediàtic més rellevant va ser el quart Parlament de les Religions del Món, que va tenir lloc del 7 al 13 de juliol del 2004. Va ser un èxit pel que fa als resultats espectaculars des de la perspectiva de la sensibilització de la població, i va suposar un nou alè i un reforç d’iniciatives interreligioses a Catalunya. D’aquí van sorgir el Grup de Treball Estable de les Religions, amb una major presència d’autoritats religioses, i la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que coordina AUDIR i que actualment aglutina més d’una vintena d’entitats interreligioses de l’àrea geogràfica de la cultura catalana.
AUDIR treballava des de finals del 1999 en la promoció del diàleg interreligiós des d’una perspectiva UNESCO i de laïcitat positiva, i havia estat reconeguda per un estudi de l’Interfaith Center de Nova York com una de les dues entitats interreligioses europees més dinàmiques. Catalunya és avui una de les zones d’Europa amb més dinamisme interreligiós.

Deures

Queda camí per recórrer i el diàleg interreligiós i interconviccional ha de penetrar encara les diferents tradicions religioses i conviccions no religioses de manera més general i homogènia, i incorporar-se als seus diferents estrats socials. Per aconseguir-ho, farà falta el treball sinèrgic de tothom, especialment de les comunitats religioses i conviccionals, de la societat civil i de les administracions. Caldrà una bona dosi de creativitat i d’innovació. La societat del coneixement és inviable sense diàleg entre creences i conviccions.

Un lloc per fer silenci

La meditació.

Un moment sagrat

Cada instant.

La paraula que m’agrada més

La que coincideix amb pensaments i actes.

Què m’indigna

La injustícia.

Què em motiva

Estimar.

Una lectura que m’ajuda  

Els llibres sincers.

Una música 

La que representa l’ànima.

Una olor agradable

La del menjar quan tens gana.

Un lema que m’inspira

L’esforç correcte.

Déu?

El punt en què es troba el vertical amb l’horitzontal. 

Una imatge 

Una mà que ajuda una altra. 

Un do/habilitat que posseeixo

Potser l’entusiasme. 

Una mestra

L’àvia.

La mort és…

Part de la vida.

El meu desig profund

Respecte i igualtat. O sigui, consciència.