Amb poc més d’un segle d’existència, avui dia ningú no dubta del poder que té el cinema per despertar emocions, sentiments i vivències, del poder que té per il·luminar, transformar… i educar.

El cinema és una finestra de coneixement i una font de transmissió de valors. I ho és especialment per al públic més jove, que configura part de la seva identitat a partir de codis audiovisuals. També és un mitjà engrescador per al jovent, una eina idònia per treballar amb l’alumnat en la seva formació humana i espiritual, com mostren diverses iniciatives pedagògiques a través del cinema.

A casa nostra, una d’aquestes iniciatives és l’Espai educatiu de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que organitza anualment la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Aquest espai forma part del projecte ACCIÓ CINEMA, «Construcció d’una ciutadania crítica i responsable», que impulsen Catalunya Film Festivals i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. L’objectiu de la proposta consisteix a generar reflexió i contribuir en la construcció d’una societat compromesa amb els drets individuals i col·lectius des d’una vessant humanista i espiritual. Per aconseguir-ho, es planteja el treball a partir d’un conjunt de pel·lícules seleccionades amb els criteris de la pluralitat de creences existents i la varietat temàtica. Les pel·lícules són aquestes: La història de Marie Heurtin, De déus i homes, Ves-te’n i viu, Déu meu, però què t’hem fet?, Mustang, Buda 2: Camí a la Il·luminació, Una bossa de bales, Especials, El pa de la guerra i El secret del llibre de Kells.

D’aquesta manera, el cinema esdevé una eina clau per afavorir la cohesió social a través del diàleg entre tradicions culturals i religioses, tant a l’aula com als espais d’oci i al carrer. En efecte, és acostant-nos a la idiosincràsia i la sensibilitat pròpies de cadascuna de les confessions religioses que conviuen en les nostres societats actuals, que podem acompanyar l’alumnat a eixamplar el seu univers simbòlic i a nodrir el bagatge amb què s’exposarà en les seves relacions interpersonals. Tot plegat ens ajuda a construir comunitats amb un imaginari col·lectiu ric, heterogeni i empàtic davant de la diversitat.

La gran pantalla constitueix una manera d’accedir a l’experiència de l’altre com a espectadors actius, és a dir, sentint-nos implicats en el relat de la pel·lícula, els conflictes socials que s’hi presenten i la vivència pròpia de cada personatge. Si ens deixem interpel·lar per les històries que ens envolten, ens sentirem convocats a trobar les nostres pròpies respostes o, si més no, a reflexionar si les respostes que donen els personatges serien vàlides al nostre món real. El debat posterior al visionament del film ens convida a participar activament en espais de reflexió individual i de grup, i a entrenar-nos a afrontar reptes col·lectivament.

Sovint sentim a parlar de teories de la conspiració. Etimològicament, con-spiració evoca l’acte de compartir la respiració, d’unir l’alè, de la mateixa manera que con-còrdia remet a la unió dels cors. La conspiratio llatina podia tenir un sentit perfectament positiu. Ciceró, a les Catilinàries, lloa la conspirationem bonorum omnium, la «unanimitat de tots els bons». Ivan Illich va explicar moltes vegades que, entre els primers cristians, la conspiratio era un moment clau de l’eucaristia: un solemne bes litúrgic, a la boca, amb què compartien el seu alè, reforçaven els vincles de la seva comunitat corporalment i espiritualment encarnada, i simbolitzaven la participació en l’alè de Déu.

Avui conspiració s’utilitza sobretot en el sentit pejoratiu de ‘conxorxa’. Però el primer sentit de conspirar que dona el diccionari de l’IEC és ‘tendir a un fi comú’, amb un exemple que ja voldríem que fos real: «Tots conspiraven al bé comú.» Veure conxorxes per tot arreu seria paranoic, però creure que, en un món tan complicat com el nostre, mai no hi ha conxorxes i sempre se’ns diu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, seria d’una ingenuïtat extrema. Per trobar la sana via mitjana entre un extrem i l’altre cal estar alerta i mantenir desperta la capacitat de discerniment.

Per exemple, si no parem prou atenció, podríem creure que el propòsit de l’existència consisteix, sobretot, a consumir cada vegada més. És una creença absurda, vista des de qualsevol tradició de saviesa, i contraproduent, com mostren la psicologia i la sociologia, però és com si bona part de la informació que ens arriba, a través de la publicitat i dels grans mitjans de comunicació, «conspirés» per fer-nos creure que som al món per consumir. No es tracta de cap conspiració orquestrada per un personatge malèvol amb nom i cognom, sinó que és el resultat d’una confluència d’interessos creats, impulsats pels tres sospitosos habituals: cobdícia, corrupció i inconsciència.

Si no estem prou desperts, també podem arribar a creure que no som res més que simples combinacions d’àtoms i molècules, i que l’existència no té cap sentit més enllà del que és mesurable i material. Podem creure que l’únic important és el que diuen les dades, no el que ens diu el cor.

I podem arribar a creure que en un món com el nostre, amb recursos finits, el creixement econòmic pot continuar per sempre.

O podem creure que la creixent desigualtat entre països enriquits i països empobrits té alguna mena de sentit, quan en la majoria de casos resulta de processos d’explotació (colonial i postcolonial) extremament injustos.

O podem creure que l’energia nuclear és segura, tot i que ningú no sap ben bé què fer amb Txernòbil i Fukushima, ni amb els residus que les centrals nuclears produeixen cada dia i que són mortalment tòxics en quantitats microscòpiques durant milers d’anys. (El plutoni 239 té un període de semidesintegració de 24.110 anys. La radioactivitat del plutoni 239 que produeixen les nostres centrals nuclears l’any 2021 haurà caigut a la meitat l’any 26131, i a una quarta part l’any 50241. ¿Hi ha alguna obra de ciència-ficció que arribi tan lluny?)

O podem creure que, com més tecnologies tinguem, tot anirà millor, en tots els casos. Si alguna tecnologia genera noves formes de contaminació i deshumanització, ja vindrà a arreglar-ho una altra tecnologia (que potser generarà formes pitjors de contaminació i deshumanització).

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Un lloc per fer silenci

La natura.

Un moment sagrat

Al matí, mentre em bec un suc de taronja natural davant de la finestra i assaboreixo el seu gust cítric tranquil·lament, tot encetant un nou dia.

La paraula que m’agrada més

Tarannà.

Què m’indigna

Que sovint les persones tendim a mirar-nos només el melic. Cerquem mecanismes per sentir-nos sempre millor que els altres en lloc de reconèixer les nostres vulnerabilitats, allò que ens uneix com a humans, per escoltar-nos més obertament i amb el fi de construir xarxes i espais comuns i diversos. Vaja, poca cosa.

Què em motiva

Cercar la manera d’emocionar i fer reflexionar a través de la música i l’humor.

Una lectura que m’ajuda  

Free play, de Stephen Nachmanovitch.

Una música 

«Freedom is a voice», de Bobby McFerrin.

Una olor agradable

L’olor d’una infusió de camamilla, que em recorda la meva padrina.

Un lema que m’inspira

 «Si quan ho fas no et fa una mica de vergonya, llavors ja és massa tard.»

Déu?

La vida, l’amor, l’energia vital, allò que ens inspira i fa que tot estigui viu, el que ens uneix a tots els éssers vius i ens permet empatitzar entre nosaltres… Sens dubte, hi ha quelcom invisible i misteriós que genera la màgia de viure i que durant tota la nostra vida podem estar cercant, estimant, investigant, experimentant… 

Una imatge 

Hi ha un pont a prop de Camarasa, el poble del meu pare, just a sobre del riu Segre, on comença el pantà de Sant Llorenç de Montgai. Prenc aquest camí per passejar o per córrer una mica. Quan es pon el sol, m’aturo en aquest pont i observo el reflex de l’aigua: les roques, els arbres i el cel s’hi multipliquen per dos. Tot és serè i bonic.

Un do/habilitat que posseeixo

Fer el ridícul a consciència. I sense consciència, també.

Una mestra

Caitlin Moran.

La mort és…

…necessària perquè tot es transformi i la vida creixi; allò que ens permet tenir consciència del miracle de la vida.

El meu desig profund

Que de veritat trobem la manera d’aturar el canvi climàtic i no carregar-nos el planeta.

L’humor viu de renda. Només rep elogis, aplaudiments i, sobretot, rialles. Al voltant de l’humor no hi ha ombres de recel, reticències, objeccions. Tothom repeteix sovint que riure és molt saludable. Fins i tot ha donat pas a una teràpia psicològica que empeny alguns individus a congregar-se en una habitació i riure sense cap estímul exterior, només amb la força de la voluntat. Em recorda el que em va preguntar un company d’escola una tarda, tot caminant pel carrer Calàbria: «¿Tu amb què et masturbes? ¿Amb revistes o amb el pensament?» Amb el pensament. Una descripció excel·lent de la tasca de l’intel·lectual.

No tenir sentit de l’humor, o no tenir-ne gaire, és considerat un dels pitjors defectes d’un individu. Tant o més que si fos criminal o copròfag (una inclinació gastronòmica tractada molt injustament, perquè, portada a terme en la intimitat més estricta, no fa cap mal a ningú). Per contra, els posseïdors d’aquest tret són aclamats. A les entrevistes, actrius i models declaren que la virtut que més valoren en un home és el sentit de l’humor. No és veritat, esclar. Després descobreixes que les que responen aquest lloc comú no s’han casat amb Buster Keaton, precisament. El que és interessant és veure com s’ha construït el tòpic.

També es repeteix sovint que és molt important riure’s d’un mateix, quan el que és realment important és prendre’s una mica seriosament, amb un punt de seny i sentit pràctic. No és senzill. Riure’s d’un mateix és una virtut a l’alça que s’emmarca en el moviment igualitarista i que serveix sobretot perquè t’acceptin amb benevolència. Per altra banda, si et conviden a anar a veure una comèdia, ningú no respon: «No, gràcies, em quedaré a casa per riure’m de mi mateix.»

No tinc gaire respecte per l’humor. No em cal en totes les facetes de la vida. No em fa falta que, durant el tractament, el meu dentista desplegui el seu gran sentit de l’humor. En tinc prou amb la correcció i la cordialitat (i les dosis adequades de novocaïna). Tampoc no em cal que les obres literàries o artístiques continguin humor tant sí com no. Per mi no és cap condició sine qua non. Un dels aspectes que més em satisfà de l’art abstracte és l’absència d’humor.

L’humor és servil, apocat i benpensant. Sobretot l’humor polític. Els espectadors només riem si el que s’hi diu coincideix amb la nostra ideologia. Riem per complicitat. Sota una aparença de llibertat màxima, en realitat l’humor és només una servitud sota el jou del públic. Fet i fet, el que exposa l’humorista amb més o menys gràcia i enginy és just el que pensen els espectadors. Ja construeix l’humor en la direcció adequada. Cap sorpresa. Sovint els humoristes es consideren, o són considerats, pensadors. Res més lluny de la realitat. Només repeteixen idees ambientals. D’una manera enginyosa i divertida. Però res més. Fa uns quants anys, quan sentia «Tant de bo el Pepe Rubianes fos president del govern!», rumiava en quin país m’exiliaria.

L’humor sol fer befa de la solemnitat —i aquí hi entra la solemnitat cultural, política, religiosa. Però per instaurar una altra solemnitat: la solemnitat del mateix humor. L’humor adquireix una respectabilitat tan extrema que l’acosta a allò sagrat: és indiscutible i és fonamental. S’ha convertit en una virtut màxima, per damunt de la intel·ligència, la responsabilitat, el tacte en el tracte humà, la fortalesa per encarar l’adversitat, les virtuts adequades per criar. Fins i tot és més cabdal que les nocions bàsiques de bricolatge, que és un dels pilars del matrimoni (encara més del matrimoni catòlic; no és possible pregar mentre cauen els prestatges).

Sento una gran prevenció davant dels barrets de rialles (que és algú que no es pren res seriosament, que es riu de tot): els humoristes socials, els de la broma, els que s’han marcat la missió de despertar la hilaritat en reunions familiars, colles d’amics, empreses, oficines, cartoixes —el típic cartoixà que sempre et surt amb un acudit. Sovint en les seves vides privades hi domina l’amargor, l’ensopiment, la rutina, la tristesa. Les seves dones (o marits) ho saben prou bé. El barret de rialles ha convertit l’humor en una manera d’estar en el món. De fer-se estimar. Una manera que resulta un pèl feixuga per a tothom, diguem-ho obertament.

No s’ha de confondre l’humor amb l’alegria. Sovint els humoristes professionals són grans depressius. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire: resulta molt angoixant asseure’s cada dia i imaginar una vinyeta humorística per a un diari, uns gags per a un monòleg, un punch line per a un discurs del president de la diputació (que llegirà monòton i decaigut, com si presidís una commemoració de l’Amical de Mauthausen). D’aquesta manera l’humor perd espontaneïtat, quan n’és una condició altament desitjable. Així és com va guanyant terreny l’humor construït en despatxos llòbrecs que donen a celoberts sinistres. Metòdicament, esforçadament, lluny de l’alegria i el benestar. N’hi ha que s’alcoholitzen, com és natural. Només amb whisky Dyc aconsegueixes imaginar un gag d’un administrador de finques intolerant a la lactosa. Sembla que bona part dels acudits tenen el seu origen a les presons. No m’estranyaria gens. Riem de desesperació i monotonia.

L’humor és sec, tallant, hostil. D’una manera abrupta, ens expulsa de les convencions de la normalitat, interromp la seriositat i la calma, el discurs enraonat i lògic. Per uns moments destensa l’ambient, riem o somriem agraïts. Però tot seguit continuem tenint al davant els mateixos reptes i maldecaps sense resoldre. Calen habilitats més complexes que el cop d’humor per sortir airós d’un entrebanc laboral, d’una crisi familiar.

No s’ha de confondre l’humor amb la simpatia. He conegut individus molt simpàtics sense gaire sentit de l’humor. Tampoc no els fa cap falta. Per viure i treballar, n’hi ha prou amb ser equilibrat i benhumorat, amb l’esperança i l’energia adequades per tirar endavant, el grau just de disciplina i lògica, encert i saviesa, correcció i tacte. No cal que ens faci riure molt. De vegades ho agraïm i tot. Sovint és un indici d’una certa honestedat vital.

D’entre tots, el que més detesto és l’humor sobre la vida quotidiana: els costums conjugals —el lavabo, la cuina, la família política—, els que passegen el gos, els que van a la muntanya el diumenge, els solters, els nens, etc. Aquí és on estan atrapats la majoria de monologuistes humorístics —els no humorístics són diputats o senadors. Com que en la societat actual la vida quotidiana s’assembla molt, els gags es repeteixen sovint. No hi ha monòlegs humorístics sobre la vida de sant Simeó Estilita (a aquest atreviment només s’hi va veure amb cor Buñuel). De vegades el monologuista adopta el paper de quillo, o analfabet, o ultradretà, i constates que no s’hi ha d’esforçar gaire. Que pretengui passar per «home del poble que diu grans veritats» és només una convenció. Sincerament, diu més veritats Slavoj Zizek que Toni Moog.

De tot el que he exposat, en queden al marge els Monty Python. Per ells sí que em deixaria arrencar el queixal del seny.

¿Què té el cinema d’animació de Pixar que commou tant l’espectador? ¿Com és que ens sacseja els mons interiors i que ens acompanya sempre en un trajecte on, paral·lelament a les històries dels protagonistes, petits i grans encetem el nostre propi periple emocional? A l’exposició «Construint personatges» descobrim la màgia que s’amaga darrere de la gran pantalla. Coneixem de prop el procés de creació dels caràcters, i hi aprenem que els resultats exitosos no tenen tant a veure amb la suma de les parts, sinó amb la fusió d’individualitats que es fonen per donar lloc a un producte únic i sense costures. També s’hi posen en valor l’esforç, la paciència, el detallisme, l’experimentació i el diàleg. Es podrà veure al recinte CaixaForum Tarragona de febrer a juliol del 2022. 

Pots llegir l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Jorge Burdman, professor de cultura hebrea i membre de la comunitat Israelita de Barcelona, parla amb l’Estel Soler sobre un tema seriós i divertit alhora: l’humor i el sentit de l’humor avui.

Dialogal, un mon amb ànima a El Podcast de les Revistes de l’APPEC. 

Pots escoltar el Podcast L’humor i el sentit de l’humor avui a l’Spotify

clicant aquí

L’àvia es guarneix amb un barret de plàstic acolorit que va sobreviure al cotilló d’algun Cap d’Any. Agafa la vareta màgica i, amb veu misteriosa, diu: «Màgia potàgia, pota de cabra, anques de granota, polvos i encanteris…». Els nens la miren bocabadats, sense perdre de vista ni un sol moviment. «I en un, dos, tres, que aparegui del no-res!» De sobte, sosté a les seves mans un grapat de dolços, que ofereix als nets. «Uaaau! ¿Però com ho has fet?», li diuen il·lusionats. «Màgia…», els respon endreçant-se la butxaca del davantal.

La màgia és considerada una ciència oculta, és a dir, que ni la vista la pot veure ni l’enteniment la pot copsar perquè va més enllà del pensament racional i de les lleis de la lògica. La màgia, però, tot i ser oculta, té sentit si és compartida, perquè necessita la il·lusió de qui la rep per existir.

La màgia produeix aquest efecte meravellós en qui l’acull, i ho aconsegueix perquè qui la rep s’obre a alguna cosa extraordinària que imagina, somnia, percep com a sobrenatural, més enllà d’ella mateixa.

Des dels temps més antics i en totes les cultures, la màgia ha tingut una fortíssima càrrega simbòlica, sempre vinculada als desitjos o a les necessitats del poble. N’és un exemple la cova, com a via d’entrada a l’altre món i com a punt de trobada entre el diví i l’humà. O el porc en la cultura celta, com a animal sagrat i amb poders sobrenaturals.

L’element simbòlic s’ha mantingut des de l’inici entre els mags que fan il·lusionisme: que el mag medieval traiés un conill del barret era símbol d’aliment, o el famós truc de tallar una persona per la meitat i tornar-la a unir després tenia a veure amb el desig d’immortalitat del públic. En paraules del neuròleg Jordi Camí, el que fan aquests mags és interferir o hackejar els processos cognitius del funcionament del nostre cervell.

L’aiguabarreig entre la il·lusió, l’abandó del pensament lògic i el simbolisme condueix a uns aprenentatges singulars i, esclar, a una manera de pensar i viure amb un sentit també singular. Aleshores, pot esdevenir màgic iniciar una nova amistat, o contemplar la bellesa del llibre de Kells, escrit i il·lustrat per diverses mans que utilitzaven elements de la natura per plasmar unes idees revelades, o sentir la unió amb algú només mirant-lo als ulls (o fins i tot en la distància).

¿És quan aconseguim una explicació lògica i racional que deixem de parlar de màgia? ¿Quan ens decidirem científicament a posar atenció als fenòmens «màgics» d’avui i deixarem de fer veure que es pot fragmentar la realitat?

Mentre no hi posem atenció, la màgia sempre anirà un pas més endavant de la ciència. I mentre existeixi la màgia i la sapiguem mirar amb la il·lusió dels nens que observen la seva àvia guarnida amb el barret de colors, serem capaços de continuar meravellant-nos per la vida, que no és poc.

La superstició ha estat un dels fonaments de la cultura xinesa. Des de l’antiguitat més remota fins al present, ha estat un dels motors de la vida intel·lectual i social de la Xina, i ha mostrat una continuïtat en diversos motius i significats que s’han estès durant mil·lennis. La creença en diferents estirps d’esperits i la recerca de mitjans per fer-los actuar en benefici propi, evitant-ne els aspectes més perillosos, ha estat el principal sentiment religiós de la Xina. Davant d’això, les grans religions, com el budisme, el taoisme o el confucianisme, només han proporcionat a la capa més culta de la població un vernís espiritual per a les grolleres pràctiques religioses ancestrals, i per a la resta de persones han romàs com una manera més de manifestar les antigues creences relacionades amb la màgia i la superstició. Unes creences que s’han englobat sota un terme tan gastat com el de religió popular.

L’estudi d’aquesta religió popular i les consegüents manifestacions de la màgia i la superstició a la Xina podria abastar diversos volums, i afectaria gairebé tots els aspectes de la vida de les persones. Com a breu mostra, descriurem tres de les seves expressions més interessants.

Gu i màgia negra

El terme xinès gu es refereix a un curiós tipus de màgia negra, la naturalesa de la qual ha canviat amb el temps. En els registres històrics, s’explica que s’administrava per matar o confondre les persones, tot fent-los oblidar qui eren. També s’ha utilitzat com a mitjà per adquirir riquesa, per fer venjança i com a filtre d’amor. El mètode consisteix a col·locar serps i insectes verinosos en un recipient fins que només queda un supervivent, que es considera dotat d’un immens poder maligne.

Originàriament, gu denotava una malaltia, possiblement provocada per la contaminació del menjar, ja que el seu caràcter antic està format per insectes sobre un atuell. Tanmateix, com que es creia que totes les malalties eren provocades pels esperits i el cos humà era considerat com un recipient, ja s’estava ben a prop de considerar els insectes com les entitats espirituals que causaven la malaltia. La investigació moderna confirma que els paràsits formen un complex vincle simbiòtic amb els seus hostes i que són capaços de modificar-ne el comportament. Per això, no és estrany que els metges tradicionals entenguessin que aquests pacients, que actuaven com si estiguessin posseïts, sovint necessitessin ser exorcitzats amb l’aplicació de substàncies que expulsaven els dimonis, com l’all i altres herbes amb efecte antiparasitari.

La por a la màgia gu estava profundament arrelada a la vida de la gent. Habitualment, els viatgers portaven banya de rinoceront en pols, ja que es deia que feia escuma davant de la presència d’aliments contaminats, així com altres substàncies protectores, com el mesc, el realgar i l’all, per evitar-ne l’administració al menjar i a la beguda. Això pot explicar que es considerés un malefici propi de les dones, que eren les encarregades de preparar el menjar. I per la relació que tenia amb la dona, també es considerava produïda per una excessiva indulgència sexual.

En realitat, com moltes altres supersticions, la màgia gu es basa en un fet real. En aquest cas, parasitosis intestinals, que a vegades provoquen canvis en el comportament de la gent i poden adquirir dimensions terrorífiques, i les contradiccions que sentien els homes xinesos davant de les dones, especialment les de les minories conquerides, que gaudien d’una llibertat sexual més gran i els generaven, lluny del seu ambient i de les seves famílies, sentiments simultanis d’atracció i rebuig. Tot i que també és part del discurs imperial, que emfasitza els perills de rendir-se a aquesta atracció i començar a considerar la humanitat de l’enemic.

Las ouiges

Les ouiges xineses són un sistema d’endevinació que produeix missatges d’un déu o esperit a través d’un pal que, sostingut per una o dues persones, escriu caràcters xinesos en una taula o safata sobre la qual s’ha estès sorra. Va evolucionar a partir d’una forma anterior d’endevinació, en què un esperit femení posseïa un objecte sostingut per les dones, el feia saltar i ballar, i se n’interpretaven els missatges. Els endevins que es van convertir en intermediaris d’aquests esperits i deïtats oferien consultes sobre una àmplia gamma de problemes, incloent-hi malalties, problemes familiars i decisions professionals. També exposaven ocasionalment les condicions socials i polítiques contemporànies, transmetent les prescripcions dels déus per reformar la societat i les amenaces de desastres si se n’ignoraven les exhortacions.

Aquestes societats estaven constituïdes per literats que es reunien regularment per fer les seves sessions d’espiritisme. Crida l’atenció que, a la Xina, les ouiges estiguin sota la protecció de la deessa de les Latrines, de la qual es diu que va viure a finals del segle viii i que era la segona esposa d’un oficial. L’esposa legítima la va matar en un atac de gelosia i la va llançar a les latrines. Més tard, l’emperador Celestial se’n va apiadar i la va convertir en la divinitat de les latrines.

Les dones, especialment les joves, li fan ofrenes a les latrines el quinzè dia del primer mes, dia de l’aniversari de la seva mort. Si una de les dones presents és una mèdium, no triga a entrar en trànsit. Diuen que la dama ha vingut i la interroguen sobre tot tipus de temes: la collita de l’any següent, el cultiu de cucs de seda, els matrimonis, etc.

Talismans

Els talismans són un dels elements religiosos més utilitzats a la Xina ja atea. No han estat poques les vegades que persones interessades a protegir-me m’han ofert un talismà: una simple polsera budista, un penjoll amb una escriptura sagrada o algun altre objecte petit.

Els talismans s’utilitzen habitualment per mantenir allunyats els mals esperits i, si es creu que han provocat una malaltia, per curar-la. Entre els més antics, hi ha els que es feien amb fusta de presseguer, a vegades en forma de tigre. El seu poder màgic derivava del fet que estaven habitats per un esperit. En la vida quotidiana, els diagrames i talismans estaven destinats a curar malalties, beneir el matrimoni, facilitar el part, protegir la llar del foc, deslliurar-se de les pestes i les desgràcies, protegir-se de les calamitats, etc. En resum, facilitaven la vida quotidiana de la gent.

Altres, especialment entre els taoistes, eren part d’una màgia que permetia a les persones comunicar-se amb el món dels esperits, i influir en el funcionament de les forces invisibles de la naturalesa en benefici propi. En un grau filosòfic més profund, podien ajudar a harmonitzar les polaritats sexuals, el yin i el yang, i mantenir les persones en harmonia amb les energies que actuen sobre les seves vides i l’univers.

Els talismans i amulets eren especialment comuns entre els infants; es buscava que els protegissin davant de possibles malalties. Si tenien forma de tigre o de gos, el seu caràcter protector quedava clar. Hi havia gorres, sabates, armilles, coixins i penjolls amb la imatge d’un tigre. En altres ocasions, se n’emfatitzava la força amb la imatge d’un toro. Tot plegat es feia per intentar mantenir la salut de l’infant.

Avui en dia es protegeixen les cases amb talismans diversos, entre els quals destaquen els miralls sobre la porta, ja que es diu que els dimonis són molt lletjos i que, quan es veuen al mirall, s’espanten de la seva pròpia imatge i s’allunyen ràpidament; les tisores, que els fan por; gravats dels Vuit Trigrames, grans protectors; o simplement cal·ligrafies de bon auspici o imatges d’alguna deïtat, ja que hi ha la creença que, allà on hi ha la imatge d’una deïtat, ella també hi és realment present. Un altre amulet característic de la Xina són els anomenats zhima («cavall de paper»), que originàriament eren imatges del cavall amb el qual el déu de la cuina puja al cel, i en les quals es pinten mongetes i trossos de palla perquè el cavall mengi. Simbolitzen l’enviament d’un missatge (el cavall és el transport que, en ser de paper, es crema, i la seva essència puja al cel) als déus celestials.

El món viu en una situació límit: desapareixen espècies, la temperatura va pujant, el mar va morint. Però ¿com pot ser que el lloc que ens permet la vida sigui el mateix que estem fent malbé? Octavi Piulats (1946), doctor en filosofia per la Universitat J. W. Goethe de Frankfurt i antic professor d’antropologia filosòfica i del postgrau de medicina natural a la Universitat de Barcelona, ha estudiat a fons la natura i la màgia. ¿Quina relació hi pot haver entre totes dues? ¿Com ens poden ajudar a viure?

Defenses Goethe per defensar la natura.

Goethe va fer un nou paradigma científic i cultural per entendre la natura d’una manera respectuosa i espiritual. Va intentar introduir-hi les emocions: deia que la planta és alguna cosa més que un mecanisme químic; l’entenia com un organisme que té un impuls interior. Però la ciència goethiana va ser perseguida, els professors que l’explicaven van ser expulsats de la universitat i només ha sobreviscut en la medicina alternativa i en l’homeopatia. El paradigma que ha triomfat i segueix vigent és el de Newton.

Els estudiosos de Goethe deien que, si apropes unes tisores a una planta, s’espanta.

Goethe va fer la teoria de les plantes, que parteix de la base que una planta és un ésser viu que té impulsos, percepcions i sensibilitat. N’explica, per exemple, que quan neix s’orienta cap al cel i cap a la terra, de manera que la tija busca la llum, i les arrels, la foscor. Els científics goethians diuen que la planta té unes certes percepcions emocionals: els arbres, a l’hivern, perden les fulles no per cap mecanisme, sinó perquè s’arronsen, i, d’altra banda, quan aconsegueixen el fruit, és quan viuen la seva màxima expressió de joia. En canvi, els científics de la Il·lustració treballaven la planta per elements, com un mecanisme, classificant-la en gèneres, espècies.

De manera que la distància cada vegada és més gran. És com quan vas al metge: deixes de ser qui ets per ser aquesta mà que et fa mal i que et mirarà un especialista.

En la ciència actual, el subjecte científic i l’objecte cada vegada estan més separats: treuen la planta de la natura i la posen en un laboratori, la miren amb un microscopi i hi veuen unes cèl·lules. Això implica desconnectar la planta del seu entorn. I desconnectant la part del tot trenquen la visió holística. A més, en fan valoracions quantitatives: «Té trenta branques i dues mil cèl·lules.» Han substituït el nostre llenguatge personal, que està ple d’emocions, per un de simbòlic. La ciència d’avui és antiemocional. I això és del que es queixa la ciència goethiana, que defensa la importància de tenir una relació espiritual amb la natura, cosa que implica deixar de distanciar-nos-en.

Com si només fos un aparador, hi anem de vacances, el cap de setmana, a desconnectar. És un tipus d’experiència molt superficial.

L’ésser humà viu immers en el món artificial urbà. Això el porta a viure sempre entre cotxes, ordinadors, aparells electrònics, ciment, aigües clorades, aire contaminat i aliments manipulats, mentre està exposat a radiacions electromagnètiques, sorolls i radioactivitat artificial. Això el condueix a una desnaturalització, a malalties, esgotaments, a la falta de sentit. Mentre que, a través de la natura, podríem trobar respostes a grans preguntes com ¿qui som?, ¿què fem aquí?, ¿què és la mort?

¿Sabies que els carrers més antics de Barcelona amaguen històries i llegendes mil·lenàries plenes de màgia? El carrer Estruc, per exemple, és un dels més misteriosos que coneixem: se sap que hi vivia un bruixot que curava la ràbia i les picades de serp amb la pedra escurçonera, o que hi havia un astròleg que llegia les fases de la lluna per determinar el moment idoni per fer les purgues. També sabem que, durant un temps, al voltant de la font de Canaletes, es deixava veure un fantasma, o que hi ha indicis per creure que els fonaments del Liceu estan construïts sobre un malefici. Alguns d’aquestes secrets són els que descobrim a la ruta «La Barcelona màgica i misteriosa» que organitza HISCAT. Una oportunitat per parlar de la història de la ciutat amb una mirada màgica.

Sebastià D’Arbó: Tortosa, 1947. D’Arbó és doctor en psicologia, director de cinema i guionista, però és conegut, sobretot, per la seva monumental tasca de divulgació periodística de temes esotèrics i fenòmens paranormals. Ha dirigit diversos espais centrats en el fet ocult. Des del 2004 porta les regnes del programa Misteris, a RAC 1.

Manuel Delgado: Barcelona, 1956. Delgado és doctor en antropologia i professor d’etnologia religiosa al departament d’Antropologia Social (UB). Amb més de vint llibres publicats, és un dels antropòlegs de referència a casa nostra, especialment pel que fa a recerques sobre el fet urbà, les noves formes de religiositat i les representacions culturals.

M’he citat al jardí de l’Ateneu Barcelonès amb els professors D’Arbó i Delgado per parlar de màgia. Tots dos han dedicat gran part de la seva vida a estudiar-la. El primer és un dels periodistes especialitzats en temes esotèrics més reconeguts del país; el segon investiga des de fa anys les noves formes de religiositat. Segons m’han dit abans de la nostra trobada, tots dos es coneixen i s’admiren. Tinc molta curiositat per veure com encaixen i dialoguen les creences i els sabers d’aquests dos homes savis i apassionats per la seva feina.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí