Surts de la presó en un país que no és el teu, i ¿què fas? ¿A on vas?

Aquí treballo, em paguen i m’ensenyen un ofici: confeccionar. I no només això: em fan sentir acompanyada i segura.» La Camila té 30 anys i una vida al ventre. L’entrevisto entre les màquines de cosir de la Fundació Ared, on ajuden dones que han estat a la presó a tornar a un món on no sempre són ben rebudes.

¿Quants anys hi vas ser?

Tres anys i mig.

¿I com van ser?

Com un dia que es repeteix durant tres anys i mig. Quan hi vaig entrar tenia 26 anys i estava com una cabra: volia viure la vida al màxim. I, tot d’una, em vaig trobar en una presó on parlaven una altra llengua i on cada dia hi havia les mateixes normes.

¿Com quines?

Et desperten els crits d’un funcionari. El so de les seves claus al passadís. El cop de porta. Esmorzes. Alguns van al pati i alguns fan activitats.

No fer res deu ser perillós per al cap.

Sí, moltes companyes buscaven refugi en les drogues, lícites o no. La pitjor droga que entra a la presó, l’entra l’Estat: antidepressius a dosis de cavall. Veus noies convertides en zombis. M’hi vaig negar, perquè hi vaig entrar sense prendre res i només faltava que en sortís enganxada a alguna merda. Quan em van traslladar de Puig de les Basses a Brians vaig haver de convèncer el metge, que em deia: «¿Però no ho vols provar per dormir millor?»

I aquest interès, ¿per què?

Per tenir-nos anul·lades: algunes noies s’adormien sobre el plat mentre sopaven. No podien agafar ni la cullera. Perquè com que els donen la medicació una hora abans… És trist.

¿Què és el que més t’indignava?

La mala hòstia, perquè sí que hi ha qui ha fet crims indefensables, però la majoria són delictes de pobresa. ¿Quantes dones trafiquen amb drogues obligades pel seu marit perquè, si ho fa una dona, tot és més fàcil? Es ven la presó com el lloc on hi ha les persones més dolentes del món, quan el que hi ha és gent sense diners.

A vegades es parla de la culpa, del penediment.

¿Em sap greu? Sí, l’he cagat. Però el que vaig fer no va ser una cosa horrible: em van enxampar a l’aeroport del Prat amb nou quilos d’MDMA. No està bé, però ¿quants polítics guanyen diners amb el tràfic de droga? L’MDMA aquí és molt barat, i allà, molt car. Hauria rebut 5.000 euros. No vaig arribar a pujar a l’avió. Quan vaig entregar el meu passaport, la noia em va demanar un minut i la meva vida va fer un tomb immens.

Molts deveu conèixer la pel·lícula Don’t look up («No miris amunt», 2021). Per als que no l’heu vist, és una enginyosa sàtira de la banalitat i la corrupció del món contemporani. Un amic em va recomanar veure-la perquè, deia, té molta relació amb les formes de corrupció de la política, l’economia i la comunicació que denuncio a Pandèmia i postveritat (Fragmenta). Aquesta pel·lícula sovint es considera una metàfora de la nostra inacció davant del canvi climàtic, però l’amic hi veia reflectit un problema global més urgent: la nostra incapacitat d’adonar-nos del totalitarisme disfressat de mesures sanitàries que s’ha començat a imposar des de dalt.

Em va semblar poc probable que aquesta pel·lícula de moda pogués interpretar-se així. Però vet aquí que sí: és una sàtira brillant del tecnocapitalisme desbocat; de la boirassa de la postveritat que desfigura la percepció de totes les coses; de l’imperi de les distraccions; d’un món de nihilisme, hedonisme i vides sense sentit; dels miratges tecnològics alienants; de la banalitat i la corrupció dels grans mitjans de comunicació; de la política com a mera gestió de les aparences, i de la incapacitat col·lectiva de veure el que és evident (d’aquí el títol: No miris amunt —és a dir, no miris, no vegis el que és evident).

Tot això és una bona radiografia de molts problemes que el món tenia des de fa temps i que s’han intensificat en els darrers anys. Hi ha tot de persones i entitats que anteposen els seus interessos particulars al bé de la humanitat: mantenir-se en el poder com sigui (els polítics), entretenir l’audiència com sigui (els mitjans de comunicació), guanyar diners com sigui (les grans multinacionals). A partir d’ara, haurem de confiar molt menys en els grans líders polítics, en els grans mitjans de comunicació i en les grans multinacionals. A la pel·lícula, quan el que es volia ocultar es torna manifestament evident, ja és massa tard. «Fucking lied to us!» («Ens han mentit fotudament!»), exclama un dels molts que s’havien cregut la narrativa oficial.

El poder dels mitjans de comunicació i la censura d’opinions alternatives fa avui més fàcil que mai crear estats d’hipnosi col·lectiva. La hipnosi no és cap broma. S’han fet amb èxit, repetidament, operacions quirúrgiques en pacients sense anestesiar que havien estat hipnotitzats. Tampoc no és cap broma la dimensió col·lectiva de la ment. Els corrents psicològics predominants assumeixen de manera gairebé dogmàtica que la ment humana és generada per un òrgan biològic (el cervell) i que és individual i intransferible. Això és comprensible dins l’orientació materialista del coneixement que predomina des de fa segles, que fa creure que una cosa és més real com més tangible, aïllable i quantificable. Això ha permès desenvolupar molts prodigis tecnològics, però també ha donat lloc a un creixent procés de cosificació del món… que a la llarga acaba conduint a la cosificació i alienació de les persones.

Tota societat és més que una mera suma de realitats individuals o materials. Les persones som sempre membres de xarxes de relacions col·lectives i integrants de comunitats vitals. No renunciarem a la condició de persona ni als drets individuals, però de la mateixa manera que no hi ha comunitat sense persones que la componguin, tampoc no hi ha individu sense el context social en què s’inscriu el curs de la seva vida. Ja Aristòtil definia l’ésser humà com a zoon politikon (l’ésser viu que viu a la polis, és a dir, a la ciutat o en societat). Tan real és la comunitat com l’individu. O potser ho és més. L’antropòleg Marshall Sahlins ha mostrat com la nostra visió del món centrada en l’individu no té sentit des de la perspectiva de la immensa majoria de les cultures humanes, per les quals la condició humana és inseparable de la condició social. Com ho era per Aristòtil. Però en un món cada vegada més individualista s’ha anat perdent el sentit de la vida col·lectiva. Émile Durkheim, el gran sociòleg francès, alertava ja a finals del segle XIX que en les societats modernes no hi ha un veritable sentit de comunitat i que l’únic que tenim és «una pols desordenada d’individus» sense altre vincle que la supervisió de l’estat.

No són les opinions, el que val. Ni tampoc el que perdura. No poden ser-ho perquè estan massa subjectes a la parcialitat dels nostres punts de vista i interessos. Mentre no ens adonem que estem implicats en el que veiem, no veiem res. D’aquí venen la pobresa, la misèria de la majoria de les nostres opinions. D’aquí també la vehemència i la violència amb què les defensem, perquè som nosaltres els que volem prevaldre.

Tampoc no és suficient la informació que ens dona un primer grau de coneixement, perquè, amb això, amb prou feines ens aproximem a la primera capa de la realitat, a la seva membrana més evident i efímera. No, no és això el que ens cal. Busquem una altra cosa, un altre coneixement, que estigui a l’origen del que veritablement és i que sigui la font del que fa que les coses siguin tal com són, i no en funció del que nosaltres volem, pensem o creiem que són.

Per això els grecs van distingir entre doxa, episteme i gnosis. Passar de la primera a la darrera requereix un llarg i exigent camí d’ascesi, fins a arribar a l’obertura de l’ull interior capaç de percebre la fondària de les coses; Allà on s’originen, Allà on retornen. Cal sostenir el pes i la densitat de l’experiència, reflexionar-hi i observar-la des de prop i a distància, de manera que puguem alçar la realitat a partir de la llavor amagada a l’interior de cada situació i de cada persona, i deixar que germinin alhora que també germinem nosaltres.

Però vivim temps d’impaciència i immediateses que se satisfan amb opinions banals basades en informacions superficials, les quals ens resulten epidèrmicament satisfactòries perquè ens fan creure que coneixem i, per tant, que controlem. Hi ha massa soroll, massa acumulació de dades, massa fonts d’informació que no permeten distingir on és la desinformació que porta a cometre accions errònies. Aquesta intoxicació fomenta l’autocomplaença, ja que no exigeix de nosaltres cap interpel·lació, sinó continuar amb la trivialitat del que ens agrada, en lloc de cercar allò que ens transcendeix per fer-nos créixer. La informació in-forma, «dona forma», però no transforma. Ens manté en el mateix estat en què estem.

Fonts més altes i més pures de saviesa ens esperen per donar-nos el coneixement que necessitem per travessar els temps que vivim. Hem de poder estar a l’escolta per rebre coneixences que no provenen de l’acumulació de dades, sinó que estan amagades en la profunditat de les coses. Un coneixement que ens desapropia, un saber que permet percebre la substància de cada situació i de cada persona, una comprensió capaç d’identificar les causes remotes i els cims vers on s’encaminen els nostres passos confusos. Un coneixement així només es dona quan arribem a reverenciar el que se’ns mostra.

Sis per vuit quaranta-vuit. De petita em va tocar copiar-ho centenars de vegades, sempre que el meu pare m’ho preguntava i no ho encertava, que era sovint. Al final ho vaig aprendre, o potser no; encara necessito invertir l’operació per saber quant fan vuit per sis, que no és cinquanta-sis, encara que rimi. Mai no em vaig aprendre les taules de memòria, les multiplicacions encara em neguitegen i sempre he pensat que les matemàtiques no eren el meu fort, fins que, ja de gran, he descobert que no és ben bé així.

Per més suaus que semblin, els càstigs sempre deixen petjada. La seva eficàcia sol ser momentània, i depèn de la por i del malestar que provoquin. Ens violenta rebre’ls i ens incomoda utilitzar-los. Amb això n’hauríem de tenir prou per entendre que no són vàlids per educar.

La neurociència ha demostrat sobradament que allò de «la lletra, amb sang, entra» no és cert. L’aprenentatge està vinculat a les emocions positives: la sorpresa, la curiositat o la confiança el faciliten, i cal mantenir a ratlla la por, la frustració o l’estrès, que poden bloquejar-lo. Equivocar-se és inevitable, necessari i saludable. L’error és inherent a l’aprenentatge: ens aporta informació valuosa del procés i ens permet explorar noves perspectives i estratègies. El càstig, per contra, el penalitza i procura erradicar-lo utilitzant la força, i es val de la culpa i de la vergonya per fer-ho. Estudis recents demostren que l’empatia del docent millora el rendiment de l’alumnat, i també els resultats. Això vol dir comprendre l’alumne, connectar-hi emocionalment i tenir cura del seu benestar, tot plegat incompatible amb el càstig.

Un estiu em vaig quedar sense colònies perquè vaig suspendre un parell d’assignatures. No era un càstig, em van dir, sinó una conseqüència, i em va tocar quedar-me a casa per rebre classes particulars de matemàtiques. Els càstigs són més fàcils de justificar si els disfressem de conseqüències, però, mentre que aquestes són el resultat d’allò què ha passat i ens ofereixen l’oportunitat de reparar l’error, aquells són imposats, i depenen del criteri i de les competències socioemocionals de qui representa l’autoritat. Si no recuperava aquelles dues assignatures, no passaria de curs, i aquesta era la principal conseqüència. És clar que les classes em van ajudar a aprovar-les, però ¿calia que em quedés sense colònies? Jo diria que no; aquí rau la diferència.

Hi ha dos tipus de conseqüències: les naturals, que es deriven d’un fet concret, i les restauratives, que tenen a veure amb la reparació del dany ocasionat i amb la millora personal per, així, evitar cometre l’error una altra vegada. Aquestes cal consensuar-les i acordar-les, perquè si les imposem estarem fent allò de disfressar els càstigs.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

¿Què sentim quan entrem en contacte amb el bosc? ¿Com s’entrena la percepció de l’entorn? ¿Quin idioma parla la natura i com podem aprendre el seu llenguatge? A aquesta mena de preguntes intenta respondre la immersió al bosc de Can Gel, on petits i grans podem prendre consciència del paper essencial que tenen els conjunts forestals en l’ecosistema que tots compartim. L’experiència es desenvolupa a través del personatge de la Nona, la protectora del bosc: els que s’hi desplacin tindran l’oportunitat de conèixer la seva història. A més, l’activitat té un alt caràcter perceptiu, tot posant en joc els sentits, i culmina amb l’elaboració d’una bossa d’olor amb plantes aromàtiques. Per als grups escolars, hi ha l’opció de treballar un dossier d’enfocament interdisciplinari a l’aula.

Un lloc per fer silenci

Al costat d’algú que necessita poder-se explicar, que se l’escolti.

Un moment sagrat

El primer cafè del dia.

La paraula que m’agrada més

Resiliència.

Què m’indigna

La manipulació.

Què em motiva

Saber que «voler és poder», que els límits els poso jo.

Una lectura que m’ajuda  

Qualsevol que m’enriqueixi permetent-me entendre les coses des de perspectives i punts de vista diferents de com les conec.

Una música 

Depèn del moment i de l’estat d’ànim; en tot cas, la música sempre és una bona companyia.

Una olor agradable

La del pa acabat de sortir del forn.

Un lema que m’inspira

Si t’enfades, tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te.

Déu?

Com la fe, l’esperança, ajuda a recolzar-se en moments difícils.

Una imatge 

El cel rogent quan va caient la tarda.

Un do/habilitat que posseeixo

La paciència.

Una mestra

Un, no; molts. De cada persona que coneixem n’aprenem.

La mort és…

La mateixa vida. Si morim és perquè som vius.

El meu desig profund

Dins de la profunditat, esperant a ser trobat.

La persecució que van patir els protestants durant el franquisme va tenir una conseqüència dolorosa, però molt desconeguda: l’exclusió d’Espanya del Pla Marshall, les ajudes que els Estats Units van posar en marxa per reconstruir l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. És un dels fets que aborda el documental «Protestants: la història silenciada», de la productora Clack, estrenat recentment durant la darrera Mostra de Cinema Espiritual, que organitza la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat.

La Inquisició va impedir que el protestantisme arrelés a Espanya, però l’any 1868, amb el triomf d’una revolta liberal, les coordenades van canviar. La nova Constitució reconeixia «la llibertat religiosa només per als estrangers», tal com exposa la historiadora Carme Capó. Aquest fet va propiciar que sortissin a la llum grups fins llavors clandestins, així com l’arribada de missioners d’altres països, els quals fundaven temples, però també escoles, ja que l’elevat analfabetisme impedia un principi bàsic d’aquesta tradició: la lectura directa i la interpretació personal de la Bíblia.

Durant la Segona República (1931) es reconeix, per primer cop, la llibertat religiosa per a tothom. Però l’esclat de la Guerra Civil (1936) fa que, als territoris on s’imposen els sublevats, el protestantisme sigui perseguit. «Al mestre de Pradejón (La Rioja) el van arrossegar per tot el poble, per assenyalar que era un heretge, i li van treure els ulls», explica el pastor Pablo García-Rubio (1936-2021). El cas més paradigmàtic fou l’assassinat del reverend anglicà, mestre i polític republicà Atilano Coco a Salamanca.

Al bàndol republicà, qui sofreix persecució és l’Església catòlica. La fi de la Guerra Civil (1939) consagra un nou règim legitimat per l’Església catòlica. Les escoles evangèliques tanquen, i ja no obriran mai més. Els temples també ho fan, i els cultes es comencen a fer clandestinament als domicilis. En aquell moment, l’única excepció és Madrid, ja que el règim no vol crítiques dels ambaixadors.

La fi de la Segona Guerra Mundial i la derrota dels aliats de Franco força el règim a canviar de posició. Per això, el 1945, s’impulsa el Fuero de los Españoles, segons el qual «ningú no serà molestat per les seves creences religioses». Permet la reobertura dels temples, amb presència policial, tot i que això no va servir perquè Espanya ingressés a l’ONU.

La reobertura indigna els sectors més durs del catolicisme i, en pastorals i escrits, carreguen contra la «infiltració protestant». Alguns s’ho van prendre al peu de la lletra: el 1947, comença una onada d’atacs per part de requetès (milícies paramilitars carlistes). S’assalta el temple metodista de Ciutat Vella i el baptista de Granollers; a Rubí es distribueixen pamflets contra aquesta tradició, i a Figueres, a la façana de l’església baptista, s’hi fa una pintada que no només és «indicativa del moment», sinó que «insisteix en un tòpic que encara dura avui: presentar les esglésies de la Reforma com a quelcom estranger», assegura l’estudiós del protestantisme Josep Lluís Carod-Rovira. «Guerra al protestante. No os queremos. Id a Inglaterra», s’hi llegia.

En aquell moment, el pastor baptista Samuel Vila (1902-1992) era als Estats Units per participar al Congrés Baptista Mundial, on coincideix amb el secretari d’Estat. El Senat just havia aprovat la inclusió d’Espanya al Pla Marshall i, en tenir coneixement de la situació, el president Harry S. Truman decideix enviar un emissari a Espanya.

El doctor en filosofia i teologia David Estrada, que en aquells moments també residia als Estats Units, recorda que l’emissari es va trobar amb el seu pare, que imprimia bíblies clandestinament. Al seu informe, exigeix blindar legalment la llibertat religiosa. El règim ho consulta als bisbes i al Vaticà, però, davant del seu silenci, no mou fitxa. Poc després, també quedarà fora de l’OTAN.

Punt d’inflexió

L’aïllament internacional d’Espanya fa un tomb el 1953, quan el republicà Ike Eisenhower arriba a la Casa Blanca amb un fort programa anticomunista, el gran element que feia ressaltar la diplomàcia franquista. «Espanya tenia una posició geoestratègica atractiva» i Eisenhower acorda amb el règim instal·lar bases militars a canvi de diners. Una clàusula no escrita en aquest acord era «una mica de mà oberta amb els protestants», exposa la historiadora Marta Velasco, autora de Los otros mártires.

El desig fou més teòric que real. Els fidels continuen tenint problemes per casar-se, ja que molts jutges rebutgen oficiar matrimonis civils. La solució consisteix a empadronar-se a casa d’uns familiars en algun barri on hi hagi un magistrat que sí que els celebri. Giralt-Miracle recorda haver assistit a cultes clandestins l’any 1957, ja que el Govern Civil va denegar els permisos per obrir el temple baptista del carrer Verdi, d’on és membre.

D’aquesta mateixa comunitat provenen l’impressor Salvador Salvadó i el pastor Josep Monells. Van ser processats per imprimir i distribuir uns pamflets sobre Els deu manaments durant l’estrena d’aquesta pel·lícula l’any 1960. Salvadó també recorda les penúries dels soldats evangèlics: el servei militar acabava amb una missa, la jura de la bandera, on s’havien d’agenollar, i «això anava contra la nostra consciència», indica. Als cementiris, protestants, jueus, infants nascuts sense batejar, persones en situació irregular i ateus eren enterrats en un espai a part, separat de la resta per un mur.

«Cada vegada que un nou ambaixador dels Estats Units presentava les credencials al dictador, denunciava els problemes d’intolerància», recorda Carod-Rovira. La pressió internacional i el reconeixement de la llibertat religiosa per part de l’Església catòlica durant el concili II del Vaticà, forcen el règim a impulsar una «malanomenada» Llei de llibertat religiosa, en paraules de Carod-Rovira. Els llocs de culte i els fidels s’havien d’inscriure en un registre, «un fet que va generar temor», exposa el pastor Santiago Giordano. Malgrat aquesta normativa, hi ha casos d’intolerància fins al final del règim: el 1973, dos anys abans de la mort de Franco, el pastor metodista Enric Capó és processat per criticar aquesta llei en una revista evangèlica de distribució interna.

El restabliment de la democràcia va blindar la llibertat religiosa. Ara bé, l’opinió majoritària dins de les esglésies protestants és que encara falta molt per avançar cap a la laïcitat i la igualtat de tracte de totes les religions. Molts pastors no tenen dret a una pensió pública, ja que l’Estat no va reconèixer la seva categoria laboral fins als anys noranta. I, a més, se segueix vinculant el món evangèlic amb la categoria d’estranger: a aquest fet hi ha contribuït el fort creixement que han viscut comunitats carismàtiques i neopentecostals, de clara influència americana, en aquestes darreres dues dècades.

No sé si hi ha estudis que ho certifiquin, però m’imagino que el bigoti de Dalí és un dels més famosos de la història de la humanitat. Dalí deia que el seu bigoti era, en part, el responsable de la seva inspiració perquè era un bigoti que somreia.

Amb tots els respectes a Gala, jo diria que la inspiració venia també d’un sentit de l’humor brillant del personatge, que li permetia riure’s del mort i del qui el vetlla. ¿Un do, inconsciència o una eina de lluita i resistència també per a un excèntric com ell?

L’humor, après i cultural, és un gran mecanisme de jerarquització. Una eina de poder, amb molts segles de recorregut, que pot encetar lluites, produir víctimes i engendrar botxins. Perquè ¿fa humor qui pot o qui vol?

No és patrimoni de les elits. És també l’escletxa que permet a dominats i oprimits expressar-se i fer una crítica irònica dels poders fàctics: l’humor com una forma de contrapoder. El van utilitzar Aristòfanes i Menandre a l’Antiga Grècia; els epigramistes a Roma; els bufons a l’època medieval; El Be Negre; Monty Python; o, ben recentment, Adriana Bertran Anía amb el seu poema «El 4º lado del triangulo».

Thubten Wancheng: Tibet, 1954. És el fundador i director de la Casa del Tibet de Barcelona, el representant del Tibet a Espanya i un membre del parlament del Tibet a l’exili, on representa Europa.

Adriana Bertran: Barcelona, 1985. És poeta i performer. Va guanyar el campionat d’Espanya de slam poetry el 2018 i va quedar subcampiona d’Europa en aquesta disciplina. Ha publicat el poemari Viaje de vuelta (2018).

A la sala d’exposicions de la Casa del Tibet de Barcelona, un mural amb la vida de Buda ens fa de marc per a aquest diàleg. El nostre amfitrió, Thubten Wancheng, és un monjo amb un dels riures més contagiosos que he vist mai. Volem que dialogui amb Adriana Bertran, poeta, slammer i mestra de secundària, amb el somriure sempre a punt i un sentit de l’humor esmoladíssim. Vull que m’expliquin, ells dos, de somriure ample, com d’important és l’humor a les seves vides i a la seva feina.

Fer riure per fer pensar. Això és el que busca i aconsegueix Marc Buxaderas (1999) dalt de l’escenari amb monòlegs com Posa un discapacitat a la teva vida. L’objectiu és clar: fer visibles els que són invisibles i, sobretot, dignificar-los.

Quan algú diu que té paràlisi cerebral, la gent s’acostuma a imaginar que està totalment immòbil. ¿Què és? ¿Què suposa en el teu dia a dia?

El que la gent s’imagina és la forma més severa, però n’hi ha molts graus, que depenen de la manera i del moment en què t’afecta. En el meu cas, no puc caminar i el meu cos a vegades fa moviments que no controlo. Vaig amb els peus lligats a la cadira perquè tenen tendència a fer el que volen: s’aixequen, els dono una ordre i no em fan cas… Tinc uns peus una mica rebels.

Tinc un germà amb autisme i veig que, d’entrada, el miren amb pena. ¿Que t’ho facin et fa enfadar?

És el prejudici i ja hi estic acostumat. Quan era petit vaig viure en un entorn molt normalitzat, i veure més tard que hi havia gent a qui li provocava rebuig no va ser un descobriment, perquè m’ho podia arribar a imaginar, però sí que va ser molt dur. Vaig veure que feia falta pedagogia i em vaig llançar a fer-la. He intentat vèncer la pena i el rebuig fent humor.

¿És sa riure? Abans he anat a fer el cafè i em fixava com de seriosos anem tots pel món.

Explico mig de broma que la loteria no em tocarà mai perquè ja m’ha tocat, la dolenta, però ja m’ha tocat. I, dins de la dolenta, encara vaig tenir sort que més o menys em toqués la bona. El que intento és relativitzar els problemes.

Riure’s d’un mateix ajuda a prendre distància de tu mateix i del que et preocupa.

En els meus espectacles, la gent, al principi, no s’atreveix a riure. Quan veuen que a mi tot plegat tant me fot, entren dins del joc. Però sí que noto que la gent o no es veu imperfeccions o, si se les veu, se les amaga.

El punt de partida de cadascú per esdevenir i per accedir a la realitat és el seu jo, com el jo dels altres ho és pels altres.

Perplexitat, fascinació, baralles, guerres i pactes, conflictes i reconciliacions es produeixen entre tants jos en els múltiples àmbits i estadis de convivència dels humans.

¿Com podem alteritzar-nos sense alterar-nos? ¿Com podem créixer cap a un mateix i a la vegada cap als altres?

Les silencioses ferides que cadascú porta —sovint desconegudes per un mateix— no ens permeten deixar gaire espai a l’altre, perquè de seguida ens sentim amenaçats de ser engolits. Tanmateix, la reivindicació contínua del jo cansa tant els altres com em cansa a mi, perquè tots fem el mateix i ens quedem sense espai per a ningú.

¿Com podem habitar en aquest espai comú? ¿Com podem ser amb-els-altres i envers-els-altres sense deixar de ser nosaltres? La nostra capacitat de relacionar-nos és directament proporcional al coneixement que tenim de nosaltres mateixos. La difícil alteritat té molt a veure amb la inaccessible identitat, perquè allò que identifiquem com a «jo» és parcial, fragmentari i confús.

Els nostres fragments ensopeguen amb els fragments dels altres, la qual cosa fa impossible la trobada, perquè no hi ha un jo veritable en mi, ni un jo veritable en l’altre, amb el qual trobar-nos.

¿On és aquest jo en mi? ¿On és el jo dels altres, de manera que puguem esdevenir un nosaltres?

Si l’alteritat és relativa a la identitat, hauríem de remuntar-nos a la Font, a l’Origen d’on emanen l’una i l’altra.

La font originària ha difractat el seu ésser en cada ésser. Quan ens separem de l’U, ens separem també dels altres, i aquí comencen les guerres, les identitats defensives i ofensives envers les alteritats que ens alteren.

Però, si romanem en la Font, la diversitat conviu en la unitat i possibilita la riquesa i la celebració de la multiplicitat i de la diferència.

Aleshores, el jo defensiu esdevé un jo oblatiu, i la trobada amb l’altre esdevé una teofania. L’U es mostra a través de cadascú i podem celebrar el sagrament de la diferència.