L’Elionor tenia | catorze anys i tres hores | quan va posar-se a treballar. | Aquestes coses queden | enregistrades a la sang per sempre. | Duia trenes encara | i deia: «sí, senyor» i «bones tardes». […] L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia | predicció de les dones, | va créixer, es va casar i va tenir fills. | El gran, que era una noia, | feia tot just tres hores | que havia complert els catorze anys | quan va posar-se a treballar. | Encara duia trenes | i deia: «sí, senyor», i «bones tardes».

Vaig aprendre de memòria aquest poema de Miquel Martí i Pol i el vaig recitar davant de tot l’institut quan devia tenir, més o menys, l’edat de l’Elionor. M’agradava perquè em recordava la meva àvia i perquè, malgrat la duresa del relat, la descripció em transmetia seguretat. En un moment en què ja es començava a tenir la sensació generalitzada que tot s’accelerava, que els trens es perdien i que l’arròs es passava, imaginar un horitzó immutable m’era muralla i refugi.

Cada vegada més, ens hem trobat mesurant el temps que ens queda per arribar a qualsevol lloc o per accedir a qualsevol cosa, colgats de rellotges, agendes, Google calendars i alarmes al mòbil. Cronometrem i calculem un temps inventat pels humans cada vegada menys compassat amb els cicles naturals que hem esgavellat.

Vivim immersos en el compte enrere d’un món que s’acaba i del qual, a hores d’ara, no s’espera un futur millor. L’horitzó l’imaginem apocalíptic o utòpic. L’apocalipsi a la qual ens condemnen les catàstrofes naturals, el capitalisme ferotge i les seves guerres. O la utopia d’un món feliç a la qual ens portaran els robots, la tecnologia o el descobriment d’altres planetes on habitar.

La filòsofa Marina Garcés ens diria que ella hi creu ben poc, en aquest tipus de relats. Que, de fet, aquests relats només deixen lloc a la reacció davant de situacions en temps de termini. Ella proposa la il·lustració radical, en la qual, entre altres coses, el que cal fer és combatre les incredulitats del propi temps. Cada temps té les seves, de credulitats, i una de les nostres és creure’ns constantment que tot s’acaba.

Tant la condemna que estem alimentant (ambientalment, per exemple) com la salvació que posem en mans de la tecnologia o dels déus ens distancien de treballar la confiança en l’espècie humana, en nosaltres. I ens allunyen de la certesa que després d’un horitzó sempre n’hi ha un altre.

Diàleg entre

Carme Jordi: És doctora en física. El seu àmbit de recerca és la caracterització física d’estrelles i cúmuls estel·lars, basada en observacions des de la Terra i des de l’espai. Ha participat en missions espacials com Hipparcos i Integral, i actualment és al projecte Gaia de l’Agència Espacial Europea (ESA).

Oriol Quintana: És doctor en humanitats. És autor de diversos llibres que configuren una filosofia inconformista i crítica, no només davant el productivisme del model tecnocràtic de la nostra societat, sinó també davant aquelles filosofies espiritualistes que, mirant de compensar-lo, no fan sinó servir la mateixa mentalitat. 

Sempre que pensem en la fi del món, ens imaginem meteorits gegants que impacten contra la Terra, grans catàstrofes naturals i diluvis. Ja fa anys que observem que el món tal com el coneixem està experimentant un canvi, no només climàticament, sinó també en els àmbits social i de pensament. ¿Pot ser que aquesta transformació ens estigui acostant cada cop més a alguna cosa semblant a un final? ¿De què parlem, quan parlem de la fi del món? Per saber-ne una mica més, m’he trobat amb la catedràtica d’astronomia Carme Jordi i el pensador Oriol Quintana, per intentar conjugar ciència, mitologia i ètica en aquesta narrativa canviant de l’apocalipsi. 

Tot apunta que estem assistint no a la fi del món, però sí a la fi d’un món, del món que hem conegut i que hem bastit en les darreres dècades o, si ens remuntem més enllà, en els darrers segles.

Els múltiples col·lapses que no cal enumerar, ajuntats a la recent i encara latent pandèmia, i ara a la guerra d’Ucraïna, mostren la vulnerabilitat i finitud de qualsevol civilització humana.

Els éssers humans estem revestits d’un teixit de curta durada que només ens permet trams breus. Els materials amb els quals volem perdurar també són finits. Tanmateix, ho hem intentat moltes vegades i ho continuarem intentant, perquè es tracta del mateix impuls que té la Vida de perdurar. Però ens caldrà fer-ho amb més memòria, amb més deseiximent i amb més saviesa, perquè la Vida no s’esgota en cap forma, i cap forma no és absoluta.

Només des d’aquesta llibertat —que és alhora humilitat— podrem aprendre de cada pas que haurem fet, reconeixent que ara ens toca rectificar, personalment i civilitzatòriament.

La satisfacció no permet l’autoqüestionament; les crisis i la dissort, sí. La prova es converteix en passatge. Sempre hem d’anar més enllà, però no d’una manera agònica com Sísif, que, quan pensava que havia arribat al cim, relliscava i havia de tornar a començar.

Transcendir no és repetir, sinó travessar.
Només quan travessem, aprenem i creixem.

Un altre món serà possible perquè aquest món ha esdevingut impossible. La qüestió rau en el punt des d’on bastirem el món nou. Dependrà del que haurem après durant la desfeta del món que conclou.

Ja no som a temps de sostenir el món que cau, però sempre som a temps d’aprendre. En funció del que aprenguem, podrem crear el món nou gràcies al més valuós del món vell que deixem enrere.

No denigrarem ni menysprearem el que hem viscut. Ho agrairem i ho venerarem, però no quedarem paralitzats pel que perdrem, sinó que serem dinamitzats pel que hem de construir.

Per això, cal trobar i retrobar la Font on tot s’origina, la Matriu primigènia, Buidor i Plenitud, on tot es renova. Necessitem la saviesa i els recursos hàbils (upaya, diuen els budistes) de totes les tradicions. Hi som a temps i ara és el temps. ¿Per què hauríem de retardar-nos? No podem evitar la fi d’aquest món, però sí que podem viure aquest acabament com un pas iniciàtic col·lectiu que ens permeti fer el salt de consciència que ens toca viure com a humanitat.

Fa temps que és difícil llegir les notícies sense que creixi la sensació que el món es complica cada vegada més, que augmenten els nivells de corrupció, violència i confusió, que triomfen la cobdícia, la poca-soltada i l’engany, que tenim més possibilitats que mai però resulta que no sabem cap a on anar. Però el sol segueix sortint cada dia i segueixen florint les primaveres. No és la fi del món, esclar que no. Ara bé, no deixa de ser significatiu que moltes tradicions de la humanitat hagin intuït que el món algun dia passaria per un llindar d’esdeveniments de gran intensitat: una mena de foc purificador.

Els relats que ens parlen d’això inclouen dotzenes de tradicions orals de pobles indígenes i antics textos de tradicions espirituals com els Purāṇa hindús, l’Apocalipsi cristià i el Kālacakratantra budista. Aturem-nos un moment en el més conegut d’aquests textos a Europa, l’Apocalipsi. Val a dir que, en grec clàssic, apokalypsis no significa ‘catàstrofe’, sinó ‘revelació’ (literalment, ‘des-ocultació’: apo-kalypsis). Val a dir també que els textos d’aquesta mena no s’han d’entendre literalment: són potser com una mena de somni que es pot interpretar de diverses maneres, cap de les quals és definitiva. L’Apocalipsi amb què conclou el Nou Testament, atribuït a Joan de Patmos, forma part d’un gènere literari que també havia estat molt cultivat en la tradició jueva, de la qual incorpora diversos elements.

Trompetes i senyals

Una part central del text (a partir del capítol 8) descriu set tocs de trompeta per part de set àngels. Amb cada toc de trompeta, una part important del món queda destruït. «Va tocar el primer, i […] la tercera part de la terra, la tercera part dels arbres i tot l’herbei van quedar abrusats.» En els últims dos segles, més de la tercera part dels ecosistemes de la Terra han sigut malmesos, i més de la tercera part dels arbres i del món vegetal han desaparegut. Si ho comparem amb els boscos que hi havia al món quan Joan de Patmos escriu, el que s’ha destruït és molt més d’un terç.

Quan el segon àngel toca la trompeta, una «tercera part del mar es va tornar sang; la tercera part dels animals que hi viuen van morir». Hem contaminat més d’un terç dels oceans del món: les seves aigües s’estan tornant més àcides a conseqüència de la contaminació. En moltes zones, els oceans es queden sense oxigen i la vida pràcticament desapareix (àmplies zones del golf de Mèxic, del golf d’Oman i d’altres indrets es consideren ja «zones mortes»). Pel que fa als peixos i altres organismes que viuen als oceans, no pocs els hem portat a l’extinció i la majoria d’espècies estan amenaçades.

En tocar el tercer àngel, «un astre gegantí, encès com una torxa, caigué del cel sobre la tercera part dels rius i de les fonts d’aigua». La contaminació de molts rius i fonts d’aigua també és seriosa. Pel que fa a l’astre «encès com una torxa» que cau del cel, el text l’anomena amb el nom d’una planta molt amarga (Ἄψινθος, Artemisia absinthium). No hem viscut res comparable, tret de les explosions atòmiques, la radioactivitat de les quals contamina les aigües. A més d’Hiroshima i Nagasaki, hi ha hagut moltes altres explosions atòmiques (entre elles, prop de dues dotzenes a l’atol de corall de Bikini i més de dues-centes als atols de Fangataufa i Mururoa). I hi ha les catàstrofes nuclears, com la de Txernòbil. Vet aquí que un dels noms en rus de l’artemísia és Txernòbil (Черно́быль; en ucraïnès, Txornòbil, Чорно́биль —en tots dos casos, el mot significa, literalment, ‘herba negra’ i designa l’artemísia). A la ciutat deshabitada de Txernòbil hi ha des de fa més de deu anys un gran museu commemoratiu que inclou una escultura de l’àngel tocant la trompeta (s’anuncia per als turistes com a Star Wormwood, és a dir, «estrella Artemísia»).

El relat segueix: «va tocar el quart àngel, i […] tant el dia com la nit s’enfosquiren una tercera part i perderen així un terç de la seva llum». A causa de la contaminació atmosfèrica, el cel d’avui és molt menys lluminós que fa uns segles. De nit s’hi afegeix la contaminació lumínica: difícilment es veu avui la Via Làctia en la nit d’una gran ciutat. D’altra banda, el cel s’està omplint de satèl·lits de telecomunicacions (com els del projecte Starlink, d’Elon Musk, i molts d’altres): n’hi ha milers en òrbita i se’n volen enviar desenes de milers més. Fàcilment faran que la nit estelada perdi més d’un terç de la visibilitat i de l’encís, a més de sotmetre el conjunt dels organismes de la biosfera a un grau de contaminació electromagnètica sense precedents i de permetre que el 5G s’estengui com a instrument de control global.

Un lloc per fer silenci

Les muntanyes solitàries

Un moment sagrat

El naixement d’un ésser humà

La paraula que m’agrada més

Perdonar. I la sonoritat i el sentit de zusammen, «junts», en alemany

Què m’indigna

La violència

Què em motiva

La natura, els cels, la música clàssica, el teatre, l’amor, tot allò que pugui apassionar-me

Una lectura que m’ajuda  

Italo Calvino, pel seu humor. Poetes com Wordsworth. Novel·listes com Proust, Nabokov, Kafka o Kundera. Dramaturgs com Bernard. I els autors que em fan pensar: Montaigne, Barthes, St. Mateu, Nietzsche, etc.

Una música 

Els romàntics: Beethoven, Schubert, Mahler. I també Bartok, Satie, Debussy, Xostakóvitx. Si calgués triar-ne només una: l’Opus 10, núm. 12, de Chopin, «La revolucionària»

Una olor agradable

El romaní, el timó, el gessamí, la pell dels nadons

Un lema que m’inspira

«Pot ser molt interessant»

Déu?

Com deia la meva mare, tant de bo cregués en Déu. Quant a la Bíblia, tot i la bellesa rítmica dels seus versicles, conté massa exterminis provocats per un Déu engelosit (a Reis i a d’altres llibres) que no puc aprovar. Per sort, el Nou Testament substitueix el càstig pel perdó. Més enllà d’aquest Déu humanitzat, hi ha el problema de debò: l’univers inabastable que no es deixa entendre ni personificar

Una imatge 

Els cúmuls blancs del cel en plena natura, amb grans horitzons 

Un do/habilitat que posseeixo

Crec que la del perspectivisme. Sé interpretar textos i fets des de molts punts de vista. Entenc les ideologies diverses i sé posar-me a la pell dels altres i saber com pensen

Una mestra

Gabriel Ferrater, Nietzsche, Wayne C. Booth, Arthur Koestler, Umberto Eco, Susan Sontag, etc.

La mort és…

Allò que fa més por. Deixar de pensar, deixar de ser. I allò que causa més dolor: perdre els que t’estimes

El meu desig profund

Que els meus (fills, nets, parelles, amics, família, llibres) siguin feliços i no morin mai

El terme del nòrdic antic ragnarök és un compost format pel genitiu plural ragna- (regin < rögn), que fa referència a les forces divines, als déus, i el nominatiu neutre plural rök, substantiu d’ampli significat, utilitzat per designar l’origen o la causa d’alguna cosa, però també un esdeveniment especialment destacat, capaç de causar admiració i, per tant, digne de romandre a la memòria —el sintagma forn rök, per exemple, al·ludia a les «grans gestes del passat». La paraula ragnarök, recollida explícitament al poema èddic Vafþrúðnismál («Discurs de Vafþrúðnir»), pertany a un manuscrit del segle xiii, el famós Codex Regius, i es va aplicar, seguint un procediment d’especialització lèxica, al moment més dramàtic viscut pels déus: el seu tràgic final.

La narració més superba i bella dels últims temps la trobem, tanmateix, en un altre dels poemes del mateix manuscrit: Völuspá («La profecia de la vident»), on un personatge femení, una endevina o sibil·la, explica a Odín el relat sencer dels orígens, evolució i destrucció de l’univers. El relat, tot i que és el·líptic en molts punts, és d’una coherència encomiable. Del caos inicial —ens explica la vident— sorgeixen els primers elements de la realitat visible i, com especifica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, les primeres formes de vida: un gegant, Ýmirr, i una vaca, Auðhumla, la llet de la qual li servirà d’aliment. Ýmirr és l’origen, alhora, de la raça dels gegants, símbol de les forces anàrquiques i indòmites de la naturalesa, però també dels mateixos déus, encarnació de tot allò civilitzat. Déus i gegants, doncs, són éssers oposats, condemnats a enfrontar-se fins al final dels temps.

Als déus els correspon continuar el procés de creació (ells donen vida als primers humans) i assumir la responsabilitat de mantenir l’equilibri a l’univers, conjurant l’amenaça constant dels gegants. Durant un temps, viuen en una edat d’or o d’innocència, lluny de preocupacions i disputes, però l’arribada al seu món d’una bruixa, Gullveig (també anomenada Heiðr), sembra la discòrdia, fet que condueix a un conflicte bèl·lic entre les dues principals famílies divines, la «primera guerra del món», segons la vident. S’inicia, així, un procés de degradació imparable, amplificat per un esdeveniment desafortunat que sumirà els déus en un dol inconsolable: la mort de Baldr, el fill del déu Odín i de la deessa Frigg, a mans del seu germà cec Höðr, víctima de l’engany d’un ésser mesquí i traïdor vinculat als gegants per via paterna i als déus per via materna, Loki. La venjança dels déus contra ell, inexcusable, no fa res més que accelerar aquest procés.

La vident ofereix, aleshores, a Odín, una sèrie d’imatges premonitòries de l’hecatombe que s’aproxima: un riu infernal anomenat Slíðr flueix des de l’est arrossegant destrals i espases; una estranya construcció s’alça a la vora dels morts, coberta amb una sostrada tota trenada de cucs vivents; el drac Niðhöggr, habitant de l’inframon, que es passa els dies rosegant les arrels de l’arbre sagrat, es complau a donar mort als homes i a devorar-ne els cadàvers… Aleshores anuncia els pitjors cataclismes. El sol s’apagarà i el temps es tornarà espantós. És el que el poema Vafþrúðnismál i l’Edda de Snorri Sturluson anomenen Fimbulvetr, «el gran hivern»: un llarg període —tres anys seguits— de gelades sense fi i tempestes de neu. No és difícil imaginar-se el terror que aquesta idea devia suscitar entre els antics habitants dels països nòrdics, sotmesos als hiverns més foscos i rigorosos. Tres galls cantaran, si bé un d’ells, Gullinkambi (el de la cresta daurada), serà l’encarregat de despertar els guerrers d’Odín: tots aquells que hauran cedit al camp de batalla al llarg dels segles i que hauran estat conduïts per les valquíries al gran saló del déu suprem, al Valhalla, on hauran passat el temps entre tornejos i festins a l’espera del gran combat final contra les forces del caos. Els éssers humans, mentrestant, perdran qualsevol tret d’humanitat: s’enfrontaran entre ells, sense pietat, fent prevaldre l’egoisme i la crueltat. El Sol i la Lluna —afegeix Snorri Sturluson a la seva Edda— desapareixeran devorats pels llops que els persegueixen per la volta celeste des de l’inici dels temps.

La vident prossegueix el seu vaticini: Heimdallr, el déu guardià del Bifröst, el pont irisat ardent construït per unir la residència dels déus amb el món dels humans, tocarà el corn, conegut com a Gjallarhorn. El gran llop Fenrir, el fill de Loki, encadenat pels déus per evitar que cometi els estralls més aterradors, s’alliberarà i passarà a engreixar les files de l’exèrcit de gegants, que avançarà immisericorde des dels diversos punts cardinals. A ells s’uniran, acompanyats pel mateix Loki, els gegants del foc, originaris del món primordial del Múspellsheimr, a bord del navili Naglfar, fabricat amb les ungles dels morts. La serp marina que rodeja el món dels humans s’agitarà i provocarà inundacions catastròfiques, mentre les roques s’esquerden, els homes i dones cedeixen sense remei i el cel s’esquinça.

A la planura anomenada Vígríðr, els gegants entaularan la gran batalla final contra els déus, secundats per l’exèrcit que formen els guerrers d’Odín. Serà un terrible enfrontament que la vident ens detalla, per moments, d’una manera sòbria i concisa, però profundament emotiva. L’estrofa 52 es fa eco del dolor que patirà la deessa Frigg, que tant havia patit amb l’assassinat del seu fill Baldr, quan assisteixi a la caiguda del seu marit, el déu Odín, a la gola del gran llop Fenrir. El seu únic consol consistirà a veure com el seu fillol Víðarr es venjarà del seu pare clavant la seva espasa al cor del monstre. El déu Freyr, per la seva banda, romandrà en mans del gegant Surtr, lamentant, com ens explica Snorri Sturluson a la seva Edda menor, haver-se desprès de la seva espasa en el passat, quan cortejava la geganta Gerðr. Thor, el gran protector dels humans i terror dels gegants, als quals aniquilava amb el seu martell màgic Mjöllnir, s’enfrontarà a la gran serp; la seva lluita serà acarnissada i, tot i que aconseguirà destruir el monstre marí, mostrant un intrèpid coratge, serà víctima del seu verí i expirarà. La mort de Loki i Heimdallr tancarà el cicle dels combats i deixarà pas a una hecatombe atroç: el foc s’apoderarà de tot l’univers i arrasarà amb les flames el gran arbre sagrat, Yggdrasill, l’eix que el sosté i el cohesiona.

La vident, però, augura un renaixement posterior. Descriu, en unes belles estrofes, una terra d’una verdor extraordinària, esquitxada de cascades, que sobrevola una àguila majestuosa. A aquesta terra retornaran els difunts Baldr i Höðr; s’hi alçarà un gran saló, més bell que el sol, eterna residència dels justos. S’iniciarà, així, una nova era, pacífica i esplendorosa. I, tanmateix, la mateixa vident revela a Odín, abans d’enfonsar-se definitivament a l’inframon, una última escena enigmàtica i inquietant: el drac Niðhöggr —li diu— descendirà de les Negres Muntanyes i s’emportarà els cadàvers entre les urpes. ¿Com hem d’interpretar aquesta inesperada aparició? ¿Podria ser que Niðhöggr fos, simplement, l’últim vestigi de l’antic univers, en el seu vol final? ¿O podria ser un presagi d’un altre ragnarök, el símbol d’una concepció cíclica del temps, més descoratjadora, més angoixant?

Jesucrist va donar testimoni del seu pare, Jehovà, predicant l’esperança que tenia en la humanitat. Nosaltres l’imitem, cosa que també implica predicar. Per ser uns bons deixebles hem de saber com era el mestre, i l’única via que tenim és a través de la Bíblia.» M’ho diu Josep Morell, testimoni de Jehovà, que m’explica de quina manera veu la vida, la fe i el futur.

En la vostra manera d’entendre el món, ¿amb què heu de vigilar més?

Hi ha una carta de l’apòstol Pau que diu que les obres de la carn es veuen clarament, i són «la fornicació, la impuresa, el llibertinatge, la idolatria, la màgia, les enemistats, les discòrdies, les gelosies, les indignacions, les disputes, les dissensions, les divisions, les enveges, les embriagueses, les orgies i altres coses semblants».

Cal molta disciplina.

Quan hi ha disciplina, hi ha benefici. Tot això contrasta amb els fruits de l’esperit, que són amor, goig, pau, paciència, amabilitat, bondat, fe, docilitat, autocontrol. Als testimonis de Jehovà ens agrada l’alcohol, però una cosa és que t’agradi i una altra que et descontrolis.

Veig molta gent a qui li costa creure en el que no veu. ¿Hi ha menys persones amb fe?

Hi ha coses que no veiem: el wifi o la força de la gravetat. ¿Per què sabem que existeixen? Perquè en veiem els efectes. Amb Déu passa el mateix. Per Setmana Santa veus gent, que en tot l’any no ha pensat en Déu, plorant davant d’una imatge, mentre que les imatges no han tingut mai cap efecte demostrable. I encara menys quan tens en compte un dels deu manaments que l’Església catòlica ha esborrat: «No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt del cel, a baix a la terra o a les aigües de sota la terra. No les adoris ni els retis culte.» L’Església treu totes les imatges al carrer i la gent s’ho creu. Avui sembla que el camí més fàcil sigui la credulitat.

¿Quins tòpics us encolomen?

Diuen que som els que preferiríem deixar morir el nostre fill abans de fer-li una transfusió de sang. Però això ho mana la Bíblia. No ens podem alimentar amb sang, i una transfusió és una manera d’alimentar-te’n. Hi ha qui ens retreu que anteposem la fidelitat a Déu abans que a la vida, però fixa-t’hi: tothom admira els soldats ucraïnesos que lluiten contra els russos perquè anteposen la lleialtat a la pàtria abans que a la seva vida. Però, bé, tampoc no volem que ens deixin morir. Hem demostrat que hi ha alternatives; al Puigvert han fet trasplantaments de ronyó sense utilitzar transfusions.

¿Hi haurà fi del món?

Quan la Bíblia parla de la fi del món no es refereix al final del planeta, sinó d’una era.

¿De quina?

L’evangeli de Mateu 24:3-4 diu: «Mentre seia a la muntanya de les Oliveres, els deixebles hi anaren tots sols i li van dir: “Digueu-nos quan passarà això, i quin serà el senyal de la vostra vinguda i de la fi del món.”» Més que el final del món, és el final d’una manera d’entendre el món.

Com les persones i com tots els elements de la natura, també l’Univers està en canvi constant. De fet, els elements que componen l’espai, des del moment en què es van crear, no han deixat d’evolucionar mai: se’n fragmenten d’existents i se’n creen de nous contínuament. L’Agrupació Astronòmica de Sabadell ofereix un conjunt de tallers per reflexionar sobre la formació de l’Univers i la manera com s’ha anat desenvolupant fins al sistema de galàxies tal com avui el coneixem. Petits i grans coneixeran de prop un observatori astronòmic modern i faran ús dels telescopis per observar en directe algun astre. Per a les escoles, les propostes són adaptables a cada grup d’edat i hi ha la possibilitat de tancar l’experiència amb una manualitat.

Rebo un missatge a l’Instagram que m’emociona. La Raquel, una noia a qui no conec, m’escriu per dir-me que marxa de casa els pares i que tria aquells records que necessita tenir a prop. I, entre els records, apareix un llibret, un capítol extra del llibre Leandre, el nen horrible (Cruïlla), que vaig escriure personalitzat amb els noms de tota la classe on anava l’Ester l’any 2005, quan feia quart de primària. Això passa poques setmanes més tard de topar amb un jove professor d’institut que, en escoltar la meva xerrada sobre un llibre juvenil, lliga caps i em diu que també em va llegir quan anava a l’escola. El seu record té a veure amb el mateix llibre que la Raquel, però quan hi parlo admet que, a banda del títol, recorda poca cosa més.

Tots dos records són valuosos pel que em transmeten. En un, sens dubte, hi ha la bona feina de l’escola per fer viure aquell esdeveniment com a especial. Per ajudar els alumnes a adonar-se que aquell text era diferent i escrit per a ells. I encara ho pensa la Raquel, que també s’emociona en rebre la meva resposta agraïda. No es vol separar del llibre i se l’endú a la seva nova vida com a part de la seva biblioteca personal. En l’altre cas, el professor m’explica que els el van fer llegir i encara gràcies. I sé que va ser una oportunitat perduda perquè és obvi que tinc al davant una persona que estima la lectura i a qui no es va saber acompanyar a impregnar-se de la vivència d’un llibre concret.

Quan em pregunten com fomentar la lectura, sempre dic el mateix: la lectura és una passió que s’encomana. Per tant, aquesta passió ha d’existir: per la lectura i pel llibre concret que es llegeix a classe. Perquè no sigui un tràmit, un tic marcat a la tasca que toca fer, al currículum per complir. Tants llibres al llarg del curs. Fet, i avall que fa baixada.

A les aules d’escoles i instituts he vist el millor i el pitjor. I, per provar d’esmenar el pitjor, he volgut compartir el millor i també les meves reflexions. En primer lloc, crec que la lectura i l’escriptura haurien de ser al centre del currículum. Sense aquestes dues competències, tota la resta van coixes. Van coixes la comprensió d’un problema matemàtic, la capacitat d’estudiar un text llarg i profund de ciència o de qualsevol matèria, i la capacitat d’anar per la vida en una societat que és textual tot i la digitalització, i tot i el paper, que no ha mort ni pensa fer-ho. També, i molt important, van coixos el desenvolupament de la imaginació, la creativitat i el pensament propi, que té el gran exponent en el format de la ficció.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Va ser en una sessió de grup a la presó de Lledoners. Unes confessions personals van derivar en una discussió entre dos interns, que va pujar de to. S’escridassaven i semblava que la situació no tenia aturador. Fins que, de sobte, es va fer un silenci tens. «M’agradaria fer-te una abraçada», li va dir un a l’altre en reprendre la paraula. Silenci. «¿Puc fer-te una abraçada?» Silenci. Es van abraçar. I la resta d’interns es van posar drets i van aplaudir, i uns quants vam plorar d’alleujament i de felicitat, i algú va dir que quina sort haver rebut aquella abraçada i haver pogut plorar sense dissimular.

Darrere de cada delicte, de cada crim tipificat per la justícia (o pel jutge), hi ha una persona que necessita saber-se compresa i estimada. Independentment de si ha comès el delicte o no, allà hi ha una persona que necessita rebre amor per sortir-se’n. Algú dirà que aquesta afirmació és cursi, carrinclona o típica dels qui anem amb el lliri a la mà. Molt bé. Però l’amor és el millor tractament per acompanyar qualsevol altra teràpia a la presó. I, sovint, el sistema no facilita que interns ni funcionaris puguin treballar des d’aquí.

Al centre penitenciari de joves un noi m’explicava que quan ell va néixer el seu pare ja era a la presó. I que ell, com el seu pare, els cosins i els tiets, passava temporades a la presó de manera sovintejada. Sempre hi havia algú de la família al talego. La mateixa família; el mateix barri; des de fa més de vint anys.

Reproducció social, en deia Pierre Bourdieu. Un fracàs —¿o un èxit?— del sistema. «Mentrestant, els veritables responsables de les majors atrocitats del planeta (guerres, crisi climàtica o explotació de persones) estan lliures i en diferents casos al capdavant de governs o grans companyies transnacionals», diu Jordi Cuixart al pròleg del llibre d’Angela Davis Podem abolir les presons?

«¿Saps quin és el millor èxit, Clara?», em va dir un intern que va cometre abusos sexuals. «Que no reincidim.» El final de la condemna és, sovint, el moment més delicat. Fa por a molts interns perquè saben, d’una banda, que es retrobaran amb la vida de fora, on ningú els imposarà normes ni horaris i on, en definitiva, pràcticament tot tornarà a ser possible. De l’altra, perquè la sortida de la presó voldrà dir enfrontar-se a les etiquetes, a la por dels coneguts i a tots els prejudicis que s’associen als centres penitenciaris, que en la majoria de casos dificulten la integració dels que han acabat una pena que es perpetua fora de la presó.

Els centres penitenciaris a Catalunya ja s’han anat transformant els darrers anys, però la realitat demostra que no és suficient. Ens cal que les presons no siguin el gran sistema d’incarceració. Convé teixir el país de projectes d’integració alternatius —probablement molts, petits i diversos— que incloguin el que ja funciona del sistema actual i que, sobretot, incorporin noves regles del joc on tot allò que quedi lluny de la cultura de pau, com l’abús de poder, l’opressió a la diferència, el masclisme, el racisme o la xenofòbia, no hi tingui cabuda. I tant de bo que això ajudi a fer societats més justes on, un dia, les presons no siguin necessàries.

Diàleg entre

Meritxell Campmajó: És membre de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) d’ECAS i de la Taula de Participació Social. Des del 2012 treballa en l’àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l’associació INTRESS, on també és responsable de l’àrea de justícia.

Marta Nomen: Impulsa projectes amb una clara vocació transformadora i d’innovació social. Té una àmplia experiència en la gestió i intervenció en l’àmbit social i comunitari, i s’ha format en el lideratge d’organitzacions sense ànim de lucre que volen transformar el seu entorn més proper. És portaveu de la plataforma ciutadana Grup 33.

La Model, buida, impressiona. M’hi he citat amb Meritxell Campmajó i Marta Nomen, dues professionals de l’àmbit penitenciari que no només coneixen molt bé un sistema que tendeix a l’opacitat, sinó que, a partir de la seva experiència, treballen per fer-lo cada cop més transparent, democràtic i participatiu a través de propostes i mesures que tinguin en compte la llibertat, la reconstrucció i la vida en comunitat.