Singapur és la capital econòmica i financera del sud-est asiàtic i el seu port és el que té més tràfic de mercaderies de tot el món. Independent des del 1955, aquesta ciutat estat té tres barris històrics que evoquen les principals procedències dels seus habitants: el barri indi, el xinès i l’àrab. Aquest darrer és el més ultramodern de la ciutat: en un moment històric on hi ha qui s’esforça a presentar els musulmans com a radicals, fonamentalistes i obsessionats per mantenir la tradició a qualsevol preu, no deixa de cridar l’atenció la concentració de comerços, cafeteries i restaurants per a “hipsters” que hi ha al barri àrab d’aquesta ciutat.

Al cor del barri xinès, un dels seus temples budistes s’ha convertit també en el Buddha Tooth Relic Temple and Museum, un museu que guarda com a relíquia una dent de Buda i inclou una exposició sobre la història del budisme. S’hi fan sessions de meditació i classes sobre cultura budista, i s’hi ofereixen visites gratuïtes en anglès guiades per voluntaris. Al costat d’aquest temple-museu, hi havia l’antic “carrer de la mort”, on les persones moribundes i sense recursos anaven a passar els darrers dies de la seva vida.

Més enllà d’aquestes zones històriques, al barri vermell (Geylang), on una forta política de seguretat ha reduït la prostitució al carrer i la delinqüència, crida l’atenció la gran concentració d’organitzacions religioses que hi ha.

288, South Bridge Road Singapur 058840 +65 6220 0220  services@btrts.org.sg

Entrada gratuïta
http://www.btrts.org.sg/ 

Xavier Graset: Periodista. Director de Més324 (TV3) i Líquids (Catalunya Ràdio)

Míriam Díez: Periodista. Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura

Seria ingenu creure que l’esfera religiosa se cenyeix únicament a la transcendència de l’àmbit sagrat. Els fets terrenals hi tenen un paper cabdal i molt sovint esdevenen prou notoris per aparèixer als informatius i diaris. Però de quina manera presenten aquesta realitat els mitjans de comunicació?

“Hi ha força desconeixement. No s’acostuma a valorar la pròpia tradició i hi ha un enlluernament sobre les coses dels altres que la tradició pròpia, en realitat, ja té.”
Xavier Grasset

“A molts religiosos els costa moltíssim participar en els mitjans. Se’ls fa difícil per una certa falsa humilitat de no voler mostrar que fan coses. Trobo que hi ha una resistència a l’exposició.”
Míriam Díez

“Als informatius només acostumen a aparèixer notícies dels líders religiosos i les seves relacions amb altres institucions de poder.”
Xavier Grasset

“Les religions haurien d’explicar als mitjans que fan moltes contribucions positives en l’àmbit cultural, intel·lectual…”
Míriam Díez

Tan sols les idees poden ser perfectes. Nosaltres, cada un de nosaltres, fets de carn, ossos, teixits, pensaments, emocions i desitjos, no som mai la idea que tenim de nosaltres mateixos. 

Si fóssim capaços de deixar anar aquesta idea construïda d’un jo que no és cert… Si fóssim capaços d’acceptar que el nostre ideal és tan sols quelcom que ens està allunyant d’una realitat mil vegades més plena i sempre més autèntica…

Si fóssim com el terrissaire que amb mà ferma conté el fang per fer-lo créixer i amb mà lleugera permet que la forma sorgeixi… 

O com la mare bondadosa que un i mil cops somriu amb gest proper al seu infant quan cau, però deixa que s’aixequi sol, perquè aprengui que és fort i que pot fer-ho. 

Quan callo un moment i amb els ulls ben oberts em miro de debò…

Observo i acullo la meva manca de comprensió. Observo i acullo la meva impaciència. Observo i acullo les meves limitacions. Observo i acullo les meves ganes de córrer quan no puc.

Observo i acullo la meva mandra quan hauria de córrer. Observo i acullo el meu ideal de mi mateixa i que lluny que me’n sento tants cops. Observo i acullo la meva duresa. 

Observo i acullo la meva saviesa. Observo i acullo la meva ment clara.

Observo i acullo la meva dolçor. Observo i acullo el meu cos canviant.

Observo i acullo la bellesa que m’habita. Observo i acullo la meva serenitat. Observo i acullo les meves múltiples facetes. 

Observo i acullo la meva llum i la meva ombra. 

M’observo i m’acullo amb compassió. Amb amor. 

No tinc res a esperar, res a canviar. Tot és en mi.

Sóc. 

I sent la que sóc, retrobo els altres des de l’essència que ens uneix de forma indestriable. 

Som.

Un lloc per fer silenci

Davant del mar, sentint-ne la veu, o al cim d’una muntanya, respirant el silenci.

Un moment sagrat

El naixement i la mort d’una vida.

La paraula que m’agrada més

Tendresa.

Què m’indigna

La crueltat.

Què em motiva

La dignitat.

Una lectura que m’ajuda

La Bíblia.

Una música

Arvo Pärt.

Una olor agradable

El gessamí.

Un lema que m’inspira

No renunciar a somniar.

Déu?

Sí.

Una imatge

El cel nocturn quan la nit és serena, des de Poblet.

Un do/habilitat que posseeixo

Imaginar des dels mots.

Un mestre

El filòleg Joan Coromines.

La mort és…

Abandonar la materialitat del món i obrir la porta a l’ànima.

El meu desig profund

Encomanar el goig de viure i compartir la celebració de la bellesa.

La paraula ioga significa ‘unió’: amb un mateix, entre el cos i la ment, i amb el tot. Per això, utilitzant el ioga integral, estructuro la pràctica considerant el cos i el treball físic, el pensament i el cor o els aspectes emocionals. Els principis del ioga són els mateixos tant per als adults com per als infants i adolescents, però a l’hora de portar a terme la pràctica amb aquest darrer col·lectiu cal adaptar-la a les edats, les necessitats, el perfil i el desenvolupament de cadascú, tot fent-la atraient perquè puguin entrar en el que significa el ioga i en el que els pot oferir a nivell físic, mental o espiritual.

El ioga com a eina per conèixer el nostre cos

La pràctica permet el treball amb el cos físic mitjançant les asanes, que potencien la integració del cos, del cor i de la ment. Els infants les viuen com un exercici físic i no tant com un mitjà per prendre consciència. Malgrat que no hi hagi una consciència explícita, els beneficis són implícits. La pràctica d’asanes es converteix en alguna cosa més dinàmica, afavoreix l’escolta del cos, la creativitat i la imaginació. Els practicants les fan ràpidament, i són capaços de modificar-les. No els importa tant mantenir-les, com saber quina serà la següent. Poques vegades les fan mecànicament o amb la ment absent; senten que cada una ha de ser alguna cosa nova. Les asanes estàtiques duren poc, es converteixen en moviment i expressen el que ells necessiten de forma natural. Fent les asanes el cos pot estirar-se, comprimir-se, mobilitzar-se, enfortir-se, relaxar-se, afirmar-se i, al cap i a la fi, expressar-se; i si ells són capaços de prendre’n consciència i d’interioritzar-ho pot afavorir el seu desenvolupament integral.

Els infants i els adolescents tenen la necessitat d’expressar-se i cal deixar-los l’espai per fer-ho.

El treball amb la respiració

Aquest treball ha de ser palpable, visible, audible perquè pugui esdevenir significatiu; per això emprem diferents suports: pedres o vaixells de paper que podem posar-nos damunt la panxa per afavorir la respiració abdominal i la calma; paperines de paper que poden sortir disparades cap al cel per buidar i alliberar; canyetes que podem bufar fent dibuixos al palmell per sentir el tacte de l’aire i l’escalfor… Aquestes tècniques ens poden ajudar a dur a terme diferents tipus de respiracions energitzadores, relaxants o equilibradores.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

 

En Marc Carner és el guanyador del concurs infantil. Un dibuix ple de detalls que ens fa pensar
en un món en equilibri amb les persones i el medi ambient.

 

 

Els llibres que han guanyat com a premi:

En parlar d’espiritualitat és difícil evitar teoritzar sobre característiques i models, però, més que teories o tipus, l’espiritualitat és, sobretot, vivència. L’arrel de la paraula és esperit, que s’identifica amb vida i dinamisme. Parlar d’espiritualitat, doncs, és parlar de “l’esperit” amb el qual afrontem la vida, el to vital amb què vivim, l’estil amb el qual tractem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. En aquest sentit, es pot dir que l’espiritualitat té relació amb la profunditat que dóna sentit a tot el que existeix.

En aquest reportatge presento, d’una manera molt sintètica, persones amb les quals he conversat sobre la seva experiència vital en el marc de la meva investigació. Totes han fet un recorregut de recerca interior que les ha portat a trencar amb l’espiritualitat d’origen i, sense rebutjar-la, han accedit a una nova manera de viure la vida, des d’un altre lloc, des d’altres categories i amb un estil diferent. Són biografies que crec que mostren que estem assistint a l’aparició d’una manera nova de viure la dimensió espiritual.

L’espiritualitat, sobretot a Occident, ha estat monopolitzada per la religió. Tant és així que encara avui sorprèn, o almenys xoca, que es parli d’una espiritualitat sense religió. Les persones que apareixen aquí han hagut de trencar amb les categories religioses, i, com diu l’Elena, no els ha estat fàcil: “En el meu recorregut personal he passat de la religiositat a l’espiritualitat. Des de l’espiritualitat em puc entendre amb qualsevol persona de qualsevol religió, però no ha estat fàcil; és com si la roba t’anés petita i tu te la volguessis posar i no poguessis: t’ofega, et fa mal, se’t trenca… Has de canviar de roba i és molt dur, perquè et preguntes: ‘Quina roba em posaré?’. És com si quedessis una mica a la intempèrie”.

L’espiritualitat és, sobretot, vivència. L’arrel de la paraula és esperit, que s’identifica amb vida i dinamisme.

Els llocs, els temps, les persones, etc. lligats a la religió han deixat de ser rellevants. Cal buscar una altra manera de donar resposta al gran anhel de l’ésser humà d’una vida en plenitud. Així ho expressa el Josean: “Els meus fills no necessiten Déu per accedir al mateix indret al qual vaig accedir jo. Jo he necessitat el concepte, la imatge de Déu per accedir a una experiència interior, profunda, espiritual. Perquè tot ésser humà necessita accedir a aquesta experiència d’una realitat total, omnipresent, fins i tot més enllà de l’univers”.

Quins elements són necessaris per viure una espiritualitat que podem anomenar transreligiosa? Es parteix d’una experiència o d’una intuïció, de la profunditat de l’ésser que som. El centre de l’espiritualitat és respondre a les preguntes: “Qui sóc jo?”, “Quina és la meva identitat?”. I l’Oriol ho té molt clar: “Som Brahman o Déu per a un cristià, aquesta és la nostra identitat real, que és divinitat, que és misteri”. La realitat és que tot és u. Tot està connectat, però conserva la diferenciació de les parts sense que estiguin separades, sense que es barregin o es fonguin. Per això es parla d’una sola realitat no dual. No hi ha segon. Tot és u. L’Esteve, per exemple, ho expressa així: “Déu és el meu Jo  més profund i el goig de Déu és que ell s’expressi a través meu i que jo estigui viu. En aquest sentit, sóc cocreador amb Déu, perquè Déu em necessita per crear, per generar realitat concreta, material. I jo sóc en la mesura que estic ajustat a aquest fons i ajustat amb l’entorn. La referència de la meva personalitat és la divinitat mateixa”.

Aquest punt de partida canvia radicalment l’espiritualitat, perquè allò que dóna sentit a la vida i a l’existència no és alguna cosa de fora i fins a cert punt aliena a mi mateix. No hi ha un component ètic per aconseguir ser millors del que ja som, per aconseguir en el futur, a través de grans esforços, el que ara no tenim. Al contrari, la Veritat és en nosaltres. Som en la profunditat de l’ésser. I només hem d’esforçar-nos a reconèixer aquesta gran Veritat que som, “adonar-nos- en”. Adonar-nos d’aquesta gran Veritat, no mitjançant la ment lògica i racional, sinó des de la intuïció –per falta d’un altre terme.

En aquest sentit, hi ha una ruptura de nivell que ens situa més enllà dels productes mentals, per entrar en l’àmbit del que és inefable. Aquest lloc o àmbit que no es pot definir, on només arriba el silenci, és el que s’anomena il·luminació, que és comuna a totes les experiències espirituals i pertany a l’essència de l’ésser humà; de qualsevol ésser humà. “Tots estem il·luminats –diu la Marta–, perquè la llum sempre hi és. És un anhel que jo no trio, em ve donat, i, si no hi poso traves, m’orientarà cap on he d’anar… Per això es diu que cal deixar-se anar, deixar-se fluir.”

Si això és així, l’accés a la Veritat no passa per enlloc més que per la interiorització en un mateix. “És com una recerca –afirma l’Oriol–, un treball d’indagació contínua sobre la vida dins un mateix; això, amb el temps, et va configurant i, amb la pràctica, et fa veure-ho tot d’una manera diferent. És anar eliminant seguretats i creences, que són producte de la ment, peraccedir al no saber…, i quan un viu aquest ‘no saber’, ho transforma tot.

Un altre aspecte comú de l’experiència espiritual que relaten els entrevistats és que han hagut de recórrer a categories conceptuals i simbòliques de tradicions espirituals de l’hinduisme i el budisme. “Mira –diu la Marta–, estic llegint les Upanishad i l’evangeli de sant Joan i tot em sembla el mateix, perquè jo distingeixo el que ve de la ment i el que ve de la veritat.” “El que anàvem vivint –expliquen el Jordi i la Laia– ho intentàvem explicar des de la dualitat, i no hi havia manera.” De la mateixa manera, l’Oriol diu: “A l’advaita vaig trobar una mica la clau per explicar tot això que experimentava.”

No s’han fet budistes i tampoc no han renegat de les seves arrels culturals, l’aportació provinent de la saviesa d’Orient els ha fet redescobrir i aprofundir en allò que tenien com a base de la seva espiritualitat. I ho viuen d’una manera nova, tal com ho expressa l’Elena: “L’experiència espiritual em va portant al punt en què em trobo, on, sense abandonar el Crist com la centralitat de la meva vida, el paradigma és un altre, el que anem anomenant i coneixent a Occident com la no-dualitat, però que ha estat sempre el paradigma dels místics de totes les tradicions espirituals”.

La característica fonamental de l’espiritualitat és l’amor que s’expandeix i ho abasta tot. La vivència de l’espiritualitat no és un fet intimista i aïllat; al contrari, totes les persones esmentades aquí estan implicades amb el seu entorn: associacions, menjadors socials, ONG, etc.

La seva acció neix del fons mateix de l’ésser que viuen, perquè, com diu l’Esteve: “Cal donar el control de la vida a la Vida. Nosaltres som uns ‘manats’ i, quan et sents un manat, mai no saps res, ni què fas, ni què no fas, ni què passarà amb tu… És viure en la confiança total”.

Cada mes de maig, a les Santes Maries de la Mar, a la Camarga (Occitània, al sud de França), romanís de l’Estat espanyol, de França, de la Gran Bretanya i de tota l’Europa de l’Est es troben per compartir gastronomia, art i cultura. Centenars de nord-americans i sud-americans coincideixen amb europeus curiosos, i estudiants de fotografia, d’antropologia i de música.

A cada cantonada es poden sentir diversos estils de música gitana, amb bandes que toquen durant tot el dia i tota la nit. És una festa fabulosa que esclata en aquest poblet de pescadors, altrament endormiscat, i que dura tres dies. Ho celebrem amb ostres i paella, acompanyats per la melodia de solos d’acordions. Els planys inquietants de crida i resposta amb ritmes antics, juntament amb el so de les onades suaus i els cants dels ocells, provoquen somnis intensos. Flamencs, garses blanques i cavalls blancs salvatges, tamisats per la boira baixa damunt les salines i les zones humides cobertes de molsa. Però fixar-nos només en això no ens deixaria veure el que és essencial.

La imatge de Sara Kali o Sara la negra, patrona dels gitanos, es venera amb devoció a la cripta de l’església de les Santes Maries de la Mar.

Les Santes Maries de la Mar és un centre de culte a les deesses d’ençà que les tribus celtes locals van construir- hi el seu temple per a Tre Matres, una deessa de l’aigua tripartida. Submergides a les maresmes que envolten les Santes Maries, hi ha les ruïnes del temple construït pels fenicis que van fundar Marsella el 600 aC. Amb la conquesta romana, aquest temple es va consagrar a Artemis, Cibeles i Juno. En els darrers temps, quan als romans que es retiraven de les campanyes d’Egipte se’ls donaven parcel·les de terreny al llarg del riu, a Nimes, el temple es va dedicar a Isis, i després a Mitra.

Fins al 1260 no hi ha documents escrits que parlin de la llegenda de les Tres Maries. L’antiguitat d’aquesta història es desconeix a causa del bibliocidi que hi va haver durant la purga dels càtars (1208-1229) i, posteriorment, a causa de la Inquisició (1478-1834). La història diu que l’any 42 una petita barqueta plena de refugiats que fugien de la persecució a Palestina va anar a parar a les Santes Maries, anomenada posteriorment Oppidum-Ra.

Les tres dones que van anar a trobar el Crist ressuscitat a la seva tomba –Maria Salomé, Maria Jacobé i Maria Magdalena– eren les Tres Maries de la barca. En algunes versions, Sara Kali és la reina dels gitanos locals (que devien haver estat tribus celtes), que va donar la benvinguda als viatgers. Segons altres versions, Sara Kali va arribar amb les Tres Maries com a mestra espiritual, germana o servent de Maria Magdalena. En totes les versions Sara Kali és negra.

Maria Magdalena va passar la resta dels seus dies sola en una cova a la Santa Bauma, o bé va anar a Los Banhs de Rènnas (Rennes-les-Bains) a donar a llum, on més tard es va trobar amb Crist i van viure feliços per sempre. Maria Jacobé, Maria Salomé i Sara Kali es van quedar a predicar l’Evangeli a Notre Dame de Ratis (rai o barca), més tard anomenat les Santes Maries de la Mar.

Cada 24 de maig, pelegrins d’arreu del món es troben a les Santes Maries de la Mar per asssitir a la processó de la Santa.

L’església de les Santes Maries té la forma d’un vaixell, i està construïda com una fortalesa. En temps de desordres, tot el poble anava a refugiar-se al seu interior, perquè al centre, dins d’un pou, hi ha construïda la font sagrada. El 1521 es van exhumar els ossos enterrats sota els fonaments de l’església, i Sara va ser reconeguda oficialment com a santa. Es van trobar els esquelets de tres dones decapitades; els seus caps estaven col·locats en tres altars tallats en marbre. Dos dels altars són romans, dedicats a Cibeles. El tercer és un altar funerari d’origen celta amb una inscripció dedicada a Tre Matres. Són als murs de l’església, juntament amb els dos lleons de marbre originals del temple romà de Cibeles.

Els ossos de les dues Maries es conserven a la capella alta sobre l’altar principal de l’església, i es fan baixar amb molta fanfàrria cerimonial durant les festes. A la cripta, a l’altra banda de l’altar sacrificial del segle IV aC, embolicada amb vestits de setí de seda brillant i de colors, coberta de joies i dreta sobre una misteriosa roca negra, hi ha l’estàtua de fusta de Sara Kali, del 1904. Darrere seu hi ha fotografies, notes, exvots i crosses. La gent hi va a donar-li les gràcies i plorar, a besar-li la cara, cantar i beneir els instruments musicals.

Embolicada amb vestits de setí de colors i coberta de joies, la imatge de Sara Kali és traslladada fins al mar en processó, envoltada d’una mutitud que profereix cants i aclamacions.

Des del 1438 fins al 1912, només es va permetre que entressin a l’interior de la cripta per adorar Sara Kali (“la Noire”) els romanís. Durant la Revolució Francesa, la celebració es va continuar fent d’amagat, i no es va restablir obertament fins al segle xix. El 1936, els romanís van iniciar la tradició de fer el ritual de la Durga Puja tal com es fa a l’Índia, amb una processó fins al mar i la immersió a l’aigua de l’estàtua, fins a la cintura.

Avui en dia els religiosos i els pelegrins de Compostel·la desfilen al costat de la població local, abillada amb els vestits tradicionals de la Camarga, els guàrdies, damunt els cavalls blancs amb tridents de Shiva, i la reialesa gitana de tots els racons de la diàspora. El públic, els cavalls, els sacerdots, tothom entra a l’aigua. La vista de la munió de gent reunida al voltant d’aquesta petita dama negra quan es gira per mirar-nos des del mar provoca un crit emocional: “Vive Sainte Sara!”.

Iglús i castells

A la tercera galeria de la Model, “la de los gusanos”, hi vaig ser aproximadament un mes. D’allà em van passar al Departament Militar, on em van fer el segon consell de guerra: sis anys més de presó. Vaig ser uns mesos a Alcalá de Henares i després a El Puerto de Santa María i al castell de Santa Catalina, a Cadis. A Cadis vaig complir els sis anys, i, com que continuava dient que no volia fer el servei militar, em van enviar a l’Àfrica per reincident. Allà em van fer el tercer consell de guerra i em van tornar a caure sis anys: dos i mig a l’Àfrica i els tres i mig restants a Cadis altra vegada.

El temps a l’Àfrica va ser el més dur. Terrible. Les cel·les eren com ous, com iglús. A cada ou hi havia tres lliteres en un costat i tres a l’altre, i, al mig, el vàter sense tapar. La temperatura del desert era extrema: a les nits feia molt fred i de dia la calor era espantosa. Quan sorties de l’ou, les mucoses se’t rebentaven de tant que s’assecaven. I el dolor als llavis no es podia aguantar. Va ser insuportable.

A Cadis, en canvi, va ser molt més agradable. Estàvem aïllats i tot era ple de xinxes; érem 140, atapeïts a més no poder, però gairebé tots érem testimonis de Jehovà. Ens organitzàvem i tothom podia desenvolupar les seves qualitats. Hi havia germans que feien estovalles de seda per vendre fora de la presó, altres fabricaven joies, algun perruquer ens arreglava els cabells, un cantant (que havia treballat al Liceu!) ens feia de mestre de cants, un professor de tennis professional ens ensenyava a jugar a tennis (amb la mà; no teníem raquetes), un pintor preparava els decorats de les escenificacions…

Utilitzàvem una part de la nau on teníem les lliteres com a petita sala del regne. Allà fèiem cada dia les nostres reunions i escenificacions, drames bíblics, molt típics dels testimonis de Jehovà. Amb imatges, els ensenyaments queden més clars, per això a les sales del Regne i a les assemblees sempre fem demostracions teatralitzades.

Nou anys de presó

El març del 1975 em van aplicar la llei del 1973 sobre negativa a la prestació del servei militar i vaig poder sortir en llibertat. Vaig tornar a casa, a Figueres, amb els pares i les meves germanes. Havien passat nou anys. Nou anys adaptant-me a diferents presons: el castell de Santa Catalina, la Seu d’Urgell, Lleida, la Model, Caravanchel, Alcalá de Henares, El Puerto de Santa María, Cadis, Las Palmas, Al-Aaiun i torna a Cadis. Nou anys que ho havien transformat tot: carreteres, cotxes, actituds… i llibertat religiosa. Mentre era a la presó, el juliol del 1972, havien concedit la llibertat religiosa. I va ser una gran sorpresa per a mi tornar a Figueres i veure la sala del Regne amb un rètol immens, just davant de la policia, a la carretera general.

Vaig tenir el privilegi que al lloc on m’havien ensenyat a treballar quan era un nen em van tornar a donar feina. Així, al matí feia de torner mecànic i a la tarda sortia a predicar.

En una d’aquestes predicacions vaig acompanyar una germana, una companya, a visitar un noi universitari evolucionista amb el qual no sabia com sortir-se’n. Vam trucar a la porta i ens va rebre un home a crits. “¡Ya sé quiénes son ustedes! ¡Dejen a mi nieto en paz!” Me’l vaig mirar atentament. “¿Usted se acuerda de mí? ¿Usted se acuerda de un joven de Figueres en Sant Climent Sescebes a quien usted dijo que enviaría a África y que allí se iba a pudrir?” Es va exaltar. “Sí, pero yo ya no soy militar, estoy retirado, ¡a mí no me venga a complicar la vida!” “No, no. Solamente quiero decirle que aquel joven, yo, he estado en África y ahora estoy aquí. Después de tres consejos de guerra estoy aquí predicando y enseñando a las personas lo que dice la palabra de Dios.”

Amparo Aguilar Arribas

Vaig ser al taller poc més d’un any, perquè el meu desig era servir plenament. Per això vaig escriure una carta a la direcció. “Facin-me servir de la manera que sigui més útil”, els deia. Em van enviar una invitació per anar a servir a Betel, la sucursal nacional que teníem a Barcelona. Es tractava de fer una feina de voluntari rebent a canvi allotjament, manutenció i una petita quantitat de diners per pagar-se les coses essencials, com ara les maquinetes d’afaitar. Aquests diners s’adquirien a través d’aportacions voluntàries dels mateixos testimonis de Jehovà. Voluntàries de debò. Jesucrist ho va dir: “heu rebut gratuïtament, doneu gratuïtament”.

Havien passat nou anys. nou anys adaptant-me a diferents presons. nou anys que ho havien transformat tot.

A Betel cada mes em baixaven l’arxiu per registrar l’activitat de tots els testimonis de Jehovà que estaven al servei de l’obra cada dia, és a dir, els que predicaven a temps complet, els precursors. L’arxiu, ordenat alfabèticament, era de persones a qui jo no coneixia personalment –només en tenia una foto–, però de qui sabia tota l’activitat, els noms i els cognoms. Amparo Aguilar Arribas era la primera fitxa. Una dona preciosa, com una actriu de cinema. Amb ella, ens vam casar el juliol del 1978.

El circuit

Després de casar-nos, a l’Amparo i a mi ens van assignar a la congregació de Pamplona. Va ser un temps preciós! Hi vam estar molt bé: el caràcter de la gent, la manera de reaccionar… Gairebé tots eren de l’Opus Dei i solien escoltar-nos. Després ens van enviar a fer una obra de circuit. Consistia a visitar diferents congregacions; unes vint. Ens encarregàvem de tota la zona de Sabadell, Terrassa i fins a Manresa. Cada setmana estàvem en una congregació diferent. Oferíem orientació, estímul si hi havia algun problema, elogis…

Durant la primera visita que vaig fer em va tocar fer una dissertació sobre l’obediència. Vaig demanar a tota la canalla que per a la propera reunió fessin un dibuix d’allò que els agradaria més tenir al paradís. El dia següent els vaig fer pujar a la plataforma amb els dibuixos. “¿A ti qué te gustaría tener en el paraíso?” “Una vaquita que me dé leche”, “Una piscina”, “Unos pajaritos”, “Mi hermanito que no está”… Ells el dibuixaven així, el paradís. La segona pregunta era: “¿Cómo podrás tener lo que más te gusta en el paraíso?”. Això em portava a concloure parlant sobre l’obediència: si no som obedients, no podrem ser feliços al paradís. Amb dues preguntes tan senzilles podíem tractar un tema extremadament important!

Vaig ser al circuit cinc anys i mig. Vam haver de deixar aquesta tasca l’any 1983 perquè l’Amparo va quedar embarassada. Vam tenir una nena, la Sarai. I després de la nena va venir el Cristian; la parelleta. I amb la parelleta vaig haver de tornar al torner mecànic.

Colònia per a Jehovà

T’hi has de dedicar molt, als fills. Els has d’explicar bé les coses per tal que les entenguin i, amb el temps, puguin acceptar-les. També has de cuidar l’entorn. Abans de començar el curs sempre intentàvem parlar amb la tutora de l’escola per donar-li instruccions. Tot i que érem coneguts aquí i als mestres no els estranyaven les nostres indicacions, hi havíem d’estar a sobre.

Nosaltres no celebrem els aniversaris, per exemple. I a l’escola se celebren tots els aniversaris dels nens de la classe. Què els dèiem nosaltres, als nostres fills? “A ti te gusta cumplir años, ¿verdad? Porque ya eres más mayor. El papa también quiere que tú cumplas años. ¿Sabes por qué no celebramos el cumpleaños? Porque tiene un origen pagano. La tarta es redonda porque se hizo en signo de la diosa Tanit y las velitas son para que tú pidas un deseo y el poder mágico, que no es de Dios, te lo conceda.” Explicant-ho als nostres nens, descobrien l’origen pagà del pastís i de les espelmes. I arribava un moment que ells mateixos decidien que no volien celebrar els aniversaris.

Els nostres fills, sobretot el Cristian, sempre feien les preguntes quan ja eren al llit. Amb una son… “Y, papá…, ¿por qué Jehová ha hecho los que no son testigos de Jehová?” I pensaves: “Com és que entra en aquesta temàtica a aquestes hores?!”. La Sarai també tenia sortides d’aquelles que no s’obliden fàcilment. Una vegada la meva dona parlava amb ella del Creador, de la varietat de les flors, del planeta tan bonic en què vivim… Li explicava que era meravellós, que s’havia de sentir reverència i atracció per aquest món tan bonic, i ella va saltar: “Sí, mama, ¿quieres que le compremos un frasquito de colonia a Jehová?”.

Bypass

Vaig treballar de torner fins que l’empresa va plegar perquè la tecnologia ja havia quedat obsoleta. Aleshores amb l’Amparo vam fer una petita empresa de serveis per a les comunitats de veïns que dura fins avui. Tenim dues noies que fan la feina i l’Amparo la supervisa. Jo ja estic jubilat perquè tinc problemes greus al cor. Em van haver d’obrir, treure el cor, parar-lo, posar-n’hi un d’artificial, treure’m vena, posar-me tres bypass, i tornar- me a tancar. I sense cap transfusió de sang, és clar. La Bíblia ho deixa molt clar. A Gènesi 9,3-4, per exemple: “Us servirà d’aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang”. Una transfusió de sang és alimentar- se intravenosament.

Em van operar l’any 2006. Vam anar a una clínica privada a Barcelona, a la Sagrada Família. Llavors només teníem l’opció de la privada; ara la Seguretat Social ja ens comença a recolzar, perquè s’estan adonant que les recuperacions de les operacions sense sang són molt més ràpides. El doctor Castro, que ha operat molts testimonis de Jehovà, treballava a la Sagrada Família i emprava un sistema sense fer transfusions que va molt bé. L’havia començat a exercitar feia temps, arran d’una petició dels nostres germans.

Coherència i convicció

Avui a Figueres tenim cinc congregacions: tres de parla espanyola, una de parla francesa i una de catalana. I ens hem adaptat per fer arribar la Veritat a tothom. Ara que hi ha tanta immigració, aprenem tots els idiomes que calgui per portar el testimoni arreu. Hi ha congregacions xineses, àrabs, panjabis, romaneses, angleses… i també grups de llengua de signes.

Sóc ancià, això vol dir que tinc capacitat per ensenyar. A la meva congregació m’encarrego de moderar i d’instruir en l’estudi sobre els textos de la nostra revista La Torre de Guaita. Per assumir aquesta responsabilitat cal ser molt coherent. Has de tenir consciència moral; no pots pujar a l’escenari o a una plataforma a fer trampes; no pots ajudar els altres si no tens una base moral. No tant per la gent que tens davant, sinó per la relació personal que estableixes amb el Creador. Jo he tingut el privilegi d’assumir aquesta responsabilitat en algunes de les nostres assemblees anuals multitudinàries. Des de la plataforma m’he dirigit al Palau Sant Jordi de Barcelona, al Camp Nou i a la plaça de toros de les Arenes. He tingut oportunitats molt bones, de molta responsabilitat.

Ser coherent amb les teves conviccions et dóna una satisfacció que no té límits. I els principis de Jehovà, els meus, són clars; no hi ha ambigüitats. Potser per això pensar en el passat no em fa gens de mal.

GRANADA, 1945, SACERDOT I CREADOR DE LA FUNDACIÓ PARE MANEL

Un lloc per fer silenci

La platja, el mar. Sempre ha estat un lloc on m’he trobat tranquil.

Un moment sagrat

Quan em llevo i veig els nens que van a l’escola. Visc al costat d’una escola i cada matí és un moment regal.

La paraula que m’agrada més

Estima.

Què m’indigna

Quan estic de mal humor. M’indigno amb mi mateix perquè la culpa del meu mal humor no la tenen els altres.

Què em motiva

La persona, la naturalesa. És un sentiment de comunió amb la vida.

Una lectura que m’ajuda

L’Evangeli de cada dia. José María Castillo.

Una música

El bolero.

Una olor agradable

L’olor del mar. De la sal i de la sorra.

Un lema que m’inspira

Lo nostre és una història de barri. El tinglado que tenim al barri de Verdum- Roquetes-Trinitat i que s’articula per la Fundació Pare Manel, una entitat que és la suma de moltes històries de barri, de persones senzilles.

Déu?

És la realitat. La meva, la teva… Cadascú la capta com pot, o no la capta, o l’anomena amb un altre nom… És el tot.

Una imatge

La dels meus pares.

Un do/habilitat que posseeixo

Sóc guapo.

Un mestre

Carles Flavià. Amic, confessor… que m’ha acompanyat i que sempre feia diana amb els seus comentaris cap a mi.

La mort és…

El final.

El meu desig profund

Estar sempre de bon humor.

Com educar la interioritat? Com acompanyar aquest procés per descobrir el nostre món interior? Com endinsar-se en el camí que ens condueixi a reconèixer qui som?

Aquestes qüestions, tot i que puguin semblar noves, no ho són tant. En efecte: ara els nous corrents pedagògics ens parlen de la necessitat de considerar la competència intrapersonal o fins i tot de tenir en compte la intel·ligència espiritual a l’hora d’educar, però els clàssics ja parlaven de considerar l’ésser humà com una expressió acabada de l’energia universal que es manifestava en cada individualitat. Per a grecs i llatins, l’energia harmoniosa que és el macrocosmos, omnipresent i ple, es manifestava en cadascun dels microcosmos (cossos) que l’habitem. L’educació, per a ells, suposava un procés d’autodescobriment d’aquesta plenitud universal que cadascú conté des de sempre. En aquest marc, el procés educatiu era un art que havia de permetre el desvetllament perquè l’individu pogués descobrir les seves competències i la seva veritable identitat.

El procés educatiu és un camí de coneixement, d’autoconeixement. Educar es descobrir la pròpia interioritat. Educar en la interioritat és educar en la felicitat.

Si anem a l’etimologia del mot educar, ens adonarem que en la seva arrel llatina, ex-ducere, vol dir ‘treure de dins a fora’.  I què és allò que caldria treure de dins a fora? Es tractaria de fer emergir la millor part d’un mateix, allò que hom ja té però que encara no ha descobert. Així, la finalitat primera i última de tota educació, en el sentit clàssic (i no tan clàssic), seria acompanyar a fer descoberta de la saviesa interior, aquella saviesa innata que totes i cadascuna de les criatures tenim dins nostre. En aquest sentit, el procés educatiu és un camí de coneixement, d’autoconeixement de qui som. Educar, per tant, ja és, en si mateix, descobrir la pròpia interioritat.

Arribats aquí, la pregunta principal que ens plantejàvem en aquest article continua sense respondre’s: i això de descobrir el nostre interior, com es fa? No hi ha camins únics. Es podria dir que hi ha tants camins com individus. Aquí s’indiquen alguns camins per recórrer, que són els que han caminat moltes altres persones, però els camins són infinits. Per això és important que cadascú trobi aquells que li són més convenients per arribar a assaborir allò que és. De la mateixa manera que no és possible mostrar un paisatge bell si abans no l’has trepitjat, tampoc no és possible educar en la interioritat si qui mostra el camí no ha fet prèviament descoberta interior. Per tant, hi ha un repte personal fort en tot el que concerneix l’educació de la interioritat: fer el salt personal i intransferible que suposa assumir el repte d’aquest viatge personal.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

L’any vinent farà 500 anys de la Reforma protestant, iniciada per Martí Luter. Poc després de ser excomunicat, l’any 1521, els seus partidaris el van amagar al castell de Wartburg, a Eisenach (Turíngia, Alemanya). Durant la seva reclusió en aquest castell, Luter va traduir el Nou Testament a l’alemany en pocs mesos. El castell de Wartburg és també molt estimat pels catòlics de la zona, ja que hi visqué santa Isabel d’Hongria. En aquest castell Richard Wagner va ambientar-hi l’òpera Tannhäuser, i els partidaris de la unificació d’Alemanya van celebrar- hi una de les seves primeres trobades, a mitjan segle xix. Eisenach és un indret clau en la història d’Alemanya no només pel castell de Wartburg. En aquest municipi de 43.000 habitants hi nasqué el compositor Johann Sebastian Bach, i l’any 1869 s’hi va fundar el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD). Posteriorment fou també un indret clau en el desenvolupament de la indústria del motor. A Eisenach, no es limiten només a explicar les gestes de Bach i Luter, les seves dues figures més destacades. També en donen una visió crítica. A les exposicions permanents que hi ha a la casa natal del compositor i a la residència on va viure el reformador, al centre del poble, s’aborda l’ús que el nazisme va fer dels elements antisemites presents en les seves produccions.

Wartburg–Stiftung Auf der Wartburg 1 99817 Eisenach +49 3691 – 250-0  info@wartburg.de

Museu: 5 euros. Visita guiada: 9 euros.

http://www.wartburg.de/ (en anglès i alemany)