No es veu. Només es pot sentir, i ja era present a la meva primera guerra: Saddam Hussein, el 1991, va brodar el seu Nom a la bandera de l’Iraq.

Va continuar present a la meva segona guerra, un any després. M’ho va dir un imam, a l’inici del setge, al pati d’una mesquita de Sarajevo: “Tots som flors que creixem en un mateix jardí”. I, així, en una guerra rere l’altra, com un desig a vegades brodat, quasi sempre amagat.

Era present a les esglésies catòliques dinamitades pels ortodoxos a la Krajina i als monestirs ortodoxos dinamitats pels albanesos a Kosovo. I a la mirada d’un jove monjo que vaig veure resar en un monestir ortodox assetjat, ple d’àngels i sants pintats a les parets. La llum queia en picat des de la cúpula i les seves pregàries queien en picat cap a la soledat. Vaig sentir aquella presència, amb intensitat, en la mirada d’aquell monjo: era cec.

Era també present als ulls d’una dona musulmana que al sud del Líban, abraçada pel terror, llegia l’Alcorà sota els apocalíptics míssils israelians. I en el nen cristià escapat dels ganivets de l’Estat Islàmic i refugiat en un edifici de ciment podrit al nord de l’Iraq. El nen jugava a ficar-se en una gran capsa de cartró com si fos un taüt, i la cara de difunt que feia la criatura, amb la boca entreoberta, era senzillament perfecta. El seu pare li deia que deixés de fer l’idiota i el nen es va quedar allà, saltant pel taüt.

També ho vaig veure als ulls d’una jueva velleta, l’última jueva de la Terra dels Dos Rius, al sud de l’Iraq, la terra on es va construir la primera sinagoga, on es va crear l’alfabet hebreu i on es va escriure el Talmud de Babilònia, encara avui predominant a la llei jueva. Me la va fer descobrir el bisbe caldeu-catòlic: els mateixos xiïtes que feien cua davant l’ajut de Càritas turmentaven la jueva.

“Se’n vol anar d’aquí?”, vaig preguntar a la velleta. “No. Me’n vull anar des d’aquí”, va respondre. Vivia en un antic palauet turc de fusta podrida.

Pura elevació.

Era present en el desig d’un jove seminarista caldeu-catòlic del nord de l’Iraq. Pura elevació, també: volia ser ordenat sacerdot a dalt del turó de Santa Bàrbara, al costat del seu poble, en mans de l’Estat Islàmic.

I en una platja de l’est de Líbia, enmig d’una batalla de míssils, on uns rebels antigadafistes van veure, de cop i volta, el seu Nom escrit als núvols, com un miracle, i van començar a plorar. Aquell matí, l’home que m’havia portat cap a la batalla ho va fer posant sures de l’Alcorà en el casset del seu cotxe atrotinat. Jo anava cap a primera línia una mica acollonit, i notava que alguna cosa m’acaronava.

Tot ve de lluny. Un dia vaig buscar la primera crònica de guerra escrita i publicada per un reporter del meu diari, La Vanguardia, i ja hi era ben present. Va ser l’any 1893, a Melilla. L’exèrcit espanyol va destruir a canonades una mesquita i, sobre les ruïnes, hi va celebrar una missa.

He notat la seva presència allà on, amb violència, els homes s’han col·locat a ells mateixos a la porta del sofriment i de la desaparició física. De Sarajevo a Kandahar. L’he notat, sobretot, a les mirades de la gent, i encara no sé exactament què és. Si és bo o és dolent. Si és Déu o és por. O si només som nosaltres mirant-nos al mirall. 

Avinyó és a quatre hores de Barcelona i a tres hores i mitja de Girona gràcies al tren d’alta velocitat. Val la pena anar a aquesta ciutat provençal un cap de setmana per contemplar el llegat del període en què fou seu papal.

Entre 1309 i 1377, fruit de la controvèrsia entre aquesta institució i el Sacre Imperi Germànic, set pontífexs es van veure obligats a marxar de Roma i establir-se a Avinyó. L’any 1378 la institució va retornar a Roma, però, en aquell mateix any, el Papa va morir, i els cardenals no es van posar d’acord en l’elecció del seu successor. Una facció va promoure la designació d’un antipapa, que es va establir de nou a Avinyó fins a l’any 1417, quan el Concili de Constança va posar fi a aquestes disputes.

El papat va donar un impuls a la ciutat, amb un recinte emmurallat perfectament conservat i un palau episcopal que, després d’acollir una caserna els anys posteriors a la Revolució Francesa, ara és un museu.

El Palau dels Papes és l’edifici gòtic més gran del món, i aconsegueix transmetre la plenitud d’aquest estil arquitectònic. A més de ser la residència papal, l’edifici fou també la seu de sis conclaves i una fortalesa.

Les muralles, la catedral i el palau foren declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat per part de la Unesco, com també el pont medieval de Sant Beneset, conegut a tot el món gràcies a la cançó popular “Sobre el pont d’Avinyó”.

La millor època per visitar Avinyó és a l’inici de l’estiu, i no únicament per les bones temperatures. Cada juliol la ciutat acull un dels festivals de teatre més importants del món, un certamen que enguany complirà 70 anys. Aquest concorregut esdeveniment ha contribuït a descentralitzar la cultura francesa i ha estat també un bressol de nous talents. Les representacions es fan al carrer, a la plaça situada davant del Palau Episcopal, als teatres de la ciutat i en altres indrets.

Place du Palais, 84000 Avinyó, França

+33 4 32 74 32 74

officetourisme@avignon-tourisme.com

Tarifa general: 11 euros; 13,5 euros amb la visita al pont de Sant Beneset.

http://www.palais-des-papes.com

Fabián Mohedano: Diputat al Parlament de Catalunya i impulsor de la iniciativa ciutadana sobre la reforma horària.
www.reformahoraria.cat

Teresa Forcades: Metgessa, teòloga i monja de Sant Benet de Montserrat

La reforma horària és una iniciativa ciutadana que impulsa canvis horaris perquè puguem gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Encarem Fabián Mohedano, diputat al Parlament de Catalunya i impulsor de la campanya, i Teresa Forcades, metgessa i monja de Sant Benet de Montserrat. Contraposem un horari mil·lenari i la proposta més moderna, un horari rígid i una aposta per la flexibilitat: com hem d’organitzar el temps per ser feliços?

“CAL FLEXIBILITZAR ELS HORARIS PERQUÈ ESTEM EN UNA SOCIETAT EXTREMADAMENT DIVERSA AMB UNS HORARIS EXTREMADAMENT RÍGIDS. QUE ELS NANOS TINGUIN UN HORARI TAN PLE ÉS CAUSAT PEL DESAJUST I EL TRENCAMENT DELS HORARIS NATURALS.”
Fabián Mohedano

“LA PREGUNTA ÉS: UN HORARI ÉS RÍGID O FLEXIBLE PER FER QUÈ? PER A MI, PER EXEMPLE, L’HORARI DEL MONESTIR, DE SIS HORES DE TREBALL I CINC DE PREGÀRIA, ÉS PERFECTE. PERÒ ÉS IMPORTANT TAMBÉ TENIR ESPAIS DE BADAR. TOTS NECESSITEM BADAR.”
Teresa Forcades

J: Què és el temps?
T: Sant Agustí ja fa la distribució dels tres temps: passat, present i futur. Però el futur no ha existit mai, el passat ja ha passat i per tant tampoc ja no existeix, i de l’instant en fa una dissecció en la seva unitat més mínima, que acaba per tampoc no existir. I, per tant, queda la idea neoplatònica que el temps no és més que una expansió de la consciència.

J: Tant parlar-ne i al final resulta que no existeix.
T: En el cristianisme, les persones estem fetes a imatge de Déu. Des de Kant, tot i que abans també, estem d’acord que espai i temps són categories fonamentals, però en Déu no hi ha espai ni temps. Encara afegiria que una altra categoria fonamental de la vida humana és la sexualitat, que tampoc no trobem en Déu. I, per tant, ens podem qüestionar que, si estem fets a semblança seva i hem de retrobar-nos amb Ell, potser que ho haguessin facilitat una mica, no? En canvi, hi ha una cosa de Déu que no puc descobrir sense temps i sense espai, que és la reciprocitat, el diàleg. Amb una concepció trinitària de Déu hi ha una reciprocitat que no té sentit si no hi ha un teu i un meu. Hi ha un filòsof jueu, teòleg místic, Abraham Joshua Heschel, que en el llibre The Sabbath (1951) argumentava que el temps és més de Déu, perquè en el temps som contemporanis i som germans, mentre que en l’espai som rivals. L’espai l’ocupa l’un o l’altre, mentre que el temps és comú, és compartit: el temps no és menys meu pel fet de ser també teu. El temps és una dimensió divina. Per això, segons Heschel, els jueus lloen Déu en el temps, no en l’espai: no tenen catedrals com els cristians ni arbres com els pagans, sinó temps com el dissabte.

J: Contraposició ben suggeridora.
T: Inspirant-me en la seva reflexió, però des d’una perspectiva trinitària, l’espai és tan sagrat com el temps, perquè, si bé un espai ocupat per l’un no pot ser ocupat simultàniament per l’altre, sí que puc oferir-lo a l’altre. Així, mentre no et puc oferir l’instant perquè és tant teu com meu, sí que puc oferir-te espai, que dona lloc a l’amor, la reciprocitat. Com podria experimentar la donació sense espai? Jo entenc que en la Trinitat pot existir l’amor i la reciprocitat sense temps ni espai, però això ja ho acabaré d’entendre quan arribi el moment. En canvi, ara mateix jo visc una cosa en l’espai que m’ajuda a entendre la reciprocitat. Ara bé, jo tinc la llibertat també de viure l’espai com a rivalitat: jo em realitzo sense estar preprogramada. El temps i l’espai se’ls ha inventat Déu perquè puguem tenir una experiència de plenitud sense preprogramar-nos, i així puc viure aquest temps i espai en comunió o contra Déu.

J: Has esmentat cristians i jueus que conceben el temps amb un començament, el gènesi, i un final, l’apocalipsi.
T: Jo crec que la concepció cristiana del temps no és lineal. I tampoc circular, com és més propi d’Orient, amb el cicle de les estacions, la roda del samsara, l’etern retorn. També hi ha qui parla d’el·lipsi. Jo trobo que la concepció cristiana és la de l’any litúrgic, que tampoc no es pot entendre com una espiral que no deixa de ser una línia dissimulada que es dirigeix cap a la plenitud. El temps litúrgic és el kairós, de sant Pau i el Nou Testament, que vol dir que cada instant és l’eternitat. L’eternitat no és el que hi havia abans del temps, o després del temps, sinó que l’eternitat és una forma de viure el temps. Això no són només paraules, sinó que és l’experiència: quan tu vius en plenitud, en pau, no estàs esperant el futur ni rememores el passat. Estic aquí en una forma que em fa intuir, i no és només imaginació, que l’eternitat es fa present en aquesta vida en què neixes i et mors, i això en teologia s’anomena escatologia realitzada.

La pedagogia de la interioritat es va obrint camí a força escoles. Cada escola adapta a la seva realitat els programes, materials, formacions, a fi de donar resposta a l’educació integral de les persones que són els alumnes. 

Treballar la dimensió interior de la persona en el context educatiu es justifica per si mateix, senzillament perquè és una de les dimensions humanes que és bo ajudar a desenvolupar; no cal justificar-la com un “antídot” contra la immediatesa o contra les addiccions a les xarxes, per exemple. El treball sobre la dimensió interior tampoc no s’ha de contraposar a l’educació física, ni a la intel·lectual. 

No tindria sentit aïllar aquesta formació de la vida quotidiana d’escola, deixant-la al marge de les vivències compartides pels infants i els docents, ni de la vida de la comunitat educativa sencera, obviant-la en les relacions entre docents i famílies.

L’escola Nostra Senyora de Lurdes de Barcelona és, segurament, la degana en treball de la interioritat amb els infants, i ja té molta història i reflexió feta sobre l’aportació del silenci a la vida dels alumnes, com també una bona experiència d’oferta a la comunitat educativa extensa. 

Aquesta escola i d’altres que han anat incorporant el treball de la interioritat de maneres ben diverses han obert una porta important al desenvolupament de les persones en totes les seves dimensions, independentment que siguin escoles o persones creients d’una religió determinada. 

De fet, entre les escoles que ofereixen un treball de la interioritat n’hi ha que són escoles religioses que han obert el focus de la formació espiritual a partir d’una confessió concreta, i també n’hi ha de públiques que hi han anat accedint a través de l’educació emocional, per exemple. 

Com en tot, per poder treballar quelcom amb els infants, nens o joves, cal haver-se preparat, i aquesta preparació, sovint, va més enllà o més ençà de la vida professional. D’altra banda, en les escoles que no han fet només experiències anecdòtiques apareix un interès creixent dels pares i les mares per poder fer pràctiques de meditació, o d’altres pràctiques que els han semblat adients per als seus fills i que volen incorporar també a les seves vides. 

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Les mil i una paraules que em venen a la ment quan penso en algun esdeveniment de la vida que he viscut ballen formant una història en constant evolució.

Alguns dies són fosques i em mostren aspectes de superació i aprenentatges de sang i pols. D’altres dies són com bàlsam sobre la pell reescalfada pel sol. Fresques com el glop d’aigua amb fulles de menta de l’estiu. 

Però, siguin com siguin, m’he adonat que si em poso a narrar, encara que només es tracti d’una petita part del que he viscut, la narració ja és massa llarga. M’avorreix a mi mateixa. De vegades em pregunto: si no em narro, desapareixerà el que he viscut?

Quan ens submergim en els nostres records, cada detall sembla únic i rellevant. Cada voluta de pensament té sentit. Cada sensació ens du a una emoció. Cada emoció és la porta a la narració. Però, què voleu, tanta narració se’m fa feixuga. 

M’agrada callar i deixar la ment oberta al que estic vivint en cada moment. Sense fer-ne una història. Tan sols experiència.

Hi ha un lloc immens i inabastable que es nodreix d’aquesta experiència, on queda guardada. Quan la vaig a buscar, la faig narració.

Quan callo, la sento present sense dir-la.
És llavors quan la vida viscuda dona tot el suport al meu present, que no necessita ser explicat, tan sols viscut. 

Cada acció és el fruit de tota una història viscuda moment a moment. El resultat del que hem après.
La indicació del que manca per aprendre.

Cada gest ens resumeix i ens revela al món i als altres. S’arrela profundament en qui som, qui hem sigut i qui encara no sabem que serem. 

Més enllà de la narració, som.

No es tracta d’una fugida, sinó d’una nova manera de posicionar-se en el món, de relacionar-se
amb la terra, amb les persones i amb el propi ésser.

Després del fracàs mediambiental i humà de la revolució verda, el model agroecològic avança amb passes lentes, però segures, amb un clar compromís pel bé comú i amb uns valors que Neus Monllor, de 36 anys, ha sabut explicar molt bé en la seva tesi doctoral “Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial” (2011), i que ara segueix de molt a prop des de la consultoria “Arrels a Taula: territori, cuina i pagesia” (www.arrelsataula.cat), on ofereix serveis d’assessorament, formació i recerca en els àmbits de la nova pagesia, la cuina compromesa i la dinamització territorial. 

Hi ha un retorn a la terra que és evident, aquí i a totes les societats postindustrials que se n’han desconnectat. És un retorn natural a allò que ens pertany, que és estar a la vora de la terra i de tot el que significa: els aliments, la salut, el contacte amb l’espai natural; tot està vinculat amb la producció d’aliments i la pagesia. Aquest retorn és tant de persones que no tenen orígens agraris, com de persones que hi han viscut i decideixen tornar-hi. I és que ens hem desconnectat totalment d’una cosa que és nostra, que és la terra, l’agricultura, la ramaderia, el coneixement… Jo faig moltes entrevistes i parlo amb molta gent, i tinc la sensació que hi ha una generació perduda, que s’ha desconnectat de la natura, del camp, de l’essència de la terra. Aquest fet implica que tant les persones que produeixen com les que consumeixen es trobin desorientades en relació amb l’alimentació perquè han perdut les arrels. És com si els manqués alguna cosa. S’ha perdut molt coneixement i ara l’estem tornant a recuperar, el que passa és que el canvi ha estat tan fort, en tan poc temps, que no és gens fàcil, i aquest coneixement, vinculat a molts anys d’història, el tenen els qui produïen abans de la revolució verda i que ara ja són molt grans.

Soc de pagès i visc lluny de l’asfalt. Però a Barcelona sempre m’hi he conegut, reconegut i reivindicat; hi he trobat llibertat i refugi quan l’he necessitat. Perquè la diversitat de Barcelona ofereix totes les condicions possibles, tantes realitats com siguis capaç d’imaginar.

I així, en un tres i no res, la furgoneta blanca arrossega el pànic a la Rambla. Barcelona, i després Cambrils, i Ripoll, i Subirats, i Alcanar… i el país sencer emmudeix. I el silenci que puja i baixa ara per la Rambla, farcida de gent, és eixordador. Intueixo el mateix silenci a l’altra banda de món, de majoria musulmana, ferit de mort pel mateix nihilisme que ens ha explotat aquí, sostingut per unes polítiques exteriors i comercials que li han fet de trampolí.

Enmig de tant terror, de tant dolor, el taxista regala els trajectes, un jove ofereix aigua al mosso, a l’aeroport deixen la vaga, abracem un desconegut, clamem l’unànim “no tinc por”, ofrenem centenars de flors de record, aplaudim els serveis mèdics, organitzem un acte interconviccional sense precedents, participem en una manifestació multitudinària… L’anar fent obre comportes i es lliura a la vida.

I tornem a creure en les persones. Constatem que, si volem, tenim capacitat de treballar junts per una societat plural i plena d’humanitat. Perquè l’amor s’imposi a la mort. La vida, a la violència. El diàleg, a la por.

No és a les nostres mans aturar el terror, però, si hi som tots, podem fer que la seva llavor caigui en terreny erm. Més enllà dels interessos propis, de cada organització, creença o convicció, continuarem treballant per establir i enfortir els ponts de diàleg i col·laboració. Aquesta és l’aportació que jo, tu i nosaltres podem fer a la pau.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Els llibres que han guanyat com a premi:

Amb una “G”. El text recitat a l’atzar del llibre sagrat dels sikhs, el Guru Granth Sahib, començava amb una “G”. Naranjan Singh va aixecar la mirada de terra i va contemplar pensatiu el rostre del seu net. L’antic membre de la Intel·ligència de l’Imperi britànic, que va combatre en el front del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, havia estat l’escollit per decidir el nom del nounat. La tradició manava. La primera lletra del text recitat en la cerimònia de la Janam Sanskar havia de ser també la primera lletra del nom de la criatura. En acabar la recitació, tots els ulls estaven posats en l’avi. “El deixeble del Guru, de la Veritat”, va anunciar en Naranjan, així s’anomenarà: Gursewak.
A l’Índia, en Gursewak era un estudiant excel·lent, un jove que tenia molta traça amb els números. No li va costar gens ni mica, doncs, aprovar la secundària amb bona nota. Les coses es van torçar, però, quan va arribar, l’any 2011, a Viladecans, on el seu pare residia des de feia dotze anys. El desconeixement del català i del castellà es va imposar com un mur infranquejable que li impedia avançar en els seus estudis. El jove se sentia impotent davant d’aquesta nova realitat, i vivia amb certa perplexitat que la resta d’estudiants de l’institut el coneguessin simplement per una etiqueta: “l’alumne que parla en anglès”.
El carrer es va presentar també com un territori hostil, un espai on, a voltes, els prejudicis i estereotips espicassaven feridors entre el brogit de la multitud. “Mira com s’assembla al Bin Laden, aquest!” “És com els terroristes que surten a la tele…” Fins i tot s’adonava que algunes persones li tenien por, com aquella parella que va apartar els seus dos fills en un supermercat per mantenir-los com més lluny d’ell millor…   
Tot plegat el va desmotivar profundament, i al cap de tres mesos va decidir marxar a l’Índia. Amb tot, mig any més tard, va decidir tornar a Catalunya amb una mentalitat renovada. Havia de superar tant sí com no la barrera de la llengua i continuar els estudis. 
L’assistència habitual al Gurdwara de Barcelona, el temple sikh, li va aportar, així mateix, una nova perspectiva sobre la seva situació. Allà va conèixer altres joves que també havien patit comentaris discriminatoris, i Gagandeep Singh, una persona que el va conscienciar que davant els prejudicis era necessari actuar i no quedar-se amb els braços plegats: “Hem de canviar el present, si volem transformar el futur”.
Amb aquest nou esperit, va decidir implicar-se en iniciatives socials vinculades a la Creu Roja i també en el projecte Constructors de Ponts, de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, una proposta que promou activitats relacionades amb la diversitat religiosa i cultural entre joves de diverses conviccions. Com a membre del grup d’Acció Social d’aquesta iniciativa, ha participat en accions de sensibilització sobre la situació de les persones sense llar, i ha nascut en ell la necessitat de posar el seu gra de sorra per tal de millorar la situació d’aquest col·lectiu. Fa pocs mesos, es va presentar amb altres companys a un concurs per a joves emprenedors, organitzat per un centre educatiu de Viladecans. La seva proposta consisteix en una motxilla, pensada per a les persones sense llar, que es converteix en llit. 

Davant els prejudicis era necessari actuar i no quedar-se amb els braços plegats: “Hem de canviar el present, si volem transformar el futur”.

Els prejudicis i estereotips no han desaparegut. Continuen fent nosa al carrer. En Gursewak, però, els afronta amb una altra actitud. Ara, sense la limitació de la llengua, no té cap inconvenient a aturar-se per enraonar amb qui té aquestes opinions esbiaixades. És la seva guerra particular i humil, molt diferent de la que va viure el seu avi Naranjan; la guerra de molts altres joves com ell. 

Entràvem a classe, 6è d’EGB d’inicis dels vuitanta. La tutora ens proposava 15 minuts d’una activitat que ens sobtava. Ens convidava a restar en silenci, adonar-nos de com estàvem asseguts i tancar els ulls. Una suau música de fons. La pràctica consistia a fer atenció al cos, tot començant per la respiració. Breus exercicis d’inspirar i expirar, amb una cadència suau. Mentre hi anàvem entrant, ens proposava que ens adonéssim de la nostra corporeïtat. Començava pels peus, el contacte de la pell amb el mitjó…, fins a arribar als cabells, els ulls, el rostre… Els darrers dos minuts, una frase de santa Teresa –l’escola era teresiana–, o bé de l’evangeli, o bé dels relats de Mello. Així, dia rere dia, passés el que passés, els 15 minuts eren inamovibles. Un exercici repetitiu que es va convertir en hàbit. Una pràctica diària durant tres cursos d’EGB, fins al 8è d’aleshores. Va caldre perseverança per part de la nostra mestra, una dona laica amb clares conviccions pedagògiques. Perseverança davant el centre, les famílies i les seves alumnes, ja que de bon matí ens sorprenia aquella proposta i no sempre ens era de bon grat. Tot i el nostre desconcert, ella persistia. Amb el temps, se’ns va fer sintònica. Al cap dels anys, com m’ha servit! Com l’he deixat i hi he retornat, alhora, en diferents moments de la vida! 
Trenta-set anys després en diem pedagogia de la interioritat. Llavors era una pràctica innovadora que es feia estranya als ulls de la mateixa institució educativa, però que alguns agrairem tota la vida. El bon mestratge deixa empremta.
 Tot un ventall de pedagogies de la interioritat que proposen anar endins, connectar amb el més genuí de cadascú, perquè és d’allí d’on podrà sorgir el sentit de tot plegat, amb disposició a l’enfora.

El treball de la interioritat permet triar entre ser de manera conscient, o no ser conscients de ser. I implica fer atenció, restar a l’aguait i percebre.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

L’any 2005, durant la inauguració del Mémorial de la Shoah, situat al cor de París, Jacques Chirac va prometre que no s’oblidaria el que no s’havia sabut impedir i va proclamar que l’antisemitisme no tenia cabuda a França.

Malgrat això, les afirmacions que treuen importància, banalitzen o neguen l’Holocaust segueixen vigents. En la seva campanya electoral, Marine Le Pen, candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials franceses, va relativitzar els fets i va culpar de la deportació els ocupants alemanys. “França no n’és la responsable”, digué. Les seves paraules fan imprescindible la visita a aquest espai, situat a Le Marais, el barri que acull més població jueva del continent europeu. El complex recorda la detenció massiva, el 16 de juliol de 1942, de 13.000 jueus que vivien a París i rodalia, que foren confinats al Velòdrom d’Hivern i, posteriorment, enviats a camps d’extermini nazis. Només 30 van sobreviure. 

El projecte va començar l’any 1943, quan, en la clandestinitat, es va començar a recopilar documentació sobre els fets. El 1956 es va inaugurar el Memorial al Màrtir Jueu Desconegut, i a principi del segle xxi les autoritats franceses van creure oportú ampliar-lo i donar-li més contingut. Avui inclou un mur que recull els 76.000 noms dels jueus francesos deportats als camps nazis, un espai per honorar els ciutadans que van col·laborar a salvar jueus de l’extermini, un museu i un centre de documentació. El 2012 es va ampliar amb un segon centre, situat a Drancy, als afores de París, a l’indret on hi havia hagut un camp on s’internava provisionalment els detinguts.

17 rue Geoffroy l’Asnier
75004 París

+33 1 42 77 44 72
contact@memorialdelashoah.org
www.memorialdelashoah.org (en francès i anglès)

Entrada gratuïta

Un lloc per fer silenci

Un retir zen al camp.

Un moment sagrat

L’acompanyament a la mort.

La paraula que m’agrada més

T’estimo.

Què m’indigna

L’abús de poder.

Què em motiva

Qualsevol cosa que ajudi a fer un món millor.

Una lectura que m’ajuda

Shakespeare, sempre!

Una música

Els Nocturns de Chopin.

Una olor agradable

Passar els fulls d’un llibre nou.

Un lema que m’inspira

Tracta els altres com vols que et tractin a tu.

Déu?

Quan m’oblido de mi et veig per tot arreu.

Una imatge

La Via Làctia una nit d’estiu. De sobte, un estel travessa el cel.

Un do/habilitat que posseeixo

Encomanar a les persones la joia de viure despert!

Un mestre

Jesucrist.

La mort és…

Deixar-se anar amb total confiança.

El meu desig profund

Donar el millor de mi a la vida i després entregar-me a la mort sense cap por.