Anna Teixidor: Periodista especialitzada en processos de radicalització.

Jofre Montoto: Analista de seguretat i expert en terrorisme.

Els atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils, la violència d’ultradreta a València o els incidents racistes de Charlottesville… Vivim entre radicalismes? En parlem amb el doctor Jofre Montoto, expert en seguretat i terrorisme, i Anna Teixidor, autora del llibre Combatents en nom d’Al·là
(Ara Llibres).

Idili Lizcano –iogui Lama Djampa Gyatso– és Mestre de la tradició de Nyingma Tersar de budisme tàntric. És perfumista i fundador i director general de l’empresa Alqvimia (www.alqvimia.com). 

Hi ha molts lames budistes que siguin empresaris?

–Doncs no t’ho sé dir, però en el meu cas està tot lligat, perquè de molt jovenet ja em trobava en una recerca espiritual molt intensa: primer vaig anar a la facultat de filosofia per cercar la saviesa, i, tot i que hi vaig aprendre, la veritable saviesa no la vaig trobar. Vaig seguir buscant i vaig descobrir que tenia connexions amb dues disciplines: el tantra i l’alquímia. I vaig començar a llegir llibres, a visitar comunitats, i finalment vaig anar a buscar el meu mestre a l’Índia, on vaig descobrir que el que més em ressonava era el tantra des de la perspectiva budista. També sentia una connexió profunda amb l’alquímia, i per això dubtava entre dedicar-me al món de la filosofia o al de l’espagíria. Anys després, el meu mestre em va dir: “La teva manera d’ajudar les persones és muntar una empresa”. Jo no tenia coneixements empresarials, ni diners, ni res, només la passió per les plantes, però vaig decidir fer-li cas i vaig començar l’empresa Alqvimia des de zero i fins ara, que porto trenta-cinc anys. El meu repte és buscar l’equilibri entre una vida professional intensa i una vida espiritual intensa, tot i que és difícil, perquè en el món de l’empresa hi ha molt ego i molta competitivitat, no és un món espiritual, però pot ser-ho; això és el que jo he fet, i puc aportar-ne l’experiència. Quan, fa trenta anys, parlava d’espiritualitat a l’empresa em prenien per boig, ara ja no; hem evolucionat molt, i aquesta és la meva ofrena, la meva empresa és una ofrena.

Llibre a llibre. Cinta a cinta.

Un dia, a les 8h del matí, truca la secreta a casa: “Hola, buenos días. Policía. ¿Nos puedes acompañar?”. “¿Para qué?”. “Tenemos información que en tu librería se están alquilando camas”. S’ho van inventar; sabien per què venien. “¿Nos puedes acompañar?”. “Sí, ¿para qué?”. “Queremos confirmar si de verdad hay camas en la librería”.

En aquella època hi havia moltes persones, immigrants, que compartien un mateix pis, però a la llibreria mai no hi havia vingut ningú a dormir. Els vaig acompanyar i, en entrar: “Queda detenido por colaboración con banda terrorista”. Em van emmanillar i em van fer seure mentre escorcollaven la llibreria. De dalt a baix. Llibre a llibre. Cinta a cinta. 

“¿Puedo llamar a mi mujer?”. “No”. Detingut i incomunicat. T’apliquen la llei antiterrorista. L’escorcoll va durar quatre hores i, al final, em van fer sortir de la llibreria encaputxat, no sé per què.

Havien tallat el carrer en dos, com en una pel·lícula de Hollywood. Em van dur a la comissaria de Trinitat Nova, on em van tancar en una cel·la individual sense llum; emmanillat tot el sant dia. Em van treure el rellotge i no sabia si era de dia o de nit. Foscor total. Em van portar un parell de sucs i a les dues de la matinada em van cridar per ser interrogat. Continuava emmanillat. El cap superior em coneixia. Jo havia sortit a la tele, feia xerrades… els meus discursos eren coneguts, els meus escrits públics, i els sermons que feia a la mesquita els feia tant en àrab com en castellà: tothom sabia què pensava.

Va treure un dossier ple d’arxius. Hi tenien tots els meus escrits, les meves xerrades, els programes on havia sortit. Estava ‘súpercontrolat’. I, de cop, em dóna les gràcies! “En este material vemos que tu mensaje es como el nuestro: llamas a la convivencia, al diálogo, a la integración, a normalizar el Islam y los musulmanes…”. “Entonces, ¿qué hago aquí?”. “Es que en tu mezquita y en tu librería venía fulano, y el otro…”. “Son sitios públicos. Y no voy a estar yo en la puerta mirando quien entra… ¡Póngame un guardia civil cada día!”. Va treure un llistat de fotografies i em va demanar si coneixia les diferents persones que hi sortien. “Ya está. Puedes irte”. Vaig sortir de la comissaria. Ja està?! “¡¿Puedes irte?!”. Vaig tornar a entrar: “Y ¿cómo vuelvo yo a casa, ahora?”. Era de matinada. Al final em van tornar amb cotxe a casa.

La meva dona, embarassada de vuit mesos, m’havia vist sortir a les vuit del matí de casa del dia anterior amb dos homes i no havia sabut res més de mi. Va saber on era perquè va sortir a les notícies: “Cèl·lula terrorista!”, “L’imam envia gent a Iraq!”, “Finançat per Al-Qaeda!”. Per favor! Però que us heu begut l’enteniment? Tu saps què és enviar gent a un altre país?! Això necessita la logística de tot un país! No ho poden fer tres gats morts de gana. Això costa diners, contactes, la duana… Es va vendre una mentida a la societat. I la gent s’ho va creure!

Vaig continuar fent d’imam a Mollet fins a la següent detenció, l’any 2007. 

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Un lloc per fer silenci

La naturalesa.

Un moment sagrat

Quan tens als braços un nadó.

La paraula que m’agrada més

Potser amor.

Què m’indigna

La maldat gratuïta.

Què em motiva

La il·lusió.

Una lectura que m’ajuda  

Tant pot ser una poesia de Martí i Pol com una anàlisi de la realitat de Stefan Zweig o una metàfora de Karen Blixen.    

Una música 

O música popular o música barroca.

Una olor agradable

Un camp de tarongers.

Un lema que m’inspira

Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat.

Déu?

Déu regeix l’univers i pot escoltar les meves confidències.

Una imatge 

La Venus de Botticelli.

Un do/habilitat que posseeixo

M’agradaria que fos la capacitat d’estimar.

Un mestre

La meva mestra de l’escola, Lídia Martín.

La mort és…

Aquesta amiga que t’abraça quan ja estàs massa cansat de la vida.

El meu desig profund

Que sabéssim conviure bé.

A finals d’aquest estiu, quan es va produir la brutal “operació” de l’exèrcit de Birmània contra el poble rohingya, la comunitat internacional mirava cap a una altra banda. Quelcom similar va passar al cor de la vella Europa, als Balcans, en les múltiples guerres posteriors a la desintegració de Iugoslàvia, entre 1991 i 1995. 

L’estiu d’aquell any, després de dues matances vergonyoses a Bòsnia i Hercegovina, un atac amb projectils de morter al mercat de la capital, Sarajevo, va causar la mort de 43 civils. Els fets més greus van tenir lloc al nord del país, a Srebrenica, l’11 de juliol de 1995: les forces militars i paramilitars iugoslaves i serbobosnianes van cometre un genocidi pel qual moriren 8.372 homes musulmans, segons les darreres investigacions. Srebrenica no aixeca cap des de la tragèdia. Abans de la guerra, era una ciutat pròspera, amb gairebé 43.000 habitants, fàbriques i un reputat balneari. Avui, és un municipi de 15.000 habitants on els vestigis de la guerra són encara evidents.

A sis quilòmetres de Srebrenica, a Potocari, hi ha un memorial, inaugurat l’any 2003, on reposen les restes dels homes assassinats que han estat localitzats i identificats. L’indret és majoritàriament visitat pels familiars de les víctimes, i, malgrat que ja han passat més de dues dècades de la tragèdia, el complex segueix suscitant polèmica entre la població local. 

Cada 11 de juliol es fa un acte en record de les víctimes, i els assistents segueixen necessitant escorta policial per evitar disturbis. Srebrenica té, des de la tardor de 2016, un alcalde serbi que ha negat, en diferents ocasions, que la matança es pugui qualificar de genocidi, perquè només van morir homes, tret d’una dona.

Davant del cementiri, hi ha un complex museístic a dins d’una antiga fàbrica, on, el juliol de 1995, hi havia les tropes neerlandeses que, en teoria, havien de protegir la població de la zona després que l’ONU la desmilitaritzés. Els cascos blaus dels Països Baixos van ser incapaços d’evitar la matança, la més greu que ha tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial. 

Memorial del Genocidi de Srebrenica
Potocari 75430 Bòsnia i Hercegovina

387 56440826 (Direcció) 
387 56440082 (Visites) 
Fax: +387 56440874 

info@potocarimc.org

Entrada gratuïta

Web (inclou versió en castellà): http://www.potocarimc.org

Fa un dia gris, però no plourà. Els núvols contenen l’expressió i tan sols filtren una llum que esborra les ombres, tot creant una realitat homogènia i sense matisos. 

Una brisa suau mou lleugerament les fulles dels arbres.

Algú ha posat una música que sona propera. És una cançó melòdica, una veu suau que gairebé parla més que no canta. Ja ha callat, tan sols ha estat una cançó.

A la llunyania, les gavines criden en el seu llenguatge estrident difuminat per la distància. 

La sensació és d’una pau infinita.
La tranquil·litat d’un mar en calma.

Dos nens vestits de color taronja fluorescent acaben de passar i han deixat una estela taronja a la meva retina.
Com apareguts d’un cop de pinzell sobre el paisatge sense ombres, ara criden i juguen a jocs que trenquen la grisor. 

Molesten?

Que poc que ens cal per instal·lar-nos en un estat i quedar identificats amb el que vivim.
“Han trencat la pau del meu esperit”, diem. Com si això fora possible. Com si algú tingués el do de penetrar en nosaltres i alterar una condició que ens conforma. 

Qui em pot donar o treure la pau, si no soc jo qui la conrea dia a dia, minut a minut en mi mateix?

Algú s’ha posat a fer feina amb una màquina. Els crits dels nens queden ocults pel soroll que fa. 

El cel segueix amb la seva llum plana, sense ombres. El vent, més suau, encara. L’instant exhala una tranquil·litat subratllada pels sorolls.

Les mirades, els camins, els colors, les absències… s’imposen com a realitats tan diferents per a tots nosaltres, tan distants de la freda objectivitat, que sovint esdevenen adversaris irreconciliables. I així, malgrat que, mesurats a pams, reconeixem espais idèntics, n’hi ha que, inevitablement, pesen més que d’altres; indrets arrelats des de sempre en el nostre ésser, impassibles i pacients com un destí. 

De cap altra manera no podem concebre la relació entre Veronica Sartore i Barcelona, fruit  d’una seducció delicada i subtil. Una atracció que ha comptat amb còmplices silents; de ben cert, un bon grapat de ciutats europees, de les quals la jove mai no va marxar amb les mans buides, sinó, més aviat, arreplegant, sense ser-ne prou conscient, expe­riències que adquiririen el seu ple sentit a la capital catalana. 

La seva Pàdua natal va posar les bases del seu caràcter vehement, d’una personalitat que no entén de mitges tintes, que necessita viure tota acció, tot sentiment –per més insignificant que sigui– en la seva màxima expressió. Per això no és gens estrany que la influència de l’anarquisme epistemològic de Paul Feyerabend i la defensa de la diversitat i el diàleg com a vies de progrés, que va trobar en aquest autor quan estudiava Filosofia a Venècia, no es limitessin a ser només qüestions teòriques, sinó principis i motors de la seva vida. 

Seguint aquest mateix patró, hem d’interpretar el seu pas per la vila de Neve Shalom, també coneguda com a Wãt as-Salãm, a Israel. Fundat l’any 1969 per jueus i àrabs, aquest poblat aviat es va convertir en un referent de la cultura de la pau, un oasi que reivindica la convivència entre els dos pobles al bell mig d’un conflicte enquistat. En aquest entorn, Veronica va conèixer de primera mà la religió i la cultura jueves; una trobada que la va sacsejar de cap a peus, de tal manera que el que havia de ser simplement una estada de pràctiques universitàries, va suposar, de fet, el naixement d’un entusiasme obstinat per aquesta tradició. Necessitava devorar llibres sobre el judaisme, assistir a cerimònies, visitar sinagogues…

La curiositat desfermada per aquest món l’ha acompanyat fins a Barcelona. Al principi, s’hi va instal·lar per viure-hi només uns mesos l’any 2011, per tal de desenvolupar un projecte universitari que tenia com a objectiu destriar la relació entre religió i espais naturals. De seguida, però, es va enamorar del Raval. Els seus carrers, impregnats de diversitat, d’una autenticitat que l’atreia irresistiblement, li recordaven el barri de Kreuzberg de Berlín, on havia residit fins a aquelles dates i on tan bé se sentia. Però Barcelona i el seu caràcter mediterrani… La decisió estava presa! 

D’una manera pràcticament espontània, va entrar en contacte amb membres de la comunitat jueva de la ciutat, i, alhora, va sentir la necessitat d’implicar-se en la seva vida associativa. Va ser així com va començar a col·laborar amb l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, amb la qual es va implicar en la dinamització del grup jove de l’entitat. L’any 2015 aquesta entitat va decidir organitzar La Nit de les Religions (una jornada de portes obertes de comunitats religioses de Barcelona), emmirallant-se en una iniciativa que s’organitzava a Berlín i que Veronica coneixia prou bé. 

Formant part de l’organització d’aquesta activitat, dedicant-se especialment al contacte amb les comunitats jueves, Veronica va atènyer l’últim esglaó d’un camí que havia encetat anys enrere. Les experiències amb les quals s’havia enriquit en tantes ciutats europees cobraven, ara, tot el seu sentit: la cultura de la pau i la diversitat religiosa en acció al servei de la promoció de la convivència de tota una ciutat. 

La neurociència ha pogut demostrar que naixem dissenyats per connectar amb les emocions dels altres, que som capaços d’experimentar el seu malestar i el seu dolor gairebé com si fossin nostres, i ho fem gràcies a unes neurones que reprodueixen en el nostre cervell tot allò que els veiem fer o sentir. Les responsables d’aquest contagi emocional són les neurones mirall.

Això ens podria fer creure que l’empatia és una virtut innata –vaja, que ens ve donada de sèrie–, però no és ben bé així; cal educar-la des del primer dia, des del naixement. És cert que a vegades es fa difícil connectar amb les emocions desbordants d’un nadó i acompanyar-les quan fa setmanes que no dormim ni una nit sencera. Ara bé, atendre una criatura quan plora, escoltar-la i respondre a les seves necessitats d’afecte i de seguretat és més important del que sembla. Per començar, l’empatia s’educa amb l’exemple, i deixar-los plorar sols perquè “aprenguin” a dormir o ignorar-los amb la intenció de corregir segons quines “conductes”, com proposen alguns “mètodes” mal anomenats educatius, no és el més encertat.

Per sintonitzar amb les emocions dels altres, primer cal que aprenguem a connectar amb les nostres, per això és tan necessari que ensenyem als nens i a les nenes a identificar-les des de ben petits, que puguin diferenciar les que els fan sentir bé de les que no, i anomenar-les pel seu nom. És natural que a vegades sentim l’impuls de protegir-los d’emocions com ara la por, la incertesa, la tristesa, la frustració o fins i tot l’enuig, però no els fem cap favor evitant-los el mal tràngol; al contrari, cal que acollim les seves emocions amb naturalitat i que els ensenyem a gestionar-les. Sempre és més fàcil comprendre com se sent l’altre i què necessita si abans hem passat per una situació similar i ens n’hem pogut sortir. 

Hi ha dies que el contagi emocional és tan intens que se’ns emporta i perdem el control, i és que posar-nos en el lloc de l’altre no sempre és tan senzill com voldríem. A vegades, el dolor d’algú proper ens impacta i se’ns fa insuportable, i aleshores, incapaços de regular el nostre sofriment, ens n’allunyem. Això és especialment dolorós per a qui pateix, que segurament ens necessita més que mai al seu costat. L’empatia té aquestes coses; si no sabem què fer-ne, de les nostres emocions, és gairebé impossible que aconseguim acompanyar les d’algú altre. 

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

  

Els llibres que han guanyat com a premi:

El paradís europeu

Vaig néixer en una família religiosa, conservadora. Amb el pare, en pau descansi, ens barallàvem com Tom i Jerry per coses ideològiques. “De cap a la presó; tu vés fent! Escoltes cintes d’islamistes; llegeixes llibres prohibits!”, em deia. Ell era l’imam tradicional, que no s’oposa a res, que no critica, que acata les decisions del govern. Jo era jove. Vaig entrar en contacte tant amb grups islamistes com amb gent d’esquerres. Com altres joves, buscava sortides a la situació econòmica i política del país. M’atipava de The Beatles i Bob Marley, i volia canviar el món. L’esquerra m’atreia, era el progrés, però xocava amb les nostres arrels: era un error importar el que es vivia a la societat occidental a una societat basada en la fe i la creença com la del món arabomusulmà. El nou islamisme, en canvi, es presentava com una cosa innata al poble, pròpia, històrica, i es mostrava d’una manera moderna, que abraçava la societat, la cultura i la política.

Estudiava molt i treia bones notes. Però abans d’acabar el batxillerat, se’m va ficar una idea al cap: marxar del Marroc. La immigració era un fenomen social que formava part de la nostra cultura. Els marroquins que marxaven, tornaven al Marroc per vendre’ns l’Europa de les il·lusions. Arribaven amb cotxes carregats i construïen cases al Marroc. La televisió també feia d’Europa el paradís. I jo volia el meu cotxe, una casa i un compte ple de diners!

Quedar-se al Marroc no t’assegurava res: estudiaves batxillerat, una llicenciatura, fins i tot un doctorat, i després no tenies feina.

El 1989 vaig marxar amb tren del Marroc, amb dos amics més. Era estiu i a Lleida s’iniciava la campanya de la fruita: vam aturar-nos allà per fer alguns diners. Entre el Marroc i Espanya aleshores no hi havia visat i, per això, els immigrants acabats d’arribar teníem tres consignes: “Buenos días”, “Gracias” i “Cuidado con los polis”. Els policies eren el nostre malson. 

Allà vaig tenir la primera bufetada: el contrast de l’imaginari europeu amb la realitat. Això és Europa? A més, hi havia paisans marroquins que eren la xusma; feien d’intermediaris: buscaven feina i després te l’oferien a canvi de la meitat del que cobraves. Malvivíem. Treballàvem al camp, donàvem la meitat del sou a la xusma i dormíem a l’estable. Vivíem la immigració més dura. Vaig odiar Lleida. Al cap de dos mesos, vaig conèixer Barcelona: cosmopolita, oberta, amb gent de tot el món…  “M’hi quedo”, vaig pensar.

Dormia a l’alberg de joventut. Al principi vaig fer de professor de francès, vaig repartir propaganda al carrer i vaig treballar en un parell de restaurants. No sempre tenia feina i, per tant, no sempre podia pagar l’alberg, però els treballadors i l’amo m’hi deixaven estar sense pagar. Em tractaven com un més de la família. I l’any 1991 em van oferir feina: vaig començar fent de pintor i vaig acabar de recepcionista de l’alberg.

Vam asseure’ns a parlar. No va ser difícil, ens coneixíem: portàvem els nens a la mateixa escola, compràvem al mateix forn de pa, fèiem el tallat al mateix bar… Ells ens deien: “Sois bienvenidos a abrir zapaterías o fruterías, pero mezquitas, no”.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Un lloc per fer silenci

Més que llocs, moments. M’agraden els temples. Però no hi ha lloc on no calgui una estona de silenci (ni lloc que no pugui ser ocupat a estones per les paraules o les músiques que il·luminen).

Un moment sagrat

Al vespre, l’hora de posar-se a escriure. Per a mi és un instant de recolliment i la manera de cercar una determinada forma de transcendència.

La paraula que m’agrada més

Vital. La faig servir molt!

Què m’indigna

L’abús de la confiança (i l’abús de la innocència, que és naturalment confiada).

Què em motiva

Viure.

Una lectura que m’ajuda

Soc un lector literari de la Bíblia. Però, si es tracta d’ajudar, el que Espriu anomenava els versos que fan companyia.

Una música

Moltes. Especialment la veu humana, cantant (amb paraules). I no em fa res, al contrari, que sigui sola o imperfecta.

Una olor agradable

Terra molla i blat segat (potser perquè soc de ciutat!).

Un lema que m’inspira

Un vers d’Espriu: “No deixis res per caminar”.

Déu?

Sense. La possibilitat de viure i mirar el món sense Déu.

Una imatge

Un dinar familiar d’estiu, a la fresca. Les fotografies de la felicitat íntima.

Un do/habilitat que posseeixo

Una habilitat que m’agradaria creure que posseeixo: entendre la gent (més un per un que en grups!).

Un mestre

La meva biblioteca sencera.

La mort és…

La fi del món. Cada mort. El final inevitable i injust (més injust com més coses són encara possibles quan arriba).

El meu desig profund

Ser lliure, ser entès i ser estimat. (Les tres coses a la vegada són complicades!).