Rebem Nilufer Göle l’11 de desembre, poques hores abans de la conferència que pronunciarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el també sociòleg José Casanova. “El retorn de la religió: globalització, creença i esfera pública.” Aquesta temàtica ha centrat, de fet, bona part de la seva recerca, principalment a través de l’islam i molt especialment de la relació entre aquest i Europa. Professora a la parisenca Escola d’Alts Estudis en Ciències Socials (EHESS), Göle ha dirigit nombrosos projectes d’investigació al voltant d’aquesta qüestió.

La seva carrera acadèmica va començar a finals dels anys vuitanta, un moment força particular en l’àmbit de la recerca sobre l’islam que no dubta a qualificar de “ruptura” respecte als treballs precedents. Fins al moment, “a Europa, els investigadors estaven formats per l’orientalisme, no en un sentit normatiu o pejoratiu, sinó en el sentit que eren coneixedors de la llengua i de la civilització dels països que estudiaven”. El focus estava posat en les manifestacions islàmiques en altres països, especialment del Pròxim Orient, ja que era el temps de “la Revolució iraniana i els moviments de radicalització, com a Egipte”. Progressivament, “l’islam esdevé un objecte d’estudi per a politòlegs, sociòlegs…”, que comencen a analitzar la relació entre religió, Estat i societat. I la mirada se centra, cada cop més, en un islam que es fa present i visible a Europa.

Les reflexions de Nilufer Göle són una invitació a superar les idees preconcebudes amb les quals els discursos dominants de les nostres societats pretenen representar l’islam i els musulmans.

Göle no amaga que l’aparició d’aquest islam europeu ha suscitat, i segueix suscitant, fortes controvèrsies. Per abordar-les i comprendre-les, ella defensa un enfocament “microsociològic”. És la seva manera d’aproximar-se a una noció d’espai púbic que vagi més enllà de la simple dimensió mediàtica. “És cert que els mitjans de comunicació s’interposen entre la gent. Fins i tot, que molta gent no es veu més enllà de la manera com la representen els mitjans. Hi ha aquesta obsessió sobre la mirada dels mitjans.” Per sobrepassar-la, ella va idear una recerca que “creés un espai públic experimental”, i entre el 2009 i el 2013 va “retornar als llocs on apareixien aquestes controvèrsies sobre l’islam, per trobar-se amb els actors que portaven aquests temes a l’agenda pública: el vel, el menjar halal…”. Això li va permetre dibuixar una “cartografia europea d’aquests conflictes que mostrava, a la vegada, les característiques de l’islam europeu”. Característiques que són visibles sobretot a nivell local, ja “que els musulmans viuen la seva religió a nivell personal però també en la vida pública. No és una cosa simplement abstracta que es visqui en l’esfera privada”.

“Quan es pensa en el fet religiós, se sol pensar en l’home. I de sobte, amb el vel, la dona esdevé l’actor principal.”

Aquesta recerca, que va analitzar controvèrsies de 21 ciutats europees diferents, va permetre a Göle escriure, el 2015, el llibre Musulmans au quotidien (“Musulmans ordinaris”). Amb aquesta publicació, va voler mostrar “aquests musulmans invisibles, inaudibles, però sobre els que estem tot el temps debatent. Són invisibles, però a la vegada són ells els que porten signes de visibilitat, que visualitzen l’islam, encara que segueixin sent inaudibles”. Es tracta, segons Göle, d’un “llibre-narració” que pretén “rehumanitzar tot allò que passa al voltant de les pràctiques d’aquests musulmans”. Sense defugir en cap moment la conflictivitat que aquestes hagin pogut suscitar, ella defensa poder analitzar l’islam europeu des d’una perspectiva que no el consideri únicament com “un problema”. “Estem acostumats a estudiar l’islam com un problema, dins d’espais que són un problema: les presons, els suburbis, el fracàs escolar…” I aquest gir en la mirada ens permet veure llavors “que no hi ha un fracàs en termes d’integració. Es tracta d’un fenomen postmigratori, i els mateixos musulmans no volen ser tractats com a persones d’origen migrant. Perquè estan ja en un procés de reivindicació de la plena ciutadania, en un procés d’ancoratge en la vida europea. I és precisament això el que crea ressentiment” entre els europeus no musulmans.

L’exploració dels límits, sovint confusos, de l’experiència religiosa en les esferes públiques i privades ha portat Göle fins a un objecte sovint controvertit: el vel islàmic. Ja en les seves primeres recerques, aquest símbol va tenir una importància cabdal. El 1991 va publicar Musulmanes et modernes. Voile et civilisation en Turquie (“Musulmanes i modernes. Vel i civilització a Turquia”). Aquest treball li va permetre deconstruir moltes prenocions sobre les dones que decidien utilitzar aquest codi vestimentari, observant elements de ruptura amb la tradició conservadora. Posteriorment, aquesta qüestió ha acompanyat moltes de les seves recerques a Europa. “En les societats europees, a la vegada que l’islam es feia visible, s’estava vivint allò que podem anomenar com una nova onada de secularització que afectava el terreny de la sexualitat, que el sociòleg Eric Fassin ha definit com a democràcia sexuada. Totes les qüestions relatives a les minories sexuals, el matrimoni homosexual o el feminisme han esdevingut valors polítics de la mateixa democràcia.” Com que l’islam es fa visible en aquest context, Göle considera que això ha provocat “que una part del moviment feminista europeu consideri que el vel confisca les dones i que suposa una pèrdua de drets. El vel s’ha convertit en un símbol enemic, equivalent al poder de l’Església”.

Els musulmans europeus no volen ser tractats com a persones d’origen migrant, perquè estan en un procés de reivindicació de la plena ciutadania europea.

Tanmateix, Göle no ignora que aquesta percepció també està marcada per la transmissió d’una visió nascuda en l’orientalisme colonial. “L’alteritat amb l’Orient passava per la sexualitat de les dones. Si ens fixem en els textos dels orientalistes, l’alteritat és sempre amb la sexualitat. El cos, la relació amb els infants, les relacions entre sexes, els harems…” Una visió que no dubta a qualificar “d’exòtica, inclús eròtica, sobre un altre llunyà”. Per a Göle, hi hauria encara un altre element que contribueix a la relació conflictual entre les societats europees i el vel: el fet que aquest símbol qüestiona algunes premisses preestablertes sobre la relació entre modernitat, religió i secularització. “Quan es pensa en el fet religiós, se sol pensar en l’home. I de sobte, amb el vel, la dona esdevé l’actor principal. Per a alguns investigadors, inclús per a algunes feministes, la dona no pot actuar com un individu lliure i posar-se el vel. Hi ha la negació de la capacitat d’acció d’aquestes dones.” L’aparició del vel qüestiona, en aquest sentit, les teories sociològiques clàssiques sobre la modernitat. “Es considerava que algú que arriba a la universitat ha de deixar enrere tots els símbols associats a la tradició. Però ara resulta que les europees musulmanes van a la universitat amb vel.” Des d’aquesta constatació, Göle es mostra molt crítica amb les polítiques prohibicionistes. “Jo no entenc aquesta interpretació de la laïcitat que exclou les noies de l’escola”, diu en referència a la llei aprovada el 2004 a França.

Durant la nostra conversa, Göle no esquiva el terrorisme. En primer lloc, per criticar que l’islam europeu s’analitzi sovint des d’aquesta qüestió. “Això ofereix una perspectiva borrosa i tràgica, que trenca i crea fractures entre la societat majoritària i els musulmans… Evidentment, és un tema important, però si l’observem bé resulta que és una minoria d’una minoria…” I seguidament saluda les iniciatives i els missatges que han emergit en les societats europees per “rebutjar les amalgames i els estereotips”. En aquest sentit, cita les reaccions suscitades arran dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils: “hi ha hagut aquest desig de la societat, signes d’humanitat, de perdó i de creació de vincles”.

En definitiva, Nilufer no defuig les controvèrsies i els punts crítics d’aquesta relació particular que mantenen els països europeus i l’islam. Però les seves reflexions són una invitació a superar les prenocions amb les quals els discursos dominants de les nostres societats pretenen representar l’islam i els musulmans. Defensa així un model de convivència basat en la interacció entre grups i individus diferents. I, d’alguna manera, la seva recerca pretén ser una contribució a aquest ideal. “Cal tenir una imatge, projectar-se en el futur, amb més capacitat, imaginació i creativitat, de manera conseqüent amb la realitat d’avui.” I fer-ho sense por a aquesta realitat que ja és diversa i constitutiva, segons Göle, d’una “Europa post-Occidental”.

GREGOIRE AHOUGBONON

MAITE TREPAT

Moderadora: Flora Grané Calsina

Tant l’Associació Alba com l’Associació Saint Camille de Lellis treballen per a la inclusió de persones afectades per malalties mentals o discapacitat intel·lectual. Maite Trepat i Gregoire Ahougbonon conversen sobre la tasca que desenvolupen i comparteixen la seva visió del món. Parlen de persones, d’empoderament i de reptes, cadascú des de la seva realitat i la perspectiva que aquesta li dona. Dos punts de partida i un objectiu comú que demostren que la distància és sempre un concepte relatiu.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

El gener de l’any 1976 vaig entrar com a postulant al monestir. El postulat dura uns quants mesos, després fas dos anys de noviciat, a continuació tres anys de professió simple i, després, la professió solemne. Amb la professió solemne dius el “sí” definitiu; et quedes al monestir per a tota la vida.

En entrar com a postulant t’assignen una mestra, que és la mateixa per a totes les postulants i que t’acompanya durant el dia en els primers anys de vida monàstica. En el meu cas, vaig tenir dues mestres: la Maria Lurdes i la Gertrudis. (Les dues darreres abadesses emèrites han estat les meves mestres… I mira on hem acabat!)

Després del postulat, noviciat. Aleshores la comunitat estava formada per més de quaranta monges (més les sis que hi havia a Puiggraciós) i, essent l’única novícia, vaig tenir la possibilitat d’entrar més a dins de la comunitat. Va ser positiu. Em van posar a treballar a la copisteria. Érem set i era una feina de molta rapidesa: fulls per a parròquies, fulls de la Pere Tarrés, partitures, fulls de catequesi per als nens de La Salle, algun llibre… Treballàvem molt. Teníem una òfset i jo m’encarregava d’arreglar-la quan s’espatllava. Soc traçuda. Feia igual que el meu pare, que era tapisser d’automòbils: aguantava els claus amb la boca. I “ai, què fas?!”, em deia alguna monja.

“Mira, es muy buena. ¡Pero se pasa el rato silbando!”. Aquesta era l’altra. Estava acostumada a xiular i a cantar. I resulta que això, aquí, no es feia. Jo feia el que podia, però de tant en tant… “Psssst!”, em feien. Ja se m’havia tornat a escapar la xiuladissa!

Per sempre

Des que vaig entrar al monestir, un cop per setmana anava a veure la mare a la residència i la portava aquí a dinar. Ella continuava amb depressions, però estava ben cuidada. En aquella època, ja teníem més facilitat per sortir del monestir. Havíem de demanar permís, però ja era diferent. Fins i tot fèiem alguns dies de vacances fora de Sant Pere. Les fèiem juntes, en petits grups, i les seguim fent, tot i que ara qui vol pot anar-hi amb la família. M’hi vaig anar emmotllant molt bé. En cap moment no vaig tenir la sensació que havia de marxar. Tenia clar que renunciava a certes coses, com ara la maternitat. És una decisió forta, però ho tenia clar.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

La història de Balaguer (la Noguera) és un exemple de com eren fa mil anys les terres que avui formen Catalunya, on convivien amb més o menys tolerància cristians, jueus i musulmans. La ciutat pretén reivindicar-se com a destinació turística i un dels seus elements diferenciadors és, precisament, el seu llegat medieval.

Pels volts del 713-715, en un altiplà proper a la ciutat i que avui dia és una zona verda, s’hi va instal·lar un campament militar àrab i berber, nucli del municipi. Avui, aquest indret és el jaciment arqueològic islàmic més important de Catalunya. La seva ubicació era estratègica: es troba molt a prop del riu Segre, en un indret on durant l’Edat Mitjana s’hi trobava or, fet que va consolidar el desenvolupament econòmic de la ciutat. La vall fluvial també s’aprofitava des del punt de vista militar per fer incursions al nord.

Durant tot aquells anys les fronteres no eren com les actuals: entre els diferents territoris no hi havia un límit geogràfic estricte com passa ara, sinó que hi havia una zona coneguda com a “terra de ningú”. Per aquest motiu era important ubicar una medina (ciutat islàmica) en un indret proper a la frontera perquè al-Andalús pogués consolidar el seu domini territorial. El campament militar va evolucionar a l’aixopluc d’una infraestructura clau: un castell. De fet, els carrers del centre històric de Balaguer segueixen sent laberíntics, estructura molt característica de les ciutats islàmiques.

La desintegració del Califat de Còrdova va implicar al segle XI que la ciutat es convertís en la seu d’un regne musulmà independent. Tot i això, la inestabilitat política fou aprofitada pel Comtat d’Urgell per conquerir la zona. Més endavant, a partir de l’any 1413, Balaguer es va acabar integrant a la Corona d’Aragó.

Al Museu Comarcal de la Noguera hi ha una exposició permanent que explica com van evolucionar la ciutat i rodalia. Explica què eren al-Àndalus i els comptats catalans, com era una medina, el paper que va tenir el castell com a centre de poder i com es va consolidar la ciutat entre els segles IV i XV com a capital del Comtat d’Urgell.

A Balaguer també hi havia hagut un barri jueu, cosa que succeïa a les ciutats catalanes de l’Edat Mitjana. Estava situat al costat de l’actual plaça del Mercadal, l’espai medieval porxat més gran de Catalunya. La sinagoga es trobava on ara hi ha l’església del Miracle. La comunitat fou expulsada del nucli urbà el primer de maig de 1333. Aquest fet s’anticiparia a l’expulsió de musulmans, israelites i conversos que va decretar la Corona hispànica entre els segles XV i XVI, i ens convida a fer la reflexió següent: com seria l’Espanya d’avui si en aquells anys el poder polític no hagués optat per la uniformitat?

Els nostres fills, tenen interioritat? I ens correspon a nosaltres afavorir-la? Val la pena l’esforç? La resposta a les tres preguntes és “Sí, sí i sí!”. Sí, els nostres fills tenen interioritat: capacitat de mirar ben endins per mirar més enllà. I com que la interioritat és una part de la seva persona, allà hem de ser nosaltres, al seu costat, com hi hem estat en les primeres passes, i en els seus primers “sisplau” i “gràcies”, i per abraçar-los i posar límits i escoltar-los, i en tot allò que té a veure amb el seu creixement interior i exterior.

Interioritat perquè no els passi mai com a aquell futbolista famós que en una entrevista era incapaç de respondre amb detall a preguntes ben senzilles. “Una pel·lícula.” “Bona pregunta… No sé.” “Un llibre.” “No sé.” “Una afició.” “Res en especial.” Perquè hi ha un món interior que podem habitar, un món interior dins nostre, un món interior format pels nostres afectes, pels nostres ideals, la nostra vocació i el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos. Fem que els nostres fills siguin avantatjats exploradors del seu món interior:

–Descobrint els Afectes: Hem de promoure que, des de ben petits, expressin què els agrada i què no, i per què. Això no vol dir que els haguem de preguntar constantment què volen, o que si una cosa no els agrada no l’hagin de fer –o de menjar!–, però tampoc que hagin de dir que una cosa els agrada només perquè a nosaltres ens sembla boníssima o és saludable. “I t’agrada molt, o moltíssim?” “Poc o gens?” “Si ho haguessis de menjar sempre, creus que et seguiria agradant?” “Què hauria de canviar perquè t’agradés fer això que tant et disgusta ara?”

–Albirant els Ideals: Estiguem al cas de què entusiasma els nostres fills. De fet, estiguem al cas de si a nosaltres ens entusiasma alguna cosa que no sigui extremadament material: la natura, la música, el país, el servei als altres… L’entusiasme ens des-centra, ens fa adonar-nos que no som el centre del món, i l’ideal ens arrossega i treu el millor de nosaltres.

–Sentint la Vocació: Fem un esforç per no condicionar què-vol-ser-de-gran. Més aviat acostumem els nostres fills a valorar quina activitat els fa sentir-se bé quan l’estan fent, per a què tenen molt talent, què els agradaria aprendre, com poden ajudar els altres… I això es fa preguntant molt i escoltant encara més!

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Marc Javierre-Kohan (www.marcjavierre.com) té 44 anys i en fa 18 que es dedica professionalment a la fotografia. Ha participat en diferents projectes de denúncia, com ara “Weapons” i “Tourist Walk”, on fa visible el negoci de les armes i l’impacte del turisme massiu. A“ATM hotel” va aprofitar una campanya publicitària de la Caixa per fer-ne una rèplica i denunciar així el neoliberalisme econòmic i les diferències socials. No recorda quina va ser la seva primera fotografia, però sí que recorda, ja de ben petit, la seva sensibilitat per la injustícia.  

La teva vocació per la fotografia neix ja amb la denúncia penjada de la càmera?

–Amb la fotografia sempre hi ha hagut una intenció d’acostar-me a les coses que no m’agraden, un component de denúncia, de veure que el món no és tal com m’agradaria que fos. La fotografia m’ha permès, per exemple, apropar-me al poder. La gent el veu per la televisió, però fins que no t’hi acostes no pots intuir què hi ha de veritat darrere de tot allò. La fotografia és una eina de denúncia social, tant en fotoperiodisme com en periodisme o en documentalisme. Et permet denunciar perquè pots arribar a llocs on no tothom arriba.

El fotògraf s’amaga rere la càmera?

–Sí, sempre la porto. A mi m’ha obert moltes portes i he anat a llocs on no hauria pogut arribar si no hagués tingut una càmera, però també em qüestiona molt. Per exemple, darrerament vaig fer un viatge a Guatemala i jo no em trobava còmode, perquè estava fotografiant gent “pobra” amb una càmera que val el seu sou de cinc anys, i et preguntes: “De què serveix això que estàs fent? És per a tu o és per a la teva feina?”. En el fons, no serveix de res fer aquests tipus de fotografies. La violència estructural no se soluciona ensenyant els pobres, perquè són allà sempre, sinó que has d’anar a les elits del país. El que intento no és ensenyar les conseqüències, sinó les causes; és la meva metodologia en el camp del documentalisme. No faig fotoperiodisme, sinó documentalisme: mostrar les fires d’armament on mercadegen els fabricants d’armes, perquè les imatges de la guerra de Síria ja les veiem pertot arreu. Es tracta d’ensenyar qui en són els causants. O la degeneració del turisme massiu. L’oci és el gran mantra de la societat, com diu Arcadi Oliveras; el turisme massiu destrueix i no és beneficiós per a l’ésser humà. Jo assenyalo les coses que veig que són perjudicials, busco que la gent s’hi vegi reflectida i es qüestioni si allò està bé o malament. Això m’ha portat molts problemes; sobretot amb el tema del turisme tothom se’m tirava a sobre.

Un lloc per fer silenci

Qualsevol lloc envoltat de natura on no se sentin sorolls artificials.

Un moment sagrat

El moment de fer la migdiada. El trobo imprescindible per recuperar energies i encarar la tarda.

La paraula que m’agrada més

Somiar.

Què m’indigna

La maldat d’algunes persones.

Què em motiva

L’autosuficiència en el sentit més ampli possible.

Una lectura que m’ajuda  

Les entrevistes en general, sobretot de les persones que admiro. 

Una música 

Les que em recorden moments especials. Per exemple: Llúmia, La Platja.

Una olor agradable

L’olor del vent just abans que arribi una tempesta d’estiu.

Un lema que m’inspira

“Som pols d’estrelles”

Déu?

La mare natura.

Una imatge 

Un cel ben fosc i estrellat. 

Un do/habilitat que posseeixo

Crec que sóc capaç d’adaptar-me i ser feliç en circumstàncies molt variades. 

Un mestre

Els que vaig tenir quan era petit que em van ensenyar a ser, per damunt de tot, una persona respectuosa i pacífica.

La mort és…

El final de la vida. Després queda el record.

El meu desig profund

Que la humanitat sigui capaç de viure en harmonia amb la natura. 

BASES DEL CONCURS PETIT DIALOGAL

1. PARTICIPACIÓ. Tothom qui ho desitgi podrà participar-hi lliurement, sense restricció de cap mena. Els dibuixos presentats hauran de ser inèdites i se’n podran presentar tantes com l’autor/a desitgi.

2. TEMA. La pau.

3. FORMAT I PRESENTACIÓ. Els dibuixos s’hauran d’enviar per correu electrònic a concurs@pro.fragmenta.whads.com/dialogal.

4. TERMINIS. El concurs restarà obert fins al 15 de juliol de 2018.

5. PREMI. L’autor/a del dibuix premiat rebrà el llibre de “La gota d’aigua“, d’Inês Castel-Branco.

6. VEREDICTE. Serà premiat tan sols un dibuix, que escollirà l’equip de Dialogal. El veredicte es comunicarà als guanyadors/es i es farà públic a través de les xarxes socials de Dialogal.

7. DRET D’ÚS. Les imatges participants al concurs podran ser utilitzades i difoses per Dialogal en qualsevol dels seus canals.

8. ACCEPTACIÓ. La participació en el concurs implica l’acceptació d’aquestes bases. L’organització es reserva el dret a decidir sobre qualsevol aspecte o imprevist.

L’aigua flueix incansable fins al mar.

Utilitza tots els mitjans, tots el camins.

De vegades passa molt temps submergida, sembla que no hi és. Com algunes emocions que hem aconseguit oblidar, alguns episodis de vida que no tenim a flor de pell, però que segueixen guardats, esperant calladament, depurant-se. Poden senzillament dissoldre’s en l’oblit o generar un dia una vivència emocional inesperada, guèisers que treuen a la llum l’aigua oculta. O qui sap si un pou de tristor ens pot fer veure la riquesa d’una aigua oblidada.

Que misteriosa que és l’aigua.

El riu jove, fresc i espontani, ple d’energia i ímpetu, hi ha vegades, però, que s’enreda en si mateix. En les marmites de gegant, les pedres el retenen i gira i gira fins a trobar l’impuls per seguir el seu curs.

Camí avall, l’aigua s’aprofita per a tantes coses: indústria, reg. Com si el sol fet de fluir no fos suficient, li fem fer altres camins que no tenia previstos. L’embrutem i la malgastem. Inconscients com som de la seva grandesa, ens creiem propietaris del que se’ns regala. Ella, pacient, segueix curs avall, envellint i plena de ferides, però molt viva.

Apropant-se a la desembocadura, de vegades s’estanca un temps a les ribes, i esgarrapa instants al riu abans de submergir-se en el mar que sempre ha estat. M’agrada veure els meandres, com si no tingués pressa, com si moltes coses fossin encara possibles.

Com podríem nosaltres, tan perduts en el món, ser més fluids que l’aigua?

L’estancament temporal forma part del procés que ens porta a bon port. Però tenim por d’aturar-nos, oblidem que calen instants de tots els colors per fer una vida plena.

Cada dubte, cada error, cada ferida són part de la nostra experiència, de l’experiència de l’aigua. I l’aigua sempre es regenera.

  

El llibre que han guanyat com a premi:

El dia 6 de gener, una subscriptora ens escrivia dient que els Reis Mags havien deixat, a casa seva, quatre noves subscripcions. Portaven el nom de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Quim Forn. L’adreça d’enviament: les presons de Soto del Real i d’Estremera. I apuntava un desig: que ben aviat aquestes adreces puguin ser modificades pel carrer de les seves llars. Pocs dies abans, un pare regalava la subscripció a la seva filla; n’acabava de fer 18 i que deia que de religions no en volia saber res, però el seu pare estava segur que a la Clàudia li agradaria la revista. Algú altre obsequiava la veïna del replà. «Penso que la trobarà interessant», ens deia. I un mestre, i una petició de subscripció que venia d’Alemanya, i una comunitat de monges de Vic i un grup de joves que mediten plegats a Gràcia també s’afegien a la colla de Dialogal.

Gràcies als subscriptors i subscriptores de la revista, Dialogal està arribant a més persones, i es va eixamplant exponencialment la diversitat de lectors i lectores. Això ens fa pensar que aquest temps de transformació trepidant de les formes de viure genera, cada vegada més, la necessitat de repensar-ho tot, de reformular allò que dona sentit, de crear nous espais on humanitzar la  humanitat, malgrat tot.

En aquest context, la campanya per donar a conèixer i fer créixer la revista continua. Si la trobeu interessant, regaleu-la; deixeu els vostres exemplars a familiars, amics i coneguts; truqueu-nos o escriviu-nos suggerint nous lectors, espais o idees de difusió. Entre tots, continuem teixint complicitats, fem més viva aquesta mirada que, lluny d’esdevenir estàtica i teòrica, té la pretensió d’adaptar-se als canvis que anem vivint i de fomentar que no deixem d’arremangar-nos per fer possible allò que de vegades no ho sembla.

Avui, la mirada del món i de l’altre feta des de la voluntat d’aprofundir en la qualitat humana compartida és inevitablement necessària. El magnífic Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, ens ho diu en cada lectura: L’essencial és invisible als ulls. D’això va Dialogal.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal