“Si la regues massa sovint, s’ofegarà; si no li dones prou aigua, s’assecarà. I que tingui llum, però a estones, que, si no, no et florirà. La seva felicitat i la teva només depenen de tu”, em va dir la noia de la floristeria, quan jo ja sortia per la porta abraçant
la planta de nova adquisició.

No vaig poder evitar pensar que ens estem passant de rosca amb la moda dels llibres d’autoajuda, la cultura del pensament positiu i la sobrevaloració (acompanyada, paradoxalment, de la frivolització) de la felicitat. Només faltava que aquella noia desconeguda em digués que havia de sortir de la meva zona de confort.

En aquesta tendència hiperresponsable de creixement personal i d’imposició d’una felicitat permanent, hi trobo a faltar, cada vegada més, la necessitat de tenir en compte i de posar en valor el pas del temps. La immediatesa, sempre, no és bona, possible ni desitjable. Que no necessita temps, la pera, per madurar? El riu per arribar al mar o el blat per germinar? Igualment, ens cal a nosaltres un temps de tristesa, de dolor, d’indignació i, fins i tot, de desconsol. Ens cal temps per fer un bon amic, per pair un error, per acollir una malaltia.

Un temps que, és clar, és relatiu. Perquè encara que a Occident comptem amb hores, minuts i segons, el temps només existeix a la ment de cadascú i es modifica depenent de la perspectiva. Varia en funció del nostre estat anímic, de la tradició a la qual pertanyem i del vincle afectiu i d’atracció que tenim amb qui compartim aquest temps.

La planta que vaig comprar necessita aigua i sol per créixer. I també li convé temps. Aigua, sol i temps –el mateix que necessitem tu i jo– en la mesura justa per poder florir.

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Un lloc per fer silenci

Un petit terreny rústic que tenim a Sant Pol de Mar amb el Mediterrani al fons, a vista d’ocell.

Un moment sagrat

L’esmorzar, comença el dia!, i la ment, la llista de propòsits, accions, compromisos i treball. 

La paraula que m’agrada més

Som-hi.

Què m’indigna

La mentida com a estratègia.

Què em motiva

La gent sincera i positiva.

Una lectura que m’ajuda  

“La Contra” de La Vanguardia.

Una música 

Sardanes.

Una olor agradable

Saüc.

Un lema que m’inspira

No ho deixis per demà, si ho pots fer avui.

Déu?

Un concepte positiu. 

Una imatge 

Un cirerer florit.

Un do/habilitat que posseeixo

La constància.

Un mestre

Els meus pares.

La mort és…

El final de la vida.

El meu desig profund

Mantenir la salut i la il·lusió per la vida.

Amb molta cura, embotellava, una per una, ampolles petites amb tap de rosca. Havia ideat una barreja feta sobretot a base d’aiguarràs i d’essències que servia com a detergent. Funcionava la mar de bé; en deia “El Champion de la limpieza”. Quan tenia una colla d’ampolles plenes, les posava en un cabàs i les anava a vendre casa per casa, o les oferia a altres dones de miners, com ella. A casa, els quartos anaven molt justos i no n’hi havia prou amb la paga de la mina i la de la fàbrica. 

Tenia tres fills, i també cuidava altres nens desemparats que feien vida al carrer. Casa seva era un lloc segur per als orfes. La pobresa material no impedia que qui hi entrava sempre en sortís amb l’escalf del cos i de l’ànima. Era una dona senzilla. Deia que les coses més boniques de la vida no són vistes amb els ulls, sinó que se senten amb el cor. Potser per això només tenia una màxima, la més valuosa de totes: amor. En tenia per a tothom. 

Havia experimentat que l’amor només és incompatible amb una cosa: la por. On hi ha por, no hi pot haver amor. Diuen els líders espirituals –siguin de la tradició que siguin– que l’amor en estat pur és aquell que va més enllà de l’afecte, del desig i de l’enamorament. És aquell que no té límits ni fronteres i que, quan s’esdevé, es converteix en inevitable. Aquell –l’únic– que té la força per superar o transformar qualsevol diferència. 

Perquè això passi, però, és imprescindible foragitar la por d’un mateix. La por de ser atacat, la por de ser ferit, la por de ser rebutjat, la por de ser diferent, la por de patir, la por de fer patir… La por de la por. La por que neix, en definitiva, de la poca capacitat que tenim per sintonitzar i harmonitzar allò que pensem amb allò que sentim ara i aquí.

Només si tenim la valentia –i se’n necessita molta!– d’indagar en nosaltres mateixos podrem fer neteja –dolorosament– de les pors i, aleshores sí, gaudir de la senzillesa de l’amor. La meva àvia, la inventora d’“El Champion de la limpieza”, se’n va sortir. 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal

Jordi Vila Alcalde té 59 anys i, des que va acabar la carrera, l’any 1982, es dedica a la medicina homeopàtica. Va començar a investigar diferents maneres de veure la salut i els tractaments mèdics motivat per la pròpia experiència com a practicant i professor de ioga, i també per altres companys de carrera, promotors de la revista Integral, pionera en temes de salut i vida natural. 

Què és l’homeopatia?

–És una manera d’enfocar la medicina basada en un principi de similitud. Homeo ve de la paraula grega homoios, que significa ‘similar’. És un principi hipocràtic. Si tu, per exemple, tens calor i et dutxes amb aigua freda, en aquell moment estàs molt bé, però després tornes a tenir calor; ara bé, si et dutxes amb aigua calenta, la reacció del cos fa que et mantinguis fresc. L’homeopatia busca aquesta reacció de l’organisme, i ho fa mitjançant dosis infinitesimals, dosis molt baixes, per tal que sigui la reacció de l’organisme la que actuï, que no sigui el medicament el que estigui fent l’acció.

Hi ha un altre principi, que va lligat al model de salutogènesi, que és la visió de l’ésser humà com un tot: no només se’n valora l’aspecte físic –que es valora–, sinó també altres aspectes anímics, psicològics; és a dir, té una visió més holística de l’ésser humà.

Per quines raons un metge s’encamina cap a l’homeopatia?

–La nostra societat té un concepte dual: separem la salut de la malaltia. Jo he entrat en aquest tipus de medicina, diguem-ne no convencional, perquè crec que s’ha de superar aquesta visió dual i veure la persona des del model de la salutogènesi; contemplar diferents graduacions de salut. No parlarem de persones sanes o malaltes, sinó de persones amb un grau alt de salut o un grau més baix o pitjor de salut. L’homeopatia actua amb aquest mecanisme de tendir cap als nivells més alts de salut, i això em va agradar molt.

Acosta’t al món. Acosta-t’hi més.
Aixeca una pedra i contempla la vida que s’amagava de la teva mirada.

Agafa una xarxa i aboca’t a la bassa. Quan eres infant ho feies. Deixa’t sorprendre pels detalls innumerables de la seva diversitat exuberant. Una de les coses més extraordinàries de mirar el món de prop i amb els ulls famolencs de la curiositat és descobrir-hi la vida d’abans de la vida.

M’explico.
Imagina’t una libèl·lula que vola damunt la superfície de la bassa, amb un control precís de cadascun dels músculs menuts del seu cos. Enjogassada, queda en suspensió a l’aire com si fos un helicòpter i, tot seguit, accelera i agafa una velocitat que no pots seguir amb els teus ulls. És una criatura harmònica, perfecta. Quan descobrim que ha passat la major part de la vida sota l’aigua, caçant insectes i capgrossos amb una mandíbula-projectil terrorífica, que seria l’enveja de l’alienígena més salvatge que ens puguem imaginar, ens sembla indigne. Però es tracta del mateix individu. Un s’amagava damunt el fang i menjava capgrossos negres i gelatinosos; l’altre dominarà el cel. Com és la seva vida incipient, desconeguda per a la majoria de nosaltres? I la d’una mosca? I la d’un mosquit? I com viu una efímera? Les efímeres viuen un sol dia i no tenen boca! Aquesta afirmació és al·lucinant, però també és falsa. Abans “d’aquesta” vida que nosaltres els atorguem, les efímeres han passat de tres a quatre anys sota l’aigua. I una papallona? Com és la vida d’una papallona abans de ser papallona? Ah! Això sí que ho sabem molt bé. Massa bé.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Participar, participar i participar
Participava en tots els actes que podia. Organitzats per la Generalitat, per ajuntaments, per associacions… Tant se me’n donava. Volia donar coneixement dels sikhs. Ja començava a saber castellà i, per tant, havia deixat de ser una persona muda. La gent ja sabia que aquell del turbant que anava a totes les reunions era sikh. Això sol em feia feliç. 

Vaig deixar la fàbrica. “Gagandeep, no marxis. Treballes molt bé”, em deia l’encarregat. Però aquell no era el meu lloc: tenia el desig d’ajudar la meva comunitat, de fer una tasca social. I després de sis mesos d’haver iniciat les classes, vaig començar a fer de professor de castellà al mateix lloc on jo havia rebut les classes fins aleshores, a l’Hotel d’Entitats La Salut. A través de l’Ajuntament de Badalona, vaig fer de professor voluntari durant dos anys. 

Mesos abans, havia començat a acompanyar persones de la meva comunitat a fer gestions, cada dia acompanyava algú o altre: “Gagan, avui tinc una visita a l’advocat. Pots venir amb mi?”. El dia següent la visita era al metge; l’altre, a l’Ajuntament… I van ser les mateixes persones de la comunitat que em van demanar que fes classes. Sobretot venien dones de la comunitat sikh i del Pakistan. Eren dones que no havien anat a l’escola a l’Índia o al Pakistan i els costava molt aprendre amb un professor d’aquí. Amb mi, que parlo panjabi i urdú, els era més fàcil perquè els podia traduir el que fos. Teníem cinquanta cadires i havien arribat a venir fins a vuitanta alumnes!

Mentre continuava fent classe, vaig apuntar-me a un curs de mediació intercultural. Jo no sabia què volia dir ser mediador (i encara menys mediador intercultural!), però la meva amiga Vivi em va dir: “Hay este curso. Tienes que apuntarte”. I quan algú et diu “tienes que”…, no pots negar-t’hi.

Ràpidament vaig entendre la importància dels mediadors. Recordo quan vam començar a habilitar el gurdwara de Santa Coloma de Gramenet, l’any 2008. Els veïns penjaven cartells i feien pintades: “¡No queremos mezquita!”. Què és això? “Que no es una mezquita, que es un gurdwara”, dèiem als qui penjaven els cartells. “¡No! No queremos musulmanes”, ens deien ells. “Que no somos musulmanes, que somos sikhs, de la India.” Era molt difícil explicar-ho. Jo era el mediador de la meva comunitat en un equip de mediadors de l’Ajuntament de Santa Coloma.

Em vaig apuntar a classes de català. I continuava participant en tot. Em costava perquè tenia moltes activitats, però la majoria de sikhs no parlen català ni castellà i, per tant, “si no ho faig jo, qui ho farà?”, em deia. “No ho farà pas una persona d’aquí!” Em vaig fer soci d’Òmnium i participava en totes les festes que organitzava l’entitat; també vaig ser representant de la comunitat sikh al grup de diàleg interreligiós d’UNESCOCAT. A poc a poc, anava donant a conèixer el sikhisme.

De vegades, per més que la meva raó no vulgui creure en sincronies ni altres històries, no puc fer res més que admetre que hi ha moments gloriosos on tot encaixa amb una perfecció quasi irreal. L’altre dia, si més no, després de rebre algunes notícies que em van preocupar, vaig decidir sortir al jardí a respirar. 

Quina va ser la meva sorpresa quan, al cap de pocs minuts d’asseure’m, vaig veure dues àligues volant no gaire lluny. Les dues es van aturar al cel, molt quietes, observant. Van restar al mateix lloc, sense moure’s, uns minuts que es van fer llargs. Tenia la sensació que si aixecava el braç i estirava les puntes dels dits les podria tocar. Era una imatge fixa. Eren allà, aturades, observant. No els calia moure les ales, tan sols havien de deixar-se sostenir per l’aire. 

Aquell aire que ens unia… 

Fa poc, algú em deia que l’aire és el millor conductor d’electricitat si la potència és suficient. En aquell moment devia ser-ho, de suficient, ja que jo tenia la pell de gallina, i a això s’afegí la humitat dels meus ulls, que van començar a plorar calladament, cosa que em va provocar un curtcircuit de joia intensa.

Vaig sentir-me sostinguda per tot l’aire, per tota la terra, per tota l’aigua, per tot el foc intern. 

Observant el que és. Esperant tranquil·lament, atentament, oberta, desperta. Les ales desplegades. El cor obert.

En aquell moment, no era ni estava. No hi havia verb, aquest verb que tants maldecaps dona als filòsofs i que qualsevol nen sap que pot obviar. Ni tan sols subjecte. I, molt menys, predicat. Només aquella plenitud que les estimades paraules tan sols poden aconseguir quan finalment callen. 

Vaig agrair a les àligues la seva presència, que per a mi és una lliçó de vida. 

Una mirada atenta des de la bona distància, des del silenci i la quietud, té la capacitat de desfer nusos.

Vaig tornar a dins de casa.

Lolita Bosch: És escriptora i periodista. Ha viscut durant deu anys a Mèxic, on encara ara és perseguida i amenaçada pels narcotraficants.

Jordi Borràs: És il·lustrador i fotoperiodista, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Ha rebut amenaces de mort per membres de l’extrema dreta i, recentment, ha estat víctima de l’agressió d’un policia.

Text i moderació: Martí Estruch Axmacher 

Lolita Bosch: Jo m’he preparat per gestionar la ràbia o l’odi que creen els episodis de violència. A Mèxic es fa capacitació emocional per gestionar els elevats graus de violència que trobaràs.

Jordi Borràs: Haver patit recentment la violència física en la meva pròpia persona no em sorprèn, m’indigna. Però a mi no m’hi trobaran, en una acció violenta. La violència em crea anticossos. 

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Viatjo amb tren a Madrid. En veure el nom de l’estació d’arribada, em ve al cap la imatge del Nen Jesús d’Atocha que es venera a Califòrnia, la meva terra natal. Veig els ninots del Niño, tal com l’anomenem allà, amb vestits de vellut, amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla, envoltats de barres de pa, tortillas mexicanes, espelmes i flors… Abans de canviar de tren, tindré dues hores per voltar per la ciutat. El temps just per anar a fer una visita a la Mare de Déu d’Atocha i el Nen Jesús en el seu entorn original.

La Mare de Déu d’Atocha és una marededeu negra. A Europa, les marededeus negres són com un mapa dels cultes antics a les deesses mare que van sorgir en els indrets on la terra era especialment fèrtil i les llavors arrelaven bé. Allà on hi ha una marededeu negra, també s’hi han trobat restes arqueològiques de cultes anteriors a alguna deessa precristiana: Cíbele, Àrtemis, Diana, Hècate o Isis. I en tots aquests indrets, curiosament, sempre hi ha fonts sagrades amb aigües que tenen propietats curatives miraculoses. 

L’adoració a la petita imatge negra de la Mare de Déu d’Atocha va començar a Toledo pels volts de l’any 1100. Les històries sobre els miracles del Nen Jesús d’Atocha, el Niño, s’inicien més tard, al segle xiii. Explica la llegenda que els invasors musulmans van empresonar els homes de la zona i els van prohibir menjar, llevat que qui els portés els aliments fos un infant menor de dotze anys. I que, aleshores, va aparèixer un nen desconegut, vestit de pelegrí, que va portar pa als presoners. Un cop va haver marxat, es van adonar que les seves petjades tornaven cap a l’església i van trobar la imatge del Nen Jesús als peus de la Mare de Déu. Aquella talla es va tornar a col·locar al costat de la Verge, però en una capella lateral de l’església es va posar una nova imatge del Nen Jesús d’Atocha vestit de pelegrí. La gent hi va començar a anar per venerar-lo i per demanar-li que intercedís davant les injustícies que patien.

Els treballadors que vivien a prop d’Atocha van ser reclutats per anar a Mèxic a treballar en una mina de plata, i van emportar-s’hi les seves creences i les seves tradicions. La petita marededeu negra i el Nen Jesús d’Atocha van travessar l’Atlàntic per primera vegada l’any 1554. Van ser traslladats a un poblet anomenat Plateros, a la regió de Zacatecas, i al seu voltant s’hi va construir una catedral magnífica. Com que les condicions de treball a les mines eren terribles, hi va haver revoltes entre els miners. I, naturalment, al cap de poc, el Nen Jesús d’Atocha va fer el que ja havia fet abans. Diuen que un infant va anar a portar pa als miners empresonats. I que les petjades d’aquell infant tornaven cap a l’església.

Quan ja havia extret fins a l’últim gram de plata de les muntanyes que envoltaven Zacatecas, la mateixa corporació minera es va traslladar a Santa Fe, Nou Mèxic. Els miners sabien prou bé que a la seva nova llar continuarien necessitant que el Niño intercedís per ells, de manera que se’l van endur. Les notícies sobre els seus miracles van arribar-hi fins i tot abans que la imatge. Els miners que van ser enviats des de Mèxic cap a les Filipines també es van emportar la veneració del Nen d’Atocha com a portador de justícia i defensor dels immigrants pobres.

Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars.

Avui, encara se li ret culte a Plateros (Mèxic), al santuari de Chimayo (Nou Mèxic) i a les Filipines, en aquest darrer indret com a Santo Niño de Cebú. Allà s’explica que pels voltants de Cebú, a la marxa de la mort de Bataan, durant la Segona Guerra Mundial, un infant amb els cabells arrissats i un barret d’ala ampla va portar menjar als presoners.

Tant a Mèxic, com al sud-oest dels Estats Units, com a les Filipines, on hi hagi treballadors migrants –els més necessaris i, alhora, els més vulnerables de tots—, hi trobareu sempre la imatge del Niño enganxada als recipients de vidre de les espelmes, o a les botigues d’alimentació i de licors. 

En aquests llocs, el Niño és tan necessari com el pa que reparteix. Es fa present a tot arreu on hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social. A cada casa hi ha sempre una vella que, al vespre, seu al costat d’una espelma i resa. Quan sortim, ens mira per sobre les ulleres i ens recorda que el que duu menjar als presos o als activistes sempre és el Niño. Tothom sap que és ell el que s’ocupa d’aquestes coses. I com que, quan tornem a casa, la vella continua asseguda al mateix indret, malgrat que sentim la flaire del pa que es cou al forn, ens costa d’imaginar que mentre érem fora hagi estat ocupada… 

Tot això es remou al meu interior quan, finalment, el tren arriba a l’estació d’Atocha. L’església, del 1952, és a molt poques travessies de l’estació. La marededeu negra està situada més amunt de l’altar, enmig de tants ornaments daurats que es fa difícil de distingir-ne la figura. La poma que ens allarga amb la mà dreta queda fora del nostre abast. Prop de l’entrada, tancada en una vitrina per motius de seguretat, hi descobreixo la imatge del Niño. Porta la capa dels pelegrins i el barret d’ala ampla, però on és el pa? On són les espelmes? Allà dins només hi ha un ninot.

Quan les imatges de la Mare de Déu i el Nen van partir cap a Mèxic, Atocha només era un canyissar, lluny de la ciutat. Un segle i mig més tard, aquelles mateixes imatges, des de Zacatecas, van tornar a ser carregades damunt un vaixell i van travessar de nou l’oceà. Aleshores Atocha ja havia quedat absorbida per la ciutat de Madrid i s’havia convertit en un més dels seus barris atrafegats. Avui, els monarques continuen beneint-hi els seus matrimonis i batejant-hi els seus fills, però molt pocs recorden el que el Niño, en altres èpoques, havia fet per la gent.

A Mèxic, al sud-oest dels Estats Units o a les Filipines, el Niño es fa present sempre que hi ha algú que alimenta els pobres o treballa per la justícia social.

Si mai teniu l’ocasió d’anar a veure la marededeu més antiga de Madrid, no us limiteu a mirar-li aquells ulls captivadors. Jo us animo a que li agafeu la poma. Preneu la saviesa antiga i prohibida que us ofereix. Feu un glop d’aquella aigua pura. Hi descobrireu un missatge interessant i nodridor alhora. Allà on hi hagi homes poderosos que manipulen la mitologia per obtenir-ne un efecte social, també hi haurà sempre resistència en forma de llegendes i danses populars. Mengeu-vos aquella poma. Digueu el seu nom. Expresseu en veu alta les oracions que porteu escrites al cor. Expliqueu-li com podeu posar els vostres dons al seu servei.

Obriu la vitrina i permeteu que el Niño torni a fer, de nit, la seva tasca benèfica. No tingueu por! Farà el que ha fet sempre: alimentar els pobres, organitzar els treballadors, reformar les presons. I, quan el deixeu sortir, no us sorprengueu si, de cop i volta, els joves comencen a recordar cançons sobre la justícia i la resistència que feia temps que havien oblidat i s’uneixen amb un amor fraternal. Quan algú us pregunti qui és el responsable de tot això, vosaltres responeu-li que ha estat el Niño. 

L’any vinent és una data important per a la història del pluralisme religiós a Barcelona: farà 150 anys que es van obrir les primeres esglésies protestants a la ciutat. Aquest fet posava fi al monopoli oficial que havia tingut l’Església catòlica des de l’expulsió de jueus i musulmans, durant el regnat dels Reis Catòlics, entre els segles XV i XVI.

Avui, la diversitat religiosa és un dels elements que singularitzen Barcelona. Però no era així l’any 1869, quan dos pisos del barri del Raval van acollir dues comunitats que, un segle i mig després, segueixen en actiu, en altres emplaçaments. Al carrer de Sant Pau es va obrir una església de tradició reformada o presbiteriana (actualment al número 51 del carrer Aragó); aquesta comunitat encara porta el nom de la via on nasqué. Molt a prop, al carrer de Ferlandina, s’hi va instal·lar una Assemblea de Germans (ara a Gràcia, al número 22 del carrer Terol).

El protestantisme va començar a caminar amb l’inici d’un nou context polític: l’any 1868 la monarca Isabel II es va haver d’exiliar després del triomf de la revolució La Gloriosa. Començava així un període curt però molt intens, el Sexenni revolucionari, en què, per primer cop, una Constitució reconeixia el dret a la llibertat religiosa, però només per als estrangers. A més, els primers f idels topaven amb moltes dificultats en àmbits que controlava l’Església catòlica: no hi havia cementiris civils i als hospitals, en mans d’ordes religiosos, se’ls obligava a combregar. Per això, l’any 1876 va néixer l’Hospital Evangèlic (carrer de les Camèlies 15-17).

En les primeres ciutats catalanes on va arrelar l’obra protestant, aquesta constava en la gran majoria de casos d’una església i d’una escola: volien combatre l’elevada taxa d’analfabetisme, que impedia un dels elements bàsics d’aquesta fe, la lectura de la Bíblia. La vida de les comunitats va canviar dràsticament després de la Guerra Civil, entre els anys 1938 i 1939: les esglésies foren clausurades i els col·legis, també. Els temples van poder reobrir a partir de 1945 per la pressió dels aliats després de la Segona Guerra Mundial, però les escoles, no. Foren anys de persecució, detencions i cultes clandestins, una situació que no té res a veure amb el pluralisme religiós que s’ha consolidat en l’actualitat.