Horts socials

En aquests darrers anys, els projectes d’espais d’horts amb finalitats socials han tingut un creixement important en moltes ciutats i pobles del nostres país. Aquest creixement ha estat especialment important en els municipis metropolitans, probablement perquè és on els ciutadans tenen un accés més difícil als espais verds i de cultiu. A l’àrea metropolitana costa trobar un ajuntament que no hagi impulsat algun tipus de projecte d’hort. També hi ha algunes iniciatives d’enxarxament de projectes, com ara la Xarxa d’Horts Comunitaris de Barcelona i l’Aplec d’Agricultura Urbana, que se celebra cada any a Barcelona.

Normalment, un hort és un espai on es fan créixer hortalisses. Ara bé, aquests petits horts estan destinats a l’autoconsum i tenen una incidència relativament inaprecia­ble en l’alimentació de la ciutat. Si comptéssim les hores que hi dediquen els usuaris, els enciams ens sortirien força cars. On és, doncs, la motivació? La clau és que cultivar esdevé una activitat divertida i estimulant i, per tant, les hores que els hortolans i hortolanes passen cuidant les plantes no són un cost, sinó un benefici. Precisament aquest benefici és el centre de gravetat dels projectes, i allò que justifica que es promocionin i que es treballi per fomentar-los i millorar-los. Intentarem descriure’n alguns dels beneficis més evidents.

Els horts urbans són espais creatius on les persones que hi participen poden decidir què plantar, a quina distància i amb quines tècniques tindran cura de les plantes. Fer d’agricultor enllaça amb el nostre passat rural i amb una mena d’instint de relació amb la natura per extreure’n aliment. Quan plantem un enciam o una tomaquera ens comprometem a regar-la, tenir-ne cura i observar-la, assumim una responsabilitat i una actitud activa envers l’hort. La collita és el clímax de l’activitat i ens aporta molta satisfacció, fins i tot quan els resultats no són del tot excel·lents. Els qui participen en els horts, especialment els col·lectius com jubilats o persones amb atur de llarga durada, milloren l’auto­estima i les ganes de viure i retroben un sentit al dia a dia.

ELS HORTS SÓN ESPAIS COMUNITARIS EN QUÈ ELS HORTOLANS PARTICIPEN EN LES DECISIONS I DUEN A TERME ACTIVITATS COL·LECTIVES, COM EL CULTIU D’UN ESPAI COMÚ

Els horts també són espais comunitaris. A vegades només es tracta de compartir consells o la compra d’alguna matèria primera perquè surti més barata, però cada vegada s’estan promocionant més els horts comunitaris en els quals els hortolans participen en les decisions i duen a terme activitats col·lectives com, per exemple, la realització del compostatge o el cultiu d’un espai comú. El factor comunitari esdevé clau, especialment per a les persones vulnerables, ja que els permet enfortir les relacions socials, interaccionar amb persones diferents i solucionar els conflictes que, de ben segur, sorgeixen. Una característica molt recomanable dels horts socials és que siguin espais inclusius, o sigui, que es promogui la participació de perfils molt diversos, tant pel que fa a l’edat com a la situació econòmica o social. Els projectes que estem desenvolupant que assoleixen aquesta característica mostren un impacte molt interessant.

A L’ÀREA METROPOLITANA COSTA TROBAR UN AJUNTAMENT QUE NO HAGI IMPULSAT ALGUN TIPUS DE PROJECTE D’HORT I EN ELS ÚLTIMS ANYS HAN CRESCUT ELS ESPAIS D’HORTS AMB FINALITATS SOCIALS

En conclusió, podem definir els horts socials com a espais on, amb l’excusa del cultiu i la relació amb la natura, “passen coses”, és a dir, les persones es relacionen, aprenen, creixen i milloren la seva vida. Per posar un exemple, un participant en un dels projectes que gestionem des de la cooperativa Tarpuna va escriure en el full d’avaluació: “Des que participo a l’hort puc dormir a les nits”. Els horts són, per tant, espais que poden transformar i millorar la vida de les persones. 

L’amistat és una màquina de guerra contra les comunitats d’obediència

“Les forces que s’associen,

no sumen,

es multipliquen”

Concepción Arenal

Amistat i desobediència civil

Arreu de l’estat s’estan començant a col·locar petites llambordes daurades, com les que hi ha en moltes ciutats europees, que recorden les víctimes de l’Holocaust als municipis on vivien. Aquí n’hi ha a Castellar del Vallès, a Igualada, a Navàs, a Olesa de Montserrat, a Sabadell i a Granollers.

Aquesta iniciativa se suma a una exitosa exposició que s’ha fet a Madrid, i que s’ha hagut de prorrogar en dues ocasions, per l’èxit que ha tingut. Són dos elements que posen de manifest la importància de la memòria històrica, tot i que han passat molts anys des del 1945, quan l’opinió pública de tot el món va tenir consciència dels crims que havien comès el règim nazi i els seus aliats, quan van assassinar onze milions de persones. La majoria de les víctimes eren jueus, però també hi havia gitanos, persones amb discapacitat, homosexuals, Testimonis de Jehovà, dissidents polítics, presoners de guerra soviètics i republicans espanyols.

Malgrat el pas del temps, l’Holocaust segueix de plena actualitat. Un darrer estudi que acaba de publicar el matemàtic Lewi Stone a la revista Science Advances estima que en només tres mesos foren deportats i assassinats als camps de Belzec, Sobibor i Treblinka 1,5 millons de jueus, el 25 % del total de víctimes. La investigació s’ha fet analitzant el tràfic ferroviari i, segons conclou l’autor, la seva eficàcia fou clau per accelerar l’extermini.

I al món hi ha hagut altres genocidis, com el de Ruanda contra els tutsis o la matança de tots els habitants musulmans de Srebrenica a Bòsnia-Hercegovina. Les matances indiscriminades segueixen avui, com posa de manifest la neteja ètnica de la minoria rohingya a mans de les autoritats birmanes. Mentrestant, el poble armeni recordarà el 2023 el centenari del seu genocidi, el primer crim massiu sistematitzat del segle xx.

Tot plegat demostra la importància d’una de les frases que va escriure el presoner d’Auschwitz Zalman Gradowski, en un dietari secret que va aconseguir amagar, per deixar testimoni dels fets a les properes generacions: “Aproximeu-vos, ciutadans lliures del món, que teniu la vida […] garantida per llei, us vull explicar com els criminals moderns i menyspreables assassins han trepitjat la moralitat de la vida i han anul·lat els postulats de l’existència”.

Unes setmanes abans que la meva àvia morís després de patir un Alzheimer duríssim que va durar gairebé vint anys, l’equip mèdic que la tractava va demanar als seus fills –ma mare i els seus germans– si podien fer-ne la donació cerebral, perquè el seu Alzheimer era molt particular i, a través de la donació, la investigació mèdica podia avançar. Els deu fills que van poder votar –l’àvia en tenia dotze– van quedar empatats: cinc hi van estar a favor i els altres cinc van votar-hi en contra, argumentant que ella mai no havia expressat la seva voluntat de ser donant, no ja del cervell, sinó de cap altra part del seu cos. I, així, la meva àvia va ser incinerada amb tots els seus òrgans.

Explico aquesta història a Gurch Randhawa, professor de Diversitat en Salut Pública de la Universitat de Bedfordshire i assessor de l’Organ Donation del National Health Service del Regne Unit, que participa a Barcelona en un cicle de debats organitzat per l’Organització Catalana de Trasplantaments, la la Direcció General d’Afers Religiosos i el Palau Macaya sobre les connotacions culturals i religioses de la donació d’òrgans. Va fallar res en la meva família? Els membres que hi van votar en contra són menys solidaris que els altres? El doctor Randhawa hi posa llum: “El teu cas –em diu– és un exemple de la necessitat que aquest diàleg es doni en forma de conversa normal en la nostra societat. I, segurament, el moment triat per parlar-ne no va ser el millor; al contrari, hi havia massa emocions barrejades. De fet, les nostres investigacions demostren que la donació d’òrgans (per a la investigació mèdica o per salvar vides) només es produeix quan la gent hi confia plenament. I, si ho penses, el moment en què la família està abordant la mort d’un ésser estimat és el pitjor escenari possible per plantejar aquesta pregunta i per construir aquesta confiança necessària entre la gent i el servei públic de salut”. 

Associem la donació a la mort, i com que la mort és un tema tabú en la majoria de societats, tampoc no abordem la donació. I així anem encadenant un silenci rere l’altre. 

Associem la donació a la mort, i com que la mort és un tema tabú
en la majoria de societats, tampoc no abordem la donació i axí encadenem un silenci rere l’altre.

“Sabem, però, que la fe té un pes important en la donació d’òrgans. Al Regne Unit, per exemple, el consentiment familiar per donar òrgans se situa en el 70% en el cas de la comunitat blanca, mentre que baixa fins al 42% en la resta de comunitats. Si tenim en compte que aquestes són, precisament, les més religioses, veiem clar que hi ha una necessitat de treballar conjuntament amb els líders religiosos d’aquestes comunitats. Al capdavall, la religió té un pes important en aquesta negativa a consentir la donació.”. Tot i així, la religió no és la primera causa en la negativa a la donació: “La recerca ens diu que hi ha tres motius principals pels quals les famílies diuen que no. El primer i més gran, la desconfiança; el segon, la falta de sensibilització, i el tercer, la percepció religiosa. O sigui, que sabem perfectament què hem de fer: construir confiança, sensibilitzar i, finalment, superar les barreres religioses. Per construir confiança, cal recórrer als referents de cada comunitat; per sensibilitzar i informar, cal transmetre els missatges correctes, i per superar les barreres religioses, el que cal és treballar amb els líders religiosos. Són ells els que poden obrir el diàleg, perquè hi ha una diferència entre el que la religió diu i el que la gent interpreta o percep. La majoria dels textos sagrats, des de la Bíblia fins al Guru Granth Sahib, van ser escrits fa milers d’anys, quan la donació d’òrgans no era una opció, i, per tant, no en diuen absolutament res. Per exemple, en la meva religió, la sikh, quan algú mor, el dia del funeral, la família ha de rentar i vestir el cos abans del funeral, un ritual clarament religiós. Sabem que hi ha gent que pensa que la donació d’òrgans desfigurarà el cos i, per tant, decideixen no fer-ho. Per això és tan important que aquest diàleg es faci amb els líders religiosos, que poden explicar que l’extracció d’òrgans deixa només una petita cicatriu que és pràcticament imperceptible i que, per tant, el cos estarà perfecte per fer-hi el ritual de rentar-lo i vestir-lo. I el mateix es pot aplicar a aquelles confessions que creuen en la vida després de la mort. Només els líders poden explicar que, en realitat, en aquests casos, ens referim a l’ànima, no pas al cos… 

En el cas dels ateus, l’escola podria ser un espai claríssim on debatre sobre la donació d’òrgans.

No es tracta de debatre sobre els aspectes religiosos de la mort. El repte és trobar la manera perquè aquesta conversa es produeixi en el si de les diverses comunitats religioses. I això ho han de fer els líders d’aquestes comunitats, perquè són els únics que tenen la capacitat de construir aquesta confiança necessària. La religió, però, és només una part de la solució del problema de la donació d’òrgans. El gran repte és codissenyar una solució que sigui vàlida per a totes les comunitats. En el cas dels ateus, per exemple, l’escola podria ser un espai claríssim on debatre sobre la donació d’òrgans. Per tant, es tracta de pensar quina és la millor manera de normalitzar la conversa sobre donació d’òrgans en les diverses comunitats, siguin religioses o no”, rebla el professor. 

Efectivament, al final, es tracta de parlar de la vida, i no pas de la mort.

David Jou: És físic i poeta. És catedràtic jubilat de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor honoris causa per la Universitat de Girona. És investigador en termodinàmica de processos irreversibles.

Angela Volpini: Va tenir una experiència mística que la va portar a elaborar un nou pensament antropològic-cultural-teològic sobre la persona, la humanitat i Déu. Va crear a Casanova Staffora (Itàlia) el centre cultural Nova Cana (www.novacana.it). 

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.

Vaig néixer vestit

Vaig néixer vestit un 30 de novembre de l’any 1932.Hi ha nens que venen al món dins d’una capa de greix. Jo, no; jo vaig néixer cobert d’un tel de seda. Suposo que això és important. Després de treure-me’l, la mare el va plegar, el va embolicar amb un mocador i el va guardar. Encara el conservo.

A la meva mare la van enterrar viva quan jo tenia vuit anys. Era la presidenta del Partit Socialista d’Olesa de Montserrat i, per això, la van afusellar. A ella, i a vint-i-vuit més, a Abrera. Sense el tret de gràcia la van ficar al clot. El mateix home que l’havia matada, anys més tard, em va explicar que mentre li llançaven la terra a sobre la mare ens cridava. “I els meus fills?! I els meus fills?! I els meus fills?!”, diu que deia.

En morir la mare, jo em vaig quedar a viure a Olesa mateix, a casa de la meva germanastra i del seu home. El pare va marxar a viure a Esparreguera per treballar les terres d’un germà seu. I al cap d’un any també va morir: un infart. El dia del seu enterrament, mentre plorava, em vaig adonar que m’havia quedat completament sol.

Fam d’amor

A casa de la meva germanastra només hi anava a dormir i rebia una pallissa rere l’altra. Mentre el pare va ser viu, almenys els diumenges anava a dinar a Esparreguera i hi podia menjar un bon plat; era l’únic dia que ho feia. Els altres dies els passava com podia. Moltes vegades marxava al bosc amb el Corretjoles, un pastor del poble. Ell sempre portava més menjar del compte i me’n donava la meitat. 

Sempre m’he espavilat com he pogut. Remenava les escombraries i rapinyava el que podia dels horts. Quan encara no s’havien emportat el meu germà petit a Anglesola, amb una altra germanastra, ell i jo anàvem a cantar per les cases perquè ens donessin menjar. Quina vergonya que passava! A Anglesola tenien terres i menjaven, així que quan el Lluís ja vivia allà jo me n’anava a l’Estació del Nord, d’Olesa, i quan el tren del Correo havia arrencat jo sortia corrents, m’enfilava als estreps i m’hi amagava a sota. Després de la parada de Tàrrega baixava: amb el tren en marxa, em posava a l’estrep i saltava. A vegades sortia rodolant; però no passava res: allà menjava.

Anava a missa perquè em marquessin el bitllet d’assistència per poder entrar després a l’asil social; a casa ningú no era creient. Quan m’havia assegut a taula, em portaven el plat de farinetes i, un cop el tenia al davant, m’agafaven per l’orella i em feien fora del menjador. “¡A la calle! ¡De rojos no queremos!”. Un dia, una dona que era de la família dels que van denunciar la meva mare, d’amagat, em va donar un tros de coca que feia dos pams. Amb la fam que tenia…, i la coca amb sucre i tot. Em vaig asseure davant de casa i… I si l’ha enverinat? I si hi ha tirat alguna cosa perquè vol que em mori? I si ha matat la meva mare i ara també em vol matar a mi? La vaig agafar i la vaig llençar a la teulada del corral de vaques que hi havia davant de casa. Durant dos dies em vaig asseure a l’entrada de casa per mirar la coca sobre la teulada. Amb sucre i tot!

Anava al cementiri d’Abrera i passava llargues estones cridant la mare, però no sortia mai. Després, a la nit, plorava assegut sobre el llit, a les fosques. Un dia, mentre plorava, es van obrir les portes de casa i vaig veure com tres éssers que no tocaven a terra es passejaven d’un lloc a l’altre. Vaig pensar que allò devia ser el cinema i així, mirant, em vaig adormir.

Miro el mar i, malgrat el fred del dia, sento la innegable sensació de submergir-me en un oceà interior. Les onades que venen i van avui són suaus. El mar de plata i canyella convida al contacte interior.

Una serenor sense mar de fons, calma. 

M’acompanyen els nens i la gent de tota edat parlant amb veus diferents al meu costat, amb converses diverses. I jo sentint el moviment profund i ple d’un oceà que ens conté a tots; no els visc com a estranys. 

L’aigua fresca de la meditació és una actitud de presència, obertura, bondat i atenció conscient. Em desperta els sentits, que copsen el món amb més certesa.

La llum dibuixant ombres i colors, formes i moviments infinits. Els sons girant entorn del silenci profund que els sosté. La pell acaronant per dins el que soc; per fora, el que m’envolta; toco el món sense pressa. Assaborint els instants que desgranen textures de gustos diversos; de vegades, tan dolços i suaus; d’altres, tan amargs i rogallosos. L’aroma de la vida m’arriba fresca al nas, tan plena de núvol humit com de raig de sol calent. 

Com més sento el món, més en contacte estic amb el meu interior. Com més em submergeixo al mar interior, més present en el dia a dia compartit amb els altres. Un doble moviment que n’és un de sol, com quan s’obre una flor, en tots els sentits, en totes les direccions. 

Quelcom s’obre en nosaltres quan ens permetem anar més enllà de les barreres del mental, quan podem estar sense que la por ens aturi. 

Baixar al fons d’un mateix sempre és una porta al més alt. Podem veure qui som en el reflex del fons. No hi ha imatge millor que la que no construïm; no hi ha imatge més certa que la que es trenca per deixar fluir l’essencial. 

El mar, com un mirall profund que trenco en capbussar-m’hi, m’obre a una realitat fora d’il·lusions vanes, fora de desitjos que em lliguen. 

Mar de dins, mar de fora, on és el mar?

En les famílies, l’amor creix en forma de benestar quan els membres aconsegueixen danses de relació harmòniques i orientades al creixement, de manera que cadascú pugui ser qui és sense necessitat de falsejar-se.  

En el viatge de la vida, és crucial la bona gestió dels vincles, dels nostres amors i desamors; en resum, de les nostres vivències afectives. Estem parlant del pare, de la mare, dels germans, dels avis, dels fills, de les parelles, de les exparelles i també dels amics i d’altres persones importants. Segurament constitueixen la columna vertebral o el cervell visceral que governa la nostra salut i la nostra malaltia, la nostra felicitat i la nostra desgràcia, i els nostres èxits i els nostres fracassos. Senzillament, som mamífers, i, per tant, afectuosos, tendres i delicats, i audaços, fràgils i forts alhora. La cura o l’atenció que posem en els “assumptes del cor” mai no té límits. Parafrasejant sant Joan de la Creu: “Al capvespre de la vida serem jutjats en l’amor”. I segurament sigui així: en l’amor a nosaltres mateixos, en com hem fet el que volíem fer, en com hem respectat els nostres moviments profunds, i també en l’amor vers la vida, en tot el que ens ha donat, tant si era desitjat com si no, i, sobretot, en l’amor vers els altres, incloent-hi aquells que ens han ferit o que ens han fet mal. No hi ha cap altra pau que no sigui la del cor, i aquesta s’aconsegueix enderrocant identitats que apuntalen l’Ego o el Jo Personal, però que no militen en sintonia amb la realitat tal com se’ns va imposar en el seu moment. I sabem que la realitat es presenta a vegades revestida de patiment. Algú va dir que cal obrir el cor al dolor en comptes de defensar-nos en excés, no perquè el dolor sigui guaridor, sinó perquè obrir el cor sí que ho és. Per a mi, però, un dels grans recursos del viatge de la vida consisteix a saber viure el dolor quan ens visita.

En les famílies, l’amor creix en forma de benestar quan s’aconsegueixen danses de relació harmòniques i orientades al creixement, de manera que cadascú pugui ser qui és sense necessitat de falsejar-se. Per a això cal que cadascú estigui al lloc que li correspon, la qual cosa constitueix idees elementals d’ordre i de geografia familiar: que els pares estiguin al lloc dels pares i els fills, al lloc dels fills; que els pares se sentin grans, estiguin ben assentats en la vida i donin, i que els fills se sentin petits davant d’ells i prenguin, i que en la parella tots dos estiguin en igualtat de rang, de costat, i no pas per davant ni per darrere, ni per sobre ni per sota. D’altra banda, és important que la família se sintonitzi amb el curs de la vida com un riu que flueix de dalt a baix i transporta els nutrients en aquesta direcció.

Laia Platero té 29 anys i va néixer amb una sordesa profunda i degenerativa.  Malgrat aquesta, no direm discapacitat, sinó capacitat diferent, és mestra d’infantil i primària i treballa des de fa deu anys en una escola com a coordinadora de P3 fins a 6è. A més, ha estat monitora d’esplai, fa voluntariat, imparteix xerrades a la universitat, ha estudiat música i és professora de dansa. Parla amb bona dicció, em llegeix els llavis, em mira als ulls i vibrem juntes mentre m’explica… 

–Cada vegada hi vaig sentint menys. Jo ho noto, i he deixat de fer coses que abans podia fer. Tinc els meus moments baixos, és veritat, però ho accepto i sempre intento anar més enllà. És l’esperit de superació: quan em proposo una cosa, l’acabo aconseguint. Els meus pares, de petita, em van donar la força de superar-me i jo la segueixo tenint. És molt important que creguin en tu des del primer moment. Si el teu entorn confia en tu, la teva autoestima puja i tot se supera. I no és tan important tenir diners, sinó amor, creure en les possibilitats de l’altre, que no hi hagi cap barrera, buscar les solucions. 

No hi ha persones discapacitades, sinó persones amb capacitats diferents…

–Per a mi ser sorda no és una discapacitat, sinó una capacitat. Tots som discapacitats en algunes coses i capacitats en altres, i entre tots ens podem complementar. Hi ha gent que dona per descomptat que no pots fer una cosa, i jo els dic: però m’ho heu preguntat? Perquè jo tinc les meves estratègies, i la majoria de persones, com que no les necessita, no les busca. La lectura labial, per exemple. Sé llegir un llibre a l’inrevés i sé llegir els llavis, per tant puc seguir la lectura d’un nen. El meu camp visual és més obert, i veig de seguida si hi ha algú, encara que no el senti. És un entrenament. El timbre, quan s’acaba el pati, jo no el sento, però quan veig que els nens se’n van cap a la font, ja sé que s’ha acabat, no em fa falta que m’ho diguin. 

Les estratègies complementàries necessiten de l’altre.

–Per a mi no és un problema tenir una discapacitat a l’aula, sinó un avantatge. És una oportunitat de créixer més, i per als nens, també. Ho entenen molt bé perquè no estan contaminats per la societat, ningú no els ha condicionat. Quan estem asseguts en rotllana i han d’explicar alguna cosa, ells ja saben que han d’aixecar la mà, perquè, si no, no els entendré. L’hàbit d’aixecar la mà i esperar el teu torn el tenen incorporat amb mi. Si de petits els eduques en aquesta diferència, hi ha l’esperança que el món canviï una miqueta. Intento transmetre aquesta manera de fer, els valors, l’essència de la persona. Tenir clar el que vull aconseguir i fer-ho sense trepitjar ningú, perquè vull que l’altre col·labori amb mi. 

Cada dia és un repte.

–Sí, perquè no sé què em trobaré. Quan acabo el dia, abans d’anar a dormir, faig un repàs: què he fet bé i què no he fet tan bé, què podia haver millorat, què he après. M’agrada molt fer-ho, m’ajuda a adormir-me. Amb l’autoavaluació he après a veure’m a mi des de fora. No és únicament veure què has fet, sinó trobar-te a tu mateixa, en pau, aprendre dels errors, aprendre també a dir que no: no sempre m’he de superar perquè els altres valorin el que he fet; si m’he de superar a mi mateixa, ha de ser perquè jo vull i crec que ho puc fer. No he de perdre l’esperit de superació, però la gent ha d’entendre que tampoc no he d’estar constantment superant-me.

Un lloc per fer silenci

Una ermita romànica al mig del bosc.

Un moment sagrat

Quan cuino i rento els plats. 

La paraula que m’agrada més

Inspiració.

Què m’indigna

La mandra i el safareig.

Què em motiva

Compartir la vida amb altres vides motivades.

Una lectura que m’ajuda  

Contes sufís.

Una música 

Athos, de Stephan Micus. 

Una olor agradable

El romaní.

Un lema que m’inspira

L’única constant és el canvi.

Déu?

El Tot. 

Una imatge 

Un foc envoltat de persones.

Un do/habilitat que posseeixo

La música passa per mi.

Un mestre

Els meus amics.

La mort és…

Un inevitable trànsit cap a un lloc desconegut.

El meu desig profund

Que siguem més conscients del regal que és l’experiència de viure.