Avui dia hi ha qui conviu amb assistents de veu que li organitzen les vacances o que li seleccionen un bon vi, o amb robots sexuals de companyia que, connectats a les terminacions nervioses, es veu que propicien els millors orgasmes. La intel·ligència artificial, la realitat virtual i la realitat augmentada permeten tractar càncers i malalties degeneratives amb uns nivells d’èxit que mai abans no havien sigut possibles. I pràcticament no queda ningú al món sense un smartphone a la butxaca que li vengui allò que necessita a cada moment; fins i tot, criteri.

La ciència i la tecnologia ens empenyen a través d’una big data que programa el nostre com-portament mitjançant clics i anuncis més o menys subliminals, d’un «núvol» que ens assegura que d’aquí a uns trenta anys, quan ens morim, els nos-tres pensaments continuaran en marxa i, a través de robots, podrem anar fent vida a la Terra com fins ara; és la singularitat tecnològica: carregar la nostra consciència a la xarxa per viure digital-ment un cop morts. La possibilitat d’una manipulació genètica que permet escollir com volem que sigui la nostra descendència ja és aquí.

No hem entès encara què volia dir ser humans i resulta que ja hem entrat a la fase posthumana, transhumana o superhumana, marcada per uns canvis tecnològics que transformen, indefugible-ment, allò que implica ser humà. Però la nostra manera de ser en essència, la nostra capacitat de com-prendre, el nostre coneixement, ¿han arribat també a aquesta fase posthumana?

¿Cap a on va la nostra identitat com a humans? ¿Què és el que volem ser? ¿Com modificarà tot això les nostres relacions interpersonals? ¿Posarem límits a la voluntat d’allargar la vida? ¿Ens dedicarem ara a prolongar la vida dels més rics quan hem sigut incapaços de garantir la igualtat d’oportunitats per tothom? Els recursos són finits: si allarguem la vida dels que ja hi som, ¿podran néixer més generacions? ¿Com ens ho farem en una societat on les persones grans estaran en perfectes condicions per treballar? Un món amb una escletxa digital creixent, ¿serà un món més polaritzat (encara)?

En aquests moments, són les grans corporacions tecnològiques (capitalistes, creadores de l’opi del poble en la seva màxima potència) les que porten el timó d’una humanitat que s’autoamenaça a través de noves relacions amb la tècnica i per les quals, potser, encara no és prou madura.

Si volem sobreviure, ens caldrà respondre als nous interrogants des de la qualitat humana; des d’aquella consciència profunda que les persones no som simples nodes de dades, que podem posar límits a l’imperi digital quan va més enllà de l’educació i la salut, i que les grans corporacions s’han de fer responsables d’allò que tenen entre mans i que afecta el rumb col·lectiu de la humanitat.

Jordi Graupera. Doctor en filosofia per la New School for Social Research, la seva recerca s’ha centrat a explicitar les contradiccions dels Estats liberals quan han d’encarar disputes de fons sobre la naturalesa humana.

Jordi Pigem. Filòsof de la ciència conegut per la seva crítica al tecnocapitalisme, és doctor en filosofia (UB) amb la tesi “El pensament de Raimon Panikkar: Una filosofia de la interdependència”.

Teresa Forcades. Monja benedictina, doctora en salut pública (UB) amb una tesi dedicada a les medicines alternatives i doctora en teologia fonamental (FTC) amb una tesi sobre el concepte de persona.

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

La pandèmia, el temporal Gloria, els incendis forestals…, cal que hi hagi desastres com aquests per recordar-nos que els fonaments damunt dels quals hem bastit la nostra societat de centralisme urbà, menystenint la terra i el territori, estan a prop del col·lapse. A la dècada dels seixanta del segle passat, es va iniciar l’èxode del món rural cap a les grans ciutats amb la promesa d’un futur millor. El que es va vendre com l’avantguarda del progrés en realitat s’ha convertit en una ratera especulativa que cap govern no ha estat capaç d’obrir ni de gestionar: ciutats superpoblades; sòl agrícola urbanitzat amb segones residències, indústria i oci; grans explotacions agrícoles extensives; pèrdua del producte local i moviment d’aliments d’una banda a l’altra del món. 

Actualment, la terra s’ha convertit en un bé preuat que fa molt difícil l’accés d’una nova pagesia que no ve de pagès, majoritàriament formada per joves de zones urbanes, la qual, durant la darrera dècada, s’ha anat formant en diferents escoles agrícoles o ramaderes, i que aposta per canviar el model agroindustrial per un altre d’agroecològic. El model agroecològic comporta la transformació de l’entorn, socialment, culturalment i econòmicament, per-què va més enllà de la producció d’aliments: té cura de la terra i de les persones, defensa el dret a la sobirania alimentària, el respecte de l’entorn, el patrimoni natural, les llavors i les races autòctones, els ecosistemes i els boscos. Aquesta nova pagesia s’està obrint camí malgrat els estralls del canvi climàtic, l’especulació (l’any passat, a Catalunya, el preu mitjà anual de l’hectàrea agrícola se situava a prop dels 12.000 euros), les dificultats per trobar habitatge, els preus per sota dels costos de producció i la manca de suport governamental. I, durant la pandèmia, no només ha posat damunt la taula la necessitat de canviar les polítiques agràries, sinó també el seu compromís per subministrar els aliments que necessitava la població durant el confinament. 

En aquest país, iniciar-se en l’agricultura o en la ramaderia si no es ve de pagès sembla una missió impossible, i és aquí on sorgeix el projecte de Terra Franca, amb la intenció de facilitar l’accés a la terra a aquesta nova pagesia. Un accés que, a part de les dificultats esmentades, es troba sovint amb els recels de la propietat per llogar, vendre o cedir les seves terres, amb hereus de finques que no aconsegueixen posar-se d’acord en la gestió, amb la problemàtica de les subvencions per hectàrea que fa que el propietari no vulgui llogar per por de perdre els ajuts…

Per revertir aquesta tendència, cal apostar per una regulació pública que, d’una banda, promogui que la terra es treballi degudament i, de l’altra, que n’asseguri un preu assequible per afavorir la incorporació de noves generacions de pagesos que abasteixin el país.

Terra Franca treballa perquè tot això es faci realitat, i ho fa també en el dia a dia: d’una banda, acollint, avaluant i acompanyant les demandes de persones o col·lectius que volen implementar el seu projecte de producció agroecològica, orientant-los en la recerca d’una terra adient i en l’accés a recursos financers ètics per fer front a les despeses d’instal·lació. I, d’altra banda, buscant propietaris de finques que les vulguin arrendar, perquè estan en desús o bé perquè deixen l’activitat agrària sense relleu. Terra Franca vol crear entre la propietat i la persona arrendatària el clima de confiança necessari per assegurar la viabilitat dels projectes.

Cal que els governs i la ciutadania es comprometin en el desenvolupament d’una agricultura sostenible, sobirana i de proximitat. És necessari dignificar l’ofici de la pagesia i considerar la terra com un bé comú que s’ha de defensar.

Un lloc per fer silenci

Els meus llocs preferits: Montserrat, les biblioteques, els lavabos de la ràdio, la meva habitació a casa dels pares…

Un moment sagrat

La migdiada.

La paraula que m’agrada més

Aixella.

Què m’indigna

Massa coses.

Què em motiva

Veure la gent que estimo contenta!

Una lectura que m’ajuda  

Els whatsapps de la meva mare o la meva amiga Rita.

Una música 

A la meva vida hi ha dos grups que m’han fet ser qui soc: La Oreja de Van Gogh i, sobretot, Manel. Basic catalan girl!

Una olor agradable

L’olor de vespre d’estiu, que a casa meva vol dir olor de gaspatxo i truita a la francesa.

Un lema que m’inspira

El meu pare una vegada em va dir: «Que l’èxit no t’emboiri l’ànima», i m’agrada.

Déu?

Sí.

Una imatge 

Fa poc vaig veure una pintura inspirada en el ballet de Daphnis et Chloé i em sembla molt bonica. Hi penso molt. És la imatge viva de l’amor i l’encaterinament adolescent.

Un do/habilitat que posseeixo

Tinc molta intuïció.

Un mestre

Els meus nens de l’esplai.

La mort és…

De les coses que més por em fan.

El meu desig profund

Poder menjar gelats ametllats cada dia.

El primer record que tinc d’una abstinència imposada és el d’un dejuni receptat pel met-ge de capçalera. Jo era petit, devia haver agafat alguna cosa de panxa, i aquell home va dir a la meva mare que passés dos o tres dies bevent aigua i el suc de l’arròs bullit. Es-tic segur que, d’entre totes les coses que receptava aquell metge a la gent del meu poble, beure aigua era la més habitual. La segona era caminar. 

Els dejunis o les dietes de prescripció facultativa tenen sentit. Més enllà de la seva eficàcia, fisiològicament òbvia, tampoc no hi ha gaire marge per discutir-ne la pertinència en altres vectors de la condició humana, diguem-ne els aspectes socials o culturals. És veritat que podem anar a veure el doctor per reafirmar-nos a la contra; molts fumadors ferrenys ho fan, i no és estrany l’obès que surt del metge amb les idees clares però la voluntat coixa i, davant ma-teix del consultori, entra a la fleca i es compra una bossa de croissants de crema. Jugar amb la salut deu ser el que se’n diu un fet universal, tot i no poder negar els beneficis físics d’un dejuni puntual, d’una dieta esporàdica i d’una alimentació equilibrada i saludable. Si de cas, el problema no són les pràctiques terapèutiques, sinó les necessitats humanes de tall social i cultural.

Una altra mena de dietes o abstinències imposades són les que se segueixen per tradició. Aquí, la prescripció té sentit, però no tant pel que fa al benefici corporal dels fidels, sinó pel que toca al seu benestar social i cultural. Ara relegats a l’anècdota del calendari i a la presència festiva d’alguns productes, temps enrere els dejunis quaresmals cosien la comunitat. Per entendre’ls, podríem mirar de prop la pràctica molt més vigent del dejuni del ramadà. Les comunitats el viuen en clau manyaga i familiar, i en cap cas l’abstinència no té visos malaltissos, sinó religiosos, espirituals; finalment, socials. És abstenint-nos junts que celebrem estar junts. 

Fins aquí, però, sembla que només hàgim parlat de dejunis i de pràctiques cosines que posem en pràctica perquè toca. El metge o el dogma ens comminen a fer segons quines coses sota l’amenaça —val a dir que insignificant— de patir malalties greus o d’acabar convertits en ovelles socialment negres. Però, ¿què passa quan ens sembla que som nosaltres els que per voluntat pròpia ens sotmetem a l’abstinència, ens imposem dietes fèrries però en teoria òptimes, ens convertim en apologetes i guardians de la nostra salut?

El primer record que tinc d’un dejuni voluntari és el meu pare fent la cura del raïm. Culturalment mediterrània, és una de les dietes depuratives més tradicionals, ara deixada al calaix del folklore; una pràctica tan antiga com la de fer un tomb cada dia, sense gaires escarafalls. El segon record que tinc, de la mateixa índole, és el d’un amic fent la cura del xarop de saba. En tots dos casos, el pare i l’amic parlaven de «neteja», entenent el cos com un sistema de canona-des que cal purgar, una maquinària, i no ho feien per cap pruïja estètica. Més aviat els repercutia en un benestar psicològic, esclar, la voluntat hi juga un paper important i no és cap secret que l’amor propi se sol nodrir d’una actitud resolutiva. La diferència és que el meu pare ho feia per costum i el meu amic, per distingir-se. 

Ara com ara, l’obsessió per la salut ha agafat una volada estratosfèrica. Han quedat enrere les petites grans dosis de sentit comú del metge del meu poble, beure aigua i caminar. S’han deixat força de banda els pics del calendari que recomanaven certes menges i que servien per aturar-se, fer pinya i reflexionar. I les purgues intermitents han passat a ser omnipresents als discursos sobre com hem d’estar, quina fila hem de fer i quins comportaments hem de tenir.

Després de la Segona Guerra Mundial, el món occidental va veure que la reconstrucció d’una humanitat viable no seria possible si les classes subalternes no accedien a una capacitat adquisitiva general. Si el treballador no se singularitzava, si no cobrava més i no tenia més hores lliures, el manteniment de les elits se n’anava en orris. La re-construcció va fer triangular un mercat de cop i volta copiós, un ciutadà individualitzat i seduït per la idea del progrés material i un relat polític i cultural ad hoc. Les pràctiques de les elits es democratitzaven a través del mercat, i durant mig segle les classes subalternes han tingut accés a tiberis, plans personals, vacances, objectes i productes alimentaris que s’han convertit en una marca, una distinció, béns de consum que signifiquen un estatus. És evident que aquesta cursa manicomial ha deixat més de mig món en la misèria, però el discurs s’ha tornat hegemònic.

Arribats en aquest punt, al cim d’aquesta escalada del progrés material, cap al tombant de segle es va veure que la reconstrucció havia deixat un planeta exhaust i una humanitat mòrbida, falsament sobirana i força esclava del consum impenitent. Aleshores, entre uns i altres, les instàncies polítiques, científiques, del mercat, col·lectius de consciència, gurus terrenals i organismes internacionals, van posar la salut al centre del discurs. De moment, el resultat s’ha traduït, segons els casos, en un canvi d’obsessions i en l’eixamplament de certes parado-xes: el reclam de menjar sa en entorns d’una gran habitabilitat insana, un culte al cos més propi de la fantasia (cinema, publicitat) que no pas de la necessitat, la terrible sensació que es tracta de l’enèsim estratagema d’un mercat i d’unes elits que ens volen fent el que toca.

Fina Becerra ha fet vuitanta anys durant el confinament. Va néixer a Algerri (la Noguera) i ara viu en ple barri de Gràcia, a Barcelona. Té tres fills, cinc nets i una besnéta; moltes ganes d’aprendre i una vida que no se l’acaba. El primer contacte que vaig tenir amb les noves tecnologies va ser quan em vaig jubilar i vaig anar a conèixer el meu net al poble. La meva filla em va dir que a les nits feien unes conferències on t’ensenyaven a fer anar els ordinadors, però jo en aquell moment no estava posada en res d’això, i ves què havia d’anar a fer jo allà. Però ella va insistir tant que al final vaig començar a anar-hi. D’això ja fa setze anys, i se’m va obrir tot un món!

Va suposar un canvi…

I tant! M’ha obert un món que abans estava tancat. Jo estic molt contenta amb l’ordinador i amb les xarxes socials. Hi ha tantes coses! La primera que se m’acut és ara, en el temps de confinament, perquè jo he fet els vuitanta anys en ple confinament, i visc sola, i dono gràcies d’haver estat confinada per-què, si no, segurament els meus fills m’hagueren muntat una festa i m’hagueren dit en aquell moment que m’estimaven molt, i ja està. En canvi, em van muntar un vídeo on tots anaven dient el que pensaven i, esclar, han sortit coses del que pensen de mi que d’una altra manera jo no me n’hauria assabentat. I ara, quan estic deprimida, me’l poso i és com una injecció d’ànims. Durant tot aquest temps no m’he sentit mai sola: a través de les plataformes m’he trobat amb gent dels diferents grups als quals pertanyo, també he pogut assistir a conferències interessants que de vegades no pots anar a escoltar, i a través de l’ordinador les pots veure tantes vegades com vulguis… Només hi trobo avantatges.

¿Creus que a través de les xarxes ens diem coses que no ens atrevim a dir-nos cara a cara?

Jo penso que tot el que m’han dit els meus fills en aquest vídeo dels vuitanta anys, si no hagués sigut així, no m’ho haurien dit mai. A mi també em passa, hi ha moltes coses que als meus fills les hi he de dir per escrit. Em costa més, cara a cara, expressar sentiments. A mi em va faltar la família: el meu pare se’n va anar de casa quan jo era molt petita i no el vaig conèixer, i la mare va morir quan jo tenia dotze anys, i sempre vaig estar interna en un col·legi de monges; i, ja de casada, per desgràcia, el marit no va ser el més adient. Així que he anat sempre coixejant, i hi ha coses que a les sobretaules familiars s’expliquen i es parlen i adquireixes una saviesa, i a mi això em falta, i m’ho noto. No vaig tenir aquell ambient familiar on es cuinen moltes coses.

¿Podem educar una mirada alternativa als cossos, en un moment que els missatges a favor del cultiu del cos i de la imatge arriben a infants i joves d’edats cada cop més diverses? La fundació Imatge i Autoestima i l’ACAB han llançat la campanya «Quan no t’agrades, emmalalteixes», sota la qual obren un paraigua d’activitats per reflexionar sobre la diversitat i l’autoestima en relació amb la salut (física i psicològica). Posen a disposició de les escoles diversos tallers sobre la concepció de la persona, l’autoimatge i l’acceptació d’un mateix, adaptats segons les edats. També ofereixen formacions per al professorat i activitats per a famílies amb l’objectiu d’abordar la gestió emocional en relació amb l’alimentació a casa i a l’escola. Cal contactar-hi per a informació i reserves.

Podríem definir la realitat virtual com una tecnologia informàtica que permet crear mons virtuals a l’interior dels quals l’usuari pot navegar en temps real i interactuar-hi. D’acord amb això, ben aviat es van intuir les seves importants aplicacions pedagògiques, motiu pel qual va generar grans expectatives en el camp de la didàctica. En la dècada que va de 1995 a 2005, especialment als Estats Units d’Amèrica i al Regne Unit, aquesta tecnologia
va generar molta il·lusió no sols a les facultats de pedagogia i a les principals empreses involucrades en la producció de multimèdia educatiu, sinó especialment entre el segment del professorat més inquiet i innovador que existia a l’educació primària i a la secundària. Aquests docents hi van veure no sols la possibilitat d’introduir a la classe l’espectacularitat visual dels mons virtuals que el mercat començava a oferir, sinó també, i sobretot,
l’oportunitat d’elaborar estratègies didàctiques que servissin d’estímul per a un canvi profund en els sistemes d’aprenentatge. Així és com van crear i mantenir una important revista on-line, Virtual Reality in Schools, on periòdicament es penjaven resums i exposicions de totes les iniciatives didàctiques que ells mateixos estaven duent a terme a les aules. Val a dir que, en primer lloc, la capacitat renovadora que implica la introducció de la realitat virtual a les aules passa pel seu gran poder motivador, inherent a la bellesa i fascinació dels mons virtuals. No cal dir que l’atracció que desperta allò que és tridimensional és superior a la d’una fotografia, un dibuix o fins i tot a la d’una pel·lícula, perquè és quelcom que s’acosta més a la realitat tangible. És més apassionant fer un viatge virtual per l’interior del cos humà a través de les venes i dels òrgans que visionar un documental
o consultar un atles anatòmic. És més «màgic» visitar edificis històrics desapareguts o en ruïnes, i contemplar-los tal com eren en l’època de la seva construcció, creant la il·lusió de pujar en una màquina del temps que et trasllada a una època del passat, que contemplar un dibuix en un llibre de text de Ciències Socials. És més interessant caminar pels carrers d’una ciutat tan llunyana com Pequín des de l’ordinador que tens a l’aula que contemplar un mapa que el professor projecta a la pissarra.

En segon lloc, la realitat virtual converteix l’alumne en el protagonista del seu aprenentatge. Aquest pot aprendre l’estil de vida medieval mentre es passeja per un castell observant la distribució dels espais, els objectes, la decoració i les armes. Si, a més, és un joc en el qual ha d’interactuar amb els personatges virtuals que hi troba per tal de recopilar la informació que li permeti anar superant les proves, està aprenent història medieval mentre juga.

Amb motiu de la nova etapa de la revista Dialogal, us convidem a “El món post-pandèmia”, un diàleg entre Jordi Pigem, Teresa Forcades i Jordi Graupera, tres grans pensadors de la filosofia de la ciència i de la ciència social i política que debatran el món actual des d’una perspectiva humanística. Serà el dijous 26 de novembre a les 19h a l’Espai Abacus (Enric Granados, 112, Barcelona). La inscripció per assistir-hi és imprescindible i es retransmetrà per internet des del canal d’Abacus Cooperativa, obert a tothom.

Què podem aprendre del que ha passat? Què diu de nosaltres la manera com ho hem afrontat? I la pandèmia, suposarà una anècdota o un canvi de paradigma?

Inscripcions, aquí.

Una senyora gran, amb cabells blancs i cap cot, resant el rosari. Un home de mitjana edat, amb gel·laba i barba llarga, recitant l’Alcorà. Una dona a prop de la cinquantena, vestida amb roba de colors, en posició de meditació. A la nostra societat, la presència de la religió la dibuixem, ens la imaginem, l’estereotipem, en aquests termes. Una visita a l’hemeroteca, un repàs de la premsa, fa paradigmàtica aquesta tendència. Són retrats generacionals, on difícilment apareixen persones de menys de trenta anys. És més, les poques vegades que els mitjans de comunicació fan referència a la religió entre persones joves, aquesta es presenta, majoritàriament, com a quelcom patològic, posant l’atenció en els casos més extrems (vegeu radicalització, sectes i altres derivats). O, també, fent èmfasi en la secularització imparable i aparentment irreversible del jovent d’avui.

¿Què hi ha de cert darrere aquesta idea? ¿Fins a quin punt la joventut actual ha abandonat la religió? ¿És aquest abandó una qüestió purament generacional i transitòria, o és quelcom més estable? I el creixent interès per la meditació i altres tècniques orientals, ¿és una moda passatgera o l’indici d’un canvi més profund? ¿I és només el catolicisme el que pateix un procés d’envelliment, o també altres religions
com l’islam o el protestantisme?

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí

Bel Olid: És escriptora i traductora, oficis que compagina amb la docència i amb la seva tasca al capdavant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). La seva obra, que inclou novel·la, relat breu, poesia i assaig, ha estat premiada diverses vegades.

Ada Castells: És escriptora, periodista cultural i professora d’escriptura. Ha publicat diverses novel·les. El 2012 va guanyar el Premi Sant Joan Unnim amb Pura sang (Edicions 62).

Continua llegint l’article, en paper o digitalment,
fent la teva subscripció aquí