Text: Laia de Ahumada
Fotografies: Sor Assumpció i Laia de Ahumada
Quin va ser el procés que us va portar a prendre la decisió de fer donació del monestir?
—Mira, en aquest monestir, que es va construir l’any 1973, vam començar-hi setze monges, totes joves, que vivíem de la granja d’engreix de pollastres, però amb els anys ens vam trobar que la comunitat s’anava reduint, que ens havíem fet grans. Vam pensar d’admetre joves vingudes d’altres països i ho vam intentar, però vam veure que no era el que volíem. Aleshores què havíem de fer? Nosaltres així no podíem continuar, i no volíem deixar-ho perdre tot, ens sabia greu.
I vau contactar amb la Fundació Acollida i Esperança.
—Primer vam tenir tractes amb l’Ajuntament de Figueres per fer-hi un centre sociosanitari, però no va anar endavant. De manera que vam seguir donant veus, fins que al final, per casualitat, vam contactar amb el pare Josep Costa, franciscà, fundador de la Fundació Acollida i Esperança, i amb ell ens vam entendre de bon començament. Al cap d’un any ja teníem tots els papers arreglats.
I heu fet donació de tot el monestir i de les terres que l’envolten?
—Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí. Amb la Fundació estem molt bé, ens cuiden molt i podem quedar-nos aquí fins que vulguem.
I què hi diuen els altres monestirs?
—Van quedar una mica sorpresos i també preocupats per si ens passava alguna cosa i no teníem res, però per a nosaltres va ser la cosa més normal del món: estem en mans de la providència, hem de viure amb confiança i, a més, tenim les nostres pensions.
Dit així sembla molt senzill, però no devia ser un discerniment fàcil…
—És clar, va ser un procés que ens va costar, a la comunitat, però va ser bonic perquè es van anar fent passos petits fins que finalment vam estar-hi totes d’acord. La veritat és aquesta.
Esteu contentes de la decisió?
—Estem d’allò més contentes i satisfetes! Ens anem acabant i hem de tocar de peus a terra. Ara som quatre. Quant de temps podem durar? No ho sabem. I el projecte de la Fundació va creixent. A més d’ocupar-se de la granja de pollastres, fan horta ecològica, i ara estan habilitant un obrador per fer confitures amb productes de l’hort. A més, n’han cedit una part a la Fundació Antonio Jiménez, que ha fet una escola de formació agrària. Mira, ara ve l’Engràcia.
Ara ja no tenim res! Tot està donat. Pobresa absoluta. És l’esperit de sant Francesc i santa Clara; no volem res. Ens hem recollit a l’hostatgeria, que era la part més ben arreglada, i hem fet el nostre convent aquí.
Engràcia, com es treballa aquí?
—Jo no hauria dit mai que un dia treballaria en un monestir. Sóc atea. Un dia em vaig plantejar si creia en Déu o no i em vaig respondre que no, perquè no ho sentia, però tot va ser d’una forma molt natural, i per això mai no he tingut prejudicis cap a les persones religioses. En arribar aquí i començar a treballar en una fundació cristiana, vaig constatar que, malgrat el que creguis o deixis de creure, l’important d’aquesta vida és estimar i compartir. I jo, que vinc del món del cooperativisme, em trobo amb una gent que, des del cristianisme, practica molts dels principis de la cooperació amb una gran coherència, perquè són gent que ja tenen aquesta manera de fer. Aquí veig unes dones que no se les menja l’hàbit, ni la creu; les veig com a persones, amb aquells ulls i aquella il·lusió que posaven en el projecte que estàvem engegant, i amb molta capacitat per resoldre les diferències, des de la sinceritat. Treballo amb molta calma i em sento molt acompanyada.
