Cristina Monteys Homar. Activista en l’àmbit interreligiós amb perspectiva feminista

La professora amina wadud (EUA, 1952) va ser titular als mitjans de comunicació de tot el món el 2005, després d’haver dirigit la salat (la pregària islàmica del divendres) davant d’una congregació mixta a Nova York, trencant amb la tradició que només permet als imams barons dirigir les pregàries en què participin homes i dones alhora. El mateix any va ser a Barcelona per participar al I Congrés de Feminisme Islàmic, organitzat per la Junta Islàmica Catalana, on també va dirigir la pregària davant d’una congregació d’homes i dones que van resar junts, sense cap separació per gènere. El sentit d’aquest gest, que podríem qualificar de revolucionari i que va generar molta controvèrsia dins de la comunitat musulmana, ens remet a una llarga trajectòria d’estudi del text alcorànic, de recerca i de treball acadèmic i comunitari que la professora wadud ha portat a terme els darrers cinquanta anys.

Aprofitem la seva nova visita a Barcelona, on ha participat a les jornades Fe(r) i dones que ha organitzat l’Oficina d’Afers Religiosos de la ciutat, per tenir aquesta conversa amb ella.

¿Com ha estat el viatge vital d’amina wadud?

Els meus ancestres se’ls van endur d’Àfrica per ser esclavitzats. El meu bagatge ètnic és un 65 % africà i un 35 % europeu, sobretot irlandès, però el llegat de l’esclavitud als EUA ens ha impactat no només en la nostra etnicitat, sinó també en la comprensió de la nostra dignitat.

El meu pare era pastor metodista i vaig créixer en un entorn religiós, però tenia molta curiositat per les altres religions i, durant un temps, vaig practicar el budisme. Quan vaig arribar a l’islam, a la universitat, ja havia esborrat el Déu patriarcal de la meva consciència i vaig dedicar els següents quinze anys a estudiar l’Alcorà per fer-ne una lectura inclusiva. És molt clar que, quan els homes interpreten el text sagrat, de vegades tenen en compte les dones, però el més habitual és que se n’oblidin. I això el text no ho fa. El meu primer llibre, L’Alcorà i les dones, s’ha traduït a una dotzena de llengües i encara es llegeix avui.

Un cop acabats els estudis, la meva primera feina va ser a Malàisia, perquè no se’m permetia treballar en cap universitat americana portant hijab. Allà, juntament amb altres dones, vam fundar Sisters in Islam, una organització que treballa per la reforma política i per fer transversal una lectura de l’islam que tingui en compte les qüestions de gènere. D’aquesta organització ha sorgit també Musawah, un moviment internacional que treballa per la reforma de la llei familiar islàmica. Aquest activisme i el treball col·lectiu amb altres dones per fer canvis concrets a partir d’una teologia inclusiva són un element fonamental de la meva trajectòria. La meva teologia està centrada sobretot en la relació íntima entre el creador i la creació, especialment les criatures humanes, i és des de la reivindicació d’aquesta intimitat entre cada persona i Déu que confronto i qüestiono qualsevol interpretació de l’islam que sigui excloent, en qualsevol sentit.

Fa cinquanta anys que soc musulmana i no he tingut cap dia de vacances; aquesta feina és un procés obert. La promoció de les idees per a la reforma de l’islam és una necessitat, però també és un benefici. I l’element més fort d’aquest procés de reforma és, precisament, el feminisme islàmic. Amb tot, no són només les interpretacions patriarcals de l’islam el que cal confrontar, sinó també les interpretacions seculars i antireligioses del feminisme. I és així com s’ha desenvolupat l’híbrid «feminisme islàmic», qüestionant les definicions excloents d’aquests dos conceptes.

¿Què representa llegir l’Alcorà des d’una perspectiva de gènere? ¿I com es porten l’exegesi i la reflexió teològiques en la pràctica diària, en els àmbits personal i comunitari?

D’entrada vull puntualitzar que no faig una interpretació feminista de l’Alcorà, sinó una lectura inclusiva, que va començar amb la inclusió del gènere i que ara continuo treballant perquè també sigui inclusiva de la diversitat d’identitats de gènere. És important entendre que, per mi, el feminisme és el resultat d’un procés, no una motivació inicial. Ha estat a través de la redefinició tant de l’islam com del feminisme que he pogut ajuntar totes dues coses.

La major part de la meva feina s’ha centrat en la interpretació del text sagrat fent servir les eines clàssiques d’interpretació. La meva aportació a moviments com Sisters in Islam o Musawah és sobretot una lectura de gènere i una metodologia d’anàlisi crítica accessibles per tothom, però, al mateix temps, precises i rigoroses i, per tant, difícils de rebatre.

Tot i que, per mi, el mateix exercici d’interpretació ha estat molt alliberador; no sempre s’ha traduït en accions concretes. Quan vam començar a treballar amb Sisters in Islam, vam fer formació per oferir eines per a una lectura crítica, i van ser les participants de la formació les que van començar a concretar com traduir la teologia en accions concretes que afrontessin els problemes del seu context. Per exemple, l’aplicació del fiqh (jurisprudència islàmica) sol ser molt patriarcal, però a través d’aquesta lectura crítica i inclusiva ens adonem que això és el resultat del privilegi que tenen els homes a l’hora d’interpretar i posar en pràctica el fiqh.

El treball amb organitzacions de dones és fonamental perquè serveix per construir coneixement i per comprendre que l’islam és una religió dinàmica, que sempre està subjecta a interpretació. Per això és important poder desconnectar la interpretació del fet que allò que interpretes sigui sagrat o diví. La llei sempre és humana i és el resultat de com interpretem allò que creiem que és la voluntat divina. Com a teòloga, treballo sobre nocions abstractes del diví i sobre com la paraula divina esdevé part de la comunitat. La interpretació i el discurs de la comunitat sobre la paraula divina és només discurs humà, i jo soc part d’aquest discurs.

¿Com transforma el lideratge femení, individual o col·lectiu, la vida de la comunitat i la manera de viure l’islam?

Per moltes comunitats de les tradicions abrahàmiques sembla que hi ha una noció única d’autoritat, entesa com algú que té poder «sobre». Aquest paradigma és molt patriarcal i, a més, no és etern i no té res a veure amb Déu, sinó amb el privilegi de les persones de gènere masculí i amb la gent que es beneficia del poder masculí. Per mi, hi ha una altra idea sota la paraula lideratge: el servei a la comunitat. Aquest és el tipus de lideratge que més han exercit les dones, sovint de manera inconscient, i no perquè hagin tingut poder «sobre», sinó perquè han promogut el poder «amb».

Quan es desconstrueixen les nocions de lideratge segons les quals només unes persones concretes poden fer determinades coses, quan es democratitza la idea d’autoritat, es pot construir una comunitat de servei per a la transformació de totes les relacions. Totes les persones estem en relació amb el sagrat i totes tenim el potencial per transformar aquesta relació en actes. Ningú no ens pot prendre aquesta comunió amb Déu, i ningú no ens la pot donar.

Per mi, la vida de la comunitat està plena de nocions sobre el sagrat, però cal tenir cura d’aquestes idees sobre el sagrat en la pràctica, no només en els rituals, sinó en la manera com sostenim la vida: com tenim cura del medi ambient o com són les relacions que establim entre nosaltres.

¿Quina evolució ha tingut el feminisme islàmic en aquests anys?

Quan vaig començar, sempre deia que jo no veuria el canvi per al qual treballava, però el canvi ja és visible ara. D’una banda, hi ha un canvi generacional. Les joves musulmanes, tant en contextos de majoria com a la diàspora, veuen molt clara la necessitat de fer una síntesi dels diferents elements que conformen la seva identitat i estan trobant maneres de reconciliar coses que sempre se’ls havia dit que eren contradictòries. També hi ha la col·laboració entre persones que tenen experiències d’opressió per diferents motius, per treballar conjuntament contra aquestes opressions. Des del món acadèmic també s’ha fet molta feina, amb la voluntat d’afrontar la qüestió del gènere de manera crítica des de totes les disciplines del pensament islàmic. La feina d’entitats com Musawah permet veure canvis concrets amb relació a les lleis sobre la família, per exemple. No és una posició majoritària, esclar, però he vist prou canvis substancials per ser optimista.