Agustí Lleyda

Mestre jubilat

Les necessitats educatives més rellevants no les ha d’afrontar qui acaba d’arribar; som les persones més veteranes les que hem d’assumir els reptes més grans.

Ara ja fa una colla d’anys, vaig participar en una trobada de persones relacionades amb el món de l’escola, amb ensenyants i també membres dels ajuntaments: regidors i tècnics. De la trobada me’n va quedar un bon regust. Quan vaig tornar a l’escola i em van demanar que expliqués com havia
anat, em va sortir dir que les escoles teníem sort. Aquesta paraula havia sortit en moltes de les exposicions i xerrades que s’havien anat fent. Molt sovint, en donar les dades del context de l’escola i del municipi, la persona que ho exposava havia dit: «nosaltres estem de sort perquè som una escola petita…», o «nosaltres estem de sort perquè som una escola de barri…», o «nosaltres estem de sort perquè la nostra ciutat és prou gran…».

Jo també, quan vaig anar a la trobada, estava convençut que nosaltres teníem una gran sort.

L’acollida de mestres

Una de les característiques generals de les escoles és la rotació de mestres: les plantilles tenen una estabilitat relativa i, a voltes més i d’altres menys, cada inici de curs hi ha alguna incorporació.
La primera reunió de setembre la dediquem a presentar-nos. Tots: antics i coneguts i les noves incorporacions. Intentem crear un clima de confiança per parlar, més enllà de la nostra experiència educativa, de les nostres capacitats i preferències, i també d’aspectes més personals. És una trobada que es viu diferent segons el caràcter de cadascú i les seves reserves, però que afrontem amb les habilitats comunicatives que ens caracteritzen als mestres i a les mestres. No gaire estona després, aquesta experiència comunicativa va prenent rellevància, perquè, a partir del que hem compartit, es plantegen les necessitats de l’escola i com ens sembla que les hem d’afrontar.

Ara és l’hora de triar curs i cicle: ens calen bons equips i, per tant, cal que tothom s’hi trobi a gust. No sempre és una feina fàcil, però sentir que formes part de les decisions et fa coneixedor de les dificultats i corresponsable dels acords. I si l’honestedat presideix el debat, les necessitats educatives més rellevants difícilment les ha d’afrontar qui acaba d’arribar; som les persones més veteranes les que hem d’assumir els reptes més grans.

Si en començar el setembre no hi ha els cursos distribuïts, tampoc no hi ha els horaris fets. L’elaboració de l’horari de les aules, l’horari dels cicles i l’horari dels mestres és un altre moment en què han de tornar a confluir, ara cada cop amb més sentit, la nostra experiència, les nostres capacitats i habilitats, i les nostres preferències i aficions. Un altre cop tots som corresponsables de les decisions preses. Això ens fa més coneixedors a tots del que arriba a costar quadrar el cercle i del fet que no existeix l’horari perfecte, almenys amb les condicions actuals pel que fa al nombre de mestres a l’escola.