Francesc Torradeflot. Director d'AUDIR

Fotografies d'Anna Mas

L’experiència religiosa és una experiència que ha estat descrita sovint com a transcendent (més enllà de la percepció habitual, d’una altra naturalesa). És una experiència de la realitat, però no només de la seva dimensió habitualment accessible, la d’un animal humà que ha de satisfer les seves necessitats bàsiques, altrament anomenada com a relativa, sinó també de la dimensió absoluta de la realitat, de la gratuïta i lliure de necessitats. La relació dels humans amb la dimensió absoluta de la realitat és essencial per a la motivació, la cohesió i la felicitat. D’aquí la importància de tenir en compte aquesta dimensió per a la construcció de projectes axiològics col·lectius, projectes socials de cohesió i motivació comuna. La dimensió relativa a les nostres necessitats sense aquesta dimensió absoluta és un cau de perills. L’antropologia mostra aquesta ambigüitat que ens cal gestionar bé.

És cert que les tradicions religioses i espirituals han generat i alimentat desacords seriosos, dissensions i, fins i tot, conflictes violents i armats. La història és plena d’exemples ben coneguts. En canvi, el potencial socialment positiu de les tradicions religioses i espirituals no és tan ben conegut. Tenen recursos culturals, ètics, espirituals i humans hàbils per contribuir a la cultura de la pau, com deixa clar, entre altres, l’anomenada Declaració de Barcelona de la UNESCO (Declaració sobre el rol de la religió en la promoció d’una cultura de la pau, 1994). Els experts en mediació de conflictes i en cultura de la pau ja fa molts anys que destaquen que la religió és i pot ser, cada cop més, una aliada i, fins i tot, imprescindible per a la cohesió social, la solidaritat i la justícia. El diàleg entre creences és una realitat transversal cada vegada més present en les societats diverses, plurals i pluralistes, i permet visualitzar d’una manera privilegiada el rostre socialment més positiu de la religió. Hans Küng afirma: «No hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions. No hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions.» I fent una adaptació o glossa del que Küng deia: «No hi haurà cohesió a les nostres ciutats i poblacions sense diàleg entre les tradicions religioses locals.»
La mediació interreligiosa exerceix de funció social del diàleg interreligiós i interconviccional. La mediació interreligiosa té en el diàleg interreligiós i interconviccional una de les seves eines més valorades. De fet, la mediació no es redueix a la resolució de conflictes, sinó que té en la prevenció un dels seus eixos centrals. El diàleg entre creences i conviccions és essencial per a aquesta tasca de prevenció. Convé que cada cop es tingui més socialment present la importància, consciència i incidència de les narratives religioses i conviccionals del diàleg. Els límits identitaris es construeixen sovint al voltant del marcador religiós. Les divisions dels actors religiosos tenen una connexió profunda amb les maneres en què els sistemes de creença identifiquen l’«altre», l’«estranger» o el «forani». Les vegades en què els que garanteixen l’afiliació religiosa utilitzen el proselitisme de l’altre per assimilar-lo a un grup de «dins» es genera una font de conflicte. És important, doncs, saber on és i com es fa la línia de separació entre «dins» i «fora», i com l’actor religiós participa en aquesta definició. Hi ha una gran diversitat de narratives sobre l’alteritat depenent de diferents variables (temps, espai, tradició, lideratges, etc.). Les que serveixen al diàleg són majoritàriament aquelles en què l’alteritat no és percebuda com una amenaça a la pròpia identitat, sinó com una possibilitat d’enriquiment i aprofundiment humà i religiós.
No es poden excloure els no religiosos

El Consell d’Europa, la Unió Europea i la UNESCO insisteixen que el diàleg interreligiós no pot ser una eina per fer lobby a favor dels interessos dels «religiosos» davant dels «no religiosos». La defensa dels drets humans i de les llibertats dels religiosos inclou, necessàriament, el dret de les conviccions no religioses. Aquestes inclouen les cosmovisions no religioses, sobretot agnòstica i atea, que sovint es presenten com a pensament secular. Com a exemples d’aquest moviment, es poden esmentar l’humanisme secular i algunes tendències de nova espiritualitat. En les conviccions no religioses s’observa una creixent autoconsciència i, en alguns casos, fins i tot un cert grau d’organització i estructura. No es pot ignorar un cert conflicte, sovint latent, d’alguns sectors no religiosos davant la sensació de necessitat defensiva enfront de les creixents narratives religioses que mostren intolerància envers les persones que es confessen no religioses, o envers altres col·lectius de la societat que manifesten posicions morals discordants amb les seves. A partir del segon decenni d’aquest segle, s’ha anat consolidant, entre les conviccions no religioses, una reinterpretació de la complexitat del fet religiós, així com una sèrie de nous posicionaments més matisats, com ara la superació de posicions filosòfiques dialèctiques, com la incompatibilitat o exclusió entre matèria i esperit (André Comte-Sponville o Sam Harris parlen d’espiritualitat atea). Per això, cada cop hi ha més organitzacions interreligioses que eixamplen el seu horitzó donant la benvinguda al diàleg interconviccional.

Catalunya

En l’àmbit català, el diàleg interreligiós és una realitat i un moviment relativament recent (dècada dels noranta). L’esdeveniment mediàtic més rellevant va ser el quart Parlament de les Religions del Món, que va tenir lloc del 7 al 13 de juliol del 2004. Va ser un èxit pel que fa als resultats espectaculars des de la perspectiva de la sensibilització de la població, i va suposar un nou alè i un reforç d’iniciatives interreligioses a Catalunya. D’aquí van sorgir el Grup de Treball Estable de les Religions, amb una major presència d’autoritats religioses, i la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que coordina AUDIR i que actualment aglutina més d’una vintena d’entitats interreligioses de l’àrea geogràfica de la cultura catalana.
AUDIR treballava des de finals del 1999 en la promoció del diàleg interreligiós des d’una perspectiva UNESCO i de laïcitat positiva, i havia estat reconeguda per un estudi de l’Interfaith Center de Nova York com una de les dues entitats interreligioses europees més dinàmiques. Catalunya és avui una de les zones d’Europa amb més dinamisme interreligiós.

Deures

Queda camí per recórrer i el diàleg interreligiós i interconviccional ha de penetrar encara les diferents tradicions religioses i conviccions no religioses de manera més general i homogènia, i incorporar-se als seus diferents estrats socials. Per aconseguir-ho, farà falta el treball sinèrgic de tothom, especialment de les comunitats religioses i conviccionals, de la societat civil i de les administracions. Caldrà una bona dosi de creativitat i d’innovació. La societat del coneixement és inviable sense diàleg entre creences i conviccions.