Enric Gomà. Escriptor i divulgador lingüístic.

L’humor viu de renda. Només rep elogis, aplaudiments i, sobretot, rialles. Al voltant de l’humor no hi ha ombres de recel, reticències, objeccions. Tothom repeteix sovint que riure és molt saludable. Fins i tot ha donat pas a una teràpia psicològica que empeny alguns individus a congregar-se en una habitació i riure sense cap estímul exterior, només amb la força de la voluntat. Em recorda el que em va preguntar un company d’escola una tarda, tot caminant pel carrer Calàbria: «¿Tu amb què et masturbes? ¿Amb revistes o amb el pensament?» Amb el pensament. Una descripció excel·lent de la tasca de l’intel·lectual.

No tenir sentit de l’humor, o no tenir-ne gaire, és considerat un dels pitjors defectes d’un individu. Tant o més que si fos criminal o copròfag (una inclinació gastronòmica tractada molt injustament, perquè, portada a terme en la intimitat més estricta, no fa cap mal a ningú). Per contra, els posseïdors d’aquest tret són aclamats. A les entrevistes, actrius i models declaren que la virtut que més valoren en un home és el sentit de l’humor. No és veritat, esclar. Després descobreixes que les que responen aquest lloc comú no s’han casat amb Buster Keaton, precisament. El que és interessant és veure com s’ha construït el tòpic.

També es repeteix sovint que és molt important riure’s d’un mateix, quan el que és realment important és prendre’s una mica seriosament, amb un punt de seny i sentit pràctic. No és senzill. Riure’s d’un mateix és una virtut a l’alça que s’emmarca en el moviment igualitarista i que serveix sobretot perquè t’acceptin amb benevolència. Per altra banda, si et conviden a anar a veure una comèdia, ningú no respon: «No, gràcies, em quedaré a casa per riure’m de mi mateix.»

No tinc gaire respecte per l’humor. No em cal en totes les facetes de la vida. No em fa falta que, durant el tractament, el meu dentista desplegui el seu gran sentit de l’humor. En tinc prou amb la correcció i la cordialitat (i les dosis adequades de novocaïna). Tampoc no em cal que les obres literàries o artístiques continguin humor tant sí com no. Per mi no és cap condició sine qua non. Un dels aspectes que més em satisfà de l’art abstracte és l’absència d’humor.

L’humor és servil, apocat i benpensant. Sobretot l’humor polític. Els espectadors només riem si el que s’hi diu coincideix amb la nostra ideologia. Riem per complicitat. Sota una aparença de llibertat màxima, en realitat l’humor és només una servitud sota el jou del públic. Fet i fet, el que exposa l’humorista amb més o menys gràcia i enginy és just el que pensen els espectadors. Ja construeix l’humor en la direcció adequada. Cap sorpresa. Sovint els humoristes es consideren, o són considerats, pensadors. Res més lluny de la realitat. Només repeteixen idees ambientals. D’una manera enginyosa i divertida. Però res més. Fa uns quants anys, quan sentia «Tant de bo el Pepe Rubianes fos president del govern!», rumiava en quin país m’exiliaria.

L’humor sol fer befa de la solemnitat —i aquí hi entra la solemnitat cultural, política, religiosa. Però per instaurar una altra solemnitat: la solemnitat del mateix humor. L’humor adquireix una respectabilitat tan extrema que l’acosta a allò sagrat: és indiscutible i és fonamental. S’ha convertit en una virtut màxima, per damunt de la intel·ligència, la responsabilitat, el tacte en el tracte humà, la fortalesa per encarar l’adversitat, les virtuts adequades per criar. Fins i tot és més cabdal que les nocions bàsiques de bricolatge, que és un dels pilars del matrimoni (encara més del matrimoni catòlic; no és possible pregar mentre cauen els prestatges).

Sento una gran prevenció davant dels barrets de rialles (que és algú que no es pren res seriosament, que es riu de tot): els humoristes socials, els de la broma, els que s’han marcat la missió de despertar la hilaritat en reunions familiars, colles d’amics, empreses, oficines, cartoixes —el típic cartoixà que sempre et surt amb un acudit. Sovint en les seves vides privades hi domina l’amargor, l’ensopiment, la rutina, la tristesa. Les seves dones (o marits) ho saben prou bé. El barret de rialles ha convertit l’humor en una manera d’estar en el món. De fer-se estimar. Una manera que resulta un pèl feixuga per a tothom, diguem-ho obertament.

No s’ha de confondre l’humor amb l’alegria. Sovint els humoristes professionals són grans depressius. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire: resulta molt angoixant asseure’s cada dia i imaginar una vinyeta humorística per a un diari, uns gags per a un monòleg, un punch line per a un discurs del president de la diputació (que llegirà monòton i decaigut, com si presidís una commemoració de l’Amical de Mauthausen). D’aquesta manera l’humor perd espontaneïtat, quan n’és una condició altament desitjable. Així és com va guanyant terreny l’humor construït en despatxos llòbrecs que donen a celoberts sinistres. Metòdicament, esforçadament, lluny de l’alegria i el benestar. N’hi ha que s’alcoholitzen, com és natural. Només amb whisky Dyc aconsegueixes imaginar un gag d’un administrador de finques intolerant a la lactosa. Sembla que bona part dels acudits tenen el seu origen a les presons. No m’estranyaria gens. Riem de desesperació i monotonia.

L’humor és sec, tallant, hostil. D’una manera abrupta, ens expulsa de les convencions de la normalitat, interromp la seriositat i la calma, el discurs enraonat i lògic. Per uns moments destensa l’ambient, riem o somriem agraïts. Però tot seguit continuem tenint al davant els mateixos reptes i maldecaps sense resoldre. Calen habilitats més complexes que el cop d’humor per sortir airós d’un entrebanc laboral, d’una crisi familiar.

No s’ha de confondre l’humor amb la simpatia. He conegut individus molt simpàtics sense gaire sentit de l’humor. Tampoc no els fa cap falta. Per viure i treballar, n’hi ha prou amb ser equilibrat i benhumorat, amb l’esperança i l’energia adequades per tirar endavant, el grau just de disciplina i lògica, encert i saviesa, correcció i tacte. No cal que ens faci riure molt. De vegades ho agraïm i tot. Sovint és un indici d’una certa honestedat vital.

D’entre tots, el que més detesto és l’humor sobre la vida quotidiana: els costums conjugals —el lavabo, la cuina, la família política—, els que passegen el gos, els que van a la muntanya el diumenge, els solters, els nens, etc. Aquí és on estan atrapats la majoria de monologuistes humorístics —els no humorístics són diputats o senadors. Com que en la societat actual la vida quotidiana s’assembla molt, els gags es repeteixen sovint. No hi ha monòlegs humorístics sobre la vida de sant Simeó Estilita (a aquest atreviment només s’hi va veure amb cor Buñuel). De vegades el monologuista adopta el paper de quillo, o analfabet, o ultradretà, i constates que no s’hi ha d’esforçar gaire. Que pretengui passar per «home del poble que diu grans veritats» és només una convenció. Sincerament, diu més veritats Slavoj Zizek que Toni Moog.

De tot el que he exposat, en queden al marge els Monty Python. Per ells sí que em deixaria arrencar el queixal del seny.